Memòria Històrica de les Illes Balears

Silencis de la Guerra Civil a Can Alcover

El drama centra una obra en la qual els personatges són presos de la por i de la ignorància

(Diari de Balears, 26 juliol 2010)

Integrants de la companyia durant l’acte de presentació. Foto: A. Sabater.

Els dies de la Guerra Civil a Mallorca i les seves conseqüències han servit d’inspiració a joves d’entre 15 i 19 anys per realitzar l’obra Silencis, fruit del curs d’estiu El teatre reial de l’associació Trenta-1.

David Marín ha estat l’encarregat de dirigir els alumnes i els actors que avui, demà i demà passat representaran l’obra al pati de l’espai Can Alcover, amb entrada gratuïta. “Volia treballar el drama, textos naturalistes i realistes”, afirmà Marín, més experimentat en el gènere de la comèdia.

“La Guerra Civil és una conjuntura que propicia tractar les relacions humanes. No hi ha cap història en concret, sinó un seguit de diverses situacions”, afirmà el director, qui amb el curs cercà explorar “com actua la gent afectada per la por i la ignorància”. Les presons de Can Mir i Can Salas són entorns on s’inspira una obra que sorgeix de la creació col·lectiva.

´Silencis´, la represión franquista en Can Alcover

EFE (Diario de Mallorca, 26 juliol 2010)

Cartel del ciclo teatral Can Alcover

El centro Can Alcover-Espai de Cultura acogerá desde mañana hasta el jueves las funciones de la obra de teatro “Silencis” que escenifica la situación de Mallorca durante la represión franquista.



Dirigida por David Marín, “Silencis” subirá al escenario a Mateu Bauçà, Neus Coll, Rocío Galiano, Victoria Jiménez, Cristina Ligero, Valeria Medina, Elena Nieto, Javier Nieto, Raúl Rivero y Teresa Sastre.

La dirección musical, según informa un comunicado de la Obra Cultural Balear (OCB), ha corrido a cargo de Mateu Bauçà; la traducción y revisión de textos los ha hecho Aina Serra, y la fotografía y el diseño gráfico los firma Isabel Forteza.



“Silencis” trata sobre la represión franquista en Mallorca, con una dramaturgia basada en textos de Sanchís Sinisterra, Fernan Gómez, Edward Bond y en la creación colectiva.

Manacor: Una nueva acción anónima reparte en la ciudad esquelas de personas represaliadas

T. OBRADOR (Diario de Mallorca, 23 juliol 2010)

El retraso en el cambio de placas de calles sigue molestando a muchos.

Nueva acción anónima con clara reivindicación de memoria histórica en Manacor. En esta ocasión, la ciudad amaneció ayer, jueves, con decenas de esquelas que hacían referencia a diferentes personas represaliadas por la contienda fratricida de 1936.

Cabe remarcar que se trata, una vez más, de una iniciativa anónima, al margen del comité de Son Coletes que cada año organiza su tradicional acto de recuerdo a las víctimas, solicitando a su vez diferentes gestos y hechos a los políticos y a la ciudadanía en general.


En este caso de las esquelas, algunos vecinos comentaron a este periódico que la acción anónima vendría prácticamente a coincidir con la fecha simbólica del 18 de julio, alzamiento nacional.


La esquela que ilustra esta noticia es la alusiva al hijo del alcalde republicano de Manacor, también asesinado. El texto informativo reproduce íntegramente la explicación reflejada en el Diccionari Vermell, obra de Llorenç Capellà, sobre esta persona en cuestión.


Hace meses otra acción anónima colocó pegatinas en placas de calles, avenidas y plazas que ensalzan a personas del bando nacional. El Ayuntamiento se comprometió a cambiar placas y hay vecinos que critican el retraso acumulado.

No todos los muertos son iguales

Vicenç Navarro (Público, 22 juliol 2010)

El enjuiciamiento del juez Baltasar Garzón por parte del Tribunal Supremo de España (que en su seno tiene miembros que simpatizan con el golpe militar de 1936), en respuesta a la denuncia realizada por el partido fascista (La Falange) en protesta por el intento de tal juez de llevar a los tribunales a los responsables de los asesinatos realizados por la dictadura, muestra claramente varios hechos que no han sido suficientemente comentados en los medios de información y persuasión que gozan de mayor difusión del país. Uno es que la Transición de la dictadura a la democracia en España fue profundamente inmodélica, pues produjo una democracia muy limitada, en la que las fuerzas que dominaron el aparato del estado dictatorial continúan teniendo una gran influencia sobre el Estado español.

El segundo hecho que tal caso ha mostrado es que el espectro político español está profundamente sesgado a la derecha, mucho más que en la mayoría de países de la UE-15. Las derechas españolas corresponden, en el espectro político europeo, a la ultraderecha. En la Unión Europea, los partidos ultraderechistas han sido los únicos que han apoyado el enjuiciamiento de Garzón, tal como han hecho en España los dirigentes del PP. La gran mayoría de la derecha europea ha denunciado y condenado tal enjuiciamiento y los grandes rotativos conservadores y liberales europeos han denunciado esta bochornosa situación, mostrando con ello que el PP –que apoyó tal enjuiciamiento– es un partido de la ultraderecha europea de raíces franquistas, lo cual también explica su resistencia a condenar aquella dictadura por su nombre. Lo máximo que ha hecho el PP ha sido condenar genéricamente todas las dictaduras totalitarias (en las Cortes Generales, el 20-11-02), sin referirse concretamente a la dictadura franquista por su nombre (ver mi artículo “El PP, ¿un partido franquista?” en www.vnavarro.org).

El tercer hecho que el caso Garzón ha evidenciado es la enorme resistencia de los vencedores y de sus descendientes (biológicos y/o ideológicos) a admitir las enormes atrocidades cometidas por la dictadura y el impacto sumamente negativo que tal dictadura supuso para el desarrollo económico, político, social y cultural español. Esta resistencia de los vencedores y sus descendientes aparece en su persistente referencia a la equidistancia en las atrocidades realizadas por lo que llaman “los dos bandos” de la Guerra Civil. Este argumento, ampliamente reproducido por los vencedores y sus descendientes (que dominan la vida política, mediática y cultural española, sean del color político que sean), pone en la misma balanza a aquellos que lucharon por la democracia y a los que se opusieron a ella. La forma extrema de esta equidistancia aparece en los escritos de Juan José López Burniol y de Gregorio Marañón, que indican que los vencedores tenían tanta razón moral y política como los vencidos, pues ellos (los vencedores) eran buenas personas y también lucharon por sus ideales. Según este relativismo moral y político, no se podría condenar ni a Franco, ni a Hitler, ni a Mussolini, pues todos ellos en su vida personal eran “buenas personas” (seguían la moral convencional de su tiempo) y creían que lo que hacían era lo mejor para España, Alemania e Italia, respectivamente.

Tal equidistancia es, en realidad, más una justificación que una explicación de lo ocurrido en España, intentando ofuscar las responsabilidades habidas en aquel periodo. Poner a los curas y monjas asesinados por los republicanos en las misma categoría que los alcaldes, sindicalistas y miembros de las asociaciones republicanas es ignorar lo que cada uno representaba. Las monjas y los curas eran parte de una institución beligerante, la Iglesia, que había llamado al ejército a que se alzara en contra de un Gobierno enormemente popular y democráticamente elegido. Es comprensible que las clases populares odiaran a la Iglesia (hecho que nunca ha estimulado a la Iglesia a hacer una reflexión sobre por qué era tan odiada) y que unos extremistas quemaran iglesias y asesinaran a curas. Estos hechos deben denunciarse, pero tales desmanes –comprensibles, pero no justificables– no fueron políticas de Estado, como sí que lo fueron los asesinatos sistemáticos de los demócratas republicanos por parte de la dictadura. No sólo el número de muertos, mucho mayor en el lado democrático que en el fascista, sino la naturaleza de los muertos (no todos los muertos son iguales), distinguen a las fuerzas democráticas de los golpistas.

Los vencedores y sus descendientes nunca conocerán el enorme sufrimiento de los vencidos y sus descendientes. No fueron sólo los asesinatos, torturas y exilio, sino también la constante humillación durante 40 años en que el repetido insulto (se les definió como pertenecientes a una raza y/o cultura inferior) no se podía contestar ni siquiera en la intimidad familiar, pues los padres no osaban hablar de ello con sus hijos con el fin de protegerlos. De ahí que hablar de reconciliación como las bases de la Transición y de la actual democracia es idealizar acríticamente un proceso claramente inmodélico. ¿Cómo quieren que la hija de un alcalde republicano asesinado, cuyo cuerpo todavía no se ha encontrado, se reconcilie con un juez del Tribunal Supremo que apoya el golpe militar o con José Juan Toharia, que escribió en El País, nada menos que el 18 de julio (74 aniversario del día del golpe fascista), que los dos bandos eran “fundamentalistas fanáticos”, insultando a todos los que defendieron la democracia?

Por cierto, no se ha hecho todavía la novela o película antifascista perfecta, pues estas tendrían que mostrar que los fascistas eran muy buenas personas (iban a la iglesia, no robaban, les gustaba la música clásica y amaban a sus familias) que, cuando creían que iban a perder sus privilegios, apoyaban a otras que asesinaban, robaban, torturaban y hacían enormes barbaridades para continuar manteniendo sus privilegios. Y ellos, “las buenas personas”, lo sabían. De ahí la enorme necesidad de poder justificar su comportamiento diciendo que los otros también lo hacían.

Vicenç Navarro es Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra

Matasetzes Remembers

Llorenç Capellà (Diari de Balears, 18 de juliol 2010)

ELS ANTECEDENTS 


Amb motiu del 18 de juliol s’ha organitzat, a Barcelona, un recorregut fotogràfic (Passejant Centelles) pel carrers que recorden la insurrecció militar. Els moixos del Puig de Sant Pere han pretès fer quelcom semblant. De manera que han preparat la ruta amb el reclam d’en Matasetzes (Matasetzes Remembers). Per cloure l’acte els moixos han promès la seva versió de A les barricades, però no volen comprometre’s perquè ben igual se’n fan un tip, de la calor i de la guerra, i opten per fer el vermut en el Bluesville Bar. El cicerone és l’erudit Matasetzes, que cobrarà en espècies. Abans de començar a parlar ha rebut un poal ple de gerret i peix de prémer que ha provocat l’aplaudiment entusiàstic de na Capellot. No cal dir que el patró de la barcassa La Bona Esperança encara jura en arameu perquè no sap on ha pogut fotre el peix i, allò que és més espinós, tampoc no sap com pot respondre la tripulació quan li serveixi per berenar un arrosset amb Avecrem.

PARLA EN MATASETZES


La nit del devuit al denou de juliol jo era a la porta de la Seu a l’espera de sentir tocar missa primera. Em demanareu: valia la pena despertar-se tant d’hora? Ja ho crec! La missa primera és la de les criades de casa bona i amb una floreta o una pessigada a les cuixes són més generoses que un torero. Els senyors i les senyores mai no em deixaren de fer almoina, però sempre amb mesura perquè el món va bé si un pobre mai deixa d’ésser pobre. Tanmateix, aquella matinada, no vaig veure ni criades ni cuineres. Sols militars, alguns senyorots i molts de senyorets d’estamenya. Anaven i venien de Capitania, cada cop més estirats. I jo, a l’un i a l’altre, bon vespre senyoret! Quan sortiren amb pistola, vaig veure que estàvem cuits. Arriba España…!, em va saludar un d’ells amb el braç alçat i la mà oberta. I jo, què voleu…? Hala, idò, arriba…! Però amb el puny estret, perquè si afluix la mà em cauen a terra les tres monedes de cinc que havia arreplegat. De cop vaig veure més de cinquanta escopetes que m’apuntaven, i cames me valguen! Quan vaig sentir el primer tro ja era a ses Enramades amb un vinet picat que m’ajudava a treure pit.

UN GLOP D’AIGUA


Avui, fa setanta-quatre anys, era dissabte. Jo i la senyora Capellot, aquí present (na Capellot: guapo…!) compartíem un cucurutxo de cacauets i ens miràvem als ulls, perquè tot i que jo era més vigorós que un poltró sabia que una senyora s’ha de respectar tant o més que un senyal de trànsit. Passejàrem per la Riba, pel Born. Continuàrem per les Rambles… Saludàrem en Joan Matas, bona nit tengui senyoret!, i davant el Govern Civil hi havia trull. Vaig veure en Ferretjans, en Garcias, don Emili Darder… La senyora Capellot, aquí present (na Capellot: som jo, som jo… Que véngui IB3!) em va dir que tots pudien a carn de vas. Jo no ho vaig notar, perquè era ben a prop d’ella, i ella aromava millor que una post d’ensaïmades tretes del forn. Però no s’equivocava. La majoria varen ésser assassinats pels senyorets d’estamenya. 

I pels militars. I pels nobles. I pels capellans. Del milenar llarg de persones que mataren, cap, descomptant en Ribes, anava armat. El localitzaren, els senyorets d’estamenya, a una casa del carrer de Santanyí. I calaren foc a la casa. I quan en Ribes va sortir perquè amb el fum no podia respirar, li dispararen de tots els cantons, però de ben enfora. Violaren dones, que després assassinaven, els senyorets d’estamenya. Jo vaig mirar d’alertar el Bisbe Miralles, perquè hi havia un fotimer de criminals tonsurats. Però en tenir-me a prop, em va ruixar amb el salpasser com feia amb tots aquells soldats de mantega, i jo em vaig sentir molt ofès. S’hagués posat ulleres si no hi veia, monsenyor…! Aigua a mi…! No m’havia remullat des del desbordament de la Riera.

UN ALTRE GLOP D’AIGUA


Si passau per davant l’Augusta, creuau els dits. Redell, de criminals! No es deia Sala Augusta, sinó Can Mir, i els presos s’hi acaramullaven com si fossin els animals de carn que duien a matar en els Tancats. Si jo vos parlàs dels senyors i dels senyorets que feren negoci amb el dolor dels altres…! Eren ells, els que feien les llistes i els que arreplegaven l’or de les subscripcions. Ves si ho sé jo! Un vago de casa bona em va fotre un amadeu d’argent, perquè tu vols col·laborar amb la victòria, em va dir, i hem de comprar molts d’avions. I a mi, desprendre’m d’aquell amadeu… Què vos puc dir? Mai he estat monàrquic, però vaig fer quatre llàgrimes. 

Quins cretins…! Em deien, Matasetzes vine amb nosaltres, soparem de pollastre rostit, beuràs anisat a voler i després ja veurem…! I què havíem de veure…? Orella calenta i cap endavant, viva España i a tallar orelles en el cementeri. Jo mai em vaig fer dels seus. N’hi havia que els pagaven dinars per asseure a taula en Rossi, un macarroni que alçava les faldetes a les beates i feia més teatre que en Balaguer. Bon Jesús, quin desvari! Processons i més processons…! Desfilades i ninots per amunt i per avall amb medalles que eren taques de sang d’altri! I els morts a un pam de terra com l’hortalissa. Cercau-los, encara hi són.

L’ÚLTIM GLOP


No n’he parlat gaire, de tot el que vaig veure, perquè l’escolà de Santa Eulàlia em va posar en guàrdia. Matasetzes, em va dir, aquí l’única veu que no han fet callar és la de les campanes. Així que vaig aprendre la lliçó. Jo feia de no saber res. Bon dia senyoret…!, els deia. I parava la mà a la porta de la Seu. Però no em miraven de cara. I d’almoina, cap. Vaig ballar-la magra. Però no em foteren cap altre amadeu. Fins i tot quan va venir de visita en Franco i la seva dona, em vaig dir ja he begut oli perquè na Collares era de les que posava una moneda a la mà i se’n duia quatre. Així que em vaig untar el palmell amb suc de figa seca, perquè hi quedassin aferrades. A roí, roí i mig. Venceréis, pero no convenceréis. Això ho va dir Unamuno, però podeu donar per fet que si jo hagués sabut castellà, ho hauria dit jo i no ell. Sí, foi…! Tenc les idees ben clares. Si no m’arriben a matar en Companys, que me’l mataren, mai li haurien faltat quatre llosques de picadura que ni en Castro té penques de fumar-se…! Però la història ve com ve. Jo vaig ésser dels que perderen. En canvi alç la veu més alt que el so de les campanes. Així que en prenguin nota els que no em volen sentir. I ara la senyora Capellot i jo anirem a escatar peix. No en faltaria d’altra…!

Vaga de fam

Biel Florit (Diari de Balears, 18 de juliol 2010)

Fa una estona he llegit que el psicòleg i periodista cubà Guillermo Fariñas Hernández, 48 anys, havia abandonat la vaga de fam que ja feia 135 dies que mantenia i, paraula, he fet un alè, se m’ha eixamplat una miqueta el cor. A hores d’ara ja hi havia motiu per arribar a pensar el pitjor. No sé com un ésser humà pot aguantar tant de temps sense menjar ni beure. Consentí a alimentar-se sols quan sabé que el dirigent Raúl Castro havia decidit alliberar paulatinament 52 presos polítics; presos de consciència que en diuen. Els set primers que veuran la llibertat seran els que el ministre espanyol Moratinos portarà cap aquí. Tots ells estaven reclosos per la mateixa causa, segons les autoritats cubanes: “Atemptar contra la sobirania de l’Estat socialista i conspirar amb els Estats Units”. I m’ha vingut a la memòria el Tribunal d’Ordre Públic, i les reunions il·legals clandestines, els complots de quan vostès saben. 



Més creixia el meu temor per la vida de Fariñas a mesura que passaven els dies, per la mort recent d’Orlando Zapata Tamayo, 42 anys, també de l’illa de Cuba, que “sols” aguantà 86 dies, pobre home, abans de morir per lluitar amb les armes de la seva decisió de no menjar ni beure. Morir per conquerir la seva parcel·la de dignitat i la dels seus companys. Zapata havia estat condemnat a 36 anys de presó per “desobediència, desacatament i protestes en favor dels drets humans” i decidí morir en la pugna pels seus ideals si fora necessari. I ho va esser. Ara al Fariñas li ha vingut ben just ser-ne servit també. La pell del nas. Les cinc-centes eren les mateixes: alliberament de presos polítics, gent jutjada i condemnada únicament per dissentir del poder establert, intentar racionalitzar-lo, dur-lo al rotllo de les llibertats.

Salvant distàncies i motius, he recordat aquests dies Hunger, la pel·lícula, òpera prima de Steve McQueen que no fa gaire vaig veure, i amb un llenguatge cinematogràfic a tothora d’un dramatisme alt narrava les morts per vaga de fam del militant de l’IRA Bobby Sands i de deu companys seus. Aquest pic es tractava d’un problema de semàntica, dirigida amb bona punteria, però semàntica a la fi: volien la consideració i denominació de presos polítics. Però clar, es toparen de morros amb aquell caporal d’esquadra anomenat Margaret Thatcher i no hi hagué res a esplugar, pobre gent. Moriren a la presó com butzetes dins el niu avorrit per la vella. 



I per acabar avui, repetir la trista història del sineuer Joan Jaume i Florit, Batlote de malnom, que l’any 1936 havia complit 31 anys. Un dissabte horabaixa era a la barberia, amb la intenció que l’afaitassin, quan hi entraren tres al·lotes de la “sección femenina” de la Falange i a canvi d’un donatiu li volgueren penjar una bandereta d’això de “ayuda a frentes y hospitales”. Ell s’hi negà i els donà l’esquena remugant que el velló que duia era per al barber. El denunciaren per traïdor a la pàtria i el feren tancar a la presó. L’abeuraren d’oli de ricí fins que trobaren que bastava, com era el costum aquells dies. Sa mare anà a visitar-lo i ell no volgué que el veiés allà dins. Estava “banastrat” pels nervis, diuen. Es tancà de barres i es negà a menjar ni beure res de res. En tres setmanes va morir. És l’únic paisà mort en vaga de fam que jo en tingui notícia. Era pagès, fill i nét de pagesos. Cap filiació política. Tenia un germà de nom Miquel que jo vaig ser a temps de conèixer i que morí de vell. Ambdós havien nascut al carrer de Sant Vicenç n. 2 de Sineu, allà on el carrer Major comença a fer davallada. Descansin en pau.

La Feixina, 5 mesos després

Marçal Isern Ramis (Diari de Balears, 17 de juliol 2010)

El 5 de febrer de 2010, les primeres inscripcions del monument dedicat a l’ “immortal Crucero Baleares” començaven a caure sota la piqueta i els compressors dels operaris, que d’aquella manera donaven satisfacció al decret de batlia de Cort i a les pressions dels grups patrimonialistes i veïnals que n’havien exigit la conservació. Era aquella decisió, impensable en altres democràcies participatives i suposadament modernes i progressistes, la confirmació que a Mallorca queda molta feina a fer en matèria pedagògica, per erradicar dels espais públics la parafernàlia feixista del règim del dictador Franco. La primeres impressió dels tècnics municipals fou que l’estat de conservació d’aquelles immortals pedres era excel·lent, opinió de la qual en podem extreure tot un seguit de conclusions sociopolítiques d’allò més interessants. 



La primera és que realment el feixisme espanyol té una salut excel·lent, donat que, sense líder físic a qui idolatrar, el seu llegat manté una salut envejable i que la seva obra, monumental o no, té encara molts d’adeptes entre la societat illenca i espanyola en general. Basta llegir les cartes publicades als mitjans, o als fòrums virtuals, per adonar-se que Franco fa aixecar braços entre els seus adeptes i defensors del seu patrimoni i també entre la classe política illenca, però en aquest cas en senyal de rendició i submissió total al seu llegat. Perquè partits polítics i ideologies, llargament i profusament assassinades pel feixisme, no han dubtat a protegir-ne el record, en l’exercici de capitulació més escandalós dels darrers anys en democràcia. 



El monument de la Feixina és més que una aberració arquitectònica, com molt encertadament el van definir els experts que participaren en l’exposició La Feixina neta a Can Alcover; és l’exemple que a Mallorca es pot defensar el feixisme i la democràcia sense despentinar-se i sense perdre el somriure, i que la mort de milers d’innocents a l’Iraq o a l’Afganistan bé mereix una manifestació solidària, però que les víctimes de les guerres pàtries, assumides en teoria com a pròpies, no mereixen ni manifestació, ni una trista concentració. Però sí que mereix que els actuals gerents de l’esquerra local signin un decret ple d’hipocresia i mancat de qualsevol element humanitari, per mantenir un símbol del règim que assassinà i llençà a les fosses comunes els seus predecessors en el càrrec. Quants de militants d’esquerres i nacionalistes foren assassinats pels feixistes durant la guerra o la dictadura? Desenes, milers…? 



Mereixen aquestes víctimes que els seus hereus ideològics insultin la seva vida, lluita i sobretot la seva indigna mort, en nom d’una suposada reconciliació, en un exercici d’equidistància malaltissa que no és res més que un greuge inhumà per a les seves famílies i per a tots els demòcrates? La resposta és senzilla, NO!!!! Però l’altre temps dit pacte de progrés de Cort ha cavil·lat molt, ha demanat molts d’informes, alguns dels quals molt tècnics i plens d’errates històriques, i ha cercat milers d’excuses per protegir el que és delicte en altres països. Posats a cercar excuses, millor cercar-les per esbucar els fonaments del feixisme, no pas per protegir-lo. L’esquerra illenca, nacionalista o no, ha decidit que la millor manera de recuperar la Memòria Històrica de les víctimes republicanes de la Guerra Civil és enaltint i protegint els símbols del feixisme. 



Han decidit que la millor manera d’homenatjar les víctimes de les matances del Baleares a la carretera de Màlaga és mantenir el monument als seus assassins. Cort i l’esquerra local han decidit que llevant les exaltacions i els crits de guerra del feixisme hispànic, ja n’hi ha prou, que la Llei de la Memòria Històrica ha satisfet la seva fam amb la desaparició del “Gloria a la Marina nacional” i l’escut franquista. Però Cort i l’esquerra local han oblidat de retirar els relleus dels mariners i soldats del monument, que gràcies a ells continuaran fent la “guardia eterna en los luceros” a l’estil de la més pura mitologia falangista. També s’han oblidat de llevar la creu beneïda al nacional catolicisme aquell maig de 1947 pels bisbes Hervàs i Cardona, amb el beneplàcit del dictador i la seva família. 



Dedicar un monument a totes les víctimes de totes les guerres (¿?), amb una creu catòlica al darrere és, pel cap baix, curiós i poc tolerant amb les altres religions i amb les altres víctimes. I no diguem dels republicans, que majoritàriament tenien la laïcitat damunt un altar. Així, cinc mesos després, Cort ha convertit una monstruositat en una aberració: no han donat satisfacció a les víctimes, ni al seu propi decret municipal, per que la cara visible de la Feixina, resta nua, silenciosa i sense la internacional, erràtica i plurilingüe placa que ells mateixos van decidir col·locar. Han donat aire al feixisme més reaccionari i han oblidat que, en un règim de llibertat i justícia, els gestors públics han de fomentar els valors democràtics, no pas netejar la imatge pública del feixisme.

Nota de premsa de Memòria de Mallorca sobre les notícies aparegudes al Diario de Mallorca sobre possibles denúncies per robatoris de nins durant el Franquisme

Memòria de Mallorca.

Las víctimas del franquismo piden un hueco en el debate

NATALIA JUNQUERA (El País, 14 juliol 2010)

La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) entregó ayer en el registro del Congreso sendos escritos dirigidos al Grupo Socialista y al Popular pidiéndoles que durante el debate del estado de la nación “no olviden a los 113.000 desaparecidos como consecuencia de la represión franquista”.

La asociación, que ha llevado a cabo decenas de exhumaciones desde 2000, ayudada por voluntarios y en algunos casos con subvenciones del Gobierno, recuerda que las víctimas del franquismo fueron “víctimas del terrorismo de Estado” y que, por tanto, corresponde al Estado su reparación. “Desde la recuperación de la democracia hasta nuestros días han muerto miles de familiares sin obtener ninguna ayuda para reparar el terrible daño que les causó la represión de la dictadura”, se lee en el escrito dirigido a los socialistas. “La Ley de Memoria no ha sacado a un solo desparecido de una fosa común y ya es hora de que el Estado deje de mirar para otra parte, asuma su responsabilidad y no deje morir en el absoluto abandono institucional a ni un solo ciudadano más”.

En el escrito que dirigen al PP, Emilio Silva, presidente de la ARMH, recuerda: “Los estatutos de su partido, artículo tres, definen su solidaridad con las víctimas de violencia de cualquier signo (…) Le invitamos a poner punto y final a la discriminación que padecen las víctimas del franquismo, que vieron cómo la dictadura reparaba exclusivamente a quienes habían padecido la violencia marxista (exhumaciones, becas, puestos de trabajo en la Administración para toda la vida…)”.

La ARMH recuerda que mientras “se cierran locales en los que se exhiben fotografías de presos por actos terroristas”, el Congreso mantiene los retratos “de los presidentes de las Cortes franquistas que ocuparon sus puestos gracias a un golpe de Estado y al genocidio de decenas de miles de civiles, entre ellos muchos representantes políticos elegidos democráticamente”. Reclaman, además, que el Congreso dedique un día a las víctimas de la represión franquista.

De vergonya

Llorenç Capellà (Diari de Balears, 6 de juliol 2010)

Divendres passat, alhora que ens arribaven de l’Argentina les primeres fotografies de Videla assegut en el banc dels acusats, la Societat de Ciències Aranzadi va lliurar, als seus familiars, les restes mortals de quaranta-quatre republicans que foren assassinats i enterrats a La Andaya, una zona muntanyosa de Burgos, prop de Lerma.

Aranzadi és una entitat basca, sostinguda amb capital privat.

En dos estius, els equips d’excavacions n’han localitzat vuitanta-cinc, de cadàvers, i tenen el convenciment que n’hi ha molts més.

El general Videla compareix davant la justícia per a respondre, concretament, d’una trentena d’assassinats comesos a una penitenciaria de Córdoba l’any setanta-sis. Des d’aquí ens n’alegrem, però estem tan poc avesats que els criminals paguin pels seus crims, que gairebé tenim la impressió que els argentins en fan un gra massa, de tot plegat.

A casa nostra mai ningú no ha assumit els crims del franquisme. Mateu Torres Bestard va ésser el responsable directe de més de trenta assassinats. 

Va començar la guerra de comandant, la va acabar de coronel i encara no ha estat degradat. I si mirem arreu de l’Estat, de militars i falangistes de les talladures de Torres Bestard n’hi va haver un fotimer.

Fa aproximadament un any, la justícia popular va descavalcar el general Yagüe del seu pedestal de San Leonardo, a Soria, i la seva filla no para de demanar una reparació moral, obviant que els extremenys el recorden amb el sobrenom de Carnicerito de Badajoz.

La gentalla que va participar en la repressió va aprofitar la impunitat de la Dictadura per a situar-se, i gairebé sempre els seus descendents es beneficiaren de les prerrogatives que havien aconseguit. Cap d’ells, molts dels quals pogueren gaudir, amb bona salut i millor cara, dels beneficis de la democràcia, mai no va veure perillar el seu status social ni professional.

Paradoxalment, els altres, els descendents dels vençuts i la part de la ciutadania que no dubta a criminalitzar l’agressió feixista contra els drets humans que va suposar el cop d’Estat del trenta-sis i la Dictadura, aspiren inútilment a una declaració reparadora de la dignitat col·lectiva per part de les institucions espanyoles. Beuen fresc, no cal dir-ho. 



Ni la Generalitat ha aconseguit l’anul·lació del judici de Companys, cosa que tampoc ens ha de preocupar gaire perquè la injustícia iguala en dignitat el personatge més rellevant i el jornaler més humil. Vull dir que són tots, els judicis que s’han d’anul·lar. Però tampoc no ho veurem.

Les aportacions de l’Estat a la recuperació de la memòria col·lectiva ens fan molt de tant en tant. I són sempre decebedores.

Fa uns dies vaig rebre un correu. Va signat per Maria Jesús Balaguer i em demana si de paraula o per escrit he pogut trobar alguna referència a Antonio González Rodríguez, el seu oncle.

Antonio va desaparèixer amb vint-i-nou anys, d’això en fa més de setanta. Gairebé al mateix temps en rebia un altre, de correu. Me l’enviava Marçal Isern, de l’Associació de Memòria Històrica, i adjuntava el discurs de la presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, amb motiu de la celebració del Día de la memoria por la verdad y la justicia. Va adreçar-se a les Madres de la Plaza de Mayo, la senyora Kirchner, per agrair-los la seva lluita contra l’oblit.

En nombre de la condición humana muchas gracias por estos años de lucha, va dir-los.

Ben segur que a Maria Jesús Balaguer li serviria de lenitiu aquesta frase si se’n pogués considerar receptora. 

Però més val que no esperi sentir quelcom semblant, perquè res no fa pensar que els poders fàctics ni el tàndem Pepé-PSOE estiguin en vies de superar el franquisme. Els Videla espanyols no passen pels tribunals, de manera que ni ells ni els seus hereus no seran desproveïts d’honors ni d’hisenda i la terra de conreu continuarà sembrada de cadàvers qui sap fins quan.

A La Andaya encara en queden molts per desenterrar. I, dels recuperats, n’hi ha que no es podran identificar mai. Ho ha dit l’historiador José Ignacio Casado: Estaban en una zona de arado y puede que entre el agua y el abono hayan deteriorado los restos.

De vergonya.

Temps de la Memòria, número 14. Juny 2010

Veure contingut complet