La repressió que es desfermà contra els elements d’esquerra en el municipi de Santa Margalida a partir del 19 de juliol de 1936 tingué, doncs, com a la resta d’ indrets, signes i manifestacions extremadament diverses. I segurament mai en coneixerem l’abast total.

LES VÍCTIMES MORTALS

Al nivell actual de les nostres investigacions es pot dir que foren dues com a mínim les persones que resultaren mortes, per causa directa de la repressió exercida per elements Falange. Es tracta de’n Cristòfor Sales i de’n Francesc Cifre.
Per causa indirecta es podria considerar el cas del pare de’n Bartomeu Perelló Planes, segons una filla seva, no hauria resistit l’impacte emocional i la por constant que materien el seu fill d’un moment a l’altre, empresonat a les Escoles Velles.

En Cristòfor Sales

De les circumstàncies de la mort de'n Cristòfor Sales i de la seva desaparició en tenim referència escrita al Diccionari Vermell, de Llorenç Capellà, a part de nombroses fonts orals que repeteixen bàsicament el mateix argument, segons el qual en Cristòfor, que no residia en aquella època a La Vila, fou anat a cercar fora poble per falangistes locals. La causa que la memòria oral posa a l'origen de la seva mort és la d'"haver portat la bandera". Podria ser que en Cristòfor, tant si militava com si no en algun partit d'esquerres, hagués participat en alguna de les manifestacions obreres de la República. La qüestió és que en una data encara per esbrinar exactament, emperò que estaria compresa entre el 16 i el 21 d'agost de 1936, un mes després del cop d'Estat, doncs (i segons informació oral que recollí Llorenç Capellà), en Cristòfor Sala fou llançat, a la nit, dins un pou d'una finca de Son Bauló; el propietari de la finca era el metge Pere Santandreu, home de conviccions republicanes que també patí la repressió dels sublevats. En aquella època a la contrada hi residien pagesos en algunes cases de roter, de manera que molta gent de la Vila tingué notícies bastant precises del que havia passat, per boca de testimonis, o d'un testimoni, que, d'amagat, presencià l'escena. Sembla que foren dues les persones que llançaren al pou n'en Sales. Eren membres significats primer de la dreta, i després de la falange local. En un moment donat, el que havia de llançar-lo, tal com estava convingut entre ells, no tingué cor per dur a terme l'acció. L'altre l'agredí de paraula i li recriminà la seva manca d'empenta. Fou aquest darrer qui consumà els fets (1). Tota l'escena s'esdevingué a la llum dels fars d'un cotxe. De fet havia estat el renou del motor del vehicle el que havia cridat l'atenció del testimoni presencial, resident a la zona, i que d'amagat, presencià els fets. Pel relat general dels fets sembla que en Cristòfl Sales era viu encara quan fou llançat al pou.

D'altra banda, hi ha nombroses referències orals que indiquen com a molt probable que al mateix Pou de Son Bauló s'hi haurien llançat els cossos d'un nombre indeterminat de republicans de Maria de la Salut. En aquest sentit escenes com la que hem descrit més amunt, pel cas de Cristòfor Sales, s'haurien repetit amb en diverses ocasions. Això feu que els veïns de la zona estiguissin a l'aguait i al corrent dels fets.

No podem deixar de veure el missatge cruel que s'amagava en la tria d'aquell pou i d'aquella finca: el propietari, Pere Santandreu, era membre significat de l'esquerra local. Els membres de la Falange que dugueren a terme aquells actes pretenien ferir molt més enllà de la pròpia víctima i de la seva família.

Aquell estiu del 36 aquell era un pou nou, que s'estava construint encara. Marcat per sempre de sang, ja mai no se'n tregué aigua, perquè tothom sabia què era i què significava.

El Pou de Son Bauló mai ha estat objecte d'una iniciativa de prospecció.

En Francesc Cifre

En Francesc Cifre Galmés era el fill menor d’una família molt nombrosa i especialment significada a La Vila per la seva connotació d’esquerres. De tota manera sembla que eren sobretot el pare de la família i els germans majors els més actius políticament. Per exemple, del germà Mateu sabem que estava afiliat a Esquerra Republicana almanco des de febrer de 1936. Diuen les germanes que en Francesc era molt jove en aquell moment i la seva militància, més que una disposició conscient i ferma, era una qüestió de fer part d’una colla on sí hi podia haver elements més compromesos.
En Francesc cumplia servei militar en el quarter mateix de Santa Margalida, i sortia cada dia, els horabaixes i vespres, per romandre a ca seva. Després del cop d’Estat fou anat a cercar, un matí, per un escamot de falangistes, al quarter mateix, d’on se l’emportaren retingut. Fou obligat a prendre’s una quantitat indeterminada d’oli de ricí, mesclat emperò amb altres substàncies , com podrien ser benzina i trossos de vidre. Quan arribà a ca seva aquell dia es posà a vomitar el que havia ingeritat, tot mesclat en sang, al corral de ca seva, davant l’astorament, la preocupació i la ràbia continguda de tota la família. El dugueren a la consulta d’un metge de Ciutat, on li foren fetes unes radiografies. El diagnòstic del metge no donava lloc a l’esperança: en Francesc tenia pràcticament tot l’aparell intestinal ple de llagues internes que donarien lloc a hemorràgies progressivament més intenses, fins a provocar-li la mort.
Segons la família la causa puntual que desencadenà tot allò era que darrerament se l’havia vist fer bulla i mostrar amb tota la colla d’amics seus, un conjunt de corbates vermelles. Al marge d’aquest fet, que podem considerar anecdòtic, sabem, com hem dit més amunt, que en Francesc era el germà petit d’una família molt significadament d’esquerres (alguna font oral diu que eren d’ideologia comunista),
La família Cifre i Galmés patí tota ella les conseqüències d’un altre tipus de repressió en forma de confiscació de béns, part dels quals (béns inmobles sobretot) no els hi foren mai restituïts.
Ni amb l’informe mèdic abans esmentat li fou atorgada la llicència per deixar l’exèrcit. Ben al contrari, fou enviat a Menorca per formar part d’un escamot d’afusellament (per afusellar els republicans presos després de l’ocupació de Menorca per les tropes franquistes). Allà, segons la família, es féu l’acubat des del primer moment; fou enviat altre cop a Mallorca, i no tardà molt a morir.

ELS REPRESSALIATS PER CAUSA DE FORMAR PART D'ENTITATS QUE INTEGRAVEN O DONAVEN SUPORT AL FRONT POPULAR

A partir de l’octubre de 1936 el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares anà publicant una Relación de las asociaciones que tienen caràcter político y que formaban parte del llamado Frente Popular des de la convocatoria de las elecciones celebradas el 16 de febrero del corriente año. Nosaltres suposam que la llista de persones fetes empresonar arrel del cop d’Estat és la mateixa que s’hi publica, en data de dia 10 d’octubre de 1936.
Aquesta llista s’organitza, pel cas de Santa Margalida, en dos blocs, el de empleados i el de dirigentes.

Empleados

Pedro Santandreu Planas
Martín Alós Quetglas
Bernardo Massanet Pastor
Bartolomé Tous Garau
Miquel Molinas Calafat
Francisco Crespí Avellá
Antonio Pastor Calafat

Dirigentes

Bartolomé Tous Garau
Gabriel Pastor Coll
Juan Alba Moncadas
Bartolomé Mora Reus
José Alemany Perelló
Antonio Bennasar Ballester
Gabriel Bergas Femenias
Juan Llambías Tous
Antonio Pastor Calafat
Jaime Perelló Planas
Miguel Ferrer Barceló
Martín Alós Quetglas
Damián Morey Pastor
Juan Alzamora Tauler
Gabriel Reus Capó
Francisco Moncades Muntaner
Jaime Piña Fuster

La categoria de empleados fa referència a personal empleat directament a l’ajuntament, o a professionas que exercien amb llicència municipal. Els dirigentes ho són sobretot (o únicament) d’Esquerra Republicana Balear.
Un aspecte que hem de destacar són els lligams familiars que unien a diversos dels membres més significats de l’esquerra vilera. Per exemple, una filla de’n Pere Santandreu era casada amb en Joan Alba, dirigent d’Esquerra Republicana. La germana de’n Jaume Perelló, na Magdalena, es casaria més endavant amb en Bartomeu Mora, ambdós membres també d’aquell partit.

a. D’una banda hi hagué les víctimes que patiren reclusió i tortures per espai d’un any (el nombre exacte de mesos encara no el podem confirmar) i que estigueren reclosos a les anomenades Escoles Velles (l’edifici de les escoles d’ensenyament primari construïdes en temps de la Dictadura de Primo de Rivera a la zona de S’Abeurador).

El nombre total d’individus que es trobaren en aqueixa circumstància seria, segons les fonts orals consultades, d’entre vint i trenta persones.
Ja hem dit més amunt que la llista de persones fetes empresonar arrel del cop d’Estat seria bàsicament la mateixa que es publica en data de dia 10 d’octubre de 1936, si més no aquestes devien ser les ordes que arribaven de Ciutat.
No sabem quan foren empresonats els individus de la llista, ni si ho foren tots de cop i en el mateix moment. Podem suposar que les detencions haurien tingut lloc a partir d’aquella data.
Però hem de tenir molt en compte, en relació a aquella llista, els individus que:

1. Essent declaradament d’esquerres no hi figuren (membres de la família Cifre Galmés, per exemple), i en canvi sabem que alguns d’ells foren torturats i obligats a beure oli de ricí (amb resultat de mort fins i tot).
2. Aquells que prestaven servei militar, malgrat figurar a la llista, en el moment de produir-se el cop d’Estat, i que haurien patit la repressió des de dins de l’exèrcit mateix, o diguem-ne, a partir de la mateixa estructura militar on ja estaven enquadrats (seria el cas de’n Joan Serra, de’n Bartomeu Mora i de’n Francesc Cifre, per exemple), independentment de figurar a no a la llista publicada per les autoritats militars .
Fou una situació extremadament traumàtica (fins el punt de no voler-ne parlar molts d’ells) la que visqueren també els familiars dels detinguts a les escoles. Hi havia la por constant de no tornar a saber noves d’ells. Corrien notícies d’assassinats i morts indiscriminades arreu, i molts temien que aquell era l’únic futur que podien esperar els empresonats a La Vila. Alguns testimonis parlen de sofriment de familiars fins al punt de caure en depressions i morir de pena.
Hi havia també el comportament arbitrari i cruel cap a les famílies que els migdies es desplaçaven a l’escola a portar el dinar als presos, amb la vergonya i escarni, afegit a la por, que implicava el trajecte des del domicili particular fins a aquella presó improvisada.

b. Els que cumplien servei militar en el moment del cop d’Estat o foren incorporats en el moment just posterior, i que haurien patit la repressió dins l’exèrcit

Ja hem dit més amunt que dels que es trobaven en aquesta situació coneixem els casos de’n Francesc Cifre, de’n Bartomeu Mora i de’n Joan Serra. En el cas de’n Francesc Cifre la repressió patida tingué resultat de mort. El seu cas el veurem en detall més endavant.
En Joan Serra era persona una significada de l’esquerra local, fundador del primer nucli del Partit Socialista Obrer Espanyol a La Vila. Així i tot no figura en la llista citada d’octubre de 1936. Això es deu amb tota probabilitat al fet que aquest nucli inicial del PSOE no arribà mai a donar-se d’alta de manera oficial; per exemple, no figura al Registre d’Associacions de Governació Civil. En una entrevista que li ens deia que visqué d’aprop els fets del desembarc de’n Bayo a Portocristo, donat que estigué en primera línia de front, enviat allà especialment per ser col.locat en les zones d’avantguarda i de risc major, tot com a repressàlia a causa de la seva militància d’esquerres. El desembarc de les forces republicanes es produí entre l’agost i el setembre de 1936. En Joan Serra salvaria finalment la vida tot i els riscos i perills de mort passats en la primera línia de front. De les imatges que guardava gravades a la memòria eren especialment colpidores les de els munts de cadàvers d’enemics que cremaven els sublevats.
En el cas de’n Bartomeu Mora Reus, la seva dona, na Magdalena Perelló Planes “Justa” ens explicà que en el moment del cop d’Estat el que més endavant seria el seu nuvii (encara no festejaven) complia el seu servei militar. Segons li havia explicat ell, un dia que tocava jurar bandera, encomenà a un company de caserna que fés saber al capità que ell, en Bartomeu Mora, es trobava indisposat a causa de les molèsties que li produïa una inflamació a la boca (un flemó), per la qual cosa havia de requerir els serveis de l’infermeria, justificació de la seva absència en el moment de l’homenatge a la bandera. Segons aquesta versió el company no hauria tramès això al capità, sinó que li hauria dit simplement que en Mora es negava a jurar bandera de mutu propi. Segons això aquesta hauria estat la causa d’obertura de l’expedient de resultes del qual fou tancat a la presó militar d’Illetes. Allà romangué empresonat per un període de temps llarg, durant el qual establí correspondència i començà a festejar amb qui havia de ser més endavant la seva dona, tot dins un cúmul de circustàncies extraordinàriament dramàtiques i excepcionals, des de la distància de la presó, comunicant-se per carta, ell en perill constant de mort i sense saber-se si se’n sortiria. A continuació, i sempre segons na Magdalena “Justa” en Bartomeu s’hauria lliurat de ser afusellat, destí que estava reservat a molts dels allà presos (cada dia es produïen execucions al pati mateix de la presó), per la intercessió d’una família coneguda i amb influència de Ciutat, gent que hauria fet gestions per tal que en Mora fós col.locat en tasques de jardineria per l’exèrcit.
Aquesta versió té una sèrie de punts obscurs que no lliguen amb el que sabem del modus operandi dels sublevats i del seu sistema de repressió que posaren en pràtica. La qüestió més òbvia és que molt difícilment el fet de no voler jurar bandera hauria suposat condemna a mort. Per tant, si aquest perill es va arribar a donar, és del tot evident que era per causa de ser en Mora un element significat de l’esquerra local, membre de la Junta Directiva d’Esquerra Republicana Balear de la qual n’era, a més a més, el vicesecretari A més, figura també en quart lloc a la llista d’octubre de 1936 del Boletín Oficial de la Provincia de Baleares .
Les repressàlies contra en Serra i contra en Cifre amb tota seguretat no han deixat documentació; són casos d’una repressió alegal (“il.legal” ja ho era estrictament la mateixa situació generada arrel del cop d’Estat dins la zona sublevada) que no genera documentació perquè no es regeix per procediments prèviament establerts per les institucions dels sublevats, però que foren evidentment consentides pels militars (cas de’n Mora, que el cediren a elements civils per ser torturat quan en tenien la custòdia) o fins i tot promogudes per ells mateixos (cas de’n Serra). En el cas de’n és molt probable que el seu procés hagi deixat documentació en els arxius militars, la qual ens seria molt per aclarir les imputacions que els sublevats establien contra ell. Vet aquí les seves circumstàcies personals en el moment de la sublevació:

LA DEPURACIÓ DE PERSONAL DE L'ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL O DE PROFESSIONALS AMB LLICÈNCIA MUNICIPAL

Dins aquest capítol de la repressió hem de fer esment a quatre expedients contra els germans Pere, Guillem i Rafel Santandreu Planes, metge, secretari i farmacèutic respectivament, i contra la comare Teodora Roca, tots ells treballadors amb llicència municipal, i que foren suspeses de feina i sou. Sabem també que sofriren confiscació de béns, malgrat que passat un temps els hi foren retornats.

Els expedients de destitució definitiva de places titulars de l'ajuntament

En virtut d'un acord pres per l'Ajuntament de Santa Margalida,i per ordre seva, dia 26 de febrer de 1937 començaren a obrir-se expedients sobre destitució definitiva en les seves funcions al metge titular de la localitat Pere Santandreu Planes,a la comare titular Teodora Roca Vilanova i al farmacèutic titular Rafel Santandreu Planes,per aquest ordre. Les diligències eren dutes a terme pel jutge municipal Llorenç Pons Gili,i era secretari en Miquel Capó. No sabem ara per ara a instàncies de quin organisme o institució provincial eren dutes a terme les diligències.

L'expdent al Metge Perico

L'expedient de Pere Santandreu s'obria el 26 de febrer de 1937 i no havia de concloure fins el 4 d'octubre de 1937, amb un parèntesi en els tràmits de devers 6 mesos i mig, entre març i setembre. Precisament en aquell interval de temps s'instruí totalment l'expedient incoat a na Teodora Roca, entre el 26 d'abril i el 4 de maig (en 7-9 dies). L'expedient a en Rafel Santandreu s'instruí entre el 23 de novembre i el 18 de desembre de 1937 (en devers 25 dies). Sembla que la sanció més dura recaigué sobre la comare, que fou condemnada a 5 anys d'inhabilitació.
En l'expedient de'n Pere Santandreu dia 26 de febrer de 1937 es cursava la citació del jutge als testimonis, i un dia després compareixia el metge davant el jutge, negant haver fet en ocasions manifestacions en públic de caire comunista, i manifestant no estar d'acord amb la seva destitució com a metge titular. El mateix dia testificaven contra ell en Joan Monjo March, en Martí Alòs Ribes, en Martí Llull Ferrer i en Bernat Fluxà Monjo, i a favor en Bartomeu Tous Garau. El primer l'acusava d'haver-lo sentit defensar el Partit Comunista i d'escoltar per la ràdio les emissores de Barcelona, juntament amb alguns membres d'Esquerra Republicana:

"...en varias ocasiones, antes del Movimiento Nacional,estando en el café denominado Ca'n Carabasa,oyó decir al Médico Don Pedro Santandreu Planas,que el partido comunista era muy bueno,haciendo grandes elogios
del mismo por considerarlo el único sano y que todas las personas
debían pertenecer al referido partido y si alguien estaba en contra era porque
ignoraba lo que era la doctrina comunista.- ...las noches del diez y nueve
y veinte de julio último el declarante vió salir de la casa del señor Santandreu,
a tres socios de izquierda republicana de los más significados,seguramente de
oir por la radio las noticias que daba la emisora de Barcelona,a pesar de que estaba ordenado de que no se podía escuchar ninguna emisora roja".

Per la seva banda,en Martí Alòs Ribes,a l'hora que també fa referència a la defensa del comunisme per part de'n Pere Santandreu,l'acusa d'haver-lo comminat de paraula a ell i en Martí Llull Ferrer, i li retreu que el seu posicionament ideològic no s'avengui amb la seva situació econòmica,crítica que devia estar en ment de bona part dels sectors més poderosos de La Vila,que no podien acceptar que un home del seu status sócio-econòmic tengués simpaties per les esquerres:

"...después de las elecciones de Diputados a Cortes celebradas el año último,
estando el declarante en la acera de la Casa Consistorial de esta villa, juntament con el vecino de la misma Martín Llull Ferrer,salió el Señor Santandreu de la Casa Consistorial,y dirigiendose al declarante le dijo : esta vez habreis de aceros atras hasta la pred y aún no se sí (sic) caereis,contestandole que él tambien tendria que hacerse atrás,a lo que contestó el Señor santandreu que él nó,porque era comunista . En vista de ello le dije,yo ya sé que clase de comunista quiere V. ser,de esos con la bolsa llena,un buen coche y que los otros trabajen."

La declaració de Martí Llull Ferrer,saig del municipi,és en tot semblant a la de'n Martí Alòs. Es limita a donar fe d'haver sentit aqueixa conversa,ja que hi era present. El testimoni de'n Bernat Fluixà fa referència a uns esdeveniments que tingueren lloc en circumstàncies que veurem repetides en l'expedient que s'obri més tard al seu germà.

"...la noche del fallecimiento de un hijo de Bartolomé Llambías Tous ocurrida el 18 de febrero de 1936,se encontraba el declarante en la casa del difunto con los hermanos Pedro y Rafael Santandreu Planas,los cuales estaban comentando el resultado de lasúltimas elecciones de Diputados y despues dichos hermanos empezaron a alabar el comunismo haciendo verdaderos elogios del mismo hasta punto de llegar a disputarse cual de los dos era más comunista".

Un testimoni ambigu en la causa del metge Perico fou el del menescal Bartomeu Tous,que havia estat membre destacat d'Esquerra Republicana (En Mateu Cifre fins i tot el fa president del partit. Entrevista I) i segon batle de la Gestora del Front Popular. La seva declaració és molt curta,limitant-se a dir que

"...le consta que el Señor Santandreu siempre que venían viajantes de Barcelona en el café Ca'n Carabassa,estaba hablando con ellos discutiendo con el comunismo ."

De la participació com a testimoni de´n Tous en la instrucció de l'expedient crida l'atenció el fet en sí, que un home de la seva clarasignificació esquerrana sigui precisament cridat a declarar en una causa com aquella (recordem que era president d'ERB). De fet no sabem si se li havia obert expedient d'incautació de béns, com succeí amb els membres de la Gestora front-populista. Destaca el fet ,també, perquè no hi ha cap citació,en el conjunt d'expedients,a una persona de tan alta significació política esquerrana.
En Pere Santandreu compareixia novament davant el jutge, per respondre de les acusacions ,dia 23 de setembre de 1937,quasi set mesos després .Per les seves paraules sabem que no coneixia els noms dels testimonis de càrreg (que havien declarat en la causa),la qual cosa lamenta.Diu que són falses les acusacions que se li imputen,que desconeix les teories comunistes,que sempre ha professat un catol.licisme públic i notori,del qual en poden donar fer,diu,les monges Germanes de Sant Agustí i els Germans de La Salle de la localitat. A més cita una sèrie de persones que poden donar fe que no l'han sentit parlar mai de comunisme ni fer-ne propaganda. Arremet contra el seu principal acusador,en Joan Monjo March,de la moralitat del qual i d'altres qualitats personals n'insinua una valoració negativa (explicant episodi de la seva actuació política),de la qual posa per testimonis altra cop les entitats religioses de la localitat. Respecte a la visita de tres socios de izquierda republicana de los más significados a ca-seva les nits del 19 i 20 de juliol per escoltar per ràdio les notícies de l'emisora de Barcelona diu que recuerda que en dicha noche vinieron a mi casa los señores Jaime Perelló Planas y Martín Alós Quetgles (A) Jay,que habían sido mobilizados como soldados aquel mismo dia y entraron en mi casa para despedirse de Don Juan Alba saliendo los tres juntos de mi casa,siendo completamente falso que oyeran la radio pues escasamente estuvieron en mi casa mas de cinco minutos.Pel que fa a les paraules que presumtament va dirigir a en Martí Alòs Ribes contestó que el mero hecho de ser el declarante el Médico de cabecera del testigo Señor Alós Ribas,suplica al Señor Juez pregunte a dicho Señor si efectivamente es verdad lo que dice el testigo anónimo,suplicando se me comunique el resultado de dicha diligencia. Aquí hi ha la possibilitat que ell mateix sapigués que el testimoni anònim era n'Alòs Ribes,o ho sospitàs,de manera que dur a terme la diligència podria exercir certa pressió sobre aquest o sobre en Martí Llull Ferrer,el Saig,que declarà en el mateix sentit. De la vetlla del cadàver del del fill de'n Bartomeu Llambies diu que por pura cortesía iniciamos con mihermano Rafael una charla que versó sobre asuntos de agricultura derivando dicha charla a comentar el resultado de las elecciones recientemente celebradas como igualmente el triunfo que habían obtenido los partidos de izquierda,lamentando la falta de comprensibilidad que las clases ricas (querían)digo,tenían en ver(?) de los problemas sociales como lamentabamos tambien y criticabamos las soluciones caóticas que los elementos revolucionarios querían imprimir a los problemas sociales abogando nosotros en nuestra charla i en todo momento la necesidad que llegara al corazón de los ricos la verdadera caridad cristiana . Assenyala el metge que les úniques persones allà amb capacitat per a entendre el veritable sentit de les seves paraules eren

L'APLICACIÓ DE LA LLEI DE REPONSABILITATS POLÍTIQUES DE FEBRER DE 1939

Tenim constància que al manco la comare titular de Santa Margalida,Teodora Roca Vilanova,patí les conseqüències derivades de l'aplicació d'aquella llei,en forma de destitució de càrreg públic per un periode de cinq anys. Això és el que es desprén de la carta que la "Jefatura Provincial de Sanidad" fa arribar al batle de Santa Margalida,i a on s'informa de la resolució presa pel Ministeri de Sanitat en aquell sentit. Per dictar aqueixa sentència fou remès amb anterioritat l'expedient instruït a la comare dos anys abans,entre el 26 d'abril i el 4 de maig del 1937.

(1) Entrevista a Joan Cladera Estela, Feliu, Femenia o Pesador, feta el 26 de novembre de 2003. En Joan diu transmetre el seu relat directament tal com el va sentir explicar a un home ara ja mort, emperò que visqué els fets en primera persona. Aquest testimoni directa residia, almanco a temporades, en una casa d'allpa aprop, a fora vila, i aquella nit sortí en sentir renou d'un cotxe.