PARÍS I MARTORELL, Andreu
Inca - Porreres ?
"A LA MEMÒRIA DEL MEU PARE, ANDREU PARÍS
Aquest text, redactat per n’Antònia París Llompart, filla de n’Andreu París, va ser llegit per na Maria Antònia Oliver París, néta d’aquest militant socialista, a les portes de Can Mir (presó durant la Guerra Civil, i actual Cinema Augusta), el passat dissabte 19 de març [de 2005], en el marc de la Ruta de la Vergonya.
Antònia París
La família
Vaig néixer a Inca, un poble de l’illa de Mallorca, en una família humil: el meu pare era sabater i treballava a casa nostra, no ens sobraven els diners, però tampoc no ens mancava res. La meva mare s’ocupava de la casa i dels fills; els dos s’estimaven moltíssim i els records que tenc de la meva infantesa abans del 1936 són molt bons. Érem cinc germans, amb pocs anys de diferència, era una casa alegre i viva.
1936
Som la segona dels germans, la major de les al·lotes. Pel juliol de 1936 jo tenia 11 anys i érem encara quatre germans: la meva mare estava embarassada. El meu pare era un home molt idealista, amb principis d’igualtat i justícia, i tenia molta personalitat.
Era molt bon home, conegut en el poble. Era republicà, molt valent, amb idees socialistes. Cridava l’atenció per la seva personalitat.
Llegia molt i sempre li agrairé que m’inculqués l’hàbit de lectura. Jo l’estimava moltíssim. A casa, quan ell treballava, m’asseia al seu costat i l’escoltava parlar de les seves idees: deia que era injust que la gent humil hagués de treballar tant perquè els seus fills poguessin estudiar mentre altres ho tenien tot sense necessitat de fer cap esforç... que el món estava mal repartit... em parlava de les diferències socials i de com creia ell que podien millorar les coses...; record que em demanava que li llegís el diari mentre treballava, em deia que era important que ho fes cada dia per poder estar
assabentada del que passava en el món, i després comentàvem les notícies. Alguns horabaixes solia anar a un cafè que crec que es deia Cafè Republicà, es reunia amb amics i companys, feien tertúlies... jo hi anava amb ell alguna vegada. També anava molt a la Casa del Poble els vespres i ensenyava a llegir i escriure els que ho volien .
Juliol de 1936
A Inca es remorejava que hi havia persones amb poder i influència, que es reunien en un cafè (actualment anomenat Mercantil). Eren contraris a la República i se sospitava que tramaven alguna cosa. Vaig sentir dir que un d’ells era el que després, en temps de Franco, va ser el notari de
Joan March... o sigui, que era gent amb diners i, a més, eren afiliats a la Falange.
Pocs dies després d’aquelles reunions varen sortir de l’església Santa Maria la Major els falangistes armats (havien guardat les armes a l’església) i varen prendre ràpidament el poder: varen treure’s del mig qualsevol persona que pogués oposar-los resistència...
Tot va ser molt ràpid. Deien que havia començat la guerra a Espanya... tot era molt confús... En aquells temps no hi havia els mitjans de comunicació que existeixen avui dia i les coses se sabien perquè es comunicaven de boca en boca i pel que es podia veure... No tothom tenia ràdio, i la premsa arribava tard.
Hi va haver moltes detencions: se sentia dir que se n’havien endut aquest o aquell, i que no se’n sabia res.
La idea que tenia jo, una nina d’11 anys, sobre una guerra, era de dos bàndols contraris que lluitaven, amb barricades i armes, amb trets continus... però aquí no va ser així. Almenys a Inca, pel que jo vaig veure, només hi havia un bàndol armat reprimint un poble: el dels falangistes; l’altre bàndol era per a mi tots els que no ho eren, i nosaltres no ho érem, falangistes, així que intuïa clarament el perill a pesar de ser tan petita.
Al carrer es podia palpar la por. Record alguns bombardeigs i com començava a córrer agafant el meu germà petit per la mà i anàvem a refugiar-nos. Però aquesta por ens passava: érem nins, i quan parava el renou dels avions i de les bombes sortíem i seguíem jugant. L’altra por la duia de dins. A pesar que el meu pare intentàs tranquil·litzar-nos jo sabia que alguna cosa dolenta ens passaria. El 4 d’agost de 1936 va néixer la meva germana petita i unes setmanes després es presentà a casa la guàrdia civil per fer un registre: només trobaren unes revistes que crec que eren socialistes i que es deien alguna cosa així com El Ideal.
Detenció
La família del meu pare eren tres germans i una germana, la meva padrina (mare del meu pare) tenia una finca al camp es deia Son Ravenet, era als afores del poble i van decidir anar a passar aquells dies de confusió tots a la casa, érem molts de nins i nines i record que dormíem en matalassos per en terra, per als al·lots allò era com una festa, encara que de vegades vèiem les cares de preocupació del pares i això ens inquietava.
Uns dies més tard varen cridar el meu pare i ell es va presentar, ara pens que tal vegada va ser perquè estava condicionat per tenir tants fills, un d’ells nadó i la dona encara convalescent del part. No va fugir intentant passar a l’altre bàndol com varen fer alguns.
Record un veïnat que estava amagat a la part de darrera de ca seva durant el dia, i a la nit sortia a estirar les cames; la seva dona li donava menjar i a l’alba tornava a amagar-se...i així ho va fer durant molt temps.
La meva mare el va intentar convèncer perquè no es presentàs, però ell deia que no havia fet res dolent i que no tenia perquè amagar-se, i que no tenguéssim por, que tornaria (li va dir que es presentava voluntàriament perquè sabia que si l’anaven a cercar a casa podia ser un desastre). Amb el meu pare també es van presentar els dos germans: l’oncle Antoni i l’oncle Miquel, i el cunyat, l’oncle Bernat; els dos primers varen estar tancats un temps i després els van amollar, però al meu oncle Bernat i al meu pare, no; la padrina ens deia que estiguéssim tranquils, que tornarien.
Presó de Santo Domingo d’Inca
Però no van tornar. Els varen tancar a la presó d’Inca. A casa ens vàrem organitzar com vàrem poder: a cadascú se’ns adjudicaren unes feines i ajudàvem com podíem. El major de casa era el meu germà. Algú havia de dur menjar cada dia al meu pare i, com que ma mare temia que si ho feia el meu germà se’l podien quedar perquè era un al·lot de 14 anys —i sabíem que n’havien tancat molts—, vaig ser jo l’encarregada. Això no era una càrrega per a mi, era un premi, em sentia orgullosa del meu pare i anava, encara que amb por, amb el cap molt alt.
A Santo Domingo hi ha uns jardins a l’entrada, i una espècie de pati. A l’entrada de la presó hi havia falangistes. Quan arribaves t’aturaven, et deien «¡Arriba España!», et feien aixecar la mà i contestar amb la seva salutació.
En veure’m morta de por em demanaven: Què vols? Jo els deia —Porto es menjar al papà, Andreu París—. I ells: —I tu desvergonyida parles de tu al teu pare? Ets una mal educada «hija de rojo tenías que ser...» Em posava a plorar, se’n reien de mi, ens tractaven malament, no ens volien i jo ho notava. Hi havia altra gent com jo allà, i vaig veure escenes que tenc gravades a la memòria,
escenes terribles, molt desagradables... Record una vegada un home que jo coneixia perquè vivia a prop de la casa de la meva padrina; sabia que era republicà i amic del meu pare perquè algunes vegades els havia vist parlar... Aquest home, jo no sé si per provocar o tal vegada no, no ho sé... duia a cada mà una espècie de bidons molt pesats, i estava travessant el pati. Li varen donar l’alto i
li exigiren la salutació falangista. L’home va dir «Arriba España» però no va aixecar el braç. Jo era allà mateix, devora quatre o cinc falangistes. Un li va pegar un cop amb el fusell i li començà a sortir sang del front... L’home deia «no puc, no puc... Vaig carregat...». Un d’ells s’hi va acostar i li va dir: «Es clar que pots! Però, a més a més ho faràs sense amollar els bidons, firmes y con el brazo
estirado a la altura de la cabeza! Com amollis la carga o no ho facis com toca te mat aquí mateix...!» Ho va intentar però no podia, i deia «No puc..., no puc...». Li varen començar a pegar tots amb els fusells i l’home va caure al terra, ple de sang... Jo estava aterrida, i vaig anar corrent a contar-ho, plorant, a la meva mare. Ella m’abraçava i em deia: «No ploris, no ploris...», però ella també plorava...
Resistir
Per a mi, dur el dinar cada dia al meu pare era una manera de resistir i, encara que tenia por, sempre ho volia fer. Només era una nina i m’intentaven humiliar, però jo sabia que aconseguien justament l’efecte contrari: em sentia orgullosa de ser filla del meu pare, anava amb el dinar a la cistella conscient que segurament el maltractaven, però jo sabia com era el meu pare, i sabia que resistiria, així que jo també havia de resistir.
Can Mir (Palma)
Pocs mesos després se’l varen endur a Palma, a una espècie de presó provisional que era un
magatzem de fusta, o alguna cosa semblant... Es deia Can Mir, i actualment és el cine Augusta de
Palma. Com que allò no era una presó (no tenia ventilació) i hi havia molts detinguts, varen fer un mur a la vorera del carrer, a l’altura del cap perquè els homes poguessin sortir a estirar les cames i respirar, una espècie de pati... Des de fora jo podia veure un poc els caps dels presos, n’hi havia molts. I a fora sempre hi havia familiars o amics que els volien veure o saber-ne alguna cosa. Una de les vegades que la meva mare va anar a visitar-lo (a la presó d’Inca) li va demanar si volia que anàs a veure algun conegut del bàndol contrari per demanar-li ajut per a ell, però el meu pare no ho va voler, li va dir que no volia que demanàs a ningú d’aquesta gent cap favor. Li digué que ens
contàs a nosaltres, els seus fills, que ell no havia fet cap mal a ningú, i que de la mateixa manera que l’havien tancat l’haurien d’alliberar. Però s’equivocà.
L’última vegada que el vaig veure
Me’n vaig anar amb la meva padrina materna a viure a Palma per estar prop del meu pare i poder seguir duent-li el dinar cada dia. La presó de Can Mir estava custodiada, com la d’Inca, per falangistes i guàrdia civil, i eren igual de desagradables amb nosaltres que els altres. La gent, fora de la presó parlava i deia que els que hi havia allà eren detinguts sense causa i que, o bé els n’havien d’atribuir una i jutjar-los, o bé els haurien d’amollar. Però ni se’ls jutjava ni se’ls amollava. Els que sortien no tornaven a ca seva, i jo sentia dir que se’ls interrogava i torturava... Record bé que algú va dir que els donaven oli de ricí. Jo esperava fora, i sempre mirava cap al mur. El millor record que tenc d’aquells temps és d’un dia en què des de fora, quan intentava veure el meu pare entre tants caps i mans saludant, abans de veure’l el vaig sentir, vaig reconèixer la seva veu... Em cridava... El cor m’anava de pressa, de pressa... Jo no el veia... Mirava i mirava, i a la fi, vaig veure una mà saludant i el vaig reconèixer; vaig veure la seva cara, em parlava i somreia... estava molt content..., reia..., jo també..., vaig aixecar la mà i record que li deia «papà, papà...».
És l’última vegada que el vaig veure.
«Lo han soltado»
Era un dia d’hivern. Quan vaig arribar a la presó i em vaig presentar, el de la porta ja em coneixia i em va dir. «Ya no hace falta que vengas más. Hoy han soltado a tu padre». Tenia tantes ganes que l’amollassin que en aquell moment vaig creure el que em deia aquell home, me’n vaig anar corrent molt contenta a casa d’uns coneguts per contar-los-ho i per telefonar a la meva mare, que en aquell temps s’havia hagut de posar a fer feina en una fàbrica d’Inca. Ma mare quan em va sentir segurament ja va veure què havia passat i es va posar a plorar... Jo no ho entenia i li deia «Què et
passa? No em sents? L’han amollat, l’han amollat...! Per què plores...?». Em va dir que no em mogués, que venia tot d’una, que agafava el tren, que l’esperàs... No sé quin temps vaig esperar, allà, quieta, sense moure’m, tal com ella m’havia dit... Vaig començar a pensar que era estrany que el meu pare no m’hagués esperat per agafar el tren junts i tornar a casa, però em seguia repetint a mi mateixa «l’han amollat...», fins que la meva mare va arribar amb la meva germana petita en braços , vaig veure els seus ulls que miraven els meus i sense dir res vaig començar a plorar...
La meva mare i jo demanant pel meu pare
Aquest dia vàrem anar a molts llocs oficials que jo no podria identificar perquè no coneixia quasi gens Palma, i anàvem preguntant... Ens miraven com si fóssim boges... Ens repetien que l’havien amollat... Hi havia falangistes i gent uniformada, supòs que militars. Ens deien que se n’havia anat, que potser ens havia abandonat, que no sabien res... La meva mare repetia: «On l’heu amollat? Quan? Què heu fet amb ell? Per què a ell?» I ningú no ens contestava... Encara avui ningú no ens ha contestat.
Sense el meu pare
Vaig resistir com vaig poder. Cada vegada que veia una desfilada de militars o d’italians pels carrers d’Inca, o quan havia d’aixecar el braç i cantar el Cara al sol, m’agafava de la mà del meu germà i recordava el meu pare.
Uns dies després d’assassinar el pare va ser també assassinat l'oncle Bernat Mateu (germà d’Antoni Mateu que va ser batlle d’Inca i afusellat pels falangistes).
No sé com la meva mare va poder aguantar tot allò. Era una dona molt valenta, no va voler firmar un document que deia que havia vist el seu marit mort i que eximia el seu fill major de fer el servei militar. Per això, segons ells, nosaltres no érem orfes, ni la meva mare viuda, així que el meu germà va haver de fer el servei militar i ma mare va haver de prescindir d’ell, encara que segurament el necessitava molt. Ens va apuntar a un menjador que crec que era de la secció femenina i així podíem menjar. Moltes de les meves amigues s’havien fet falangistes, portaven uniforme de bona qualitat i seguien anat a l’escola; jo ho vaig haver de deixar, i me sabia molt de greu. A vegades sentia enveja d’aquestes amigues, i al mateix temps ràbia i vergonya per aquets sentiments.
Me vaig posar a cosir a casa d’una modista amiga de la mamà; a aquesta dona li havien matat tres fills juntament amb es papa, els germans Sanchòs, un d’ells només tenia divuit anys. També m’ocupava de la casa i els germanets petits, la segona de les germanes m’ajudava, però només tenia deu anys i feia el que podia, a vegades me veia molt estreta amb tres més petits que jo. La mare treballava a una fàbrica de teixits durant tot el dia, i a la nit desprès de sopar, quan nosaltres ja dormíem es posava a cosir sabates. Record que anava al rebost, agafava un grapat de pomes, ens en donava dues o tres a nosaltres i ella es quedava les que tenien qualque corc, i així i tot encara somreia quan es meu germà petit, que tenia tres anys i era molt graciós, en feia alguna de les seves. Cada un de nosaltres col·laborava com podia, el meu germà gran també treballava i estudiava. La segona de les meves germanes i jo ens ocupàvem de la casa i dels germans més petits. Record que jo havia de dur a alletar cada tres hores la meva germana petita al treball de la meva mare i algunes vegades no hi pensava, o havia de bullir patates i no me’n recordava de fer-ho... i em posava a jugar amb els meus germans...; ella mai no em va renyir per això. A pesar de
tot, la meva casa no era un lloc trist, ja que en ser tants germans, quan no era un, era l’altre qui feia alguna gràcia i aconseguíem riure tots, fins i tot la meva mare.
Fins el 1939 record que érem «hijos de rojo», «traidores y ateos». Els sentiments que provocaven en mi aquests comentaris eren de ràbia i al mateix temps d’orgull perquè sabia que el meu pare era republicà amb idees socialistes, que estimava la seva família, un home amb grans principis que no s’havia doblegat i que havia resistit, per la qual cosa el varen assassinar. Per això, cada vegada que
intentaven fer-me creure aquestes mentides, jo m’afermava més en la veritat, cada vegada
que intentaven fer-me oblidar, jo me’n recordava més de les coses... Varen aconseguir l’efecte contrari al que pretenien durant la guerra, en la postguerra, durant la democràcia, i així serà durant tots els anys dela meva vida.
Oblidar i perdonar?
Oblidar, varen intentar que ho fes amb el silenci forçat, però mai, mai ho oblidaré.
Perdonar? Ningú no ens ha demanat mai perdó, ni tan sols ara, en plena democràcia.
Un dia d’hivern de 1937 la meva mare demanava i demanava, i mai ningú no ha contestat les seves preguntes; feien com si el meu pare no hagués existit mai. Però sí que va existir, i per això vull agrair l’oportunitat de poder expressar-me i fer públic el record i el nom del meu pare: Andreu París Martorell, que serà sempre viu en mi i en la memòria de la meva família.
En nom de tots nosaltres, us agraesc l’atenció que ens heu fet."
Antònia París Llompart
---
"A la memòria del meu pare, Andreu París". Antònia París Llompart. Butlletí Estel Negre. Òrgan d'expressió i combat de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. Número 151. Abril de 2005. Ciutat de Mallorca.
----------------------------------------------------------------------
"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES
DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA
Data : Maig de 2005
Nom: Andreu
Cognoms: París Martorell
Data de naixement: 17-Març-1986 Localitat: Inca
Estat civil: Casat
Ofici: Sabater
Militància política (partit polític, sindicat):
Del sindicat "La Justicia" i de L’Agrupació Socialista d'Inca (PSOE).
Circumstàncies de la “desaparició”:
"Jo tenia 11 anys, i el 12 de març de 1937 li vaig dur el menjar al meu pare a la presó de C’an Mir. El falangista de la porta em va dir que l'havien alliberat. De llavors ençà no hem sabut res més. Sospitem que l'assassinaren a la església de Sta. Creu de Porreres. Un falangista d’Inca anomenat Busquets va dir que als inquers tancats a C’an Mir els havien donat mort a Porreres. El van matar amb altres inquers, i amb els tres germans Sancho, també d’Inca.
Descripció de la persona desapareguda (totes les dades són importants):
Estatura aprox.: 1’80
Color de cabell: Castany. Tenia pocs cabells
Color dels ulls: Verds-marrons
Edat: 41
Duia barba o bigoti? No
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
Una petita cicatriu a un costat del front. Era un home alt i prim, però molt fort i ben plantat.
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?
"Li agradava portar capell. L’última vegada que el vaig veure a C’an Mir portava una boina negra amb una petita visera. Ma mare deia que a la presò li va enviar un abric blau marí, que ell havia portat de Bons Aires quan va estar a Argentina.
Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?
El 19 de Juliol de 1936 el meu pare, trobant-se reunit amb altres companys al centre socialista d’Inca va ser detingut per un grup de falangistes armats, entre ells en Rafael de Arcos Olivares (fundador de la falange i durant la postguerra policia municipal i finalment cap d’aquesta )juntament amb els tres germans Sancho i el meu oncle Bernat Mateu. Van ser fermats i passejats pel poble com si fossin vulgars malfactors i els tancaren en un calabós del quarter dels soldats fins a la nit. Foren alliberats per el tinent coronel Cifre. EL 13 d’agost de 1936 el meu pare es sabia cercat, i per prevenir represàlies contra la família es va entregar a la Guàrdia Civil de Inca. Va esperar el naixement de la meva germana Catalina, que va néxer el 4 d’agost. El van tancar al Claustre de St. Domènec, i finalment tfou raslladat a Palma, a C’an Mir, fins el dia 12 de març, data en què ens van dir que l'havien alliberat."
- Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?
Cartes, fotos, certificat de desaparició, actes de juntes polítiques i sindicals.
DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ
Nom: Antònia i Catalina
Cognoms: Paris Llompart
Relació amb el desaparegut: Filles"
---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm
---------------------------------------------------------------------
"Tenia uns quaranta anys. Casat. Treballava de sabater i era afiliat al Partit Socialista, tot i que temps enrera havia estat inscrit a una societat de tipus anarquitzant, anomenada "La Igualdad". El denou de juliol del trenta-sis, sobre les tres de la tarda, prenia cafè en el Centre Socialista i allí el detingueren. De llavors ençà s'ignora el seu parador."
---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
----------------------------------------------------------------------
Diario de Mallorca
24 de diciembre de 2006
Maria Antònia Oliver. ´Le dijeron que no volviera, que ya lo habían dejado marchar´
MARIA LÓPEZ. PALMA.
"En febrero de 1936 mi abuelo, Andreu París Martorell, firmó la constitución de la agrupación socialista de Inca. La mayoría de las personas que la rubricaron fueron asesinadas. El 19 de julio del 36 ya fue detenido, aunque le soltaron al poco. Si te escondías tomaban represalias contra tu familia, así que esperó a que naciera su hija pequeña y se entregó a la Guardia Civil el 12 o el 13 de agosto. Primero estuvo preso en Inca, pero lo trasladaron a Palma, a Can Mir. Mi madre, que tenía unos 12 años, era la encargada de llevarle la comida, y se fue a vivir a Palma con una abuela para poder seguir haciéndolo. Dice que un día pudo verle con su gorra de visera. Es el último recuerdo. Un día de marzo fue a llevarle la comida y le dijeron que no volviera, que ya lo habían dejado marchar".
Maria Antònia Oliver, nieta de Andreu París, explica que era habitual que dijeran a los familiares que habían liberado a los suyos. Es lo que se conocía como las sacas. Pero la realidad era otra. Cada dos o tres días en la prisión de Can Mir se leía una lista de nombres. Los presos sabían qué significaba oír el suyo. Estas listas se elaboraban siguiendo criterios de procedencia por municipios o por filiación política: "Todos salían con gran dignidad. Algunos daban vivas a la República o gritaban: "Compañeros, no lo olvidéis". Los entregaban a grupos de falangistas que los llevaban a matar". Los lugares escogidos para perpetrar los asesinatos eran el cementerio de Palma o la iglesia de Santa Creu, en Porreres. Allí llevaron a Andreu París. Su cuerpo no se ha localizado.
La abuela y la madre de Maria Antònia acudieron a diversas administraciones para saber de Andreu. Al final, solamente reclamaban su cuerpo: "Éste es el peor recuerdo de mi madre. Las autoridades se reían de ellas, les decían: "Se habrá ido con otra o se habrá escondido porque los comunistas son unos cobardes". La voluntad de saber qué había pasado y dónde estaba el cuerpo de su abuelo fue el motor que puso en marcha la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica en Mallorca. "Mi familia, sobre todo mi madre, queríamos saber dónde estaba. Contacté con otras personas en la misma situación y como sabía que las desapariciones forzosas no prescriben, también pedí ayuda a juristas". Se fueron sumando otros afectados y otras personas interesadas. Recientemente la asociación ha presentado una denuncia ante la Audiencia Nacional por detención ilegal y desaparición forzada de 90 personas. Sin embargo, se calcula que en Mallorca, que en el año 1936 contaba con una población aproximada de 300.000 personas, desaparecieron unas 3.000. Maria Antònia Oliver señala a modo de comparación que en Chile durante la dictadura de Augusto Pinochet también hubo 3.000 desaparecidos. "Yo conocía la historia de mi abuelo y pensaba que era algo puntual, pero a medida que ido investigando he visto que las historias se repetían". Maria Antònia dice que el trauma por la desaparición forzada pasa de generación a generación, que no se supera porque no se habla y que el perdón no es lo mismo que el olvido. Dice que los familiares han vivido una gran indefensión y una gran injusticia: "Ahora pueden empezar a sentirse orgullosos de los suyos. Muchos tienen sentimiento de culpa por no haber hecho nada, pero es que no podían hacer nada". Oliver cree que el Estado debe asumir la responsabilidad en las labores de búsqueda y recuperación de los cuerpos: "El Estado no ha hecho nada. No admitimos que lo deje en manos de particulares, dando subvenciones a las asociaciones para que seamos nosotros los que realicemos estas tareas. El Estado tiene los medios humanos y técnicos para hacerlo". Oliver dice que después de la denuncia interpuesta, el próximo paso es la localización de los cuerpos: "Estas personas son personas, no son animales ni restos arqueológicos y siguen tirados en las cunetas. Es una injusticia y es lamentable que esto pase en un Estado de derecho".
---
Maria López. El triste verano de 1936. Diario de Mallorca. 24/12/2006
http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/217.pdf |