Benvolguts visitants, aquesta pàgina és el resultat d'una recerca que vàrem iniciar, en Toni Mas i en Jaume Escales, cap a meitat de la dècada dels noranta, com a treball universitari per una assignatura de la carrera d'Història, a la Universitat de les Illes Balears.

Hi ha una generació d'historiadors, els que ara som ja néts dels que visqueren de manera directe i foren protagonistes dels fets coneguts com la "Guerra Civil Española", que hem quedat colpits i, en certa manera, marcats ja per sempre, pels relats, per les històries viscudes, dels nostres padrins. Per aquell terrabastall de magnituds tan fondes i insospitades.
Per molts de nosaltres, fins i tot, l'interès en sí per la Història (així, en majúscules) resulta inseparable d'aquell broll de sentiments i imatges trameses per la família.
Tot plegat resta sovint inseparable del record i l'empremta que ens quedava de les històries del padrí, contades vora el foc en els capvespres d'hivern, entre gloses i rondalles. I sempre el moviment (el "muiment"), com a rerafons etern i present de cadascuna de les anècdotes; records d'alguna batalla (com aquella en la qual, refugiat el batalló dins un sementer de tarongers sofria la pluja de projectils que venien del turó), la fam, el fred i l'humitat passats dins el fangar que era el delte d'aquell riu, a la batalla de l'Ebre, fins el punt d'haver de sobreviure a basa d'herbes i matolls; les imatges intuïdes, per detalls, de mort i desolació, de poblacions arrassades, de cases saquejades, de cossos als quals els soldats llevaven roba i botes; aquella idea sempre rondant de passar-se a les línies enemigues, la consciència de la magnitud del càstig, fulminant, si algú era acusat o sospitós de voler-se passar...

Dins la ment infantil dels germans que visitàvem el padrí els caps de setmana d'hivern, i que hi passàvem més estones encara durant l'estiu, restà un pòsit difòs que amb el temps prengué el nom de curiositat, de voler saber. En el fons el que volíem era posar unes certes arrels de vida...de construcció de passat propi, encara que també d'altri. Un passat, una identitat. Allò que restava difòs com una boira d'inquietud anava prenen cos, es feia quelcom més racional.
L'aproximació a la guerra i a la repressió amb les eines i la metodologia de la Història donaven un aire i una concreció real a escenes que semblaven de llegenda. És el que ens ha passat a molts i a moltes d'aquella, tercera generació ja, nascuts a darreries del Franquisme, i educats quan la democràcia actual feia les primeres passes.

I més endavant ha vingut per molts de nosaltres la consciència de la injustícia, del desastre complet que s'imposà per la força a tota una generació (i als seus fills, que són els nostre progenitors); de la brutalitat imposada per la força d'uns militars i d'uns civils feixistes que els donaven suport. El desastre d'una generació plena d'esperances i il.lusions per un món millor. Una generació i uns ideals que, pensam, no han estat reivindicats, ni defensats, com calia.
Parlam d'una gent que per defensar la democràcia o per mantenir idees de progrés i Il.lustració, encara són, en molts de casos, al fons de pous i fosses comunes, sense identificació, sense recerca, sense coneixement. I amb uns familiars sovint encara desconeixedors del seu parador.
Hi ha d'haver Justícia per aquesta gent? La legislació internacional sobre crims contra la humanitat, per genocididi, etc, no ha de ser d'aplicació quan es refereix a Mallorca, als Països Catalans, a l'Estat Espanyol? Per quin motiu hauríem de ser una excepció?

Ara ja sabem que la Guerra Civil no fou pròpiament una "guerra civil", sinó més aviat un atac militar (i d'alguns civils) a la democràcia, que conduí a una resposta defensiva de gran part de la població i del govern legítim. Durant els anys trenta els ciutadans de l'Estat Espanyol s'havien donat a ells mateixos un sistema democràtic de convivència en forma de República, amb eleccions lliures i llibertat d'expressió. Els que romperen la democràcia foren ben pocs, i foren un grup amb noms i llinatges concrets. Sobretot foren uns militars colpistes (Franco, Queipo de LLano, Mola...) i grups de civils falangistes que sembraren el terror i la mort a les zones on es pogueren imposar per la força... Molts de soldats incorporats a la zona sublevada ("nacional") eren republicans, com no podia ser d'altra manera). A partir de llavors, a zones com Mallorca, que des del principi caigué en mans sublevades, del que es tractava era de sobreviure... I de morir...I d'assassinar impúnement.

Els demòcrates d'aquesta terra som els fills polítics, som la gran família, de tots els que moriren, lluitaren i patiren per defensar la democràcia i la República. No ho podríem ser de ningú més, com mai de la vida a Europa ningú que es consideri demòcrata es podrà declarar alhora hereu polític del nazisme, ni del feixisme.
Si ens volem fer dignes del seu nom hem de recuperar la seva memòria, els hem de reivindicar i honorar com meireixen. I així vol dir amb la veritat i la justícia per endavant. Encara hi som a temps, perquè el que importa, més que el temps, és la voluntat. I això, a més a més, és un pur acte de justíca.
La Dictadura honorà i feu memòria dels "caídos", dels que es vegeren obligats, de grat o per força, a lluitar sota les ordres de Franco. També aquí podem parlar de víctimes, clarament, del feixisme. Sotmeses aquestes a un especial síndrome d'Estocolm, del qual poc n'hem parlat encara, com a societat, a les clares.

I de l'altre costat, eels caiguts per la República, per la democràcia, dels quals fosses anònimes en són plens, hi ha familiars que encara els cerquen, els carrers no porten els seus noms, les seves històries no són conegudes. I els actes criminals que els portaren a la mort no s'han esclarit ni investigat.
Restituir aquest greuge és un acte de pura justícia democràtica.

Recuperar el passat és guanyar el futur, en aquest cas, mai més ben dit.

Sincerament, pensam que els demòcrates ens hem de voler veure al mirall amb dignitat, i no plens de la vergonya còmplice. En molts de casos, aquell síndrome d'Estocolm especial (del qual parlàvem més amunt) segurament ha tengut molt a veures amb certes actituds.
Però no podem deixar passar un dia més sense recuperar la memòria dels vençuts, sense fer-nos hereus del seu llegat.

És veritat: la Història l'escriven els vençedors...Emperò passa sovint que els vençuts, mai ho són del tot, vençuts, i deixen petjada, testimonis, cendres, paraules...
I en tot cas, la qüestió, en relitat, no és ben bé aquesta, sinó altra, i vet-la aquí: de quin costat estam cadascú de nosaltres?

Un pic vaig sentir contar que hi ha tres maneres de morir. Una és la mort física. Una altra és la tergiversació i la mentida. La tercera és l'oblit. La mort física dels republicans mallorquins repressaliats ja no la podem evitar; que moriren per la llibertat i la justícia, víctimes d'una ideologia totalitària, és un fet que indiscutible... Ara ja només ens resta l'oblit...i l'oblit, aquest, depèn de nosaltres! No hauríem de tenir por a fer tard. Ja ho hem dit: el temps no importa. Parlam d'una altra cosa.

Encara hi ha por, malgrat aquest aparent clima de llibertat que hem convingut en batejar com a democràcia. Moltes històries personals, de ràbia i dolor contingut, no surten a la llum. Emperò, tots plegats, farem un bon exercici demanant-nos, fins quan hem de tenir por.
Perquè, posem per cas, és comparable la nostra por d'ara a la d'altres abans?
Com era la por de'n Cristòfol Sales aquella nit d'agost de 1936, a Son Bauló, comparada amb la de qualsevol de nosaltres, aquí i ara?

Benvolgudes conciutadanes i conciutadans, és per tot això que pensam que aquells que donaren la vida per la llibertat no moriren definitivament, en realitat, un dia d'ara fa seixanta anys, sinó que moren cada dia que passen enterrats dins la memòria.

Tota col.laboració per a la millora i ampliació d'questa pàgina serà més que ben rebuda, i sereu inclosos als crèdits com a col.laboradors del projecte. Ajudem-nos, entre tots, a reconstruir el passat, a rescatar les històries dels nostres padrins !

Així doncs, aquesta pàgina:

1. Vol ser de totes les margalidanes i margalidans, i és la idea que romangui sempre oberta a totes les aportacions, a través de l'adreça info@memoriadelesilles.org

2. Segurament no estarà mai acabada, sinó sempre susceptible de modificacions

3. Requereix de tots els testimonis i informació que poguem recaptar de padrins i coneguts

4. Pretén ser una aportació a la recuperació i impuls de la Memòria, de la Història i de la Dignitat com a persones i com a margalidans.

5. Evidentment, tothom que hagi aportat informació serà citat com col.laborador del projecte

Jaume Escales