Memòria Històrica de les Illes Balears

¡Ay de los vencidos!

Febrer 8th, 2010

PEP VÍLCHEZ (Diario de Mallorca, 8 de febrer 2010)

En los mismos inicios de la guerra civil española, el corresponsal norteamericano Jan Allen publicaba –el 28 de julio de 1936– en el Chicago Tribune una entrevista realizada en Marruecos al general golpista Francisco Franco.

En un momento determinado de la misma el general afirmaba su voluntad de seguir adelante a cualquier precio, a lo que Allen contestó, afirmando: “tendrá que fusilar a media España”, y, a reglón seguido, Franco movió su cabeza, sonrió y luego, mirándole fijamente, replicó: “Dije a cualquier precio”.


La voluntad exterminadora del jefe de los golpistas se vio culminada con creces. Al final de la trágica contienda, la voluntad de los resistentes republicanos no fue otra que evitar las represalias de los vencedores. Ninguna de las facciones republicanas consiguió sus objetivos. Ni los partidarios de la resistencia a ultranza, encabezados por Juan Negrín, ni los que abogaron por una capitulación vergonzosa consiguieren paliar la obsesión represora de los sublevados, que desencadenaron una vengativa gestión de la victoria militar que perduró decenios.

La represión fue amplia, profunda y largamente ejecutada, sin piedad. Los hechos son de sobra conocidos.

Hoy, cuando todavía los cuerpos de muchos asesinados moran en lugares desconocidos, en fosas comunes, muchos de ellos aún sin identificar, víctimas de un largo olvido, en la superficie siguen enseñoreándose del espacio público monumentos dedicados a la memoria de los vencedores con el objetivo de enaltecer sus gestas bélicas.

Este es el caso del monolito de sa Feixina dedicado al crucero Baleares.

La actitud pusilánime del consistorio palmesano –acompañada por un baile de informes de dudosa imparcialidad–, nos muestra el temor –¿será el mismo de siempre, el que acompañó al largo período de ignominia franquista, que aún pervive entre el imaginario colectivo?– que impide la ejecución de lo que la Ley de la Memoria Historia impone: la eliminación del monumento fascista de sa Feixina.

No será en esta cuestión en la que el sentimiento democrático de la mayoría del consistorio palmesano haya brillando con más fuerza, al contrario, será el símbolo de la vergonzosa persistencia de la sentencia atribuida a Tito Livio: ¡Vae victis!

El monument feixista de la Feixina


Febrer 8th, 2010

Pep Juárez (Diari de Balears, 8 de febrer 2010)

L’equip de govern de l’Ajuntament de Palma, amb la batlessa Aina Calvo al capdavant, seguits dels Ramon, Grosske i companyia, tots ells suposadament progressistes, han pres la decisió de no esbucar el monòlit de la Feixina, aixecat en memòria de “los héroes del Crucero Baleares”.

Ho han decidit, segons sembla, emparant-se en la Llei que diuen “de la memòria històrica” (aprovada pels seus propis partits a les darreries de 2007) i també en un informe fet a mida dels seus propòsits.

Amb això, aquests polítics “de centreesquerra”, qui ho havia de dir!, garanteixen el futur del monument feixista, complint el testament polític del dictador Franco: allò de “todo atado y bien atado”.

Les reaccions davant aquesta decisió municipal no deixen el menor dubte en aquest sentit: mentre la dreta i la ultradreta es freguen les mans de gust (cal veure, per exemple, els comentaris de l’edició digital del diari El Mundo), la indignació és la nota dominant entre els sectors d’esquerra i reivindicatius de la memòria històrica, com ara l’AMHM.

Entre i entre, l’esperada “comprensió″ del sector clientelar.

D’altra banda, no crec que la decisió municipal hagi suposat una gran sorpresa per a ningú. Qui més qui manco la podíem esperar. La “capacitat” política dels nostres governants ha quedat suficientment demostrada en casos anteriors, com ara el de Son Espases, la política hotelera, els drets laborals a IB3 i el Pla de carreteres de Mallorca.

Un servidor, almanco, així ho esperava. Ja en el meu article “Matar la Memòria” (publicat, entre altres, pel diari Ultima Hora el 21 de desembre de 2007), en el qual feia una anàlisi crítica de l’aleshores tot just aprovada Llei de la memòria històrica, deia: “Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta d’eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de la Feixina, a Palma, ‘per la seva certa qualitat artística o monumental’, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat ‘centreesquerra’, es troba a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com una rentada de cara”.

Com en altres ocasions, m’hauria estimat més estar equivocat. Però d’una llei que guarda una còmplice equidistància entre víctimes i botxins, que no anul·la les sentències de la dictadura, en processos ignominiosos, contra els defensors de les llibertats democràtiques (molts d’ells assassinats pel règim franquista), que no defineix com a responsabilitat de les administracions públiques la localització, identificació i rehabilitació de les víctimes innocents de la repressió, els cossos de les quals encara romanen en fosses comunes o anònimes a les voreres de les carreteres…, d’aquesta llei no podem esperar sinó que serveixi de coartada a la covardia política dels qui ens governen.

I parl de covardia perquè no puc creure que siguin uns ignorants. Perquè supós que saben que les “heroïcitats” del Baleares, enfonsat en una acció de guerra per part de l’Armada republicana el 6 de març de 1938, van consistir fonamentalment en bombardejos assassins sobre poblacions de ciutats mediterrànies, com ara la massacre dels milers de víctimes civils, dones, infants i gent gran que fugien en massa, preses del pànic, els dies 7 i 8 de febrer de 1937, de la Màlaga assetjada per l’exèrcit (nodrit en la major part per “regulars” africans i tropes italianes) del sanguinari Queipo de Llano. Una gran quantitat de persones indefenses, que van quedar atrapades a la carretera costanera de 200 quilòmetres cap a Almeria, “la carretera de la mort”, un parany mortal en un immens mur enfront de la mar, varen ser objectiu fàcil per als “herois” del Baleares i del Canarias, amb peces d’artilleria de 203 i 120 mm, així com per als avions italians i alemanys, que també participaren en la matança.

Estic segur que també saben que, fins i tot advocant a la indigna Llei de la memòria històrica, era igualment legal esbucar el monument de la Plaça de la Feixina. Però els ha mancat valentia per fer-ho.

Per això, encara que canviïn les lletres de l’enunciat, aquest monòlit es perpetuarà dedicat a la memòria del Baleares, un vaixell feixista responsable de crims de guerra. I a partir d’ara també serà, per als nostres governants, un monument representatiu i commemoratiu de la seva covardia.


Veus que són toc de campana

Febrer 7th, 2010

Llorenç Capellà (Diari de Balears, 7 de febrer 2010)

LA DESBANDÁ


El 6 de febrer de 1937, unes 150.000 persones abandonaren Màlaga perquè estava a punt de caure en poder del feixisme. Fugiren cap a Almeria. La carretera d’Almeria transcorre encaixada entre la costa i la serralada. Des del mar, els creuers Almirante Cervera, Canarias i Baleares canonejaren la corrua humana, de manera sistemàtica, provocant més de 5.000 víctimes mortals, dones i infants majoritàriament.

Despús-ahir, en el Teatro del Carmen, de Vélez-Màlaga, va celebrar-se un acte d’homenatge en memòria del doctor Norman Bethune, un brigadista canadenc que els dies de “la desbandá” -com és conegut l’èxode de la població malaguenya- va salvar moltes vides. I avui, diumenge dia set, a les nou i mitja del matí, infinitat de persones han iniciat a peu el recorregut de la carretera de Vélez-Màlaga a Torre del Mar, en commemoració d’aquella tragèdia.

Dilluns passat -gairebé coincidint amb l’aniversari de la carnisseria-, la Batllessa de Palma va anunciar que el monument que la Ciutat va aixecar en memòria i glòria del Baleares -enfonsat per l’esquadra republicana l’any 1938- no serà retirat de la Feixina. Ignoro si Aina Calvo n’és conscient. Però, tot i que desapareixeran de la pedra les frases o els elements inicials, el monòlit aspira a convertir-se en l’únic recordatori d’exaltació feixista de l’Europa democràtica.

Aquest article ha estat confegit a partir del llibre La agonía de Málaga: población y retaguardia i del número 58 de la revista Jábega, editat per la diputació malaguenya, on es recullen els testimonis dels supervivents de “la desbandá” i les opinions d’alguns historiadors o personatges públics que n’han parlat. Els comentaris d’alguns dels més significats defensors de la continuïtat del monument serveixen de contrapunt agredolç.

CAMPANADES A MORT (1)


- Luis Melero (historiador): Animaron a los ciudadanos a que se fueran de sus hogares y los esperaron en el camino para matarlos.

- Rafael Mández (periodista): Aunque las fotos del desastre sean en blanco y negro, la sangre era roja; el mar azul y la muerte, negra.

- Picasso: El Guernica tenía que haberse titulado Málaga.

TOC D’ÀNIMES (1)


- Aina Calvo: La decisió de mantenir el monument de la Feixina respon a la voluntat integradora de la Llei de Memòria Històrica, que és una llei igualadora de totes les víctimes, perquè no reconeix els drets d’unes en detriment de les altres.

- Informe jurídic de la UIB: La finalitat integradora de la llei és compatible amb la continuïtat del monument si se n’eliminen aquells elements que sí són d’exaltació del règim (la Dictadura), de manera que el monòlit pugui adquirir el sentit d’element commemoratiu de les víctimes.

- Juan Cabrera (PIMEM): L’únic que canvia és la placa, tothom el reconeixerà.

CAMPANADES A MORT (2)
-

José Calleja (4 anys): Yo iba en un serón que colgaba de la burra. Me asomaba del capazo y contaba los cadáveres. Mi madre me decía que eran gente durmiendo.

- Vicente Vaquero (26 anys): Pasábamos el día escondidos en el monte escuchando los cañonazos de los barcos y, de noche, avanzábamos entre sangre y cadáveres.

- Miguel Escalona (10 anys): Nunca he olvidado a aquella mujer que, herida por un obús, amamantaba y abrazaba a su hijo de dos meses en medio de un charco de sangre.

TOC D’ÀNIMES (2)


- Marisé Fernández Segade (filla d’almirall): Estoy muy contenta y muy agradecida a la alcaldesa Aina Calvo y a la concejala de Cultura Nanda Ramon.

- Josep Pascual (ARCA): Mallorca ha guanyat perquè no s’ha eliminat un element integrat a la ciutat com és el monument de la Feixina.

- Pere Ollers (president ARCA): Hem de recordar que molts de veïns s’havien manifestat per la conservació íntegra del monument.

CAMPANADES A MORT (3)


- Francisco Martín (8 anys): Sólo se circulaba de noche para no dar pistas a los barcos que nos disparaban. Iba en una camioneta llena de niños. En Orihuela un hombre nos dio dátiles. Desde la salida de Málaga no habíamos comido nada.

- Antonio Ariza (20 anys): Había unos barcos pegando cañonazos y antes de llegar a Nerja, en unas curvas con muchos peñascos, ahí moría mucha gente nada más de los peñascos que saltaban de los cañonazos.

- José Antonio Baena: Supimos que fueron el crucero Canarias y ése que hundieron en el Cabo de Palos, su gemelo, el Baleares… Para ellos era como un juego, el tiro al plato contra gente que no podía defenderse.

TOC D’ÀNIMES (3)


- Gabriel Barceló (PSM): La memòria històrica i la defensa del patrimoni són compatibles. Així ho han entès al centre d’Europa i per això han mantingut els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial.

- Eberhard Grosske: N’hi ha que volen que el monument es demoleixi, però la decisió és el resultat del consens de l’equip de govern.

- Nanda Ramon: Tots els partits d’esquerres s’han manifestat a favor de la contextualització de la Feixina.

CAMPANADES A MORT (4)


- José Antonio Baena: Nunca he visto tanta muerte, tanta sangre, tanto desprecio por la vida humana… Eran militares profesionales contra civiles, ancianos, niños, mujeres. Sabían a donde disparaban… Nos bombardeaban a mansalva. Veíamos sus caras, ellos sabían que éramos civiles indefensos, nos veían perfectamente.

- Eloy Rodríguez: La carretera estaba llena de objetos: bultos de ropa, gramolas, máquinas de coser, sacos, maletas, sillas, mesas, cuadros.

- Acracia León (13 anys): Veíamos a los marineros perfectamente, cómo se movían por cubierta, los cañones cómo se movían y nos apuntaban antes de disparar… Si los barcos se hubiesen acercado un poco más, hubieran chocado con las rocas; para ellos era como un macabro juego de feria, nos mataban como si fuéramos chinches.

TOC D’ÀNIMES (4)


- Juan Cabrera (president PIMEM): Hi ha altres temes en què pensar abans d’aquests dois…!

- Aina Calvo: Hem optat per convertir el monòlit en un reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres i a la convivència democràtica.

- Àngels Fermoselle (ARCA): La decisió municipal és intel·ligent i respectuosa amb el patrimoni i amb la memòria històrica.

TOC D’AGONIA


Llorenç Bisbal i Gabriel Alomar feien les passes per Son Tril·lo. Comentaven la decisió de Cort de mantenir i contextualitzar el monòlit en memòria del creuer Baleares.

- És com si tornessin a afusellar la nostra gent -va dir Alomar-. La gent que ja mataren una vegada.

- Sort que vostè i jo morírem en el llit -va conhortar-se Bisbal-, i no ens hem de sentir ofesos.

- Tant com els que moriren a les cunetes -el va corregir Alomar.

Divagava:

- Manipulant la història, maten la memòria, mestre Llorenç…

Va afegir:

- I vós i jo som memòria.

Bisbal va obrir uns ulls com salers. Alomar va comprovar l’hora: era l’eternitat en punt.

La Feixina. Impotència

Febrer 7th, 2010

Biel Florit (Diari de Balears, 7 de febrer 2010)

Maria Antònia Oliver i amics tots de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, per si es donàs el cas que servís per alguna cosa, avui vull dir fort i ample: estimats, estic amb vosaltres. I ànims, que encara no s’ha acabada la lluita dels que moriríem per la nostra pàtria, però mai per mai matarem per ella. Una vegada més ens han fet passar per lloc estret. I aquest pic dol més que mai perquè han estat els nostres els que ens han fet el llit, companys d’esquerres, progressistes, amb les neurones en teoria evolucionades…, i per pujar aquest calvari, no hi estava preparat ni poc ni gens, ho he de confessar.

He de dir que amb aquestes “integracions” i “contextualitzacions”, diguin el que trobin els experts en lleis de qualsevol mena, els he de deixar escrit aquí que som del parer que s’equivoquen històricament mantenint enmig de la plaça de la Feixina aquell enorme fal·lus franquista, com amb encert sobrat el qualificà el company Ferran Aguiló, maldament hi facin exsecallada de jous i fletxes, d’àguiles imperials, i hi mantinguin la gran creu de 15 metres d’altura, que solemnement beneí el bisbat amb molta pompa i cerimònia, com també ho havia fet amb els avions italians que partien adesiara cap a la península, Barcelona sobretot, a esventrar amb les seves bombes homes i dones, vells i infants.

Som de l’opinió que erren. El monument en qüestió, sempre, per molts anys que passin i per moltes plaques amb llegendes amb pretensió d’integració que hi enverguin, per tot un important contingent de persones del bàndol republicà, que durant tants d’anys haguérem d’empassar-nos la prepotència dels victoriosos franquistes, aquest fet serà per a sempre més un insult a la germanor ben entesa, la concòrdia encertada, la bonhomia.

Hi va haver un amic també escriptor, molt acostat per cert, simpatitzant dels d’ARCA i dels seus criteris sobre el tema, que fa un temps, quan la bullidissa del brou començava a esquitxar les pàgines dels diaris, afirmà davant meu que no s’havia de tirar el monument, per la mateixa regla de tres que, si així es feia, també hauríem d’esbucar la Seu o els banys àrabs, o…, i d’aquesta manera res no quedaria dempeus. Sols li vaig demanar que em digués sols un valor artístic d’aquella verga empalmada, que ja em diran si exalta o no exalta el règim dictatorial i imperialista dels feixistes.

Vàrem concloure que no, que aquests valors hi eren inexistents, que aquells 22 metres de pedra amb bombeta al cim no “era” res, però representava a la perfecció allò pel que foren edificats: exhibir els dallonses dels guanyadors d’una guerra. I els dos vàrem arribar a estar d’acord que hi ha coses i fets i gent que s’han de recordar, però s’han de respectar sols si són respectables. I no és el cas de cap de les maneres, pens honestament. La prova del cotó? Per primera vegada gent del PP ha alabat una decisió del Pacte. Algú en necessita més?

Afegir que l’altra migdiada, al telenotícies de TVE, un senyor amb cara seriosa em comparà a mi, a tots nosaltres, als “talibans” que dinamitaren els enormes budes a l’Afganistan, mira tu si hi anam bé. Era dimarts dia 2 de febrer i jo acabava de llegir a aquest mateix diari la glosa del genial Mateu Xurí, que precisament la dedicava a la Feixina dels orgues. Després d’envergar que sobre el tema ja havien acabat els sarcasmes, ironies, metàfores i recursos per poder usar, acabava així: “I una merda engalanada/ sol fer la mateixa olor”. Ho subscric.

BREVE BORRADOR DE AGENDA INFORMATIVA SOBRE LA POSIBLE ESTRUCTURACIÓN DE LA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR

Febrer 6th, 2010

1- Constitución de la Comisión Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular por una Ley de verdad, justicia y reparación para las víctimas del genocidio y la dictadura franquista y el posterior periodo de impunidad.

- Iniciativa abierta a toda organización de la memoria histórica, derechos humanos o lucha a la impunidad de los crímenes del franquismo que asuma los deberes de “verdad justicia y reparación” y lucha a la impunidad tal y como han sido definidos a partir del legado de Nuremberg y Naciones Unidas; así como asuma el contenido de los derechos humanos reconocidos a las víctimas de violaciones manifiestas de los derechos humanos, crímenes contra la humanidad, crímenes de guerra, genocidio y crímenes contra la paz, y sus familiares, por la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, el Comité Internacional de Derechos Humanos, la Corte Interamericana de Derechos Humanos y otros organismos internacionales en materia de derechos humanos.

- El contenido de tales acuerdos e instrumentos internacionales constituirá el programa y punto de referencia de esta iniciativa y de los trabajos y posicionamientos públicos de su Comisión Promotora y los representantes de la misma, siempre desde el respeto a los diferentes puntos de partida ideológica, personal o humanitaria de las distintas personas y organizaciones implicadas en dicha convergencia.

a) debate y perfeccionamiento del anteproyecto base por los juristas, obtención del proyecto de ley de la iniciativa.

Se requiere legalmente la elaboración de un “texto articulado dotado de unidad sustantiva precedido de una exposición de motivos”, “que no verse sobre cuestiones manifiestamente distintas carentes de homogeneidad entre si y que no exista en el Congreso de los Diputados o el Senado un Proyecto o Proposición de Ley que verse sobre el mismo objeto de la iniciativa legislativa popular que esté en el trámite de enmienda u otro más avanzado o que la iniciativa sea reproducción de otra de contenido igual o sustancialmente equivalente presentada durante la legislatura”

b) refrendo democrático por las asociaciones integradas del proyecto presentado por la mesa de juristas.

c) análisis y estructuración de elementos logísticos de la Comisión Promotora, estructura, financiación, implantación y coordinación territorial con el conjunto de organizaciones de la memoria para su implantación en el conjunto del territorio.

2- Depósito del texto articulado de la iniciativa y nombres de integrantes de la Comisión Promotora en la Mesa de la Cámara del Congreso de los Diputados (en caso de rechazo posibilidad, que deberá estar fundamentado en la ausencia de homogeneidad, u otras causas expuestas, posibilidad de recurso de amparo ante el TC).

3- Una vez admitida la proposición, se inicia el procedimiento de recogida de firmas, que se podrá realizar en los pliegos tradicionales, que podrán ir en castellano o, conjuntamente, con cualquiera de las lenguas cooficiales en los territorios del Estado; y también se podrán recoger las firmas por vía electrónica siempre que se garantice la voluntad auténtica del ciudadano que suscribe la iniciativa legislativa popular.

4- El plazo para la recogida de firmas será de nueve meses prorrogable por otros tres cuando concurra causa mayor apreciada por la Mesa del Congreso. La garantía de la regularidad del procedimiento de recogida de las firmas se encomienda a la Junta Electoral Central. Ello se debe a la relativa similitud entre el proceso electoral y el de recogida de firmas y cómputo de las mismas, así como a la infraestructura, que abarca la totalidad del territorio español, de que dispone la Junta Electoral Central.

5- Recogidas las firmas exigidas, se inicia la tramitación parlamentaria. La Mesa de la Cámara deberá incluir la Proposición en el orden del día del Pleno para su toma en consideración en el plazo máximo de seis meses. En éste trámite, de acuerdo con las previsiones reglamentarias, se podrá contemplar la participación de una persona designada por la Comisión Promotora. El decaimiento de los trabajos parlamentarios en curso por disolución de las Cámaras, bien por finalización de la legislatura o disolución anticipada, no hace decaer la Proposición, pero la Mesa podrá retrotraerla sin que en ningún caso sea necesario presentar nueva certificación de haberse reunido el mínimo de firmas exigidas.

Ley de verdad, justicia y reparación para las víctimas del genocidio y la dictadura franquista y el posterior periodo de impunidad

Febrer 6th, 2010

Borrador de anteproyecto

(veure document complet)

Concentració de rebuig al monument de Sa Feixina. 6 de febrer de 2010.

Febrer 6th, 2010

(Paraules pronunciades per Marçal Isern, de Memòria de Mallorca)

Ara fa 73 anys, el Cuartel General del Generalísimo, feia públic aquest comunicat sobre les operacions militars dutes a terme el dia 8 de febrer de 1937.

8 de febrero de 1937. Parte de Guerra del Cuartel de Salamanca. Ejército del Sur: continuando la brillante operación sobre Málaga, a las 7 horas y 30 minutos del día de hoy atravesaron nuestras tropas el Guadalmedina, entrando en el corazón de Málaga y derrotando al enemigo, que intentaba defender la entrada de la población. Se le cogieron más de doscientos muertos. Por el norte, en arrollador empuje, las columnas procedentes de Antequera y de Loja dominaban el barrio alto de la capital, venciendo la resistencia que el enemigo todavía ofrecía en algunos sectores (…). A las dos de la tarde, extinguidos todos los focos de resistencia, desfilaron las fuerzas por el centro de la ciudad entre delirantes ovaciones y frenéticos aplausos (…). El enemigo, derrotado, huía en dirección a Motril, perseguido de cerca por nuestros soldados.

El que amagaven aquestes breu línies, era una de les atrocitats més inhumanes de tota la guerra civil Espanyola: L’assassinat a sang freda de milers de civils que fugien aterroritzats de les tropes Franquistes que acabaven d’ocupar la ciutat Andalusa de Màlaga. Fugien aterroritzats pels assassinats indiscriminats i massificats, dels Fiats i Savoias Italians que metrallaven a la població indefensa i dels obusos dels vaixells de l’armada Franquista, entre ells el “BALEARES”, que cooperaven amb les divisions feixistes aquell febrer d’ara fa 73 anys.

Entre aquestes tropes feixistes, hi podíem trobar un personatge tràgicament recordat per les terres mallorquines, el Conde Rossi, que fou enviat per participar a la “liberación” de Màlaga, un eufemisme que ocultava l’ocupació militar d’una ciutat i la posterior “pacificació”: o sia els assassinats planificats i masificats dels homes i dones fidels a la legalitat Republicana. Era el Conde Rossi un aventurer, un pistoler a sou del feixisme i un assassí, un cruel i inhumà personatge que dugué la mort i la repressió a tots els racons de la Mallorca de la guerra civil “TUTTI GLI ROSSI FUCILATI” era la seva frase més famosa i una calavera el seu macabre escut d’armes.

I la ciutat de Màlaga, finalment va caure en mans feixistes, quasi sense resistència, el que provocà un autèntic terratrèmol a la zona Republicana i un èxode humà encara avui en dia difícil de qualificar i quantificar. L’èxode dels aterroritzats ciutadans de Màlaga girà cap Almeria i la carretera cap a la salvació serpentejava entre el mar i la muntanya. I aquesta carretera, que havia d’ésser la de la salvació es va convertir en la de la perdició, en la de la mort i la tragèdia. El “Heroico crucero BALEARES” apuntava els canons cap al cel i tirava amunt, no per no tocar als civils, si no per que els obusos mutilassin la muntanya i aixafés als refugiats indefensos. Era aquesta una manera humana de matar: mataven les predes, convertint-se a l’hora en arma letal i làpida mortuòria. Rebien els nous “creients” cristiana sepultura, en la “Cruzada contra el marxismo ateo” del feixisme Europeu, beneïda pels bàculs i les sagrades escriptures dels bisbes Espanyols. La creu del monument recorda aquella santa aliança encara no repudiada per la jerarquia eclesiàstica, tot i que ni les ones radiofòniques es resisteixen a la seva missió doctrinal.

Màlaga va anar morint a poc a poc, com ho feien els seus ciutadans, els seus homes, les seves dones i els fills i filles de la República assetjada pel feixisme triomfant. Era Màlaga una passa més cap a la victòria, una bandereta més als mapes dels Generalísimo, una mossa més a les culates dels fusells dels Falangistes, dels Requetés o dels Regulares del Marroc. Era en definitiva una passa més cap a la mort de la República Espanyola, perdó cap a l’assassinat de la República dels treballadors, dels professors i del progrés.

Aquella carretera, convertida en cementeri, és avui en dia lloc d’homenatge i de record, una memòria que en paraules dels responsables de la Asociación Foro Por La Memoria Histórica de Málaga, és una tragèdia extirpada no fa massa anys, als poderosos braços dels silenci i de l’oblit, una matança que ni els més vells gosaven explicar, aterroritzats encara pel feixisme triomfant.

Sa Feixina és el símbol de tot el contrari. És segons Memòria de Mallorca un espai d’homenatge públic del feixisme i del nazisme, un espai de confrontació i de dolor per les víctimes del feixisme i espai públic d’ofensiva monumentalitat pels demòcrates. I ho és per que l’ajuntament dit altra temps progressista de Palma, ha decidit que llevar unes lletres democratitza “de facte” allò que tan sols la demolició pot adreçar parcialment. Obviant qualsevol qualificació patrimonial, Cort ha decidit obviar el principis de la democràcia, convertint en respectable el que és  execrable, en tolerable el que és insuportable i en contextualitzable el que és immoral.

Ara fa 73 anys, els canons del “BALEARES” assassinaven innocents. L’Ajuntament de Palma i els col·lectius que no volen la demolició d’aquesta vergonya, han desaprofitat aquesta data històrica per fer una mica de justícia i col·laborar amb els que volen retornar la dignitat  a les víctimes de la Carretera de la Muerte i a totes les víctimes del feixisme. La ciutat de Palma te el dubtós honor de ser l’única capital d’Espanya on s’honora publicament el nazisme i el feixisme.

Fins quan haurem de suportar tanta vergonya?,

Que deuen estar pensant les víctimes del feixisme de tot això?

Que en deu pensar Emili Darder, n’Antoni Mateu, en Climent Garau, en Jaume Garcies, n’Aurora Picornell…..? Que en deuen pensar de tot plegat?

Ells ens conviden a no oblidar, a mantenir viva la memòria de la repressió, però no a qualsevol preu. En les nostres, en les vostres mans esta la decisió final.

Seguirem permetent que aquesta vergonya els segueixi insultant?

Moltes gràcies

Marçal Isern, Sa Feixina 6 de febrer de 2010.

Carta a la tripulació del creuer Baleares 


Febrer 6th, 2010

Floren Dimas Balsalobre (Diari de Balears, 6 de febrer 2010)

Al lloc de l’univers on el seu esperit arribi a descansar, voldra fer arribar aquest missatge als membres de la tripulació d’aquell vaixell de guerra que, mobilitzats per força, van ser obligats a dirigir el foc dels canons contra la seva voluntat, arrasant els pobles del llevant espanyol, i portant la mort i la destrucció a la rereguarda, lleial al govern legítim d’Espanya.

La campanya iniciada per les associacions memorialistes mallorquines, amb el suport de sectors ciutadans contraris a la utilització dels espais públics per a l’exaltació totalitària, us consideren tan víctimes d’aquella guerra infame, imposada pels militars rebels que us manaven, com aquelles persones que van morir sota el foc i la metralla, escopida per aquell vaixell feixista en què us van embarcar.



Com fa uns dies reconeixia davant dels mitjans de comunicació un parent del vostre company Benito Veny, supervivent del Baleares, molts de vosaltres ni éreu feixistes ni volíeu la guerra. Vosaltres no, però sí els vostres caps. Ells van ser responsables de la vostra mort i la de la majoria de la tripulació, sent, precisament, els companys d’aventura d’aquells traïdors, qui després d’utilitzar les vostres vides, van instrumentalitzar les vostres morts, assignant-vos la categoria no sol·licitada de “gloriosos caídos por Dios i por España”.

Ho sabeu i ho sabem: l’obelisc de la Feixina no representa la vostra memòria, sinó la dels rebels que us van fer morir, i que després van elevar aquesta pètria mola, que avui es vol maquillar democràticament, utilitzant-vos com a ostatges d’una història excloent que ells van escriure en frases lapidàries, justificant-ne la construcció -realitzada amb aportacions forçades-, amb els mateixos arguments amb què avui s’intenta disfressar la covardia política d’uns i la complicitat ideològica d’altres.

Perquè en definitiva -vosaltres ho sabeu molt bé-, amb maquillatge o sense, els sím bols franquistes només els defensen els franquistes.

(Floren Dimas Balsalobre ha estat president de l’associació Amigos de los caídos por la libertad” de la Regió de Múrcia, primera associació de víctimes del franquisme de l’Estat).

Comunicat processament Garzón

Febrer 6th, 2010

La Coordinadora de Col·lectius de Víctimes del Franquisme (CCVF) vol fer públic el seu frontal rebuig de la decisió adoptada pel magistrat del Tribunal Suprem, Luciano Varela, plasmada en una interlocutòria del dia 3 de febrer, de processar el magistrat del Jutjat d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional per prevaricació suposadament comesa en incoar les Diligències Prèvies 399/2006, transformades posteriorment en Sumari 53/2008 E.

La instrucció duta a terme per l’Audiència Nacional responia a les denúncies per desaparicions forçades, en el marc de crims contra la humanitat, que havien estat presentades per una sèrie de col·lectius que, al desembre del 2006, iniciàrem el camí per exigir Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme.

El feixisme espanyol, violant la legalitat nacional i internacional, es va alçar contra El Govern de la República per arrasar fins als fonaments la seua obra de modernització de l’estructura social i econòmica d’Espanya. Per al seu propòsit, els alçats, actuant com una banda armada d’elements terroristes, van dur a terme un pla perfectament sistematitzat de destrucció física dels seus adversaris polítics, ja que aquests suposarien un obstacle per a la consecució del seu objectiu d’atemptar contra les altes instàncies de la nació, a fi de subvertir l’ordre establert.

El cop d’Estat va fracassar a l’àmbit estatal com a conseqüència de l’aferrissada resistència popular, però va provocar una guerra que es va convertir en el primer acte de l’assalt a la democràcia per part del feixisme internacional. Per primera vegada, les aviacions nazi-feixistes van bombardejar la població civil. Des del mateix moment del cop d’Estat, primer en els territoris en què va triomfar i a continuació en tots aquells que anaven caient en el seu poder, els colpistes van complir escrupolosament el seu pla d’extermini, assassinant  centenars de milers d’homes i dones, valedors de la legalitat republicana.

Entre la documentació que els col·lectius denunciants aportàrem al Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional, es trobaven els llistats que arreplegaven els noms i cognoms de tots aqueixos homes i dones, il·legalment detinguts i assassinats, per mitjà d’execucions extrajudicials o després de consells de guerra sumaríssims, i molts d’ells fets desaparèixer sense deixar rastre del seu parador fins al dia d’avui. Aquests llistats recollien l’esgarrifosa xifra de 152.237 persones.

El feixisme triomfant va continuar la seva obra criminal, una vegada guanyada la guerra gràcies al concurs de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista i a l’abandó vergonyant de les atemorides democràcies occidentals. Va destruir qualsevol focus de resistència per mitjà de la tortura, el treball esclau, el robatori de nens per separar-los de la influència dels seus pares rojos, i l’assassinat. Tres-centes mil persones empresonades, cinc-centes mil persones forçades a abandonar la seva pàtria i cinquanta mil nens robats a les seves mares en les presons i segrestats a l’estranger, en donen fe.

El feixisme espanyol va continuar esclafant amb mà fèrria qualsevol intent de recuperació de la llibertat i de la legalitat democràtica destruïda, comptant amb la inapreciable cobertura del context internacional de guerra freda. A pesar de la seva brutalitat, milers d’espanyols i espanyoles es van atrevir a lluitar en la clandestinitat per a tornar-nos a tots els nostres drets vulnerats i xafats. Molts d’ells ho van pagar amb llargs anys de presó i molts altres, amb la seva vida. Els últims assassinats del feixisme espanyol van tenir lloc el 27 de setembre de 1975, tan sols dos mesos abans de la mort de Franco.

El successor directe del règim feixista, Juan Carlos de Borbó, va mediar en un pacte entre elits que va permetre mantindre intactes les estructures de poder polític i econòmic per a la construcció de les quals s’havia subvertit l’ordre constitucional quaranta anys abans. Unes estructures de poder, per això mateix, no només profundament injustes sinó il·legals per estar assentades sobre un acte delictiu fundacional: l’assalt al poder per part d’una banda armada d’elements terroristes.

Necessàriament el feixisme travestit a demòcrata havia de perdonar-se a si mateix. A aqueix sinistre objectiu va servir la Llei d’Amnistia de 15 d’octubre de 1977, llei anticonstitucional ja que en aquell moment l’única Constitució jurídicament vàlida era la de 1931 que no podia emparar una norma que atemptava contra la legalitat internacional, acatada per ella en el seu articulat. Esta llei de punt final perdonava els assassins i santificava la jurisdicció repressiva de la dictadura, i deixava intacte el seu aparell policial i jurisdiccional, ambdós còmplices dels crims comesos.

El pacte de silenci de la transició es va estendre com un sudari sobre la societat espanyola, impedint que aquesta recordés o conegués la veritat sobre la feroç repressió exercida pel feixisme. Es va elaborar una versió dels esdeveniments segons la qual Juan Carlos de Borbó, designat per Franco com a successor a títol de rei, i Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment en l’últim govern de Franco, desafiant valentament foscos poders a l’ombra, havien atorgat la democràcia als espanyols. Calia oblidar els centenars de milers d’homes i dones assassinats per haver defensat la llibertat i la legalitat republicana. No tenien cabuda en aquesta Espanya en la qual quelcom havia canviat perquè tot seguís igual.

En aquest context d’impunitat dels crims del feixisme, quan els col·lectius de víctimes presentàrem les denúncies per crims contra la humanitat, emparant-nos en el Dret Internacional dels Drets Humans, tots els poders d’aquest estat fallit es van posar en guàrdia i es van apressar en la defensa de l’statu quo. La Fiscalia, incomplint el mandat de l’article 124 de la Constitució de 1978 que la commina a promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei, així com el seu mateix estatut orgànic que l’obliga a la protecció de la víctimes, amb enorme virulència va defensar la falta de competència de l’Audiència Nacional per a la investigació d’aqueixes denúncies.

Per la seva banda, la Sala Penal de l’Audiència Nacional, sense entrar en el fons de l’assumpte, va acceptar l’argumentació del Ministeri Fiscal, vulneradora ella mateixa de la legalitat internacional.

No obstant això, dos magistrats d’aquesta sala, així com uns altres dos dels jutjats territorials de Granada i San Lorenzo del Escorial, no sols han compartit els arguments del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional, per a acceptar la competència, sinó que han anat més lluny en raonar la inconveniència de la seva inhibició.

Finalment, perquè quedi meridianament clar que l’estat espanyol no permetrà que es faci justícia amb les víctimes del feixisme criminal, del qual es declara hereu jurídic, el Tribunal Suprem ha arribat a l’escàndol d’admetre a tràmit una denúncia per prevaricació contra el titular del jutjat que va iniciar la investigació dels crims del franquisme, presentada per l’extrema dreta, a la qual li ha fet entrega dels llistats de víctimes que constaven en el Sumari 53/2008 E i de les dades personals dels denunciants. Cap major menyspreu cap a les víctimes! En el súmmum del desvergonyiment, per boca de l’instructor Luciano Varela, el Tribunal Suprem ha dictat, contra aquell magistrat, una ordre de processament.

Els col·lectius de víctimes del franquisme volem trencar el silenci i la farsa i denunciem públicament  la Fiscalia General de l’Estat, que ha propiciat i coadjuvat a aquest estat de coses, la Judicatura que, excepte honroses excepcions fa desistiment de la seua fonamental funció qual és la de procurar als ciutadans l’exercici de la tutela judicial efectiva, el Govern d’Espanya, que va elaborar una llei miserable allunyada del Dret Internacional i de la consciència dels pobles, i el Parlament de la nació, que va donar carta de naturalesa legal a la vergonya.

COORDINADORA DE COLECTIVOS DE VÍCTIMAS DEL FRANQUISMO:

Asociación Andaluza Memoria Histórica y Justicia, Asociación  Memoria Histórica de Cataluña, ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA  Asociación Memoria Histórica de Palencia, AREMEHISA (Asociación Recuperación Memoria Histórica Aguilar de la Frontera), Asociación Recuperación Memoria Histórica de Aragón, Asociación Recuperación Memoria Histórica Valladolid, CGT y Forum per la Mèmoria del País Valenciá.

5 febrer 2010.

Concentració dissabte 6 a les 12 a sa Feixina!

Febrer 6th, 2010

Amics i socis de Memòria de Mallorca


El president d’Esquerra Republicana de Catalunya a les Illes Balears, Joan Lladó,  ha convidat a l’associació Memòria de Mallorca a participar a la concentració que es farà demà dia 6 a les 12h al parc de Sa Feixina, per protestar pel manteniment del monument dedicat a la memòria del vaixell i  la tripulació del “BALEARES”, enfonsat el 1938 per l’escuadra Republicana.

Memòria de Mallorca, sense descartar més concentracions i actuacions amb el tema de Sa Feixina, convida a tots els socis i amics de Memòria de Mallorca a participar a aquesta concentració de rebuig del feixisme monumental i contra la decisió de l’Ajuntament de Palma, governat en minoria pel PSOE i el BLOC, de mantenir intacte el monument de Sa Feixina dedicat al creuer de guerra feixista “BALEARES”, responsable d’haver comès crims contra la humanitat durant la guerra civil.

Convidar-vos a tots a reenviar aquesta informació, pels mitjans que tingueu al vostre abast, a totes aquelles persones que puguin estar interessades de participar a la concentració. 


Atentament


Memòria de Mallorca