Biografies

NomLlocBiografia
ADROVER I ALOMAR, Antoni. Llubí"Li deien En Reganyo. Era casat. Exercia de barber i tenia barberia a la Ciutat de Mallorca, al barri de Santa Catalina. Uns asseguren que era situada al carrer de la Fàbrica. Sembla però que era al carrer Monterrey. Morí assassinat a la mateixa porta de la barberia."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ADROVER I CALDENTEY, Antoni- Cementeri de Son Coletes"Havia nascut el dinou de maig de mil vuit-cents setanta-set. Casat. Era foraviler. El mataren a Son Coletes el primer de setembre del trenta-sis."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ÁLVAREZ, Martí. Felanitx -"MARTIRI I MORT DE MARTÍ MANYANA

La primera vegada que vaig sentir aquesta història fou en boca del meu avi Jaume. Després, al llarg dels anys l’he tornada sentir contada per molta altra gent. Poques vegades hi he trobat punts contradictoris, (si descomptam la versió de Llorenç Capellà al Diccionari Vermell, que crec que situa la detenció de Martí Álvarez prop de Portopetro) més aviat repetien el mateix, afegint-hi odeixant detalls.

Era el dia de la Mare de Déu d’Agost del 36. Calonge mira al mar, de fet vetlà la costa durant molts anys perquè els calongins sabien que d’allà apareixien molts perills, el segrest i ser portats fins Alger, la rapinya dels béns que tanta feina els havia costat i la mateixa mort en el combat per la defensa de la terra i la gent. Per aquí desembarcà l’invasor franco espanyol el 1715, i va començar a repartir “café para todos” i fins ara. Potser feia més d’un segle que havien baixat la guàrdia, però aquella matinada s’havien tornat a congriar totes les pors. Pors que a més haurien estat alimentades pels militars que s’havien rebel·lat contra la constitució, i que havent triomfat a Mallorca s’havien fet amos de l’illa. Als calongins, però no els mancaven motius. Aquell matí el poble s’havia despert amb l’armada republicana just davant la seva costa. La mort, l’assassinat, el pillatge, la destrucció, la violació a mans d’aquell rojos infidels, fills del dimoni, estava a punt d’entrar a casa; ja havien tocat a la porta.

Començà l’èxode per fugir de la guerra directa, es veien al mig del camp de batalla, a tir dels canons d’aquells vaixells de guerra que hi havia davant ses Puntetes. Així és deia el que ara es coneix com Cala d’Or, per mor de la seva costa retallada, plena d’entrades i sortides de la costa i la mar. Famílies senceres partiren amb les quatre coses que necessitaven per a sobreviure: la bístia, la roba, menjar.... Alguns decidiren no partir. L’avi Cristòfol deia que ell no havia fet res i que no tenia res a què témer, però l’àvia amb les filles petites partiren cap a Felanitx. L’altre avi, el que em contà per primera vegada la dissortada història d’aquell home, de'n Martí Manyana, hagué de quedar. El seu millor amic, en Toni Taconer, era el cap local de falange i havia partit cap al front i li havia encarregat la feina de cap d’escamot falangista i la de carter. Ell, amb una escopeta que feia anys que no servia per res i una colla del poble feien guàrdia. Poca cosa haguessin fet si els soldats desembarquen.

Passat el migdia prop de cas Senyor la jove Bet de Can Blonquet havia anat a collir figues, i prou regirada estava amb la presència del vaixelles de guerra davant ca seva, quan es trobà amb un desconegut amb barba d’un parell de dies. Aquell home més la regirà, i pegà crit d’alarma. Aquell fugí corrent, cosa que el feu més sospitós. Aviat l’escamot de falangistes del meu avi fou allà. Seguiren la direcció que la nina els digué que el desconegut havia pres. No sé qui eren el companys de l’avi, però tots junts no degueren ser més de cinc, a més d’en Negro, el seu el fidel ca pastor. Va ser aquest qui uns centenars de metres més avall d’on havien vist per primera vegada el desconegut fou tornat trobar. El desventurat s’havia enfilat a un garrover que hi havia al portell de l’entrada de na Barret, prop de revolt de ses Oliveres. Ignor si aleshores la casa de na Barret ja estava feta.

El ca lladrava a l’home enfilat damunt el garrover. Els falangistes l’obligaren a baixar. Una vegada a baix li digueren que fes la salutació feixista, a la qual cosa es negà, i així s’identificà com a contrari a la revolta contra el govern legítim. Havia de ser lliurat a les autoritats, és a dir, a aquells que s’havien fet amb el poder. L’home era de Portocolom i havia estat carrabiner. El portaren al centre del poble, a la portassa de l’amo Andreu Ganxo. Passà un conegut seu, de Calonge, i el detingut el cridà del seu nom -ara mateix no record qui era- ‘Què no em coneixes?’ li digué. ‘Avui no conec ningú,’ fou la resposta del calongí. Esperaven que la falange de la vila arribàs. La situació al poble no podia ser més tensa. Els vaixells de guerra fidels al govern legítim amenaçaven a disparar i a amollar tots aquells criminals que no s’havien sumat a la santa croada; algunes famílies amuntegades en els seus carros seguien fugint; els que no havien partit, dubtaven, i ara, a més, hi havia un home detingut sospitós de ser un d’ells. Més aviat ho era. En Martí Manyada, ex carrabiner, era conegut per la seva ideologia anarquista. Algú va dir que havia estat per Barcelona i havia agafat males idees. En Martí demanà aigua, i l’hi negaren. La germana de madò Francesca (...) ho veié i ho contà, plorant, a sa mare. En arribar el Ford del metge Nigorra, el cap gros del falangistes santanyiners el detingut fou portat a la vila.

A partir d’aquí has de fiar-te’n més del que Llorenç Capellà conta al Diccionari Vermell, la crueltat amb què fou torturat i assassinat i el fet que llavors digueren que s’havia suïcidat, i el comentari que feu una dona en sentir la notícia: “Ho deu haver tengut mal de fer tenint les mans fermades!”. Antoni Vidal Ferrando narra aquest fet a la seva novel·la ‘La Mà del Jardiner.’ Vaig demanar a un veïnat meu, no fa gaire, què en sabia d’aquesta part de la història i sense dubtar ni un segon em digué el nomi tot el parentiu de qui més s’havia recreat amb la tortura: un excomunista ( i simplement ex esquerrà) que havia de fer-se esborrar aquesta perillós passat.

L’endemà matí l’estol republicà havia desaparegut de davant Calonge. El front de guerra s’havia fet realitat a Portocristo. Arribà la notícia que el porterrí detingut el dia anterior, en Manyana, s’havia penjat amb la seva corretja, i que gràcies a la seva detenció Calonge s’havia salvat dels desembarcament republicà. Digueren que l’ex carrabiner, Martí Alvarez, en Manyana, havia d’encendre el paller de cas Senyor i que això era el senyal pels rojos que tenien via lliure per desembarcar. I que com que l’havien detingut havien frustrat els plans a tota l’armada dels Rojos. L’avi sempre em va dir que no havia cregut mai que en Manyana s’hagués mort a ell mateix, i que pensava que eren els santanyiners que l’havien mort. No sé si es creia la història del paller, però en tot cas degué ser una mena de consol si es sentia, en part, implicat en l’assassinat d’un home. Amb tota seguretat el pobre Manyana degué voler fugir i devia anar a ajuntar-se als republicans, o bé per combatre amb ells, o bé per salvar al pell, o totes dues coses.

Aquí tens el que record ara mateix, sobre l’assassinat d’en Manyana, així el recorda tothom. Esper que et sigui útil.

Jaume Vallbona"

Martiri i mort de Martí Manyana. Jaume Vallbona http://www.memoriadelesilles.org/bios/alvarez.htm.

Relat original remès a MHIB per a la seva publicació a la web dia 19 de febrer de 2005

---------------------------------------------------------------------

"Tenia entre quaranta i cinquanta anys. Casat. Havia estat carrabiner i possiblement sustentava idees anarquistes. El detingueren a Porto Petro, perquè es negà a fer el salut feixista, a requeriment d'un escamot de falangistes. Conduït a Santanyí, va ser terriblement torturat. Era la nit del tres al quatre de setembre del trenta-sis, quan els rebels flairejaven la sang republicana a Porto Cristo. Diuen que a Martí Alvarez el mataren lentament, a cops i a punyalades, i algú va entretenir-se a tirar-li pebre coent a les ferides. Morí a la matinada, coincidint amb la fuita de Bayo, i els assassins, així mateix una mica empegueïts per la carnisseria realitzada, li passaren una corda pel coll i digueren que s'havia penjat. La malifeta però, era mala de dissimular. Tot i la por de parlar que consumia la gent, un badoc no pogué estar-se d'exclamar. "Ho haurà tingut mal de fer aquest pobre home penjar-se, si tenia les mans engrillonades!"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ADROVER I OLIVER, BartomeuManacor"Era pastor. Fadrí. Tenia cinquanta anys. Vivia a Son Macià. L'afusellaren a Son Coletes el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMENGUAL I BARCELÓ, AndreuPorreres - Manacor (Cementiri Vell)"[...] En Jordi Llaneras Llull fou afusellat a Mananor la nit del setze al disset d'agost del 36, després d'una arreplegada de porrerencs que feren al poble als falangistes, dia 15, dia de la Mare de Déu d'Agost. Empresonat a Cals Hermanos (carrer Lluís de Porreres).

La matinada del 16 d'agost, 15 porrerencs foren traslladats a Manacor i tancats a la presó. Al vespre, tots foren afusellats a l'antic cementiri de Manacor. Amb ells hi havia el mestre d'obres, Climent Serra Servera que havia començat les obres de l'escola, els regidors Andreu Amengual Barceló, Sebastià Ferrà Xamena i Rafel Sampol Cerdà, entre altres [...]
---

"Jordi Llaneras i Llull". Bartomeu Garí Salleres, per MHIB. 11 d'agost de 2006
http://www.memoriadelesilles.org/html/bios/detbio.asp?id=67

----------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellatsel 1936La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fillil·lustreJ.M. SASTRE. Porreres.Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres.L'historiador de la localitat, Bartomeu Garí, que ha instruït l'expedient de la declaració de fill il·lustre, llegí el discurs de proclamació, tot ressaltant que el batle Garau fou «una persona dinàmica i activa, executada pel fet de ser batle de Porreres». «Creim que l'acte que presentam avui s'ha de considerar una fita històrica i política per al nostre poble. Un reconeixement de la democràcia, de la tolerància, de la lliure expressió deles idees i la llibertat», afirmà Garí.Per la seva banda, el primer edil, Joan Sastre, es referí a Garau afirmant que «posa els fonaments d'una democràcia que romangué quaranta anys congelada». «Amb aquest homenatge, no farem justícia perquè no es pot fer mai justícia respecte de cap execució. El batle i els regidors sortiren per la porta de darrere de l'ajuntament, facem que avui surtin per la de davant».A l'acte hi assistiren dirigents del PSM com ara Biel Vicens, Jaume Sansó, Antoni Alorda, Pere Sampol, Mateu Morro o Joan Font, entre altres.

Diari de Balears. Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellatsel 1936. J.M. Sastre. 7/2/2005

----------------------------------------------------------------------

"El setze d'agost del trenta-sis, a primera hora del matí, els falangistes s'emportaren detinguts catorze porrerencs al convent de frares de Manacor. Al vespre següent, tots ells, més un altre que ja era a la presó per haver robat gallines, foren afusellats en teringa a Son Co-letes. Andreu Amengual va ser una de les víctimes. Tenia una cinquantena d'anys. Era regidor de l'Ajuntament i, tot i que havia estat a Buenos Aires, es guanyava la vida amb els braços: treia mares d'una pedrera."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ, Bartomeu "En Perequela" Porreres - Pedrera de Son Fullana"Tenia uns trenta anys i estava afiliat a Fraternitat Obrera. El seu ofici? Treure marès a les pedreres de Son Fullana de Llucmajor. El vint de juliol arribaren notícies contradictòries a la pedrera. Hi ha un cop d'Estat, els feixistes són al carrer... En Tomeu Perequela agafà la bicicleta i s'adreçà a Porreres. Pel camí es va adonar que els rumors eren certs i quan fou prop de la plaça, deixà la bicicleta arrecerada i s'apropà a una cantonada a guaitar. Els crits i les converses animades dels sublevats reunits entorn de l'Ajuntament li feren extremar les precaucions. Així i tot el descobriren. En Perequela! cridà un, alhora que es despenjava l'escopeta de l'esquena. Els primers trets que es feren d'homenatge al seu nom li arribaren quan pedalejava furiosament, camí de la pedrera. Amb l'alè trencat comunicà els fets als seus companys i la seva decidida voluntat de no retornar al poble. Tots els altres decidiren refugiar-se a ca seva i esperar esdeveniments. Poc temps després, dos d'ells moririen afusellats a Manacor i un altre a la Ciutat de Mallorca. En Perequela, en canvi, preferí no entregar-se. Pensava que per Son Fullana no el trobarien i, en darrer cas, tenia una pistola per defensar-se. D'aquesta manera pogué allargar una mica més la vida. Els sublevats escorcollaren ca seva, escorcollaren els entorns. On era En Perequela? Un dia que havia plogut, les seves petjades sobre la terra molla el traïren. En Perequela era a la pedrera de Son Fullana, sens dubte. I el cosiren a trets, tot i que procurà defensar-se."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

---------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres [...]"

Diari de Balears. Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936. J.M. Sastre. 7/2/2005


BARRERA I MAS, PauSa CabanetaEra de Sa Cabaneta i president de la societat "La Siega", afiliada a la UGT . El més de gener de 1937 fou processat, i el mes de juliol de 1937 fou sancionat amb 14.000 pessetes.

Vegeu també: http://www.memoriadelesilles.org/cronologia.htm
BAYO GIROUD, AlbertoPuerto Príncipe (Cuba)"(Puerto Príncipe, Cuba 1892 - L'Havana, 1967) Militar d'aviació. Pertanyia a la Unió Militar Republicana Antifeixista. Quan esclatà la Guerra Civil era capità. S'oposà decididament als revoltats a Barcelona, i es convertí en cap de la base aeronaval de Barcelona. Féu seva la idea — que circulava entre els republicans— de recuperar les Balears. Aconseguí el suport de diversos partits polítics i d'algunes unitats militars. L'expedició a Mallorca (del 16 d'agost al 4 de setembre de 1936) fou un fracàs que costà la vida a milers d'homes, sense assolir cap dels seus objectius. Posteriorment, col.laborà en la defensa de Madrid. Acabada la guerra, s'exilià a Mèxic, on publicà Mi desembarco en Mallorca (1944), important font documental. Participà en l'organització de guerrilles a Nicaragua, Costa Rica i Cuba, i després de la victòria de Fidel Castro, arribà a esser general de l'exèrcit cubà."

----------------------------------------------------------------------

"ALBERTO BAYO O LA HISTORIA D'UNA AMBICIÓ

El «capità Bayo» ha esdevengut un mite de la nostra història contemporània. L'organitzador, el responsable i el defensor a ultrança del desembarcament frustrat a les costes de Mallorca el mes d'agost de 1936, ha estat considerat sovint, en paraules de l'arrogant Luis García Ruiz, un Tartarí d'opereta, «un megalómano lindando con la anormalidad», envejós i ressentit, que «en vez de continuar mandando soldados españoles prefirió asumir el mando de los pistoleros internacionales y separatistas». Altres, amb menys apassionament, el veuen com un heroi traït pel govern central o pel govern de la Generalitat, o com un romàntic incapaç d'adonar-se de les limitacions de les mllícies improvisades que l'acompanyaven o massa ingenu a l'hora de comptar amb la resistència que trobarà per part dels revoltats mallorquins.
El cert es que Bayo no fou mai un covard ni un conformista. Com diu el seu company menorquí Vicenç Guarner, era mes aviat valent i impetuós, obstinat en les seves opinions, més improvisador que reflexiu i caracteritzat per un veritable afany de notorietat, encara que les seves condicions militars no fossin gaire bones... Tot això no afavorí gens la seva carrera dins una professió que propugnava l'obediència i la submissió a les directrius dels de dalt. Malgrat la seva adscripció a la maçoneria —un camí com un altre per pujar i tirar endavant— i la seva pertinença a I'UMRA —el grup de militars de tendència esquerrana, fídels a la República—, arriba a la Guerra Civil només amb el grau de capità, i encara castigat i separat de l'aviació a causa d'un duel sostingut amb el capitá González Gallarza.
Així i tot, la seva personalitat es manifesta en els seus escrits, signats amb el seu nom o fent servir el pseudònim de «Coronel Bayoneta», i a partir del 19 de juliol de 1936 obté un protagonisme truncat pel fracàs estrepitós de l'estratègia que havia planejat per apoderar-se de les Balears. S'escapa, però, de l'afusellament que el Comitè de Milícies de Barcelona tenia ganes de dictar i a poc a poc recupera el prestigi actuant com a organitzador de guerrilles i treballant a l'Estat Major Central.
La forca de voluntat de Bayo, el dugué a superar el trauma de la derrota i de l'exili que, passant per França, l'havia de dur a Cuba, a Méxic, a Nicaragua, a Costa Rica i finalment altre cop a Cuba. I després d'una primera etapa en la qual hagué de fer classes de matemàtiques i d'idiomes, pogué realitzar la gran il.lusió de la seva vida: fou nomenat general pels sandinistes de Nicaragua (1948), entrena guerrillers a Costa Rica, conegué Fidel Castro a Méxic el 1955 i participa després, amb Castro, Che Guevara i Cienfuegos, a l'organització de l'expedició del Gramma i a tota la campanya contra el dictador Batista a la Sierra Maestra. Tot això el dugué a convertir-se, després de la victòria de Fidel, en instructor en cap de l'exèrcit cubà i a tenir el goig de veure publicada una edició de dos-cents mil exemplars del seu llibret "Ciento cincuenta preguntas a un guerrillero", traduït a l'italià el 1968, un any després del traspàs del seu autor, que mentrestant s'havia barallat amb Fidel Castro, bé que va morir a l'Havana. La solapa d'aquesta edició italiana de l'obra del «Genérale A. Bayo», «mestro militare di Castro», no deixava de fer al.lusió al desembarcament de Mallorca, fracassat a causa de «l'escassa instrucció de les milícies populars».

Josep Massot i Muntaner

----------------------------------------------------------------------

Textes i fotografia: Gran Enciclopèdia de Mallorca. Tom II
BERGAS, JaumeMaria de la Salut"Una altre 15 d'octubre, temps de magranes -quan va néixer el dimoni cucarell, diuen-, però de 1936, es perpetrà un altre assassinat ignominiós a Puntiró. Gent de la Falange de Maria s'emportava el batle republicà del poble, alguns membres de la gestora del Front Popular, sindicalistes, un funcionari... Fins a sis. Mentre n'afusellaven tres, el batle Jaume Bergas es va poder desfermar i s'escapà. Dels dos que quedaven, a un, l'amo en Miquel Cuquet, provaren d'aplicar-li la llei de fugues per devers Son Ferriol, però resistí la temptació d'escapar i es resignà a complir el destí de rebre galtades, ser empresonat, treballar a un camp de concentració per Rotana, anar pels racons molts d'anys i posar una creu a cada un dels 10 veïnats que el portaren al calvari, el dia que moriren. Jaume Bergas, després d'una tragèdia familiar i viure un desterrament a Saragossa, quan tornà al poble, fins i tot tenia valor per pagar, amb alevosia i discreció, la copa que prenia algun dels botxins dels seus companys del fatídic passeig nocturn d'aquell 14 d'octubre de 1936. Amb tres sobrevivents ha estat impossible oblidar aquesta història, malgrat els titànics esforços desplegats. Invocar la reconciliació per imposar l'oblit és afegir una altra infàmia: no serà mai igual la víctima lleial que el botxí facciós. Si aquella vol perdonar, és cosa seva. Però el que no farà mai aquest perdó és igualar-los a tots dos"

Diari de Balears. 15 d'octubre, mascarades. Damià Quetgles. 17/10/2004
BUADES I PONS, GabrielInca"Va ser executat pels feixistes el 1938 (...) Era sabater i un dels promotors de la CNT a Inca."

Apunt biogràfic sobre Gabriel Buades. D'un missatge enviat a la llista de MHIB. Per Joan Buades. 23 de febrer de 2005

----------------------------------------------------------------------

"Breu història de Gabriel Buades i Pons

Per Guillem Bosch

Gabriel Buades Pons, nascut a Inca l'any 1903, és l'home que dóna nom a aquest Ateneu. Gabriel Buades fou un home que visqué un temps convuls i de canvis en la societat, tant inquera com la illenca en general. De família pagesa, ben prest començà a fer feina, primer de fuster i després de sabater. Fou autodidacta i ensenyà a la seva germana a llegir i escriure.

Al 1921 ja apareix com a subscriptor de Cultura Obrera i al 1929 -després de les dictadures monàrquiques- fuig a França a treballar a un taller dels germans Llobera, prop de l'Arc del Triomf parisí.

Allà llegeix Kropokin, Proudhon, Victor Hugo i molts altres autors, el que fa que més tard, a la seva tornada a Mallorca, dins els seus articles les referències aquests siguin nombroses.

Dos anys després torna a Mallorca ben imbuit de les idees revolucionàries i àcrates que ja el marcarien fins a la seva mort. És col·laborador habitual de les revistes Cultura Obrera – sota el seu nom o el pseudònim Enjolras-, Avance, Adelante i Revista Blanca. Els seus articles es centren en torn a quatre grans temes: la situació obrera i l'atur, la denúncia del Poder i els seus instruments de mediació (Església, Estat, Exèrcit i la democràcia republicana), la revolució social i la importància de l'ideal i la cultura com a eina de transformació revolucionària. El 2 de març de 1932 és triat secretari del sindicat La Justicia. El 1935 funda un ateneu llibertari al carrer de Palmer nº46 d'Inca. Aquesta associació comptà amb una companyia teatral, una biblioteca una cafè i un cor.

El 19 de juliol de 1936 és detingut junt amb els seus germans Tomeu i Francesc. Ell i Francesc passen al vaixell presó de Ciutat, després a Can Mir i finalment a la presó situada al Claustre de Sant Domènec d'Inca. El seu cas és sobresegut dos cops, fins que un jutge revocà les sentències, i és assassinat el 22 de juliol de 1938. Deixava una vidua i un fill. El seu germà encara patí set anys de presó i un desterrament a València. Morí el 1986.

L'home que pensa s'emancipa; té criteri i iniciativa pròpia

La ciència no té pàtria, ni l'art, ni la llibertat, ni la
solidaritat, ni la fraternitat i l'amor. Per què doncs, n'han de tenir
el homes

Nosaltres els inadaptats no ens prostituirem voluntariament, però no
serem vençuts mai

El privilegi mai tolerarà a l'home lliure, rebel i bo. El tirà només
vol esclaus inconscients, sotmesos i servils "

Guillem Bosch. "Breu història de Gabriel Buades i Pons". http://www.memoriadelesilles.org/html/biografies.asp
14 de maig de 2005
Text de Guillem Bosch per MHIB

------------------------------------------
"(...)Com va poder ser internat un home així? Quin delicte havia comès?
L'alçament dels generals, va sorgir al Marroc el 18 de juliol de 1936 i a la resta de península un dia més tard. Gabriel Buades es trobava a casa amb la seva dona i el fill, quan va arribar el seu germà Francesc amb un amic i li va dir:
-Gabriel, alguna cosa passa, però no sabem encara què. Vina amb nosaltres i anem a Ciutat.
Els tres es posaren en marxa. Quan passaren per davat de Correus, hi havia just allà un al·lot jove vestint una camisa blava. Els Buades no sabien que aquest era l'uniforme del feixistes espanyols, jo tampoc ho sabia llavors, i no havia vist encara cap jove que anés uniformat així. Casualment, Francesc duia una mà a la butxaca. El jove feixista se li va acostar i li va dir amb un to dur el to del que des de algunes hores té poder i es creu cap:
-Treu tot d'una la mà de la butxaca.
Francesc ho va fer, però Gabriel li va demanar al jove:
-Amb quin dret empres aquest to per adreçar-te al meu germà?
El feixista va treure el seu revòlver, va apuntar Gabriel i va contestar:
-Amb aquest dret!
Així va anar tot, i ells continuaven la seva passejada. Però el jove feixista va denunciar que els tres havien passat per davant seu, a Correus, amb un posat hostil i s'havia obligat a "defensar-lo". Per la tarda els tres havien estat detinguts, fins i tot un quart amic seu "que ni tan sols havia estat present" en el moment en què es va produir l'incident.
En aquesta mena de processos no hi havia cap classe de garantia legal. El jove feixista no va poder ni declarar, ja que havia anat al front de guerra i havia caigut al front. Els quatre varen ser condemnats a mort, però llavors encara no ho sabien.
A més de Gabriel i Francesc Buades, hi havia un tercer germà amb nosaltres, Bartomeu que era una mica més senzill i gairebé no obria mai la boca. (...) Dos policies acompanyaren Gabriel al seu habitatge, va estar algunes hores amb la dona i el fill. Al dia següent, em contava que havíen acudit centenars de persones a saludar-lo i a expressar-li la seva simpatia. Però, el petit no havia deixat la mà de son pare. Potser intuïa que seria aquella la darrera vegada que el veuria viu? (...)
-El dia cinc de juliol varen afusellar en Gabriel! (...)"

Heinz Kraschutzki. "Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca". Miquel Font ed., 2004
BUXADÉ I ADROHER, Daria
BUXADÉ I ADROHER, Mercedes
CALABUIG TOMÀS, MariaCalvià"(Calvià).Va ser acusada de sentir simpatia pel ministre d'Instrucció Pública Marcelino Domingo i de "llevar a cabo bailes de salón con sus alumnas".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CALLEJA, Antonia"Acusada de ser simpatitzant del Front Popular i sobre la qual el rector de la parròquia d'Alaró havia dit que tenia una conducta molt immodesta ja que iba sin mangas, aún en la escuela, però que això ho sabia de oídas, ja que no tuvo la dignidad de venir a verme antes del Movimiento Salvador

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions. Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CAPÓ, Joan"L'actuació professional dels qui havien estat inspectors de primer ensenyament en temps de la Segona República també va ser objecte d'una intensa investigació per part de les noves autoritats educatives. L'inspector en cap havia estat fins aleshores Joan Capó i encara que es va adherir al Moviment des d'un principi, finalment va acabar sent represaliat i destituït. Els altres inspectors foren Lluís M. Mestres i Miquel Suñer Garrote, que també foren destituïts i empresonats."

"Banyalbufar. A l'ombra de la Falange". Benet Albertí, 1997. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble". Edicions Documenta Balear
MESTRES, Lluís M."L'actuació professional dels qui havien estat inspectors de primer ensenyament en temps de la Segona República també va ser objecte d'una intensa investigació per part de les noves autoritats educatives. L'inspector en cap havia estat fins aleshores Joan Capó i encara que es va adherir al Moviment des d'un principi, finalment va acabar sent represaliat i destituït. Els altres inspectors foren Lluís M. Mestres i Miquel Suñer Garrote, que també foren destituïts i empresonats."

"Banyalbufar. A l'ombra de la Falange". Benet Albertí, 1997. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble". Edicions Documenta Balear
CASTELAR, Aurelia"(Eivissa). Va ser separada del servei per <>"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CATANY MASCARÓ, Francisca"(Palma). Se la considerava simpatitzant de les esquerres i d'organitzar una de les les poques escoles d'Espanya a les quals es practiva la coeducació"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes. Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CERDÀ, Joan "en Boter"Pollença"[...] Els cadàvers, a Mallorca, solien ésser abandonats prop dels cementiris o en els cementiris mateixos. Amb una excepció: els cossos d’alguns veïns de Sóller, Andratx o Calvià, és molt probable que fossin estmbats per qualsevol precipici de la Serra. En puc posar exemples. En Joan Cerdà, de Pollença, sembla que va ésser estimbat per la Creueta, en el Mal Pas [...] En aquests casos, no n'hauria quedat res, dels cossos. Es degueren descompondre ràpidament per l'acció dels factors atmosfèrics o serviren d'aliment a feristeles i voltors [...] "

Llorenç Capellà. "Pous de tragèdia". Diari de Balears. 20/5/2004

--------------------------------------------
"Li deien En Boter i no se li coneixien idees polítiques determinades. Tot i això, cas de tenir-les, no estava afiliat a cap partit. Era mariner i el despenyaren per La Creueta de Formentor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CIFRE GALMÉS, FrancescSanta Margalida"En Francesc Cifre Galmés era el fill menor d’una família molt nombrosa i especialment significada a La Vila per la seva connotació d’esquerres. De tota manera sembla que eren sobretot el pare de la família i els germans majors els més actius políticament. Per exemple, del germà Mateu sabem que estava afiliat a Esquerra Republicana almanco des de febrer de 1936. Diuen les germanes que en Francesc era molt jove en aquell moment i la seva militància, més que una disposició conscient i ferma, era una qüestió de fer part d’una colla on sí hi podia haver elements més compromesos.
En Francesc cumplia servei militar en el quarter mateix de Santa Margalida, i sortia cada dia, els horabaixes i vespres, per romandre a ca seva. Després del cop d’Estat fou anat a cercar, un matí, per un escamot de falangistes, al quarter mateix, d’on se l’emportaren retingut. Fou obligat a prendre’s una quantitat indeterminada d’oli de ricí, mesclat emperò amb altres substàncies , com podrien ser benzina i trossos de vidre. Quan arribà a ca seva aquell dia es posà a vomitar el que havia ingeritat, tot mesclat en sang, al corral de ca seva, davant l’astorament, la preocupació i la ràbia continguda de tota la família. El dugueren a la consulta d’un metge de Ciutat, on li foren fetes unes radiografies. El diagnòstic del metge no donava lloc a l’esperança: en Francesc tenia pràcticament tot l’aparell intestinal ple de llagues internes que donarien lloc a hemorràgies progressivament més intenses, fins a provocar-li la mort.
Segons la família la causa puntual que desencadenà tot allò era que darrerament se l’havia vist fer bulla i mostrar amb tota la colla d’amics seus, un conjunt de corbates vermelles. Al marge d’aquest fet, que podem considerar anecdòtic, sabem, com hem dit més amunt, que en Francesc era el germà petit d’una família molt significadament d’esquerres (alguna font oral diu que eren d’ideologia comunista).
La família Cifre i Galmés patí tota ella les conseqüències d’un altre tipus de repressió en forma de confiscació de béns, part dels quals (béns inmobles sobretot) no els hi foren mai restituïts.
Ni amb l’informe mèdic abans esmentat li fou atorgada la llicència per deixar l’exèrcit. Ben al contrari, fou enviat a Menorca per formar part d’un escamot d’afusellament (per afusellar els republicans presos després de l’ocupació de Menorca per les tropes franquistes). Allà, segons la família, es féu l’acubat des del primer moment; fou enviat altre cop a Mallorca, i no tardà molt a morir."

Guerra Civil a Santa Margalida. Jaume Escales, 2003
http://www.memoriadelesilles.org/gcsm/index.htm
CIRER FERRAGUT, Julià "en Gelat"Sencelles - Ciutat de Mallorca"Era de can Gelat de Sencelles, però s'havia mudat a viure a Palma. Un cosí seu, en Bernat Gelat, era anomenat Na Trenes per les seves tendències homosexuals i per ser amant d'un personatge cèlebre de la Mallorca feixista. En Julià Cirer no tenia feina i gaunyava qualque cosa venent Nuestra Palabra, publicació d'ideologia comunista editada des de 1931 a Palma. Per la seva proximitat als comunistes, quan hi hagué el cop d'estat feixista cercà amagatall durant uns mesos dins d'un pou de l'hort de Son Coc a Sant Jordi, amb un company. Varen esser delatats. Aquesta delació va costar quatre vides: les de l'amo de l'hort i el seu fill, la de Julià Cirer i la dels seu company d'amagada, que foren executats a la vorera del camí dels Reis la nit del vint-i-nou al trenta d'agost de 1936"

"Històries personals al marge: assassinats de Sencelles i Biniali". Miranda Miret (Informe elaborat a partir del Diccionari Vermell de Llorenç Capellà). Quaderns del segle XX. Nº XXI. La República, poble a poble. Sencelles. Revista Sa Plaça i Sa Sella. Maig de 2004.

----------------------------------------------------
"i deien En Gelat i era cosí d'un personatge cèlebre i celebrat de la Mallorca feixista, anomenat Na Trenes. En Julià Cirer no havia comès altra falta més que la de vendre "Nues-tra Palabra", perquè estava sense feina. Tot i això quan esclatà la rebel·lió militar, s'amagà dins el pou de l'hort de Son Coc, juntament amb Jaume Campomar, i algú els va delatar. Aquesta delació va costar quatre vides: Les de l'amo de l'hort i el seu fill. La de Jaume Campomar. I la de Julià Cirer. Aquests dos darrers foren assassinats en el Camí dels Reis, la nit del vint-i-nou al trenta d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


CLAR I AMENGUAL, RafelAlaró-Ciutat de Mallorca"Fuster d’Alaró, de vint i nou anys d’edat i membre de les Joventuts Socialistes del mateix poble. Detingut el 15 d’agost de 1936 i assasinat en es Camí Roig de Ciutat de Mallorca el dia següent, 16 d’agost de 1936, dia de Sant Roc, el dia de la festa gran del meu poble.
En memòria seva i de tos els assasinats durant la Guerra Civil."

Isern, Marçal. "Recordatori per a en Rafel Clar i Amengual el 69 aniversari del seu assasinat". Llista de correu de MHIB. 17 d'agost de 2005

------------------------------------
"Vint-i-nou anys. Casat. Pertanyia a les Joventuts Socialistes i era fuster. El detingueren dia quinze d'agost, festa de la Mare de Déu, quan el sol rapinya els rostolls. L'endemà li pegaren un tret en el cap, a l'indret de la Ciutat de Mallorca conegut pel Camí Roig."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COLL, Isabel Menorca"Isabel Coll, de Menorca, va passar quatre anys i mig tancada a la presó de Can Sales. Ens mostra una fotografia en què ella mateixa surt, amb tot un grup de dones empresonades. No podien rebre visites de familiars, però sí comprar les fotografies que els feien amb el 'fotopom', un pic cada any."

Reportatge sobre La Ruta de la Vegonya, a http://totmallorca.net/hist2.asp. 20 de març de 2005
COLL, Margarita"Va ser acusada de fer propanda de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes. Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
FERRIOL, Rosa DianaCRESPÍ, Pedro

"Rosa Diana Ferriol, mestra d'escola depurada va ser acusada, entre d'altres coses, <>.

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana MariaRoque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CRESPÍ SALOM, AndreuAndreu Crespí Salom era socialista (casat amb Maria Montaner, que havia exercit l'ofici de mestre i era militant també del Partit Socialista). Va ser detingut el juliol de 1936. Ella es va amagar a diverses cases i més endavant, "quan el seu marit fou alliberat, es varen traslladar al País Valencià, on varen tenir el seu fill, Andreu (que va ser delegat d'Educació a l'època del govern de Felipe González, i diputat)".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
MONTANER, MariaMaria Montaner era socialista (casada amb Andreu Crespí Salom, que va ser detingut el juliol de 1936). Havia exercit l'ofici de mestre. Ella es va amagar a diverses cases i més endavant, "quan el seu marit fou alliberat, es varen traslladar al País Valencià, on varen tenir el seu fill, Andreu (que va ser delegat d'Educació a l'època del govern de Felipe González, i diputat)".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CUEVAS, CarmenEivissaMestra d'escola, d'Eivissa. "Se l'havia acusat d'haver mantingut relacions de parella il.lícites que després foren legalitzades, <>, segons es va decidir a una sessió celebrada el 1937"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
CUQUET, En Miquel Maria de la Salut"...Una altre 15 d'octubre, temps de magranes -quan va néixer el dimoni cucarell, diuen-, però de 1936, es perpetrà un altre assassinat ignominiós a Puntiró. Gent de la Falange de Maria s'emportava el batle republicà del poble, alguns membres de la gestora del Front Popular, sindicalistes, un funcionari... Fins a sis. Mentre n'afusellaven tres, el batle Jaume Bergas es va poder desfermar i s'escapà. Dels dos que quedaven, a un, l'amo en Miquel Cuquet, provaren d'aplicar-li la llei de fugues per devers Son Ferriol, però resistí la temptació d'escapar i es resignà a complir el destí de rebre galtades, ser empresonat, treballar a un camp de concentració per Rotana, anar pels racons molts d'anys i posar una creu a cada un dels 10 veïnats que el portaren al calvari, el dia que moriren. Jaume Bergas, després d'una tragèdia familiar i viure un desterrament a Saragossa, quan tornà al poble, fins i tot tenia valor per pagar, amb alevosia i discreció, la copa que prenia algun dels botxins dels seus companys del fatídic passeig nocturn d'aquell 14 d'octubre de 1936. Amb tres sobrevivents ha estat impossible oblidar aquesta història, malgrat els titànics esforços desplegats. Invocar la reconciliació per imposar l'oblit és afegir una altra infàmia: no serà mai igual la víctima lleial que el botxí facciós. Si aquella vol perdonar, és cosa seva. Però el que no farà mai aquest perdó és igualar-los a tots dos...."

Diari de Balears. 15 d'octubre, mascarades. Damià Quetgles. 17/10/2004
DARDER CÀNAVES, EmiliCiutat de Mallorca"(Palma 1895 - 1937) Polític i metge. Llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de València (1915), es doctorà a Madrid en anàlisis clíniques. Fou membre de les acadèmies de Medicina i Cirurgia de Palma (1926), i de Barcelona (1933) i vocal de la junta dels Congressos de Metges de Parla Catalana. A partir del 1927, fou el cap de la secció d'epidemiologia de l'Institut Provincial d'Higiene de les Balears. Com a metge, divulgà els avenços sanitaris i treballà per al higiene social. Fou un dels fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923), de la qual fou president (1925-31). A les eleccions municipals d'abril del 1931, va esser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma per la candidatura del Partit Republicà Federal de Mallorca. Presidí les comissions de sanitat i d'educació, de les quals sorgiren el Projecte General de Construccions Escolars (setembre de 1931) i el Pla de Reorganització de Serveis Sanitaris Municipals (novembre de 1932).

El gener del 1932, fou un dels fundadors d'Acció Republicana de Mallorca, que, el 1934, va esser el nucli de l'Esquerra Republicana Balear, de la qual fou un dels principals dirigents. Formà part de la comissió redactora de l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del 1931. El desembre de 1933, fou elegit batle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavagueram per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars, com els de Son Espanyolet, el des Coll d'en Rabassa i el de l'avinguda Alexandre Rosselló, inaugurat l'abril del 1934. Continuà la reforma dels serveis sanitaris de l'Ajuntament i obrí noves seccions de la Casa del Socors. També es preocupà pel correcte funcionament des mercats i per donar feina als treballadors aturats. Va esser suspès en les seves funcions el 1934, arran de la Revolució d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al Missatge dels Catalans. Quan esclatà la Guerra Civil, va esser detengut el 20 de juliol del 1936 i tancat al castell de Bellver. El desembre del 1936 se li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat 20 anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma. Va escriure articles de caràcter polític i cultural en diverses publicacions, com La Nostra Terra i el Calendari Mallorquí, i de caràcter mèdic a la Revista Balear de Medicina i en el Boletín del Colegio Provincial de Médicos de Baleares. Una fundació cultural lligada al Partit Socialista de Mallorca, un premi de l'Obra Cultural Balear i un carrer de Palma duen el seu nom".

Veu Darder Cànaves, Emili, per Sebastià Serra Busquets. Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum II.

Vegeu també: Pep Darder i Sastre. Resposta d'un infant a Llorenç Capellà. Diari de Balears. 20 de juliol de 2005

---------------------------------------------------------------------

"Emili Darder, batle de Palma. Havia estat condemnat a vint anys de presó. L'executaren.
Quaranta-un anys. Casat. Pertanyia a Esquer¬ra Republicana i va ser el darrer batle de la Ciutat de Mallorca, elegit per sufragi univer¬sal abans de l'alçament militar. La seva pro¬fessió era la de metge, però els anys que tot ho escolen, han mantingut viu en el record de la gent l'exemple de la seva ciutadania. Ignor per quines circumstàncies els pobles elegei¬xen i assumeixen els seus símbols, però a Ma¬llorca, quan es parla de la repressió del trenta-sis, hom evoca la figura de Darder, un traç de llapis en el record col•lectiu, com a víctima representativa de la brutalitat que l'assolà. El mateix devuit de juliol, un guàrdia munici¬pal, amb un xic d'innocència, l'havia advertit: "Don Emili, se'n vagi de la ciutat, perquè volen posar un petard a ca seva". I el batle es traslladà a casa d'uns amics, a Son Ferriol, a passar la nit. Una nit en blanc tanmateix, car la inquietud per l'esdevenidor el rosegava. A l'albada decidí retornar a la seva casa de la ciutat, carrer d'Antoni Planas, trenta-u, no sense abans haver-se deturat al Govern Civil, per assabentar-se de les darreres notícies de la situació militar a Mallorca. No pogué par¬lar amb Espina. Mentre engegava altra volta el cotxe, va comentar a la seva esposa: "M'han dit que el Governador dorm". Dormia Espi¬na? No ho puc creure, perquè s'apropava l'hora que els militars de cavalleria d'Alcalà anirien a usurpar-li els poders. Darder, en canvi, sé que se n'anà a dormir, un xic fatigat, un xic desmoralitzat. La tensió nerviosa el mantenia despert i va prendre una pastilla de Fanodormo. Devers les vuit del matí el crida¬ren per telèfon. Requerien la seva presència a l'Ajuntament, perquè procedís a l'entrega ofi¬cial del seu càrrec. Darder dormia, però. Te¬lefonaren dues vegades més i Darder dormia. Quan prop de les deu l'esposa l'assabentà del que passava, decidí presentar-se, tot i que manifestà la intenció d'acomiadar-se de la seva mare. "Per ventura no la tornaré a veure", murmurà. Intuïa la tragèdia i la seva salut, fràgil, no pogué resistir la tensió emocional. A cal seu germà Bartomeu va trobar-se indis-post i el metge, cridat amb urgència, diagnos¬ticà una angina de pit. Havia començat el compte enrere de la seva vida. A les quatre del capvespre, les forces que acudien a de¬tenir-lo, esbucaren les portes de ca seva perquè eren tancades. A les quatre i mitja el localitzaven a cal germà Bartomeu, allitat. Era un reu que no volien deixar escapar. Totes les sortides de la casa eren vigilades i, mentre es vestia d'esma, la seva esposa va rebre una seriosa advertència: "Si él intenta escapar, la tumbamos a usted". Naturalment, ni arrossegat per un carro de foc, hauria aconseguit escapar-se. Traslladat a l'hospital hi va romandre fins al dia trenta del mateix juliol, que l'empresonaren en el Castell de Bellver. Hi ha una anècdota significativa que resumeix les condicions en què va transcór¬rer la seva estança en el Castell. Sovint de¬manava a la família graneretes d'emblanqui¬nar. Estranyada, la seva esposa, va bromejar amb ell: "Que vols emblanquinar tots els murs? Tindràs feina". I no, no es tractava d'això. El batle Darder, era l'encarregat de netejar les moixines i els orinals que tots els presos empraven per evacuar les seves neces¬sitats fisiològiques. Devien considerar que era l'ofici més escaient per a un batle que, lluny de mantenir-se fidel als seus previlegis de cuna, no dubtava a formar part del Front Popular. Dia quinze de juliol del trenta-set, compareixia davant un Consell de Guerra constituït a l'Audiència Territorial, acusat de cometre infracció contra el Ban dictat per Goded el denou de juliol de l'any anterior. Amb ell eren jutjats Alexandre Jaume, Anto¬ni Maria Ques i Antoni Mateu. Tots quatre foren acusats d'estar assabentats del Pla Le-nin, que havia de posar Mallorca sota l'òrbita de la URSS. Segons explicacions del fiscal, Darder "era un elemento perturbador que azu-zaba a los obreros contra los patrones". A més, quan es va perpetrar l'atemptat contra Jimé¬nez de Asúa, va trimestre al Govern espanyol un telegrama de protesta i, en canvi, l'assassi¬nat de Calvo Sotelo no li va merèixer cap comentari. Tot i això, a instàncies de l'advo¬cat defensor, el fiscal va modificar les seves conclusions: va reconèixer que no havia in¬fringit el Ban del General Goded i l'acusà d'haver comès actes delictius amb anteriori¬tat al denou de juliol del trentaisis, segons el Paràgraf Primer de l'Article dos-cents qua-ranta del Codi de Justícia Militar. En conseqüència va demanar al Tribunal que condemnàs Emili Darder a la pena de vint anys de presó i al pagament, solidari amb els altres encausats, de deu milions de pessetes. El con¬demnaren a mort, tanmateix. Dia vint-i-tres de febrer, a les dotze del vespre, li comunica¬ren que entrava en capella i el traslladaren de l'hospital, on tornava a estar internat a causa de la seva precària salut, a la presó. Passà les darreres hores assegut sobre una màrfega de clin i quan el traslladaren novament al cemen¬tiri de la ciutat per executar la sentència era, pràcticament, un home acabat. Per poder afusellar-lo, l'hagueren d'asseure sobre una pedra. No s'aguantava dret, cosa que pro¬duí l'enutjament del nombrós públic que es va reunir al cementiri per veure'l morir. Abans que sonàs la descàrrega va cobrir-se els ulls amb els guants i el Pare Atanasio li deixà un mocador. Mataven un home que havia lluitat per una societat més justa i, quan el mataven, el públic esclafia en un aplaudiment. Havia deixat escrita una lletra de comiat a la seva filla. "Ves amb el cap ben alt. Ton pare ha estat contrari a la violència. Jo he estat molt pacífic".

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

---------------------------------------------------------------------

- Vegeu una altra biografia d'Emili Darder a la web de l'IES Emili Darder, de Ciutat de Mallorca:
http://www.mallorcaweb.net/apimadarder/centro/Emili%20Darder/biografia.htm

- L'IES Emili Darder pren el nom de l'insigne batle republicà:
http://www.mallorcaweb.net/iesdarder/

DE NA MOLINERA, JoanPollença" [...] I a en Joan de na Molinera, del mateix poble [Pollença], el tiraren a l'avenc de Na Borrassa, anant des de Pollença a Lluc. En aquests casos, no n'hauria quedat res, dels cossos. Es degueren descompondre ràpidament per l'acció dels factors atmosfèrics o serviren d'aliment a feristeles i voltors [...]"

Llorenç Capellà. "Pous de tragèdia". Diari de Balears. 20/5/2004
DEL HOYO, Ataúlfo"[Na Bàrbara Bernat Colom]va ser sancionada per tenir <> que s'atribuïen a les seves relacions amb el també mestre Ataúlfo del Hoyo, que havia estat president de l'Associació de Magisteri Primari de Balears, i per evitar ser sancionat, com tants altres, es va fer soldat, i també l'acusaren de no anar a missa. S'afegia que los dos juntos frecuentaban los cafés del Born y de la Alhambra y por la tarde acudían al cine con la más completa libertad, siendo también frecuentes las vueltas por el muelle".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
DURAN, Maria Era mestra d'escola. "(Pla Professional de l'Escola Normal). Se li va obrir expedient per ser d'ideologia esquerrana i poc religiosa. Va acabar en el manicomi".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
ESCANELLES LÓPEZ, MargaritaEra mestra d'escola. Va ser "acusada d'haver estat amiga dels directors de l'Escola Graduada, Senyor Terrades."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
ESPINA, Antonio"Antiespanya

Molt s'ha parlat d'aquells famosos rosaris de l'aurora, en temps de creences dividides i enfrontades, que acabaven a cops de santcrist com exemple palmari de consignes i creences arrelades: «Déu està amb nosaltres», «descreguts a l'infern» i fins i tot, «Santiago matamoros, tennos de la mano». El Crist, massís, de llenya feixuga, cantat per Pedro Salinas, concretat en la seva imatgeria, esdevenia arma ofensiva o defensiva, segons com anava la cosa en el combat, la correlació de forces, vaja. De vegades era retirat amb les masses derrotades, que es planyien del desastre:

Vinieron los sarracenos
y nos molieron a palos,
que Dios ayuda a los malos
cuando son más que los buenos.

Era, no cal dir-ho, el temps de les dues Espanyes enfrontades. Dues Espanyes que sabien molt bé on anaven i què volien. No s'hi val, a misses dites, exculpar el caïnisme de dues ideologies -la liberal i la catòlica- que en l'enfrontament radicalitzaren els seus posicionaments. Manuel Azaña, visionari il·luminat amb una imatge interna que avançava el futur, arribà a creure que Espanya havia deixat d'esser catòlica. La idea era bona, però la formulava amb mig segle d'anticipació. I el món catòlic, santcrist enlaire, li demostrà fins on pot arribar la reacció violenta del fonamentalisme hispànic. Encara faltaven molts anys perquè l'Opus matisàs aquella ràbia amb un component calvinista que contempla l'èxit en aquest món com a promesa de la salvació de l'ànima. Aleshores, cardenals de l'estil d'Isidre Gomà i Tomàs i Enric Pla i Deniel, catalans tots dos, fixen el concepte d'Antiespaña, que va fer córrer rius de tinta en el seu moment. Sense oblidar el mallorquí Josep Miralles i Asbert, que no tingué escrúpols a beneir l'armament bèl·lic portador de la mort adreçada al contrincant. «El Xoco» els considera exemples d'intel·lectuals orgànics al servei de la reacció.

-Les pastorals de guerra no deixen marge al dubte. I pel que fa al tal Gomà, no podem oblidar que el 1937 va redactar personalment la Carta col·lectiva del bisbat espanyol, que fou firmada per la quasi totalitat dels prelats.
-Hi ha qui pensa que la redacció fou un encàrrec personal degeneral Franco, que d'aquesta manera es guanyava, de manera incondicional, l'arrenglerament de tot el món catòlic amb el moviment colpista.
-Això cau pel seu pes. La Carta col·lectiva contenia una justificació teològica i moral de la sublevació militar. Creava el famós eslògan de «Guerra Santa» i la infame denominació de «Creuada». D'aquesta manera, el règim franquista aconseguí el reconeixement diplomàtic per part de la Santa Seu.
-Tanta sort que un intel·lectual espanyol, que patí molt a Mallorca, fou també precursor de la dissolució del concepte «Antiespanya».
-Qui era?
-Antonio Espina, el darrer governador republicà de Mallorca. Enganyat pegeneral Goded, les passà morades. I en un escrit dedicat a José Bergamín deixà escrit que l'Espanya i l'Antiespanya és com si un talla un formatge en dos trossos, i a un li diu formatge i a l'altre, antiformatge."

Jaume Pomar.

"Antiespanya". Jaume Pomar. Diari de Balears. 19 d'agost de 2005
EYARALAR, José María"[...] A l'Escola Normal [de Ciutat de Mallorca] la repressió va ser especialment dura. Es va afusellar el catedràtic José María Olmos. José María Eyaralar va ser empresonat, i entre els catedràtics depurats es trobaven Rosa Roig i Mercedes Usúa, catedràtica de Matemàtiques, així com Gabriel Viñas, catedràtic de Pedagogia i pare de les professores Cèlia i Encarna Viñas, que es va haver de dedicar a fer de comptable [...]"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
FERRÀ I XAMENA, Sebastià "en Carrinxet"Porreres - Manacor (Cementiri Vell)"[...] En Jordi Llaneras Llull fou afusellat a Mananor la nit del setze al disset d'agost del 36, després d'una arreplegada de porrerencs que feren al poble als falangistes, dia 15, dia de la Mare de Déu d'Agost. Empresonat a Cals Hermanos (carrer Lluís de Porreres).

La matinada del 16 d'agost, 15 porrerencs foren traslladats a Manacor i tancats a la presó. Al vespre, tots foren afusellats a l'antic cementiri de Manacor. Amb ells hi havia el mestre d'obres, Climent Serra Servera que havia començat les obres de l'escola, els regidors Andreu Amengual Barceló, Sebastià Ferrà Xamena i Rafel Sampol Cerdà, entre altres [...]
---

"Jordi Llaneras i Llull". Bartomeu Garí Salleres, per MHIB. 11 d'agost de 2006
http://www.memoriadelesilles.org/html/bios/detbio.asp?id=67

----------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936.
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre.

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

Diari de Balears. "Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936. J.M. Sastre". 7/2/2005

-----------------------------------------------
"Li deien En Carrinxet. La seva participació política es va canalitzar per mitjà de l'Ajuntament, del qual era regidor, i per la militància a la UGT. Treballava en una fàbrica de sabates i encara he pogut concretar l'estel del seu record. "No hi haurà mai cap sant damunt la terra com ell". El dia quinze d'agost del trenta-sis, va ser retingut a la presó de l'Ajuntament i, el setze, el traslladaren amb tretze companys més a Manacor. Al cap d'unes quantes hores eren afusellats a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRAGUT I COLL, Julià. Sencelles - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Li deien en Tauler. Va néixer a Sencelles l'any 1907, però residia a Lloret de Vistalegre. Era un pagès ric, presumit i fadrí. Un dia va pintar la falç i el martell a la façana de l'Ajuntament i ningú va motar. Sabia que la gent de dretes el mirava amb un a mescla d'admiració i de ràbia. Cada diumentge solia posar-se l'escut del Partit Comunista a la corbata, perquè el vessin. Perquè tots el vessin...Conten que acudí convidat al ball de sequer d'una possessió del terme i disputà violentment amb el senyor, el dret de ballar amb una al.lota que ambdós haven triat. Se'n sortí amb la seva, però, li va sortir cara la ballada. L'endemà, l'esmentat senyor va ser vist quan entrava a l'ajuntament i al cap de dos dies detenien i afusellaven Julià a la paret del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Era la nit de l'onze al dotze de setembre del trenta-sis."

"Històries personals al marge: assassinats de Sencelles i Biniali. Miranda Miret (Informe elaborat a partir del Diccionari Vermell de Llorenç Capellà)". Quaderns del segle XX. Nº XXI. La República, poble a poble. Sencelles. Revista Sa Plaça i Sa Sella. Maig de 2004.

---------------------------------------------------------------------

"Tenia vint-i-nou anys i era fadrí. Vivia a Lloret i tal volta li hauria convingut oblidar aquest poble, el mateix dia que hi posà els peus. És clar, que la circumstància a la qual s'atribueix la seva mort, és d'una frivolitat alarmant i s'hagués pogut produir a qualsevol altre poble que no fos Lloret. Julià potser la va provocar inconscientment. Era un foraviler ric i no estava acostumat a perdre. Un dia,asseguren, que va pintar la falç i el martell a la façana de l'Ajuntament i ningú no va motar. Presumia d'atrevit i sabia que la gent de dretes el mirava amb una mescla d'admiració i de ràbia. Cada diumenge solia posar-se l'escut del Partit Comunista a la corbata, perquè el vessin. Perquè tots el vessin... Conten que acudí convidat al ball de sequer d'una possessió del terme i disputà violentament amb el senyor, el dret a ballar amb l'al.lota que ambdós havien triat. Ell en sortí amb la seva, però cas de ser cert el que conten, li sortí molt car el ball. L'endemà, l'esmentat senyor va ser vist quan entrava a l'Ajuntament i al cap de dos dies detenien i afusellaven Julià a la paret del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Era la nit de l'onze al dotze de setembre del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


FERRAGUT SANS, AntoniSencelles - Campos (?)"Un amic me passa els següents dades d'un familiar seu, per tal de veure si algú en té més dades per poder comunicar a la família, la qual no va saber mai quines eren les circumstàncies de la seva desaparició. Us dic el que sé ara mateix d'ell d'aquest home: els seus llinatges són Ferragut Sans. Era de Sencelles. Funcionari Inspector d'Abastos duranta la II República. Segons conta aquest amic, d'haver-ho sentit contar, arrel d'haver imposat una multa a un establiment de Sencelles (un forn), per no respectar els preus convinguts o per preu abusiu de venda de mercaderies, fou repressaliat per membres de la Falange de Sencelles, els quals tenien alguna relació amb aquell establiment. Estigué empresonat al Castell de Bellver. Me sembla que la família en conserva una carta enviada des d'allà a un amic. A partir d'aquí se'n perd la pista"

Llista de correu de Memòria Històrica de les Illes Balears. 7 de març de 2004. Jaume Escales i Tous

---

"Sencelles

Estava afiliat a UGT i com que treballava de forner, l'elegiren President del Sindicat de Forners de la Ciutat de Mallorca. El propietari d'un forn ordenà la seva mort i quatre homes l'asassinaren dins el terme de Campos.
Jo no en sé res, peró sospit que morí assassinat, com tants altres, quan el posaren en llibertat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

---

"Residia a Palma, on feia de forner, però era de can Xoi de Sencelles. Era líder sindical de la UGT. Va arribar a presidir el Sindicat de Foners de la Ciutat de Mallorca. Aprofitant la rebel.lió militar, per venjança, l'empresari d'un forn va ordenar la seva mort, i quatre homes l'assassinaren a qualque indret del terme municipal de Campos"

"Històries personals al marge: assassinats de Sencelles i Biniali. Miranda Miret (Informe elaborat a partir del Diccionari Vermell de Llorenç Capellà)". Quaderns del segle XX. Nº XXI. La República, poble a poble. Sencelles. Revista Sa Plaça i Sa Sella. Maig de 2004.
BOVER, Andreu "Margoi"Vilafranca"EL PADRÍ ANDREU. ENTREVISTA AMB L’AMO EN SEBASTIÀ BOVER [1]

El Cop d’Estat a la II República Espanyola troba a l’amo En Sebastià en plena infantesa.
És simplement un nin de cinc anys (Vilafranca 1931).
Malauradament s’emociona al contar els fets. Em diu que per a una causa socioeducativa vol parlar-ne.
El seu pare, l’amo n'Andreu, fou un dels tants perseguits per els feixistes. Romandrà amagat, amb l’ajuda de la seva dona durant (el que és molt fàcil de dir) 5 anys!!!
Implantada la República a l’Estat Espanyol, els sindicats varen anomenar una gestora als ajuntaments; ell en formava part. Aquest pot ser un dels motius pel qual el classifiquessin com a republicà.
Aleshores el batle de Vilafranca era l’amo en Jaume Boscana, davant el qual s’hi presentaren dos individus amb ideals feixistes, veïns de Vilafranca i l’hi presentaren una llista per a firmar-la amb 22 noms i llinatges.
El batle els deixà ben clar que a la llista hi falten tres persones:

-Com?- Es quedaren estorats!!
-Sí: hi faltau vosaltres dos i jo!

Es quedaren petrificats. D’aquesta manera no hi ha el permís oficial per executar-los .

(De totes maneres els falangistes no respetaren la vida de ningú pel fet de tenir o no permís).

Falangistes se juntaren
i feren una reunió
I es tema que allí tractaren
ja era de matar-lo
Una persona escoltava
I va anar a avisar-lo
“Andreu, te venc a avisar
que si pots fugir te'n vas
que allà dins han tractat
que t’han de venir a agafar
per a llavors dur-te a matar”

(2)[Entre els signes #,les aportacions de na Catalina Bover, néta d'Andreu Bover ]

#El meu padrí em va contar que la seva dona, la padrina sabatera, Antònia, feia molt de cas, donava algún dolç, donava conversa, a una al.lota amb retràs mental que era filla del bar on es reunien els faixistes per planificar tots els seus asuntos. Com que tothom la despreciava, i ningú es fixava amb ella, els falangistes parlaven sense amagar-se de rés davant aquesta al.lota, i ella va sentir quan anomenaven el padrí Andreu per matar-lo.#
# Cada matí el meu padrí, anava a fer un café al bar de la plaça, de les esquerres. els faixistes vàren planificar que l’agafarien en sortir del bar, a ell i a un amic del padrí.#
# Aquesta al.lota ho va contar a la padrina Antònia, de tot d’una el padrí Andreu no ho volia creure rés, però la padrina, la seva dona li va fer veure que aquela al.lota era incapaç d’inventar-se un desbarat com aquell. Així va ser com el padrí es va salvar d’una mort segura. Va partir aquell mateix vespre cap a Sineu... el seu amic no va tenir tanta sort. El matí quan sortia del bar l’agafaren i ja no el veren pus mai. ...El padrí el va avisar però ell no es va voler amagar, li va respondre: “ Jo no he fet rés mal fet, no tenc el perque amagar-me”... #
El padrí Andreu partí silenciosment cap a Sineu i amb l’ajuda del seu cunyat s’amagà dins una cova a “Son Rossinyol”.
Durant un mes i mig amb brusca, vent, fred, claror i fosca, soletat, angúnia i por, romangué totsol.
Mentrestant a casa seva la dona amb dos infants, poc a poc i sense aixecar sospites l’hi anava fent el que seria el seu amagatall definitiu.
Ben amb compte i comprant les peces a poc a poc, eixamplà la part alta de la ximeneia, damunt la sala, on perfectament hi cabia el seu marit. Acabada la feina l’hi feu brutícia per damunt ( no es podia veure cosa nova). Posà un vell llit just abaix, amb mantes velles, abrics foradats,...era un traster, fet a posta, on podria dormir el marit, tapar-se.
Només hi podria jeure quan els nins no hi fossin, o en estar dormits. Els nins mai no l’havien de veure.
Una vegada acabat l’amagatall l’amo Andreu vingué per dins el camp, procurant no acostar-se als camins , de nit i totsol, ningú no el podia veure. Per uns moments va sentir que per la carretera hi passava un cotxe carregat de faixistes, ben prou alerta que l’home va anar!!!...ben just va respirar!!!.
# Un vespre, el padrí Andreu venia a peu de Sineu, on hi estava amagat. Va entrar al poble de Vilafranca per davora el cementeri, es va ajupí en terra, esperant que s’apagassin els llums del poble,( els apagaven devers les 9 del vespre) per poder entrar-hi i poder veure la seva família.#
# Tot el seu cos estava ben aferrat en terra. De cop va sentir unes potades, un renou acompasat, rítmic, ...va tencar els ulls en força, el seu cos va començar a suar, tenia tots els pèls eriçats,...ja només esperava que unes “grapes” del grup de faixistes dels quals provenien les potades l’agafassin,...vàren passar moltes imatges pel seu cap,...i ...ningú s’hi acostava ni cap mà l’agafava,...i ell, el padrí se’n va adonar de qué el renou que sentia no eren potades,...era el batec del seu cor.#
#(M’ho contà devora la ximeneia amb molta d’ironia)#
Arribà a casa seva pasada mitja nit. Aquí comença el seu “alliberament-empresonament”.
Vivien a la plaça de l’Ajuntament. De casa seva sentien els mítins i els bàndols dels feixistes.
# El meu padrí em va contar que per una encletxa, també veia com carregaven de nit els sacs de blat que el batle i els seus, havien fet entregar a la gent per vendrer-lo de contrabando. El padrí estrenyia les dents i els punys amb tanta força fins fer-se mal. #
Veuria com la dona es rebentava de fer feina per treure el marit i els fillons endavant. Amb els feixistes sempre darrera seu, sinó era per un motiu era per un altre.
Amb el fusell davant el pit !!! Quantes vegades els botxins encanonaren la mare???
I sempre la mateixa contesta: la dona mai en sabia res del seu home.
# La padrina Antònia se n'anava cada dia a fer feina, deixava menjar preparat pel seus dos fills, en Sebastià i n’Antònia, i una tia seva ¿? ? se’n cuidava de passar a veure com estaven els dos nins. La padrina jove, la nina, no era gaire menjadora, i com que tampoc el menjar que li podeia deixar preparat la seva mare, no era res de l’altre món, només pegava dues mossegades i la resta ,el se menjava la tia, en lloc de fer que la nina, ja prou magra i dèbil, el s’acabàs. El padri, des d’un forat de la sala, veia com la grandulassa s’empassolava el menjar de la nina,, que tant costava de compar a la seva dona, ell impotent restava quiet adalt de la sala, sense intervenir-hi....fins que un dia ja no va poder més i quan els seus fills no els veien, amb dos bots va esser davant la tia i la va “engronsar ben engronsada”. Aquesta familiar no en sabia rés, de l’amagatai del padrí, va quedar ben estorada i se’n va anar corrents de la casa.#
# De cop va arribar la padrina i va fer partir al padrí de la casa; li va dir que se n'anàs pel corral, perquè no se’n fiava, de la tia. Va fer bé, perquè el padrí encara no havia botat la paret del corral, com els falangistes ja tocaven a la porta... Els falangistes, la tia, i la plaça plena de gent(que esperaven veure com aglapien el padrí Andreu, un roig... ) La padrina, de cop va tancar en fort la cambra de matrimoni, s’amagà la clau dins la butxaca del devantal, per entretenir els feixistes. Quan aquests varen veure una habitació tancada en fort, varen creure que el padrí estava amagat allà dins, ...i la gent que mirava “l’espectacle” també... Exigien a la padrina, i no en bones paraules, que obrís l’habitació, ella va endoiar una bona estona, fent veure als feixistes que tenia por, recel, per obrir l’habitació... Així va entretenir els falangistes fins que va creure que el padrí estava ben enfora i ja no el podien agafar.#
# La padrina jove va comentar que quan varen aconseguir obrir l’habitació i no trobaren el padrí, tota la plaça, la gent que esperava ansiosa a la plaça, va fer una exclamació de desil.lusió. OOOOOOOOH!!!! (Devien esperar veure un “espectacle”).#
El fill patí “les febres”. Casualitats de la vida: son pare també. I gràcies a aquesta casualitat va poder ser medicat per l’esposa, que aconseguí el medicament perquè el fill ho necessitava. Si no hagués estat així, com anar a comprar medicina per l’espòs? Aquest està desaparegut...
Quan s’acosta la comunió de la germana, la mare amb l’excusa d’arreglar el doblec del vestit, la va fer vestir. La nina volta a poc a poc damunt una taula mentres son pare l’observa des de dalt, des del seu amagatall. Almanco l’haurà vista vestida de blanc, de primera comunió.
Segueix contant l’amo en Sebastià, que es troba la mare un dia pel mercat del poble, quan un home de Sant Joan que venia els seus productes del camp, l’hi ofereix tomàtiques.

- Compreu-ne madona, així fareu content el vostre home i als infants... - Les llàgrimes de la dona davallen silenciosament pel seu rostre... Quan la dona li conta que no sap on és el seu marit, l’home embargat pel bon sentiment es compateix i les hi regala.

No se n’adonen que són observats des de no molt lluny. Els botxins els relacionen com a coneguts. Se pensen que l’home de Sant Joan coneix ben bé la situació. Arriben a la conclusió que el pare de l’amo en Sebastià està amagat a les cases d’aquest bon home.
# Conten que un porqueret va veure passar per una camada de Sant Joan un cotxe de feixistes vilafranquers quasi poc temps després de veure l’amo ... de Sant Joan. El varen aglapir que descarragava el que li havia sobrat del mercat. Li pegaren fins que va morir, pobre home. Ell no en sabia res de bar la a n’Andreu margoi, un roig vilafranquer,... i després el penjaren. El va trobar la seva dona, diven que va trobar que es torbava molt i el va anar a cercar... #
Conten que el varen matar i després el varen penjar a un arbre just dins el camí de Son Deixobte????, a fora vila. Passats més de cinc anys amb els guanyadors del règim franquista al poder, el padrí de l’amo en Sebastià es posa en contacte amb un procurador de Ciutat, el qual l’informà que el seu fill podia sortir tranquil de l’amagatall ja que la seva quinta no havia estat cridada a files i no el podien jutjar com a desertor.
L’any 1979 l’amo en Sebastià, home honrat, pare de família, treballador incansable, cabal, dialogant i sense cap manca de rancor, és elegit democràticament i entra com a regidor independent a l’Ajuntament de Vilafranca de Bonany.
Son pare no ho volia..."

[1] En Sebastià Bover és fill de n'Andreu Bover
[2] Els fragments entre els signes # corresponen a les aportacions de na Catalina Bover, néta d'Andreu Bover.

"El padrí Andreu. Entrevista a Sebastià Bover". Maria Barceló i Catalina Bover. Vilafranca. Setembre de 2005. Treball de curs per l'assignatura de Ciències Socials (CEPA Llevant. Curs 2004-2005. Manacor) a càrrec de Maria Barceló, amb aportacions de Catalina Bover.
http://www.memoriadelesilles.org/html/personatge.asp?id=50

----------------------------------------------------------------

GLOSAT FET PER N'ANTÒNIA BOVER, FILLA DE N'ANDREU BOVER (MARGOI)

"EN MEMÒRIA A MON PARE I MA MARE"

1.-Ara vaig a contar
lo que va passar a mon pare
i també part a ma mare
que a tots dos els s'hi tocar

2.-No n'estic empegaïda
ni tampoc me'n vull amagar
jo n'estic ben agraïda
de ser filla d'un Republicà.

3.-Quan es mogué el moviment
ell era Republicà
i per ideal lluità
sense cap remordiment

4.-Però prest els va tocar
es passar per s'angunia
que el poble els tenia
preparats per ell passar

5.-Un diumenge dematí
quan a missa se'n va anar
un de dretes hi va anar
i tan fort li va pegar
que quasi mort el deixà.

6.-I aquí ja va anà de bo
els dos partits a fer guerra
es de dretes era es bo
i es dolent es de s'esquerra

7.-Per ses idees tan nobles
que mon pare va lluità
ho dic en totes ses forces
va ser un home d'admirar.

8.-Els meus pares m'ensenyaren
a fer bonda i perdonar
hi també o no robar
i llavor saber oblidar
als qui ens maltractaren

9.-Falangistes se juntaren i feren reunió
i es tema que allà tractaren
ja era de matar-lo.

10.-Però Deu no desempara perquè
se serví d'això
una persona escoltava
i el va anar a avisar de bo.

11.-”Andreu te venc a avisar
que si pots fugir te'n vas
que allà dedins han tractat
que t'han de venir a agafar
per llavor dur-te a matar”

12.-Jo crec que ell va pensar
val més agafar i partir
que entretenir-me aquí
mirant se causa que hi ha
per fer-me patir i morir,
i jo crec que la va acertà
perquè es ver que va sofrir
però de la mort se'n va escapar.

13.-Cap a Sineu se'n va anar
a ca un cunyat que tenia
per veure si ell tendria
un lloc per on amagar
i com si fos un germà
una cova li va dà
que a Son Rossinyol tenia
perquè ell pogués estar
segur de poder escapar
de sa gent que el perseguia.

14.-Passa un dia passa un altre
passant fred, vent, aigua, sol, fosca
por, soledat i agonia
segur que allò ja seria
es final d'aquella vida
per ja donar pas a s'altra.

15.-Però jo aquí jo m'entretenc
per poder-vos explicar
de lo bé que se'n cuidar
i de dur-li un plat calent
en bastant d'agraïment
les gràcies li vull donar
que això no es pot pagar
ni volguent ni no volguent.

16.-Passa un mes i en passa un altre
i els sustos no s'acabaren
amanaçant a ma mare
i a nosaltres que ens pegaven.

17.-En passarem d'agonia
d'angünies i de misèries
que d'aquestes peripècies
Deu ens alliber cada dia

18.-No va ser cosa d'un any
sino que en passaren sis
fent frente a lo que vos dic
i ademés columniats,
i també enfermats
de febres ells dos ferits
no poguent esser asistits
del metge com a malalta.

19.-Una soll en el corral
per amagatall va tenir
amb rabasses enrevoltant
i en el mig un espirall.

20.-Va tenir molta idea
per fer-se ses llorigueres
servir-se de ses maneres
el va fer dins sa ximeneia

21.-Per sa senzilla raó
de ser fills d'un esquerrà
ells ens varen pedregar
i també a marginar
quasi ens varen matar
Ai senyor, no té perdó!!!

22.-Els d'esquerres i els de dretes
tots volen tenir raó
i de lo que és més pitjor
que s'obliden de les lletres
que ensenyen educació

23.-De predicar s'oblidaren
es pecar de no matar
al Bon Jesús no escoltaven
sinó que el feren callar.

24.-Es meu germà cada dia
a l'escola havia d'anar
l'havien d'acompanyar
els mestres perquè rebia
dels al.lots que allà hi havia
diguent:” ets fill de republicà”.

25.- A mon pare li tocà
i a mu mare un poc més
perquè havia de lluitar
amb tots els impediments

26.-De tot el que va passarem
mon pare dins aquets anys
tot va ser per defensar:

“llibertat, justícia i pau,...”
li va tocar ser esclau
i casi el varen matar.

27.-Respecte hem de tenir
a tota persona humana
i qui diu que no és així
és perquè és bèstia profana

28.-Quan varen passar sis anys
que mon pare va sortir
em varen haver de dir
“donar-li una besada i un abraç”
perquè vaig quedar assuaxí
pensant:”Això pot ser així,
un mort haver ressucitat”

29.-I d'aquest gran dol
que sa família tenia
em sortia una alegria
perquè jo ja no vivia
de tenir un pare nou.

30.-Quan jo m'hi vaig acostar
per donar-li sa besada
aquell moment vaig pensar
que jo ja havia combregat
i no li havia demanat
perdó per si l'havia agraviat
jo alguna vegada.

31.-D'aquest dia senyalar
jo no me'n puc oblidar
a mon pare vaig trobar
magre i molt demacrat
per lo que havia passat
maltractat i encalçat
tot ja està, tot ja ha passat
Deu ens ha de perdonar
ell va ser crucificat.


Antònia Bover Mut.
Filla de n'Antònia Sabatera i N'Andreu Margoi






FLAQUER, CaterinaFou afusellada en el cementeri de Porreres el 1937, junt amb Aurora Picornell, Antònia Pascual i Maria Pascual, les quals feia poc més d'un any havien participat juntes a un míting de dones contra el feixisme.

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

---------------------------------------------------------------------

Aurora

Per Gabriel Florit

L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.
Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta.
I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.
El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears. 23 de juliol de 2006

---------------------------------------------------------------------


GAITA, Bernat"Bernat Gaita era periodista, i a Mallorca, havia treballat com a redactor del diari La Almudaina, dirigí el setmanari República (1934-36) i fou cap de redacció del diari Antorxa, que era el portantveu de la candidatura del Front Popular a Mallorca a les eleccions generals del 1936. Durant la Guerra Civil fou empresonat a Palma. El 1949 emigrà a Veneçuela, on continuà exercint el periodisme."

"Les emigracions forçades del franquisme. Refugiats i exiliats de les Illes Balears a causa de la Guerra Civil del 1936-1939 i de la Postguerra". Manel Santana Morro; Antoni Marimon Riutort. Govern de les Illes Balears. Conselleria de Presidència. Disseny i realització Di7 Comunicació. Col.lecció "Els camins de la quimera". Binissalem. 2003
GARAU I BOVER, Antoni"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936" J. M. Sastre. Diari de Balears. Porreres. Diari de Balears. Porreres. 7/2/2005

----------------------------------------
"Tenia uns trenta-cinc anys i exercia de catedràtic de matemàtiques a l'Institut d'Inca. Pertanyia a Esquerra Republicana. Tot i que era un home d'idees més aviat radicals, les dissimulava perfectament amb una forma de ser tranquil·la i reposada. Diuen: "Era un home elegant, distingit. No semblava d'esquerres". Doncs, a aquest home, l'afusellaren dins el terme d'Algaida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARAU JUAN, ClimentPorreres - Ciutat de Mallorca"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres.
L'historiador de la localitat, Bartomeu Garí, que ha instruït l'expedient de la declaració de fill il·lustre, llegí el discurs de proclamació, tot ressaltant que el batle Garau fou «una persona dinàmica i activa, executada pel fet de ser batle de Porreres». «Creim que l'acte que presentam avui s'ha de considerar una fita històrica i política per al nostre poble. Un reconeixement de la democràcia, de la tolerància, de la lliure expressió de
les idees i la llibertat», afirmà Garí.
Per la seva banda, el primer edil, Joan Sastre, es referí a Garau afirmant que «posa els fonaments d'una democràcia que romangué quaranta anys congelada». «Amb aquest homenatge, no farem justícia perquè no es pot fer mai justícia respecte de cap execució. El batle i els regidors sortiren per la porta de darrere de l'ajuntament, facem que avui surtin per la de davant».
A l'acte hi assistiren dirigents del PSM com ara Biel Vicens, Jaume Sansó, Antoni Alorda, Pere Sampol, Mateu Morro o Joan Font, entre altres."

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

----------------------------------------------------------
"Tenia uns trenta-nou anys. Casat. Era el batle de Porreres i president d'Esquerra Republicana. Treballava a "S'Alfombrera". Quan va esclatar la revolta militar, procurà amagar-se, car sabia cert que seria una de les persones més perseguides. Havia prohibit les processons del Dijous i del Divendres Sant i, aquesta decisió, li suposà un trencament gairebé definitiu amb l'Església. El mateix dia de Pasqua, el rector Lluís Crespí i Niell, es va negar a passejar-se amb el Sol Pas i ordenà als catòlics, que obrissin les portes de les seves cases a les onze, que les beneiria totes simbòlicament des de la trona. Queda una glosa per recordar la feta: "A l'instant sentírem tocar / ses vint campanades fortes / beates, obriu ses portes / que es rector beneirà". Sabia Climent Garau que havia d'amagar-se. Va viure a Son Figola, a Sa Font Bosseta, a Son Mut. L'obsessió dels feixistes porrerencs, que ja havien netejat el poble de germen roig, era capturar-lo. Finalment el localitzaren en Es Poassos i el traslladaren a Porreres, enmig d'una alegria no gens continguda. A Climent Garau el torturaren. Amb el nas li feren fregar una falç i un martell que havien aparegut pintats a la façana de cal dentista el temps de les eleccions. L'afusellaren a la possessió de Son Puigdorfila, situada en el Camí dels Reis de la Ciutat de Mallorca, la nit del vint-i-tres de setembre del trenta-sis, juntament amb el seu germà Joan. Quan recolliren els cadàvers, estaven fermats l'un a l'altre pels canells."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

GARAU JUAN, JoanPorreres - Ciutat de Mallorca"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

----------------------------------
"Era regidor de l'Ajuntament i militant d'Esquerra Republicana. Treballava de fuster. Detingut amb el seu germà Climent, fou torturat i afusellat a Son Puigdorfila, el vint-i-tres de setembre del trenta-sis. Tenia trenta-cinc anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

GARCIAS I OBRADOR, Jaume... - Ciutat de Mallorca "La història oblida els seus herois a mesura que es perden en el temps les causes per les quals lluitaren.
Jaume Garcias i Obrador va consagrar la seva curta vida a la defen­sa dels drets dels treballadors i treballadores durant les primeres dècades del segle XX. Ara pocs el recorden. Fill d'una familia humil, va néixer a Palma al 1894. De formació auto­didacta, ocupà carrecs de responsabilitat tant al sindicat UGT com al PSOE. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de 1936, va ser elegit president de la Diputació Provincial de Mallorca.
El juliol d'aquest mateix any la situació a les Balears ja era prebèl.lica.
El dia 19 d'aquest mes Jaume Garcias es desplaçà fins a la seu del Govern Civil per intentar evitar la declaració d'estat de guerra a Mallorca, però el general Goded ja s'havia fet fort i havia envoltat de soldats l'edifici. Antonio Espina, aleshores governador, es va entregar. Garcias aconseguí fugir. A partir d'aquell moment els colpistes s'obsessionaren amb la seva captura.
Garcias descartà l'exili i optà per lluitar des de la seva terra. El 31 de gener de 1938 va ser detingut al barri palmesà de Sa Indioteria. La crònica «oficial» celebrava l'empresonament d'a­quest «funesto político socialis­ta».
Els franquistes el mantingueren al penal provincial fins que el maig del 1939 el Consell de Guerra de l'Escola d'Arts i Ofícis el condemnà a mort. El 4 d'agost del mateix any Garcias era afusellat al cementeri de Palma.
El grup del PSIB al Consell de Mallorca cerca la pista de qualque familiar de Garcias que encara sigui viu. A la vegada proposa nomenar-lo fill predi­lecte de l'illa. Es el mínim que es pot fer en homenatge a un home que lluità per uns valors maltractats drant quaranta anys de feixisme [...]"

"Jaume Garcias i Obrador". R. Gallego. Diari de Balears. Torn de rèplica. Diumenge, 10 de juliol de 2005

--------------------------------------------
"Era electricista i treballava a GESA. Casat. És, el seu, un dels noms més rellevants i polèmics del socialisme mallorquí. Quan esclatà l'alçament militar, ostentava el càrrec de president de la Diputació. Dia denou de juliol, a la matinada, era una de les persones que estaven reunides al despatx del Governador Antonio Espina, quan el detingueren. Ignor com va poder sortejar el cercle de soldats que immediatament rodejà l'edifici del Govern Civil, però el cert és que ho va aconseguir i la seva detenció, suposà moltes hores de treball a la policia i a la Falange mallorquina, car els era il·localitzable, tot i que investigaven qualsevol pista, malgrat no oferís garantia de seriositat. Jaume Garcias, era un dels homes que havien de consumar la fal·làcia més enorme que es propalà entre la població com era el Pla Lenin, adreçat a assassinar tota persona de bé que visqués a Mallorca. Per tant, per a qualsevol ciutadà, era gairebé un deure col·laborar a la seva captura i mort. Ell i Sebastià Ferretjans, foren possiblement les dues persones més cercades. Precisament sembla cert que Ferretjans li proposà a Garcias escapar-se amb ell cap a Menorca, però aquest decantà l'oferiment, adduint raons de seguretat. Mai no s'havia equivocat tant. Acabava de firmar la seva sentència de mort. L'u de gener del trenta-nou, el diari "El Dia" publicava la següent notícia: "Ayer, por la mariana, fue detenido después de grandes pesqui-sas, en el barrio de la Indiotería, el que fue funestopolítico socialista Jaime García Obrador que desempenó el cargo de Teniente de Alcalde. Ultimamente había sido nombrado Presidente de la Diputación Provincial.
Es digna de todo elogio la labor que han realizado los guardias municipales don Lorenzo Planas y don Miguel Binimelis, apoya-dos por don Antonio Mas y el guardià civil senor Trobat que han desplegado gran activi-dadpara la detención del politicastro.
Según nuestros informes, Jaime García, al es tallar el Glorioso Movimiento Salvador de Espana, se oculto en una casa del barrio de San Antonio y allípermaneció durante mu-cho tiempo; y luego, sin duda por temor a ser descubierto, se cobijó en una vivienda del caserío de la Indiotería, que habita el padre del que antes lo tenia oculto.
Con motivo de tal detención, el inspector-jefe de la guardià urbana don Miguel Cerdà ha sido muy feliçitado, porelacierto e interès con que desenvuelve su cometido".
Així, a punt de caure Barcelona que ja no podria enviar més avions a bombardejar, la detenció de Garcias suposava per als feixistes mallorquins, la possibilitat de cloure el període de guerra amb tancador d'or. Dels caps de la política mallorquina faltaven Ferretjans i Alomar, però tant l'un com l'altre eren inabastables. Garcias era la darrera peça cobdiciada. Un detingut a la presó provincial que passejava pel pati, el va veure guaitar per una de les finestres. S'adonà Garcias que l'havia conegut i entre ells dos s'establi un diàleg sense paraules. La sorpresa que reflectia el rostre del pres, volia dir: Què fas ací? I la resposta de Garcias no pogué ser més eloqüent. Arronsà les espatlles i es retirà de la finestra. Va romandre tancat prop de vuit mesos. El deu de maig del trenta-nou, compareixia davant el Consell de Guerra instal·lat a l'Escola d'Arts i Oficis i amb ell eren jutjats Josep Torres, Sebastià Bennàsser, Gabriel Mas i Margalida Ripoll, acusats d'auxili a la rebel·lió. El condemnaren a mort i la sentència fou executada el quatre d'agost a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GELABERT OBRADOR, ApolòniaFelanitx -Mestra de Felanitx repressalida "per haver estat sòcia de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
HERRERO ESTELA, MariaValència -Mestra d'escola."(Calvià). Acusada de <>, voler votar a les esquerres el 1936 sense estar inclosa en en cens, no ser religiosa, <>, i també d'haver celebrat el triomf d'Azaña amb champagne. Havia arribat a Mallorca des de València. Després de la depuració va aprendre brodat mallorquí, i quan fou rehabilitada, se li va negar el dret a dirigir l'escola. Sempre fou molt admirada pels seus deixebles"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
JOFRE, BernatMallorca - Vaud (Suïssa)"L'exili de Bernat Jofre

L'exili illenc provocat per la guerra civil del 1936-39 fou molt heterogeni i relativament reduït. Amb tot, va afectar prop d'un milenar de persones, ja que només arran de la rendició de Menorca (febrer del 1939), anaren a l'exili unes 600 persones. Entre les personalitats més interessants i amb una trajectòria més singular ens trobam Bernat Jofre Roca, militant d'Esquerra Republicana Balear, antic batle de Palma i cònsol de la República a Niça. L'abril del 1939, passà a Veneçuela amb el vaixell francès Colombie.

A Caracas, va haver de treballar durament i fou redactor dels diaris Ahora i Informaciones. La seva secció «Panorama Internacional» va esser molt llegida entre l'elit caraquenya. Bernat Jofre tenia una certa experiència com a periodista, ja que havia estat director, en els anys vint, de les revistes Andraitx i Maricel. Els seus dots com a comunicador cridaren l'atenció de l'ambaixador britànic i aviat passà a formar part dels seus serveis de propaganda. En aquella mateixa època, cap al 1940, la seva esposa Catalina Bosch Cerdà i els seus dos fills, Pere i Coloma, pogueren abandonar l'Espanya de Franco i es reuniren amb ell a Caracas. El 1942, l'ambaixador dels Estats Units, el magnat del petroli Nelson Rockefeller, que també era el major inversionista estranger del país, l'incorporà a la seva influent ambaixada com a cap dels serveis de propaganda. Cal recordar que el petroli veneçolà era molt important per a Washington en el context de la Segona Guerra Mundial, però que la pàtria de Bolíver no entrà en guerra al costat dels Aliats fins al 1945. Poc després, acabada la guerra, Rockefeller l'envià a Nova York a la seu de les seves empreses perquè es formàs des del punt de vista empresarial. El 1946, tornà a Veneçuela com a responsable de les empreses de Rockefeller en aquest país i Colòmbia. Així, fou vicepresident i president de la International Basic Economic Corporation. Des d'aquesta posició de privilegi donà feina a nombrosos emigrants mallorquins, sovint mitjançant un tal Estrany, un algaidí que residia a Caracas per motius econòmics.

Bernat Jofre va fer part del Centre Català de Veneçuela, fundat el 1945, i en va arribar a esser el president. En aquesta associació impulsà la celebració, el 1950, d'una Diada de Mallorca i el 1954, d'una Setmana de Mallorca. A més, convidà Pau Casals perquè tocàs per al Centre Català. Segons diversos testimonis, els mallorquins col·laboraven amb el casal català i mai no arribaren a constituir una associació pròpia. D'altra banda, el 1947 es va perdre l'arxiu particular de Bernat Jofre en un naufragi al Mar Carib, prop de l'illa de Grenada. Cap al 1963, quan va rebre garanties que no patiria cap mena de represàlia, va tornar a Mallorca. A partir d'aleshores alternà la seva residència entre Palma i Ginebra, on treballava com a traductor per a l'Organització de les Nacions Unides. Va morir en un accident de trànsit a Vaud (Suïssa) el 1969. Desapareixia així un testimoni excepcional de la República i de l'Exili, de l'esquerra i del mallorquinisme polític."

Antoni Marimon Riutort, historiador

"L'exili de Bernat Jofre". Antoni Marimon Riutort. Diari de Balears. 23 d'agost de 2005
JUAN, PerePorreres -"Porreres.El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellatsel 1936La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fillil·lustreJ.M. SASTRE. Porreres.Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres.L'historiador de la localitat, Bartomeu Garí, que ha instruït l'expedient de la declaració de fill il·lustre, llegí el discurs de proclamació, tot ressaltant que el batle Garau fou «una persona dinàmica i activa, executada pel fet de ser batle de Porreres». «Creim que l'acte que presentam avui s'ha de considerar una fita històrica i política per al nostre poble. Un reconeixement de la democràcia, de la tolerància, de la lliure expressió deles idees i la llibertat», afirmà Garí.Per la seva banda, el primer edil, Joan Sastre, es referí a Garau afirmant que «posa els fonaments d'una democràcia que romangué quaranta anys congelada». «Amb aquest homenatge, no farem justícia perquè no es pot fer mai justícia respecte de cap execució. El batle i els regidors sortiren per la porta de darrere de l'ajuntament, facem que avui surtin per la de davant».A l'acte hi assistiren dirigents del PSM com ara Biel Vicens, Jaume Sansó, Antoni Alorda, Pere Sampol, Mateu Morro o Joan Font, entre altres.

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005
JULIÀ MELIS, MiquelCapdepera, 1909 - Ciutadella, 2002"En memòria de Miquel Julià

L'any 1936, Miquel Julià (Capdepera, 1909- Ciutadella, 2002), ocupava plaça de mestre a l'escola pública de Bunyola, i des de l'any anterior (1935) era el batlle de Capdepera. El seu mandat va ésser polèmic a causa de les friccions constants que va mantenir amb el rector, Montserrat Binimelis. Així amenaçava de tancar l'església, així prohibia la processó del Corpus. Els estires i arronses constants amb el clergat, li donaren una merescuda anomenada de radical. Tanmateix, ell sempre va afirmar que el rector Binimelis permetia que els falangistes es reunissin a la sagristia per a preparar la revolta, i malauradament els fets vindrien a donar-li la raó. A partir de l'aixecament militar del 17 de juliol, l'aventura personal de Julià va ésser idèntica a la d'altres republicans que aconseguiren abandonar Mallorca. Ell, inicialment va amagar-se a Son Vedó, fins que amb la complicitat de son pare va aconseguir embarcar-se en un veler que salpava clandestinament cap a Ciutadella. Va ésser la nit de l'onze de novembre. És a dir, quan l'orgia de sang desencadenada per la repressió es trobava en el punt més àlgid. Des de Menorca, Julià va passar a Barcelona per a ingressar a l'Escola Popular de Guerra. En va sortir amb el grau de tinent i va incorporar-se a l'Exèrcit del Centre. Inicialment el destinaren a Vallecas, després va fer-se càrrec de la bateria del Palau d'Orient, i més endavant el feren responsable de les quaranta bateries que defensaven la zona nord de Madrid. Julià va militar a Esquerra Republicana fins als darrers mesos de la guerra que va afiliar-se al PCE. Era un home de conviccions fermes, i de caràcter explosiu, alegre i vital. Ni l'empresonament ni el franquisme no el feren canviar. Jo el vaig conèixer la dècada dels anys seixanta, i ja no vaig perdre el contacte amb ell. Conversàvem molt de tard en tard, però és indubtable que entre nosaltres dos hi havia feeling. En una entrevista que li vaig fer (Memòria Civil, núm 51), em deia, en referència als dies darrers de la guerra: «La meva bateria es va lliurar a Torrelodones, a la 7a Bandera de Castella, comandada per Company Rivera». Record que em va dir: «No ha de saberles mal rendirse, porque a medida que atraviesen la España nacional verán que la hemos convertido en un jardín». Si fa no fa, aquesta era la primera resposta de la llarga entrevista que mantinguérem. Gairebé al final retornàrem al moment de la rendició de Madrid. Em va parlar de la seva decisió de quedar-se al costat dels madrilenys: «Jo, com tants d'altres, vaig refusar l'oportunitat que m'oferien d'anar-me'n a l'estranger, perquè em sentia solidari amb el poble de Madrid». I afegia: «El vint-i-nou de març vaig rebre l'ordre d'aixecar bandera blanca. Va ésser un moment trist, tristíssim. Bé sabia jo que rendint-se Madrid s'acabava la guerra, sí, però també que moria l'esperança de llibertat de tot un poble». Vostès, amics, si han tingut la paciència de llegir aquestes ratlles, es demanaran quin és el motiu de l'article. Ho dic de seguida. A l'apartat «Relación de personas procesadas por el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Baleares», del llibre «La persecución económica de los derrotados» (Miquel Font editor, 2005), s'afirma textualment que Miquel Julià «se pasó a las tropas franquistas en Torrelodones en marzo de 1939». No ho afirma l'autor, que és Francisco Sanllorente, sinó que ho transcriu de la paperassa que va elaborar el Tribunal de Justícia Militar. No el faig, per tant, a Sanllorente, culpable d'un error que hem de qualificar de greu. La paperassa militar de l'època està pèssimament redactada, és confusionària. Això no obstant, he cregut necessari fer aquest article d'aclariment. És cert que Miquel Julià va lliurar-se a l'exèrcit franquista a Torrelodones, el mes i any que diu el document. Però no «se pasó». Entre lliurar-se, per ordre de l'Estat Major republicà, i passar-se voluntàriament a l'enemic, hi ha una diferència substancial. La darrera frase de l'entrevista esmentada, correspon a Julià. Em va confessar: «Vaig sentir-me absolutament abatut, en el moment d'arriar la bandera republicana». No ho vaig dir en el seu moment, ho dic ara: les llàgrimes li humitejaren els ulls."

En Memòria de Miquel Julià. Llorenç Capellà. Diari de Balears. 23 d'agost de 2005

----------------------------------------------------------------------

"JULIÁ MELIS, Miguel. Capdepera. Maestro. Audiencia Provincial/Sobreseído. Justicia Militar/10 años. Gestor Ayuntamiento. Huyó a Menorca. Se pasó a las tropas franquista [sic] en Torrelodones en marzo 1939. "

"La persecución económica de los derrotados. El Tribunal de Responsabilidades Políticas de Baleares (1939-1942)". Francisco Sanllorente. Miquel Font Editor. Abril de 2005. Ciutat de Mallorca.

JULIÀ MESQUIDA, Jaume "en Picarola"Porreres - Porreres"Necessitam ajut per la recuperació de dues persones que foren afusellades a Porreres durant la guerra. Es tracta de Jaume Julià Mesquida i Miquel Julià Nicolau. En ambdós casos els seus cossos foren tirats dins un pou o avenc prop del terme municipal de Porreres, a una possessió situada a uns dos km. del poble.

Per tant, ens agradaria poder comptar amb la vostra col·laboració perquè no sabem per on partir.

Moltes gràcies i una forta abraçada"

Missatge enviat a la llista de correu de MHIB, dia 17 de gener de 2005

---

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"


"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

----------------------------
"Pertanyia a Esquerra Republicana. Li deien En Picarola. Tenia trenta-cinc anys i treballava al camp. Un vespre a ell, a En Miquel Pa i a En Mateu Retat els engolí la fosca. Els tiraren dins el pou de Son Lluís. Un pou profund, sense aigua. Un cercador de... —sempre hi ha un cercador de qualque cosa que descobreix les veritats ocultes— sentí gemecs i s'apropà a la branca del pou. Colpit pel descobriment, demanà què passava. Una veu —la d'En Jaume, la d'En Mateu, la d'En Miquel?— li demanà una corda. Així mateix va dir, perquè l'home de dalt no el prengués pel Diable, que els havien tirat de viu en viu pel coll del pou. I que un d'ells s'havia destrossat abans d'arribar al cul i que l'altre havia mort feia una estona. Ell estava copejat i amb una cama adolorida, possiblement rompuda. El cercador — ^per què sempre hi ha un cercador que descobreix les històries a mitges?— girà en coa disposat a trobar ajut i prop d'allí, una ombra, una ombra allargassada, agafà forma concreta de carn i os. "Què f eis prop del pou? Anau, i si no voleu acabar dedins, no heu sentit ni vist res". Naturalment el cercador tancà barres i donà mitja volta. Mai una recomanació no havia fet tant d'efecte amb tan poques paraules."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LANDA VARTS, MatildeBadajoz - Ciutat de Mallorca, 1942"...A la presó de Can Sales també varen coincidir [Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia Pascual, Maria Pascual, Jeanne Marquès Mayo] amb la militant del Partit Comunista Matilde Landa, detinguda l'abril de 1939, condemnada a mort i empresonada. Les circumstàncies de la seva mort el 1942 encara no estan molt clares malgrat que la versió oficial és que es va suïcidar. A Can Sales centenars de dones esperaven un destí incert..."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

---------------------------------------------------------------------

Per més informació sobre na Matilde Landa vegeu també:
-"Entrevista a Sor Coloma Ripoll. Margalida Capellà. Última Hora. 25/01/2004" http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/17.pdf

-----------------------------------
"Trenta-vuit anys. Casada. Segons el veredicte mèdic morí d'hemorràgia interna a la presó de dones, situada en el carrer d'En Sales de la Ciutat de Mallorca. Sembla que a Matilde Landa la torturaren sense massa miraments i la penjaren d'una biga. Una família de procedència botifarra, que havia mantingut qualque mena de relació amb ella —potser treba-llàs de jornalera o de criada— va pagar una tomba perquè no l'enterrassin a la fossa comuna. Començava la tardor, quan va morir Matilde Landa, el vint-i-sis de setembre del quaranta-dos, quallada la sang de les cunetes. Ignor quan entrà a presidi i per què. Ignor com arribà a Mallorca. Tot i que havia nascut a Badajoz, asseguren que era d'origen txec. Vivia a Madrid, casada amb Jerónimo López."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLANERAS, FrancescPorreres - Porreres"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres.
L'historiador de la localitat, Bartomeu Garí, que ha instruït l'expedient de la declaració de fill il·lustre, llegí el discurs de proclamació, tot ressaltant que el batle Garau fou «una persona dinàmica i activa, executada pel fet de ser batle de Porreres». «Creim que l'acte que presentam avui s'ha de considerar una fita històrica i política per al nostre poble. Un reconeixement de la democràcia, de la tolerància, de la lliure expressió de
les idees i la llibertat», afirmà Garí.
Per la seva banda, el primer edil, Joan Sastre, es referí a Garau afirmant que «posa els fonaments d'una democràcia que romangué quaranta anys congelada». «Amb aquest homenatge, no farem justícia perquè no es pot fer mai justícia respecte de cap execució. El batle i els regidors sortiren per la porta de darrere de l'ajuntament, facem que avui surtin per la de davant».
A l'acte hi assistiren dirigents del PSM com ara Biel Vicens, Jaume Sansó, Antoni Alorda, Pere Sampol, Mateu Morro o Joan Font, entre altres.

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005


LLANERAS I LLULL, GabrielPorreres - Porreres"Es tracta de Jordi Llaneras Llull -de Can Ferrer-, regidor de l'ajuntament de Porreres des del mes de març de 1936 fins al juliol del mateix any. Membre d'Esquerra Republicana Balear. Casat amb tres fills (dues nines i un nin, en Miquel). Vivia al carrer Tort de Porreres, molt a prop de la plaça [...] En Miquel Llaneras [es va haver d'exiliar] a causa del passat polític del seu pare, amb una vida molt i molt interesssant.

En Jordi Llaneras Llull fou afusellat a Mananor la nit del setze al disset d'agost del 36, després d'una arreplegada de porrerencs que feren al poble als falangistes, dia 15, dia de la Mare de Déu d'Agost. Empresonat a Cals Hermanos (carrer Lluís de Porreres).

La matinada del 16 d'agost, 15 porrerencs foren traslladats a Manacor i tancats a la presó. Al vespre, tots foren afusellats a l'antic cementiri de Manacor. Amb ells hi havia el mestre d'obres, Climent Serra Servera que havia començat les obres de l'escola, els regidors Andreu Amengual Barceló, Sebastià Ferrà Xamena i Rafel Sampol Cerdà, entre altres.

Curiosament, en Jordi Llaneras tenia un germà, en Biel, que també fou afusellat. En aquest cas a les costes de Xorrigo, prop de la finca Es Pinaret, dins el terme municipal d'Algaida. Estava casat i no tenia fills. Vivia al carrer Lluís, molt a prop de Cals Hermanos, on feia un mes que el seu germà el tancaren."
---

"Jordi Llaneras i Llull". Bartomeu Garí Salleres, per MHIB. 11 d'agost de 2006
http://www.memoriadelesilles.org/html/bios/detbio.asp?id=67

----------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"
---

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005









LLANERAS I LLULL, Jordi Porreres - Manacor (Cementeri Vell)"Es tracta de Jordi Llaneras Llull -de Can Ferrer-, regidor de l'ajuntament de Porreres des del mes de març de 1936 fins al juliol del mateix any. Membre d'Esquerra Republicana Balear. Casat amb tres fills (dues nines i un nin, en Miquel). Vivia al carrer Tort de Porreres, molt a prop de la plaça [...] En Miquel Llaneras [es va haver d'exiliar] a causa del passat polític del seu pare, amb una vida molt i molt interesssant.

En Jordi Llaneras Llull fou afusellat a Mananor la nit del setze al disset d'agost del 36, després d'una arreplegada de porrerencs que feren al poble als falangistes, dia 15, dia de la Mare de Déu d'Agost. Empresonat a Cals Hermanos (carrer Lluís de Porreres).

La matinada del 16 d'agost, 15 porrerencs foren traslladats a Manacor i tancats a la presó. Al vespre, tots foren afusellats a l'antic cementiri de Manacor. Amb ells hi havia el mestre d'obres, Climent Serra Servera que havia començat les obres de l'escola, els regidors Andreu Amengual Barceló, Sebastià Ferrà Xamena i Rafel Sampol Cerdà, entre altres.

Curiosament, en Jordi Llaneras tenia un germà, en Biel, que també fou afusellat. En aquest cas a les costes de Xorrigo, prop de la finca Es Pinaret, dins el terme municipal d'Algaida. Estava casat i no tenia fills. Vivia al carrer Lluís, molt a prop de Cals Hermanos, on feia un mes que el seu germà el tancaren."
---

"Jordi Llaneras i Llull". Bartomeu Garí Salleres, per MHIB. 11 d'agost de 2006
http://www.memoriadelesilles.org/html/bios/detbio.asp?id=67

----------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"
---

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005
LLITERES MASSANET, Josep "Garrofer"?-Son Servera? Coll de'n Rabassa?"...Els primers dies de l'aixecament foren confosos i grups de civils començaren accions violentes pel seu compte. El mateix 19 de juliol, dia en què la província s'adhereix oficialment a la insurrecció, un grup de falangistes assassinen a un bar de Son Servera, mentre estava llegint el diari, el que havia estat el seu mestre d'escola, Josep Lliteres Massanet. El mestre Lliteres només és un exemple dels que no tendran ja ni oportunitat per ser sotmesos a un judici de depuració..."

"Els inicis de la repressió al magisteri balear". Joana Estelrich Blanch. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

----------------------------------------
"Exercia de mestre d'escola a Sant Joan i simpatitzava amb Esquerra Republicana. El de nou de juliol era de vacances a Son Servera i un grup de falangistes de Sant Joan l'anaren a detenir. No era cap home extremista En Pep Garrofer, però els mestres certament eren tinguts pel càncer del poble. L'assassinaren dins el terme del Coll d'En Rabassa."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARQUÈS I MAYOL, Jeanne"Era neboda de Maria Mayol, filla d'una germana de Maria que també va col.laborar en el Foment de la Cultura de la Dona a Sóller. El pare de Jeanne fou detingut el setembre de 1936 -i seria afusellat- i després es detingué a la resta de la família, en total nou, però no sap quins varen ser els motius o argumentacions de les detencions. La influència de la seva tia? Jeanne, primer va ser condemnada a mort, i després a cadena perpètua, i a la presó va conviure amb la dirigent comunista Aurora Picornell."
---
"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

---------------------------------------------------------------------

Bloc de na Joana Maria
http://bloc.balearweb.net/616

Ha mort Jeanne Marqués, sense perdre la mirada digna de la II República

Joana | 13 Juliol, 2006 23:40

Jeanne Marqués ha mort i els diaris encara no s’han fer ressó.ningú n’ha parlat avui ni ahir ni despusahir ni la setmana passada . Jo ho vaig saber per casualitat i no ho podia creure.

Ara la record pel que vaig parlar amb ella i pel que he sabut de la seva família i les seves circumstàncies. Va néixer a 1914. El seu pare era un empresari de Sóller que va ser batlle d’Esquerra Republicana. La seva mare era germana de Maria Mayol escriptora, feminista i política del mateix partit. No eren revolucionaris. Eren gent moderada amb un cert poder econòmic. Ella, a la República, era una atractiva senyoreta ben educada que llegia llibres i escoltava raonaments intel·lectuals.

Els detingueren en el setembre del 36: pare , mare i sis germans. Mataren el pare, Bernat, acusat de no se sap ben bé què: d’ésser republicà i demòcrata. Jeanne va conviure a la presó amb Aurora Picornell, Matilde Landa i moltes altres dones innocents, de diferent extracció social i a les quals sempre va recordar amb molt respecte.

L’alliberaren a 1940. Se va casar amb el metge Mora, se va exiliar a Mèxic amb els seus tres fills, va retornar, se va divorciar, se va fer empresària. I va conservar sempre una mirada lluminosa i molt digna. Se va sentir orgullosa del record que dedicaren al seu pare en el Bosc de la Memòria d’ Illetes.

La seva discreta dignitat mai no va tenir res de claudicació. ¿Cap institució li dedicarà un homenatge públic? Era una dona ferma i valenta que simbolitzava tota una generació de joves que defensaven cultura, llibertat i dignitat de la dona.

¿Qui hi està en contra?. ¿ Fins quan aquest silenci sord?
---
Joana Maria Roque. Bloc de na Joana Maria (http://bloc.balearweb.net/616)
13 de juliol de 2006
MAYOL, MariaSóller, 1883 - Ciutat de Mallorca, 1959(Sóller,1883 - Ciutat de Mallorca,1959) Fou una defensora dels drets de la dona. Com tantes altres "mestres" en el sentit més ample de la paraula pensava que l'inici de tot havia d'esser l'educació. Va ser fundadora i presidenta del Foment de la Cultura de la Dona de Sóller. Era perit mercantil i membre destacat de l'Associació per la Cultura de Mallorca i d'Esquerra Republicana. Escrivia poesia i teatre i col.laborava a diverses publicacions, com les revistes de Sóller i Felanitx. Va viure la Guerra Civil a Madrid. Després s'exilià a França i no va tornar a Mallorca fins ben entrats els anys 40. Durant la II Guerra Mundial era vigilada per anglòfila. El 1992 va ser nomenada filla il.lustre de Sóller. Entusiasta dels ideals republicans va exercir una importatnt influència en el seu àmbit familiar. Ho recorda la seva neboda Jeanne Marquès Mayol, filla d'una germana de Maria que també va col.laborar en el Foment de la Cultura de la Dona a Sóller. El pare de Jeanne fou detingut el setembre de 1936 -i seria afusellat- i després es detingué a la resta de la família, en total nou, però no sap quins varen ser els motius o argumentacions de les detencions. La influència de la seva tia? Jeanne, primer va ser condemnada a mort, i després a cadena perpètua, i a la presó va conviure amb la dirigent comunista Aurora Picornell.

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
MERCADAL, MiquelInca - "Fa uns dies va morir na Martina Serra, germana de Jaume Serra, assassinat pels falangistes el març del 1937. Na Martina li portava el menjar a Can Mir, a ell i al seu home Miquel Mercadal. Després es quedava a dormir els vagons del tren de Sóller. Ho va explicar als documentals Nosaltres els vençuts i Zona Roja.
El seu home [en Miquel Mercadal] era d'Inca, mestre d'escola, i va fundar amb Gabriel Buades l'Ateneu Popular i la revista Avance.
Amic del meu padrí [Andreu París] va col.laborar amb La Justicia i el febrer de 1936 va ser fundador, juntament amb Andreu Paris de la Agrupació Socialista.
El van tancar a Can Mir, i després a Son Farineta fins el 1943. Sortí amb llibertat vigilada. El van separar de la carrera de Magisteri fins el 1973 [...]
A na Martina li van matar un germà només amb 23 anys, també li tancaren una germana a Can Salas i va haver de sofrir amb el seu home i la seva família la repressió franquista durant mols anys [...]"

"Martina Serra". Maria Antònia Oliver París. Missatge per MHIB. 11 de juliol de 2005
MESTRES, Lluís M."L'actuació professional dels qui havien estat inspectors de primer ensenyament en temps de la Segona República també va ser objecte d'una intensa investigació per part de les noves autoritats educatives. L'inspector en cap havia estat fins aleshores Joan Capó i encara que es va adherir al Moviment des d'un principi, finalment va acabar sent represaliat i destituït. Els altres inspectors foren Lluís M. Mestres i Miquel Suñer Garrote, que també foren destituïts i empresonats."

"Banyalbufar. A l'ombra de la Falange". Benet Albertí, 1997. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble". Edicions Documenta Balear
MOLL, MateuPorreres -"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005
MUT I MANDILEGO, Maria"...Les escoles públiques canviaren [arrel del cop d'Estat] totalment la seva fesomia i continguts amb la implantació de signes i continguts feixistes, i la rehabilitació dels religiosos. Les privades religioses prengueren més força que mai. Així i tot va haver de tancar les seves portes l'Escola Catòlica Alemanya, que era un col.legi mixt. La seva directora, Maria Mut Mandilego, va abandonar l'ensenyament..."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
OLIVER, Gaspar Porreres - Manacor"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre.

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

--------------------------------------------------------
"Treballava el camp i era d'Esquerra Republicana. Sembla que ostentava el càrrec de segon tinent de batle amb el Front Popular. El quinze d'agost del trenta-sis, el feren romandre a la presó de la Casa de la Vila i, l'endemà, a primera hora, se l'emportaren a Manacor amb catorze porrerencs més. L'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER ORELL, BartomeuBinissalem -"...També eren a Veneçuela [...] el filòleg i pedagog de Binissalem Bartomeu Oliver Orell, que treballava en els anys trenta a la Universitat industrial de Catalunya. Durant la Guerra Civil es traslladà a Caracas, on donà classes a la Universitat Central de Caracas i a la Universitat Catòlica Andrés Bello."

"Les emigracions forçades del franquisme. Refugiats i exiliats de les Illes Balears a causa de la Guerra Civil del 1936-1939 i de la Postguerra". Manel Santana Morro; Antoni Marimon Riutort. Govern de les Illes Balears. Conselleria de Presidència. Disseny i realització Di7 Comunicació. Col.lecció "Els camins de la quimera". Binissalem. 2003
OLMOS I ESCOBAR, José María Alacant-Ciutat de Mallorca"...A l'Escola Normal [de Ciutat de Mallorca] la repressió va ser especialment dura. Es va afusellar el catedràtic José María Olmos..."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

-------------------------------------------------------
"Tenia quaranta-un anys i era casat. Vivia a la Ciutat de Mallorca —al carrer de Sant Miquel, cent-vint-i-quatre— i exercia de catedràtic a l'Escola Normal de Magisteri. Dia vint-i-set de novembre del trenta-sis, va comparèixer a la caserna d'Infanteria Palma 36 per a ser jutjat, car en el moment de la detenció, li trobaren una pistola i un carregador amb sis càpsules. A més, Josep Maria Olmos, era acusat de maçó. Una cosa i l'altra feren que el condemnassin a mort. L'execució es va produir a l'hemicicle del cementiri nou de Palma, el tres de novembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


PALMER I GARAU, Joaquina"[Don Jaume Palmer Garau] Va néixer [el 23 de febrer de 1921] a aquest carrer Bartomeu Castell [al Coll d'en Rabassa], on feim la xerradeta, i hi ha viscut sempre [...] Quan esclatà la guerra incivil ell ja tenia 15 anys i va haver de veure moltes coses males d'emprendre. Al Coll n'hi succeïren de grosses, xereques i poc contadores. Així mateix vol recordar que les seves dues germanes, na Catalina i na Joaquima, de 25 i 30 anys just aleshores, una matinada devers les cinc els «escopeters» de la barriada, una mena de meritoris de falangista, anaren a cercar-les i les se'n dugueren a la Ciutat Jardí, a l'hotel aquell blanc que encara hi ha allà, i lis feren beure un tassó d'oli de ricí a la raseta. A algunes lis tallaren els cabell arran, per després fer-les desfilar pel poble. Humiliacions i a callar, que encara s'hi podia posar més mal [...]"

"Don Jaume Palmer Garau, una escapció d'història del Coll d'en Rabassa". Gabriel Florit. Diari de Balears. 13 de juliol de 2005
PALMER I GARAU, Catalina"[Don Jaume Palmer Garau] va néixer [el 23 de febrer de 1921] a aquest carrer Bartomeu Castell [al Coll d'en Rabassa], on feim la xerradeta, i hi ha viscut sempre [...] Quan esclatà la guerra incivil ell ja tenia 15 anys i va haver de veure moltes coses males d'emprendre. Al Coll n'hi succeïren de grosses, xereques i poc contadores. Així mateix vol recordar que les seves dues germanes, na Catalina i na Joaquima, de 25 i 30 anys just aleshores, una matinada devers les cinc els «escopeters» de la barriada, una mena de meritoris de falangista, anaren a cercar-les i les se'n dugueren a la Ciutat Jardí, a l'hotel aquell blanc que encara hi ha allà, i lis feren beure un tassó d'oli de ricí a la raseta. A algunes lis tallaren els cabell arran, per després fer-les desfilar pel poble. Humiliacions i a callar, que encara s'hi podia posar més mal [...]"

"Don Jaume Palmer Garau, una escapció d'història del Coll d'en Rabassa". Gabriel Florit. Diari de Balears. 13 de juliol de 2005
PAREJO I MESQUIDA, Félix Porreres - Manacor"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J. M. Sastre. 7/2/2005

-----------------------------------------------
"Era fill d'un carrabiner destinat a Porreres. Tenia uns vint-i-tres anys i pertanyia a Esquerra Republicana. Feia rajoles, aquest home, i el retingueren a la presó de l'Ajuntament el dia de la Mare de Déu d'agost. L'endemà era afusellat a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PARÍS I MARTORELL, AndreuInca - Porreres ?"A LA MEMÒRIA DEL MEU PARE, ANDREU PARÍS

Aquest text, redactat per n’Antònia París Llompart, filla de n’Andreu París, va ser llegit per na Maria Antònia Oliver París, néta d’aquest militant socialista, a les portes de Can Mir (presó durant la Guerra Civil, i actual Cinema Augusta), el passat dissabte 19 de març [de 2005], en el marc de la Ruta de la Vergonya.

Antònia París


La família
Vaig néixer a Inca, un poble de l’illa de Mallorca, en una família humil: el meu pare era sabater i treballava a casa nostra, no ens sobraven els diners, però tampoc no ens mancava res. La meva mare s’ocupava de la casa i dels fills; els dos s’estimaven moltíssim i els records que tenc de la meva infantesa abans del 1936 són molt bons. Érem cinc germans, amb pocs anys de diferència, era una casa alegre i viva.

1936

Som la segona dels germans, la major de les al·lotes. Pel juliol de 1936 jo tenia 11 anys i érem encara quatre germans: la meva mare estava embarassada. El meu pare era un home molt idealista, amb principis d’igualtat i justícia, i tenia molta personalitat.
Era molt bon home, conegut en el poble. Era republicà, molt valent, amb idees socialistes. Cridava l’atenció per la seva personalitat.
Llegia molt i sempre li agrairé que m’inculqués l’hàbit de lectura. Jo l’estimava moltíssim. A casa, quan ell treballava, m’asseia al seu costat i l’escoltava parlar de les seves idees: deia que era injust que la gent humil hagués de treballar tant perquè els seus fills poguessin estudiar mentre altres ho tenien tot sense necessitat de fer cap esforç... que el món estava mal repartit... em parlava de les diferències socials i de com creia ell que podien millorar les coses...; record que em demanava que li llegís el diari mentre treballava, em deia que era important que ho fes cada dia per poder estar
assabentada del que passava en el món, i després comentàvem les notícies. Alguns horabaixes solia anar a un cafè que crec que es deia Cafè Republicà, es reunia amb amics i companys, feien tertúlies... jo hi anava amb ell alguna vegada. També anava molt a la Casa del Poble els vespres i ensenyava a llegir i escriure els que ho volien .

Juliol de 1936

A Inca es remorejava que hi havia persones amb poder i influència, que es reunien en un cafè (actualment anomenat Mercantil). Eren contraris a la República i se sospitava que tramaven alguna cosa. Vaig sentir dir que un d’ells era el que després, en temps de Franco, va ser el notari de
Joan March... o sigui, que era gent amb diners i, a més, eren afiliats a la Falange.
Pocs dies després d’aquelles reunions varen sortir de l’església Santa Maria la Major els falangistes armats (havien guardat les armes a l’església) i varen prendre ràpidament el poder: varen treure’s del mig qualsevol persona que pogués oposar-los resistència...
Tot va ser molt ràpid. Deien que havia començat la guerra a Espanya... tot era molt confús... En aquells temps no hi havia els mitjans de comunicació que existeixen avui dia i les coses se sabien perquè es comunicaven de boca en boca i pel que es podia veure... No tothom tenia ràdio, i la premsa arribava tard.
Hi va haver moltes detencions: se sentia dir que se n’havien endut aquest o aquell, i que no se’n sabia res.
La idea que tenia jo, una nina d’11 anys, sobre una guerra, era de dos bàndols contraris que lluitaven, amb barricades i armes, amb trets continus... però aquí no va ser així. Almenys a Inca, pel que jo vaig veure, només hi havia un bàndol armat reprimint un poble: el dels falangistes; l’altre bàndol era per a mi tots els que no ho eren, i nosaltres no ho érem, falangistes, així que intuïa clarament el perill a pesar de ser tan petita.
Al carrer es podia palpar la por. Record alguns bombardeigs i com començava a córrer agafant el meu germà petit per la mà i anàvem a refugiar-nos. Però aquesta por ens passava: érem nins, i quan parava el renou dels avions i de les bombes sortíem i seguíem jugant. L’altra por la duia de dins. A pesar que el meu pare intentàs tranquil·litzar-nos jo sabia que alguna cosa dolenta ens passaria. El 4 d’agost de 1936 va néixer la meva germana petita i unes setmanes després es presentà a casa la guàrdia civil per fer un registre: només trobaren unes revistes que crec que eren socialistes i que es deien alguna cosa així com El Ideal.

Detenció

La família del meu pare eren tres germans i una germana, la meva padrina (mare del meu pare) tenia una finca al camp es deia Son Ravenet, era als afores del poble i van decidir anar a passar aquells dies de confusió tots a la casa, érem molts de nins i nines i record que dormíem en matalassos per en terra, per als al·lots allò era com una festa, encara que de vegades vèiem les cares de preocupació del pares i això ens inquietava.
Uns dies més tard varen cridar el meu pare i ell es va presentar, ara pens que tal vegada va ser perquè estava condicionat per tenir tants fills, un d’ells nadó i la dona encara convalescent del part. No va fugir intentant passar a l’altre bàndol com varen fer alguns.
Record un veïnat que estava amagat a la part de darrera de ca seva durant el dia, i a la nit sortia a estirar les cames; la seva dona li donava menjar i a l’alba tornava a amagar-se...i així ho va fer durant molt temps.
La meva mare el va intentar convèncer perquè no es presentàs, però ell deia que no havia fet res dolent i que no tenia perquè amagar-se, i que no tenguéssim por, que tornaria (li va dir que es presentava voluntàriament perquè sabia que si l’anaven a cercar a casa podia ser un desastre). Amb el meu pare també es van presentar els dos germans: l’oncle Antoni i l’oncle Miquel, i el cunyat, l’oncle Bernat; els dos primers varen estar tancats un temps i després els van amollar, però al meu oncle Bernat i al meu pare, no; la padrina ens deia que estiguéssim tranquils, que tornarien.

Presó de Santo Domingo d’Inca

Però no van tornar. Els varen tancar a la presó d’Inca. A casa ens vàrem organitzar com vàrem poder: a cadascú se’ns adjudicaren unes feines i ajudàvem com podíem. El major de casa era el meu germà. Algú havia de dur menjar cada dia al meu pare i, com que ma mare temia que si ho feia el meu germà se’l podien quedar perquè era un al·lot de 14 anys —i sabíem que n’havien tancat molts—, vaig ser jo l’encarregada. Això no era una càrrega per a mi, era un premi, em sentia orgullosa del meu pare i anava, encara que amb por, amb el cap molt alt.
A Santo Domingo hi ha uns jardins a l’entrada, i una espècie de pati. A l’entrada de la presó hi havia falangistes. Quan arribaves t’aturaven, et deien «¡Arriba España!», et feien aixecar la mà i contestar amb la seva salutació.
En veure’m morta de por em demanaven: Què vols? Jo els deia —Porto es menjar al papà, Andreu París—. I ells: —I tu desvergonyida parles de tu al teu pare? Ets una mal educada «hija de rojo tenías que ser...» Em posava a plorar, se’n reien de mi, ens tractaven malament, no ens volien i jo ho notava. Hi havia altra gent com jo allà, i vaig veure escenes que tenc gravades a la memòria,
escenes terribles, molt desagradables... Record una vegada un home que jo coneixia perquè vivia a prop de la casa de la meva padrina; sabia que era republicà i amic del meu pare perquè algunes vegades els havia vist parlar... Aquest home, jo no sé si per provocar o tal vegada no, no ho sé... duia a cada mà una espècie de bidons molt pesats, i estava travessant el pati. Li varen donar l’alto i
li exigiren la salutació falangista. L’home va dir «Arriba España» però no va aixecar el braç. Jo era allà mateix, devora quatre o cinc falangistes. Un li va pegar un cop amb el fusell i li començà a sortir sang del front... L’home deia «no puc, no puc... Vaig carregat...». Un d’ells s’hi va acostar i li va dir: «Es clar que pots! Però, a més a més ho faràs sense amollar els bidons, firmes y con el brazo
estirado a la altura de la cabeza! Com amollis la carga o no ho facis com toca te mat aquí mateix...!» Ho va intentar però no podia, i deia «No puc..., no puc...». Li varen començar a pegar tots amb els fusells i l’home va caure al terra, ple de sang... Jo estava aterrida, i vaig anar corrent a contar-ho, plorant, a la meva mare. Ella m’abraçava i em deia: «No ploris, no ploris...», però ella també plorava...

Resistir

Per a mi, dur el dinar cada dia al meu pare era una manera de resistir i, encara que tenia por, sempre ho volia fer. Només era una nina i m’intentaven humiliar, però jo sabia que aconseguien justament l’efecte contrari: em sentia orgullosa de ser filla del meu pare, anava amb el dinar a la cistella conscient que segurament el maltractaven, però jo sabia com era el meu pare, i sabia que resistiria, així que jo també havia de resistir.

Can Mir (Palma)

Pocs mesos després se’l varen endur a Palma, a una espècie de presó provisional que era un
magatzem de fusta, o alguna cosa semblant... Es deia Can Mir, i actualment és el cine Augusta de
Palma. Com que allò no era una presó (no tenia ventilació) i hi havia molts detinguts, varen fer un mur a la vorera del carrer, a l’altura del cap perquè els homes poguessin sortir a estirar les cames i respirar, una espècie de pati... Des de fora jo podia veure un poc els caps dels presos, n’hi havia molts. I a fora sempre hi havia familiars o amics que els volien veure o saber-ne alguna cosa. Una de les vegades que la meva mare va anar a visitar-lo (a la presó d’Inca) li va demanar si volia que anàs a veure algun conegut del bàndol contrari per demanar-li ajut per a ell, però el meu pare no ho va voler, li va dir que no volia que demanàs a ningú d’aquesta gent cap favor. Li digué que ens
contàs a nosaltres, els seus fills, que ell no havia fet cap mal a ningú, i que de la mateixa manera que l’havien tancat l’haurien d’alliberar. Però s’equivocà.

L’última vegada que el vaig veure

Me’n vaig anar amb la meva padrina materna a viure a Palma per estar prop del meu pare i poder seguir duent-li el dinar cada dia. La presó de Can Mir estava custodiada, com la d’Inca, per falangistes i guàrdia civil, i eren igual de desagradables amb nosaltres que els altres. La gent, fora de la presó parlava i deia que els que hi havia allà eren detinguts sense causa i que, o bé els n’havien d’atribuir una i jutjar-los, o bé els haurien d’amollar. Però ni se’ls jutjava ni se’ls amollava. Els que sortien no tornaven a ca seva, i jo sentia dir que se’ls interrogava i torturava... Record bé que algú va dir que els donaven oli de ricí. Jo esperava fora, i sempre mirava cap al mur. El millor record que tenc d’aquells temps és d’un dia en què des de fora, quan intentava veure el meu pare entre tants caps i mans saludant, abans de veure’l el vaig sentir, vaig reconèixer la seva veu... Em cridava... El cor m’anava de pressa, de pressa... Jo no el veia... Mirava i mirava, i a la fi, vaig veure una mà saludant i el vaig reconèixer; vaig veure la seva cara, em parlava i somreia... estava molt content..., reia..., jo també..., vaig aixecar la mà i record que li deia «papà, papà...».
És l’última vegada que el vaig veure.

«Lo han soltado»

Era un dia d’hivern. Quan vaig arribar a la presó i em vaig presentar, el de la porta ja em coneixia i em va dir. «Ya no hace falta que vengas más. Hoy han soltado a tu padre». Tenia tantes ganes que l’amollassin que en aquell moment vaig creure el que em deia aquell home, me’n vaig anar corrent molt contenta a casa d’uns coneguts per contar-los-ho i per telefonar a la meva mare, que en aquell temps s’havia hagut de posar a fer feina en una fàbrica d’Inca. Ma mare quan em va sentir segurament ja va veure què havia passat i es va posar a plorar... Jo no ho entenia i li deia «Què et
passa? No em sents? L’han amollat, l’han amollat...! Per què plores...?». Em va dir que no em mogués, que venia tot d’una, que agafava el tren, que l’esperàs... No sé quin temps vaig esperar, allà, quieta, sense moure’m, tal com ella m’havia dit... Vaig començar a pensar que era estrany que el meu pare no m’hagués esperat per agafar el tren junts i tornar a casa, però em seguia repetint a mi mateixa «l’han amollat...», fins que la meva mare va arribar amb la meva germana petita en braços , vaig veure els seus ulls que miraven els meus i sense dir res vaig començar a plorar...

La meva mare i jo demanant pel meu pare

Aquest dia vàrem anar a molts llocs oficials que jo no podria identificar perquè no coneixia quasi gens Palma, i anàvem preguntant... Ens miraven com si fóssim boges... Ens repetien que l’havien amollat... Hi havia falangistes i gent uniformada, supòs que militars. Ens deien que se n’havia anat, que potser ens havia abandonat, que no sabien res... La meva mare repetia: «On l’heu amollat? Quan? Què heu fet amb ell? Per què a ell?» I ningú no ens contestava... Encara avui ningú no ens ha contestat.

Sense el meu pare

Vaig resistir com vaig poder. Cada vegada que veia una desfilada de militars o d’italians pels carrers d’Inca, o quan havia d’aixecar el braç i cantar el Cara al sol, m’agafava de la mà del meu germà i recordava el meu pare.
Uns dies després d’assassinar el pare va ser també assassinat l'oncle Bernat Mateu (germà d’Antoni Mateu que va ser batlle d’Inca i afusellat pels falangistes).
No sé com la meva mare va poder aguantar tot allò. Era una dona molt valenta, no va voler firmar un document que deia que havia vist el seu marit mort i que eximia el seu fill major de fer el servei militar. Per això, segons ells, nosaltres no érem orfes, ni la meva mare viuda, així que el meu germà va haver de fer el servei militar i ma mare va haver de prescindir d’ell, encara que segurament el necessitava molt. Ens va apuntar a un menjador que crec que era de la secció femenina i així podíem menjar. Moltes de les meves amigues s’havien fet falangistes, portaven uniforme de bona qualitat i seguien anat a l’escola; jo ho vaig haver de deixar, i me sabia molt de greu. A vegades sentia enveja d’aquestes amigues, i al mateix temps ràbia i vergonya per aquets sentiments.
Me vaig posar a cosir a casa d’una modista amiga de la mamà; a aquesta dona li havien matat tres fills juntament amb es papa, els germans Sanchòs, un d’ells només tenia divuit anys. També m’ocupava de la casa i els germanets petits, la segona de les germanes m’ajudava, però només tenia deu anys i feia el que podia, a vegades me veia molt estreta amb tres més petits que jo. La mare treballava a una fàbrica de teixits durant tot el dia, i a la nit desprès de sopar, quan nosaltres ja dormíem es posava a cosir sabates. Record que anava al rebost, agafava un grapat de pomes, ens en donava dues o tres a nosaltres i ella es quedava les que tenien qualque corc, i així i tot encara somreia quan es meu germà petit, que tenia tres anys i era molt graciós, en feia alguna de les seves. Cada un de nosaltres col·laborava com podia, el meu germà gran també treballava i estudiava. La segona de les meves germanes i jo ens ocupàvem de la casa i dels germans més petits. Record que jo havia de dur a alletar cada tres hores la meva germana petita al treball de la meva mare i algunes vegades no hi pensava, o havia de bullir patates i no me’n recordava de fer-ho... i em posava a jugar amb els meus germans...; ella mai no em va renyir per això. A pesar de
tot, la meva casa no era un lloc trist, ja que en ser tants germans, quan no era un, era l’altre qui feia alguna gràcia i aconseguíem riure tots, fins i tot la meva mare.
Fins el 1939 record que érem «hijos de rojo», «traidores y ateos». Els sentiments que provocaven en mi aquests comentaris eren de ràbia i al mateix temps d’orgull perquè sabia que el meu pare era republicà amb idees socialistes, que estimava la seva família, un home amb grans principis que no s’havia doblegat i que havia resistit, per la qual cosa el varen assassinar. Per això, cada vegada que
intentaven fer-me creure aquestes mentides, jo m’afermava més en la veritat, cada vegada
que intentaven fer-me oblidar, jo me’n recordava més de les coses... Varen aconseguir l’efecte contrari al que pretenien durant la guerra, en la postguerra, durant la democràcia, i així serà durant tots els anys dela meva vida.

Oblidar i perdonar?

Oblidar, varen intentar que ho fes amb el silenci forçat, però mai, mai ho oblidaré.
Perdonar? Ningú no ens ha demanat mai perdó, ni tan sols ara, en plena democràcia.
Un dia d’hivern de 1937 la meva mare demanava i demanava, i mai ningú no ha contestat les seves preguntes; feien com si el meu pare no hagués existit mai. Però sí que va existir, i per això vull agrair l’oportunitat de poder expressar-me i fer públic el record i el nom del meu pare: Andreu París Martorell, que serà sempre viu en mi i en la memòria de la meva família.
En nom de tots nosaltres, us agraesc l’atenció que ens heu fet."

Antònia París Llompart

---
"A la memòria del meu pare, Andreu París". Antònia París Llompart. Butlletí Estel Negre. Òrgan d'expressió i combat de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. Número 151. Abril de 2005. Ciutat de Mallorca.

----------------------------------------------------------------------

"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES
DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA
Data : Maig de 2005
Nom: Andreu
Cognoms: París Martorell
Data de naixement: 17-Març-1986 Localitat: Inca
Estat civil: Casat
Ofici: Sabater
Militància política (partit polític, sindicat):
Del sindicat "La Justicia" i de L’Agrupació Socialista d'Inca (PSOE).

Circumstàncies de la “desaparició”:

"Jo tenia 11 anys, i el 12 de març de 1937 li vaig dur el menjar al meu pare a la presó de C’an Mir. El falangista de la porta em va dir que l'havien alliberat. De llavors ençà no hem sabut res més. Sospitem que l'assassinaren a la església de Sta. Creu de Porreres. Un falangista d’Inca anomenat Busquets va dir que als inquers tancats a C’an Mir els havien donat mort a Porreres. El van matar amb altres inquers, i amb els tres germans Sancho, també d’Inca.

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades són importants):

Estatura aprox.: 1’80
Color de cabell: Castany. Tenia pocs cabells
Color dels ulls: Verds-marrons
Edat: 41
Duia barba o bigoti? No
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
Una petita cicatriu a un costat del front. Era un home alt i prim, però molt fort i ben plantat.
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?
"Li agradava portar capell. L’última vegada que el vaig veure a C’an Mir portava una boina negra amb una petita visera. Ma mare deia que a la presò li va enviar un abric blau marí, que ell havia portat de Bons Aires quan va estar a Argentina.

Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?

El 19 de Juliol de 1936 el meu pare, trobant-se reunit amb altres companys al centre socialista d’Inca va ser detingut per un grup de falangistes armats, entre ells en Rafael de Arcos Olivares (fundador de la falange i durant la postguerra policia municipal i finalment cap d’aquesta )juntament amb els tres germans Sancho i el meu oncle Bernat Mateu. Van ser fermats i passejats pel poble com si fossin vulgars malfactors i els tancaren en un calabós del quarter dels soldats fins a la nit. Foren alliberats per el tinent coronel Cifre. EL 13 d’agost de 1936 el meu pare es sabia cercat, i per prevenir represàlies contra la família es va entregar a la Guàrdia Civil de Inca. Va esperar el naixement de la meva germana Catalina, que va néxer el 4 d’agost. El van tancar al Claustre de St. Domènec, i finalment tfou raslladat a Palma, a C’an Mir, fins el dia 12 de març, data en què ens van dir que l'havien alliberat."

- Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?
Cartes, fotos, certificat de desaparició, actes de juntes polítiques i sindicals.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ
Nom: Antònia i Catalina
Cognoms: Paris Llompart

Relació amb el desaparegut: Filles"

---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm

---------------------------------------------------------------------

"Tenia uns quaranta anys. Casat. Treballava de sabater i era afiliat al Partit Socialista, tot i que temps enrera havia estat inscrit a una societat de tipus anarquitzant, anomenada "La Igualdad". El denou de juliol del trenta-sis, sobre les tres de la tarda, prenia cafè en el Centre Socialista i allí el detingueren. De llavors ençà s'ignora el seu parador."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

Diario de Mallorca
24 de diciembre de 2006

Maria Antònia Oliver. ´Le dijeron que no volviera, que ya lo habían dejado marchar´

MARIA LÓPEZ. PALMA.

"En febrero de 1936 mi abuelo, Andreu París Martorell, firmó la constitución de la agrupación socialista de Inca. La mayoría de las personas que la rubricaron fueron asesinadas. El 19 de julio del 36 ya fue detenido, aunque le soltaron al poco. Si te escondías tomaban represalias contra tu familia, así que esperó a que naciera su hija pequeña y se entregó a la Guardia Civil el 12 o el 13 de agosto. Primero estuvo preso en Inca, pero lo trasladaron a Palma, a Can Mir. Mi madre, que tenía unos 12 años, era la encargada de llevarle la comida, y se fue a vivir a Palma con una abuela para poder seguir haciéndolo. Dice que un día pudo verle con su gorra de visera. Es el último recuerdo. Un día de marzo fue a llevarle la comida y le dijeron que no volviera, que ya lo habían dejado marchar".

Maria Antònia Oliver, nieta de Andreu París, explica que era habitual que dijeran a los familiares que habían liberado a los suyos. Es lo que se conocía como las sacas. Pero la realidad era otra. Cada dos o tres días en la prisión de Can Mir se leía una lista de nombres. Los presos sabían qué significaba oír el suyo. Estas listas se elaboraban siguiendo criterios de procedencia por municipios o por filiación política: "Todos salían con gran dignidad. Algunos daban vivas a la República o gritaban: "Compañeros, no lo olvidéis". Los entregaban a grupos de falangistas que los llevaban a matar". Los lugares escogidos para perpetrar los asesinatos eran el cementerio de Palma o la iglesia de Santa Creu, en Porreres. Allí llevaron a Andreu París. Su cuerpo no se ha localizado.

La abuela y la madre de Maria Antònia acudieron a diversas administraciones para saber de Andreu. Al final, solamente reclamaban su cuerpo: "Éste es el peor recuerdo de mi madre. Las autoridades se reían de ellas, les decían: "Se habrá ido con otra o se habrá escondido porque los comunistas son unos cobardes". La voluntad de saber qué había pasado y dónde estaba el cuerpo de su abuelo fue el motor que puso en marcha la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica en Mallorca. "Mi familia, sobre todo mi madre, queríamos saber dónde estaba. Contacté con otras personas en la misma situación y como sabía que las desapariciones forzosas no prescriben, también pedí ayuda a juristas". Se fueron sumando otros afectados y otras personas interesadas. Recientemente la asociación ha presentado una denuncia ante la Audiencia Nacional por detención ilegal y desaparición forzada de 90 personas. Sin embargo, se calcula que en Mallorca, que en el año 1936 contaba con una población aproximada de 300.000 personas, desaparecieron unas 3.000. Maria Antònia Oliver señala a modo de comparación que en Chile durante la dictadura de Augusto Pinochet también hubo 3.000 desaparecidos. "Yo conocía la historia de mi abuelo y pensaba que era algo puntual, pero a medida que ido investigando he visto que las historias se repetían". Maria Antònia dice que el trauma por la desaparición forzada pasa de generación a generación, que no se supera porque no se habla y que el perdón no es lo mismo que el olvido. Dice que los familiares han vivido una gran indefensión y una gran injusticia: "Ahora pueden empezar a sentirse orgullosos de los suyos. Muchos tienen sentimiento de culpa por no haber hecho nada, pero es que no podían hacer nada". Oliver cree que el Estado debe asumir la responsabilidad en las labores de búsqueda y recuperación de los cuerpos: "El Estado no ha hecho nada. No admitimos que lo deje en manos de particulares, dando subvenciones a las asociaciones para que seamos nosotros los que realicemos estas tareas. El Estado tiene los medios humanos y técnicos para hacerlo". Oliver dice que después de la denuncia interpuesta, el próximo paso es la localización de los cuerpos: "Estas personas son personas, no son animales ni restos arqueológicos y siguen tirados en las cunetas. Es una injusticia y es lamentable que esto pase en un Estado de derecho".

---
Maria López. El triste verano de 1936. Diario de Mallorca. 24/12/2006

http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/217.pdf
PASCUAL I FLAQUER, Antònia Capdepera - Porreres, 1937"Fou afusellada en el cementeri de Porreres el 1937, junt amb Aurora Picornell, Caterina Flaquer i Maria Pascual, les quals feia poc més d'un any havien participat juntes a un míting de dones contra el feixisme."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

---------------------------------------------------------------------

Aurora

Per Gabriel Florit

L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.
Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta.
I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.
El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears. 23 de juliol de 2006

---------------------------------------------------------------------

"Vint-i-vuit anys. Fadrina, tot i que tenia un company: Lluís Montero, militant del Partit Comunista, afusellat. Ella també ho era del Partit Comunista i per guanyar-se el jornal, brodava a la Casa Singer, a la Plaça de Cort de la Ciutat de Mallorca. Era una persona de molta empenta. L'any trenta-quatre, a rel de l'anomenada Revolució d'Octubre, fou empresonada i no li degué agradar l'experiència, perquè els primers dies de la rebel·lió militar va desaparèixer i no he pogut esbrinar el seu amagatall. Detinguda al cap d'uns mesos, fou conduïda a la presó de dones del carrer d'En Sales de la mateixa ciutat, a on es reuní amb la seva mare i la seva germana, Maria. La nit del cinc de gener del trenta-set, la zeladora les cridà a totes tres, juntament amb una veïna del barri d'Es Molinar, Aurora Picor-nell. Les assassinaren a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PASCUAL I FLAQUER, MariaCapdepera - Porreres, 1937"Fou afusellada en el cementeri de Porreres el 1937, junt amb Aurora Picornell, Caterina Flaquer i Antònia Pascual [germana d'ella], les quals feia poc més d'un any havien participat juntes a un míting de dones contra el feixisme."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

---------------------------------------------------------------------

Estava casada amb Josep Julià, afusellat i desaparegut.

Maria Antònia Oliver París. Missatge per MHIB. 8-11-2005

---------------------------------------------------------------------

Aurora

Per Gabriel Florit

L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.
Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta.
I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.
El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears. 23 de juliol de 2006

---------------------------------------------------------------------

"Vint-i-tres anys. Casada amb Josep Julià, també assassinat. Pertanyia al Partit Comunista i treballava en una tenda de confecció anomenada "San Antonio", situada a la Plaça d'En Coll de la Ciutat de Mallorca. Com tota la seva família era nascuda a Capdepera, però s'havia criat en Es Molinar. Quan esclatà la revolta militar, s'amagà a la casa dels conserges d'una fàbrica de curtits que hi havia en el mateix barri. Trigaren a trobar-la, tot i que els falangistes sospitaven que era allí. Quan anaven a registrar, ella s'amagava dins una alfà-bia. Poca gent coneixia l'amagatall. La indispensable. Un dia, un home va apropar-se a la seva filla Natàlia, de tres anys, que jugava al carrer. Ambdós representaren la comèdia de Na Caperutxeta Vermella. "Nineta, què noms guapa? Vols un caramel·lo?" La nina va dir el nom i va acceptar l'oferiment del caramel·lo. Parlaren. Potser jugassin. I després: "Vols molts de caramel·los, petita? Idò m'has de dir on està amagada la teva mare i també n'hi durem". D'aquesta manera detingueren Maria Pasqual i la tancaren a la presó de dones del carrer d'En Sales de la ciutat. No l'afectà gaire la detenció. El deu de desembre del trenta-sis va escriure la darrera carta a la família: "...pronto os mandaré el nuevo jer-sey. Resultarà muy bonito, es una lana estupenda... Hoy he tenido la nena, sepone muy gorda." Al cap de tres setmanes, dia cinc de gener del trenta-set, l'assassinaren a La Creu de Porreres, juntament amb la seva mare, la seva germana Antònia i Aurora Picomell. A la matinada del dia sis, el fosser es queixava a un grup d'homes que encara romanien pel cementiri. "Quan mateu qualcú, procurau deixar-lo ben mort, perquè la més guapa de les al·lotes encara pantaixava". Aurora era guapa. I Maria era guapa. Potser pantaixava, mentre s'escolava la vida del seu cos, cosit a ganivetades. Hores després, es presentaren a la presó alguns familiars amb la nina, Natàlia, que duia a mostrar a la seva mare les juguetes dels Reis. Els comunicaren que les quatre dones havien estat bescanviades."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PICORNELL, AuroraCiutat de Mallorca, 1912 - Porreres, 1937"(Palma 1912 - Porreres 1937) Membre d'una coneguda família comunista del Molinar. De 1931 a 1936 va ser una de les principals dirigents del Partit Comunista d'Espanya a Mallorca. Casada des de 1932 amb el també dirigent comunista Heribert Quiñones, el 1934 passà a Menorca, on organitzaren el Front Únic. Poc després de l'aixecament, fou detinguda i portada primer a la presó provincial i després a la de dones. Allà fou objecte d'una de les tristament famoses «tretes»: la nit dels Reis de 1937 la dugueren, juntament amb Catalina Flaquer, Antònia i Maria Pascual. Les quatre foren assassinades al cementiri de Porreres. De la família Picornell foren assassinats, a més d'Aurora, el seu pare Gabriel Picornell Serra, els seus germans Gabriel i Ignasi i el seu marit, Heribert Quiñones. Dos altres germans, Llibertat i Joan, quan s'inicià la guerra eren a Barcelona com a membres de l'Olimpíada Popular. Després del conflicte s'exiliaren."

Recordatori de l'acte d'homenatge que es va retre a les quatre dones els anys de la transició democràtica.
Dins l'exposició: Memòria de la Democràcia. 1936-1962. La Misericòrdia. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria. Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura). Ciutat de Mallorca. 2003.

---------------------------------------------------------------------

"Aurora Picornell, nascuda el 1912 (i que convisqué a la presó amb Jeanne Marquès Mayol) fou afusellada en el cementeri de Porreres el 1937, junt amb Caterina Flaquer, Antònia Pascual i Maria Pascual, que feia poc més d'un any havien participat juntes a un míting de dones contra el feixisme. Picornell, casada amb el dirigent comunista Heriberto Quiñones, havia organitzat el sindicat de sastresses i havia estat responsable del secretariat de la dona del PCE i col.laboradora de la revista Nuestra Palabra i organitzadora del Socors Roig Internacional".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

---------------------------------------------------------------------

Aurora Picornell fou executada pels feixistes dia 5 de gener de 1937 al cementeri de Porreres

http://www.memoriadelesilles.org/cronologia.htm

---------------------------------------------------------------------

"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura)

---------------------------------------------------------------------

Aurora

Per Gabriel Florit

L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.
Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta.
I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.
El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears. 23 de juliol de 2006

---------------------------------------------------------------------

"Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina, degut al seu voluntarisme romàntic posat al servei de la classe obrera i a la seva vinculació amb un altre personatge, certament brillant i enigmàtic, anomenat Heribert Quinones. Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quinones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les tortures, cloent, així, amb sang, una història plena d'aventura. Sembla que Aurora, la nit del devuit al denou de juliol del trenta-sis, va estar a la Casa del Poble. Ben entrada la nit, mentre es consumien les darreres esperances en el despatx del Governador Espina, va comparèixer al Govern Civil. Algú recorda la seva veu entre els ecos del passat. "Me'n torn a la Casa del Poble i ja veurem què passa." Trob altra volta el seu rastre a la presó provincial. Roman allí fins que s'habilita la presó de dones del carrer d'En Sales i hi és traslladada, juntament amb les altres preses. Serva bon ànim Aurora. Pren lliçons de francès d'una companya de presidi, Maria Lluïsa Marquès, fins que se n'assabenta el director del centre i li ho prohibeix. A les darreries de la seva vida, tot i que externament servava el seu mateix ànim dur i il·lusionat, un guspireig d'amargura tacava el seu esguard. La revolució. La revolució? Ai, la revolució...! Bayo s'havia retirat el setembre de Porto Cristo i Mallorca era un safreig de sang. Estava convençuda que la matarien. Deia sovint a la seva amiga, Maria Lluïsa: "Em mataran, Maria Lluïsa, em mataran." La mataren. Dia cinc de gener, vetlla de la festivitat dels Reis, l'encarregada de la presó, cridà el seu nom des de la porta. Cridà quatre noms: Aurora Picomell, Catalina Flaquer i Antònia i Maria Pasqual i Flaquer. I afegí: "Salgan, que las piden." Era entrada de fosca i, Aurora, va comprendre que havia arribat el moment tantes vegades pressentit. No va enutjar se gaire. "Em duen a matar Maria Lluïsa. Mira, me'n duc aquest cabdell de fil. Si demà seguesc amb vida, sigui on sigui, te'l faré arribar." Naturalment el cabdell no va arribar. Una presa va poder veure de biaix, pel petit espai de visibilitat que deixaven els llistons d'una finestra, com les quatre dones eren obligades a pujar a un cotxe. Ningú més, que vulgui contar-ho, les va poder veure amb vida.Diuen, asseguren, que les monges del Puig de Sant Miquel, feren befa de les quatre dones que se'n duien a matar. Un bombardeig de l'aviació republicana, havia causat la mort d'una nina asilada en el convent del Temple. 'V,Veis —diuen, diuen, diuen— Veis, monges —diuen—, aquestes dones són comunistes. Són roges. Són les culpables de la mort de la nina." I diuen, diuen, diuen, que les insultaren. Cas de ser cert, camí del cementiri de Porreres, Aurora degué morir amb el clixé de les monges, inesborrable en el cervell, acomiadant-la: Adéu Aurora, adéu, desitjoses que la seva mort pogués apaivagar la ràbia que els havia produït la mort de la nina. Potser és cert. Potser és mentida. La fantasia popular té una enorme facilitat per reproduir la passió de Crist, però si apunt aquesta incidència és perquè l'he poguda recollir de diferents llavis. El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna un parell de pintetes de colors. "Ahir degueren matar dones a La Creu." Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. "Mirau, mirau —deia— són els sostenidors d'Aurora."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PLAZA MONTANER, MariaCiutat de Mallorca, 1909 - 1989"Entre les dones més significades i que a la vegada veren saber treure forces de les runes de l'època i mirar de front la misèria, es troba Maria Montaner (Palma, 1909-1989), que havia exercit l'ofici de mestre, era militant del Partit Socialista i estava casada amb el socialista Andreu Crespí Salom, que va ser detingut el juliol de 1936. Ella es va amagar a diverses cases i més endavant, quan el seu marit fou alliberat, es varen traslladar al País Valencià, on varen tenir el seu fill, Andreu (que va ser delegat d'Educació a l'època del govern de Felipe González, i diputat) i ella va acabar la carrera de farmàcia. Va obrir una farmàcia a sa Calatrava, en la qual va exercir un indubtable magisteri entre els nins d'ètnia gitana dels entorns".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
PONS ROTGER, GenovevaMenorca, 1912 - "La biografia de Genoveva Pons Rotger va ser publicada en el llibre <>, editat a Mèxic el 1993. Va néixer a Menorca el 1912. Quan encara no tenia dos anys la seva família es va traslladar a València, on va fer els estudis de Magisteri. Després de la Guerra Civil va ser depurada i es va exiliar a Colòmbia, on juntament amb el seu marit va crear una empresa de mobles. El seu títol de mestra no li va ser restituït fins el 1979."

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
QUIÑONES, HeribertoDirigent comunista que estava casat amb Aurora Picornell, nascuda el 1912 i afusellada en el cementeri de Porreres el 1937, junt amb Caterina Flaquer, Antònia Pascual i Maria Pascual.

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004

REBASSA GARCIES, JaumeCiutat de Mallorca, 1890-Renicci, Italia 1943"(Palma 1890-Renicci, Italia 1943). Miembro de la Comisión Gestora de Palma al proclamarse la República, Jefe de la Guardia Urbana de Palma y director de El Obrero Balear y Antorxa. Pudo escapar de Mallorca pero murió fusilado por los alemanes en Italia".

---------
"La persecución económica de los derrotados. El Tribunal de Responsabilidades Políticas de Balears (1939-1942". Sanllorente, Francisco. Miquel Font, Editor. Ciutat de Mallorca. 2005

RIU MATEOS, Carles"Una menció a part mereix el cas i l'expedient format al mestre Carles Riu Mateos. Exercí la docència a l'Escola Pública de Banyalbufar durant els anys de la República i, arran de la simpatia que havia demostrat pels partits d'esquerra, la nova situació política imperant des del juliol del 1936 el posà en una situació delicada. Tant va ser així, que de seguida l'Ajuntament, l'octubre del 1936, va sol.licitar i obtenir del governador civil el seu trasllat a l'Escola Graduada de Sóller, on va estar destinat durant el curs 1936/1937. Per ocupar la plaça que restava vacant, el 15 de desembre de 1936 es nomenà mestre amb caràcter interí Cristòfol Binimelis Bennàssar.
Mentre estava destinat momentàniament a Sóller, el maig de 1937, es contestà el qüestionari demanat per la Comissió Depuradora. Resultà bastant negatiu per als seus interessos i es ressaltà la manca de professionalitat en l'activitat docent. Aquest informe deia que durant el temps que va regentar l'escola pública de nins no se li va poder observar cap estimació ni amor pel progrés en la instrucció dels nins ni cap esforç per infiltrar-los sentiments de disciplina i respecte ni estimular-los perquè fossin bons ciutadans, ans al contrari, se li va observar desídia i abandonament en el compliment dels seus deures professionals.
Sobre la seva conducta religiosa, s'informà que, cristià simplement de nom, es conformava a complir amb els més elementals deures de catòlic. L'assistència a la primera missa els diumenges i festes de precepte era l'únic acte de culte a Déu, mai no se'l va veure assistir a cap altra funció religiosa ni donar exemple de virtut cristiana. Així mateix el seu comportament social i particular fou qualificat de respecte per a tothom, complint particularment amb els deures de casat, sense que hi hagués hagut mai cap queixa de ningú.
Quant al pensament polític, es posà en relleu la seva simpatia cap als partits d'esquerra i el motiu d'aquesta preferència. S'ignorava si havia militat en algun partit polític, si bé les seves preferències foren sempre cap als partits d'esquerra per considerar que aquests dedicarien especial atenció a les qüestions d'ensenyament i millorarien la condició dels mestres en el sentit social i econòmic, afegint que y esto des de la revolución del 6 de octubre de 1934.
Finalment, quant a l'orientació que donà a l'ensenyament s'informà que no va posar en pràctica cap mètode dels considerats pel franquisme com a revolucionaris o àcrates entre els nins, però s'insistia en certs aspectes negatius abans esmentats, com que la seva actuació va ser simplement d'abandó dels seus deures professionals sense que li observassin cap interès per les qüestions escolars ni procurar que els nins aprenguessin virtuts cíviques o morals. L'informe, finalment comparava l'actuació de Carles Riu Mateos amb la del jornaler que tan sols esperava que passassin les hores per cobrar el jornal.
Una vegada contestats tots els aspectes referits a l'expedient aquesta acabava amb la següent precisió: con esta conducta suya no supo granjearse el afecto de ninguno de sus alumnos ni aun siquiera el respeto, pues públicament los niños se reían de las ocurrencias del maestro, i los padres se quejaban amargamente de su proceder, pues de ninguna manera podía formar el carácter de sus hijos.
Segons les diverses informacions orals recollides, la precària salut de Carles Riu, que patia de l'estómaca, feia que la seva dona l'hagués d'ajudar i substituir en diverses ocasions en les tasques docents ja en temps de la República. La indisposició física del mestre provocà, a la vegada, un deteriorament en la impartició de l'ensenyament que repercutia en una manca de disciplina per part dels alumnes dins la classe. Així i tot, no hem pogut esbrinar fins a quin punt va arribar a produir-se aquesta situació i si era un motiu real de queixa. De fet, la malaltia del mestre en cap moment s'esmentava en l'expedient que se li formà ni en cap altra domcumentació analitzada, on se l'acusava reiteradament de abandono de sus deberes profesionales. Sembla que la salut de Carles Riu va empitjorar segurament a causa del trasbals que li degué produir el cop d'Estat de 1936, que trastocava per complet la seva situació professional, i quan retornà al poble, el setembre de 1937 ja no era el mateix mestre d'abans del Moviment.
Durant el curs 1937 / 1938, i segons un decret del Govern Civil del 14 d'abril de 1937, tots els mestres titulats s'haurien d'incorporar als seus llocs el dia 1 de setembre següent. En virtut d'aquestes disposicions, Carles Riu Mateos, com a mestre en propietat de l'escola de Banyalbufar va tornar al poble per fer-se càrrec de l'escola pública de nins. Atesos els antecedents que hem pogut veure, això va fer posar en guàrdia de nou l'Ajuntament i alguns pares d'alumnes, que feren tots els possibles per tornar a desterrar Carles Riu Mateus, almenys com a titular de l'escola del poble.
Els motius d'aquest comportament, i segons una sèrie de cartes en esborrany, revelen una vegada més que la manca de disciplina dels alumnes era una de les principals queixes dels pares, a part de les motivacions polítiques. Encara que es va afiliar a la Falange de la localitat el seu passat d'esquerres degué influir molt en la negativa perquè tornàs a fer de mestre. En una instància signada per diversos pares de família, l'original de la qual no hem pogut localitzar, però que en tot cas s'envià al començament del nou curs escolar entre el setembre i el començament d'octubre de 1937 se sol.licitava de nou el trasllat de Carles Riu Mateos, i que en el seu lloc es reposàs el qui fins llavors l'havia substituït, el mestre interí Cristòfol Binimelis Bennasar. S'exposaven cinc raons:

«1º. Que durante cinco años del nefasta régimen republicano el Titular de esta Escuela nacional de Niños observó una conducta tan desastrosa y negligente en el cumplimiento de sus deberes profesionales, que la Alcaldía de esta villa solicitó y obtuvo de ese Gobierno Civil que el mencionada Maestro fuese trasladado y destinado a otra Escuela la cual vino sirviendo todo el curso de 1936 - 1937, y la localidad donde le destinron fué la ciudad de Sóller.

2º. Durante el presente curso escolar y en virtud de nuevas disposiciones ha vuelto a encargarse de la Dirección de esta Escuela de Niños el antes mentado Dn. Carlos Riu Mateos, y si durante el lapso de tiempo transcurrido demostró de una manera clara y evidente no poseer ninguna cualidad para imponer la disciplina, autoridad y respeto entre los niños, ha quedado otra vez patentizado con la conducta que observamos en nuestros hijos, ningín interés para asistir a la Escuela, completo abandono en sus estudios, desaliño y suciedad en sus libros y cuadernos, y lo que es peror ningun respeto para el Mestro del que se burlan públicamente, entrando y saliendo de laa Escuela en las hora precisament de clase, siendo incapaz de imponer disciplina, autorida y orden en los trabajos escolares.

3º. Los exponentes que precisament por vivir en localidad de escaso vecindario, se ven privados y carecen de medios de proporcionar la instrucción a sus hijos prescindiendo del Maestro Nacional, sienten sobre la conciencia la ineludible obligación de exponer ante V.E. la gravedad de la situación en que se encuentran y el abandono que sufre la instrucción de sus hijos.

4º. Durante el pasado curso escolar y [con] carácter interino estuvo encargado de esta Escuela de Niños el Maestro Dn. Cristóbal Binimelis Bennsasar el cual desarrolló un improbo trabajo pedagógico, cultural, patriótico y religioso que fé admiración de los vecinos y merecido aplauso de todos nosotros Padres de los Niños que de manera claraa pudimos apreciar que supone un Maestro que se entrega totalmente al cuidado y enseñanza de sus hijos.

5º. Por V.E. podria comprobar el órden, disciplina, laboriosidad y estímulo que entonces reinaba con el desorden, indisciplina y cagancia reinante ahora en la Escuela.»

El 20 d'octubre de 1937, el governaador civil contestà el batle per informar-lo que respecte a laa petició de traslladar de nou a Carles Riu s'enviava l'anterior instància a Inspecció de Primer Ensenyament «por resultar una denuncia contra el Sr. Riu», mentre que , quant a la reintegració de Cristòfol Binimelis a l'escola de Banyalbufar, «no puede accederse a ella por no existir ninguna disposicón oficial en que fundamentarlo».
L'assumpte es va resoldre apartant de nou de l'activitat docent Carles Riu Mateos, encara que ell va continuar residint a Banyalbufar fins al maig de 1939, en què traslladà el seu domicili a la barriada ciutdana de Santa Catalina, segons consta en la relació nomnal de baixes de la recaptació Día del Plato Único y sin Postre. La seva salut va empitorar fins al punt que va morir als 43 anys al cap d'uns mesos, entre l'octubre i el novembre del 1939. El 4 de novembre de 1939 l'Ajuntament, a proposta del batle, acordà expressar el seu condol per la mort de Carles Riu Mateos i comunicà l'acord a la família.
Encara, el setembre del 1940 el Ministrei d'Educació Nacional va dictaminar sobre els expedients instruïts per la Comissió Depuradora i va resultar que Carles Riu Mateos va ser sancionat per la disposició quarta que ordenava el seu trasllat forçós dins de la província amb la prohibició de sol.licitar vacants durant dos anys i inhabilitació per a càrrecs directius i de confiança en institucions culturals i d'ensenyament.
Les conseqüències de la Guerra Civil incideren negativament en la impartició de la docència, que va restar bastant desatesa a Banyalbufar. Quan Carles Riu va ser apartat per segona vegada de l'escola, no hi va haver cap mestre que ocupàs la plaça vacant de l'escola pública de nins fins al 31 d'octubre de 1939. Aquest dia es comunicà al batle el nomenament, i encara amb caràcter interí, de Bartomeu Covas Alemany, que féu de mestre fins al desembre del 1940. Mentrestant havien exercit la docència de manera provisional diverses persones al poble com el vicari o, fins i tot, el comandant militar. Quant a la plaça de mestre de l'escola pública de nines, va restar vacant fins al setembre del 1937, en què es nomenà mestre interina Assumpció Martí Fuster."

"Banyalbufar. A l'ombra de la Falange". Benet Albertí, 1997. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble". Edicions Documenta Balear
ROIG SOLER, RosaMarçà, 1890 - Barcelona, 1969"A l'Escola Normal [de Ciutat de Mallorca] la repressió va ser especialment dura. Es va afusellar el catedràtic José María Olmos. José María Eyaralar va ser empresonat, i entre els catedràtics depurats es trobaven Rosa Roig i Mercedes Usúa, catedràtica de Matemàtiques, així com Gabriel Viñas, catedràtic de Pedagogia i pare de les professores Cèlia i Encarna Viñas, que es va haver de dedicar a fer de comptable"

"Rosa Roig Soler (Marçà, 1890-Barcelona, 1969) (...) fou, en el més estricte sentit de la paraula, una mestra de mestres i es va convertir en un referent d'un temps i uns ideals pedagògics contra els quals el franquisme lluitaria amb acarnissament fins a ensorrar-los. Va ser depurada i desterrada i va acabar la seva vida a una Escola Normal amb plantejaments molt diferents dels que ella havia defensat durant tota la seva vida".

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
ROVIRA, Miquela"[...] Miquela Rovira, viuda d'Emili Darder, afusellat el febrer del 1937. Víctima de l'hostilitat dels vencedors, optà per exiliar-se a França el març d'aquell mateix any amb la seva filla Emília. Pogué sortir de l'illa gràcies a l'ajut del seu germà, el radiòleg Josep Rovira. Cap al 1938, passaren a Caracas, on Miquela Rovira treballà en un empresa d'importació de material per pròtesis dentals. El 1950, tornà a Mallorca."

"Les emigracions forçades del franquisme. Refugiats i exiliats de les Illes Balears a causa de la Guerra Civil del 1936-1939 i de la Postguerra". Manel Santana Morro; Antoni Marimon Riutort. Govern de les Illes Balears. Conselleria de Presidència. Disseny i realització Di7 Comunicació. Col.lecció "Els camins de la quimera". Binissalem. 2003

SALES, CristòfolSanta Margalida - Santa Margalida, 1936"Santa Margalida

De les circumstàncies de la mort de'n Cristòfor Sales i de la seva desaparició en tenim referència escrita al Diccionari Vermell, de Llorenç Capellà, a part de nombroses fonts orals que repeteixen bàsicament el mateix argument, segons el qual en Cristòfor, que no residia en aquella època a La Vila, fou anat a cercar fora poble per falangistes locals. La causa que la memòria oral posa a l'origen de la seva mort és la d'"haver portat la bandera". Podria ser que en Cristòfor, tant si militava com si no en algun partit d'esquerres, hagués participat en alguna de les manifestacions obreres de la República. La qüestió és que en una data encara per esbrinar exactament, emperò que estaria compresa entre el 16 i el 21 d'agost de 1936, un mes després del cop d'Estat, doncs (i segons informació oral que recollí Llorenç Capellà), en Cristòfor Sala fou llançat, a la nit, dins un pou d'una finca de Son Bauló; el propietari de la finca era el metge Pere Santandreu, home de conviccions republicanes que també patí la repressió dels sublevats. En aquella època a la contrada hi residien pagesos en algunes cases de roter, de manera que molta gent de la Vila tingué notícies bastant precises del que havia passat, per boca de testimonis, o d'un testimoni, que, d'amagat, presencià l'escena. Sembla que foren dues les persones que llançaren al pou n'en Sales. Eren membres significats primer de la dreta, i després de la falange local. En un moment donat, el que havia de llançar-lo, tal com estava convingut entre ells, no tingué cor per dur a terme l'acció. L'altre l'agredí de paraula i li recriminà la seva manca d'empenta. Fou aquest darrer qui consumà els fets (1). Tota l'escena s'esdevingué a la llum dels fars d'un cotxe. De fet havia estat el renou del motor del vehicle el que havia cridat l'atenció del testimoni presencial, resident a la zona, i que d'amagat, presencià els fets. Pel relat general dels fets sembla que en Cristòfl Sales era viu encara quan fou llançat al pou.

D'altra banda, hi ha nombroses referències orals que indiquen com a molt probable que al mateix Pou de Son Bauló s'hi haurien llançat els cossos d'un nombre indeterminat de republicans de Maria de la Salut. En aquest sentit escenes com la que hem descrit més amunt, pel cas de Cristòfor Sales, s'haurien repetit amb en diverses ocasions. Això feu que els veïns de la zona estiguissin a l'aguait i al corrent dels fets.

No podem deixar de veure el missatge cruel que s'amagava en la tria d'aquell pou i d'aquella finca: el propietari, Pere Santandreu, era membre significat de l'esquerra local. Els membres de la Falange que dugueren a terme aquells actes pretenien ferir molt més enllà de la pròpia víctima i de la seva família.

Aquell estiu del 36 aquell era un pou nou, que s'estava construint encara. Marcat per sempre de sang, ja mai no se'n tregué aigua, perquè tothom sabia què era i què significava.

El Pou de Son Bauló mai ha estat objecte d'una iniciativa de prospecció."

"Guerra Civil a Santa Margalida". Jaume Escales. 2003
http://www.memoriadelesilles.org/gcsm/index.htm

------------------------------------------------------------------
"Tenia uns cinquanta anys i possiblement pertanyia a la CNT. Vivia a la Ciutat de Mallorca i desconec el seu ofici, tot i que abans d'abandonar Santa Margalida, feia de foraviler. L'agost del trenta-sis, entre els dies setze i vint-i-u, els margalidans el veren empresonat, fantasmagòric. Què feia altra volta en el poble i tancat Cristòfol Sala? La resposta és ben senzilla: esperava que el matassin. El tiraren dins el pou de Son Bauló, situat a Can Picafort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SALLERAS I PICORNELL, Agustí "en Gran"Porreres - Ciutat de Mallorca"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

-------------------------------------------------
"Trenta anys. Fadrí. Li deien En Gran. Pertanyia a Esquerra Republicana i compaginava les feines del camp amb les obligacions que li imposava el càrrec de guàrdia municipal. També era el secretari de Fraternitat Obrera. Tot i aquesta significació política que tenia, aconseguí salvar en bé la cruïlla que es produí a Porreres per la Mare de Déu d'agost, cosa que no pogué fer el seu germà Antoni. Ell, N'Agustí Gran, va ser assassinat la nit del set al vuit d'octubre del trenta-sis, en el cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

SALLERAS I PICORNELL, Antoni "en Toni Gran"Porreres-Manacor"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

------------------------------------------------------
"Trenta-cinc anys. Casat. Li deien En Toni Gran i, a diferència del seu germà Agustí, no estava afiliat a cap partit. Treballava de fuster i tenia el camí traçat del treball a casa. El dia de la Mare de Déu d'agost del trenta-sis, li havien ordenat que es presentàs, després de sopar, a l'Ajuntament. Al llarg de tot el dia, la petita presó de Porreres havia estat plena de retinguts. A un d'ells, a hora foscant, li digueren que se'n podia anar a sopar i que no tornàs. No li hagueren de repetir l'ordre. Camí de ca seva va creuar-se amb Antoni Salleras que anava a ocupar el seu lloc. Gairebé sense aturar-se, però guiat per la millor bona fe, va dir-li: "Toni ja t'han cridat perquè passen llista, ja pots fer via!" I En Toni Gran accelerà el pas, no fos cosa que s'enfadessin els feixistes de l'Ajuntament. L'endemà, ell i catorze porrerencs més, eren afusellats en teringa a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SAMPOL I CERDÀ, RafelPorreres - Manacer (Cementiri Vell)"[...] En Jordi Llaneras Llull fou afusellat a Mananor la nit del setze al disset d'agost del 36, després d'una arreplegada de porrerencs que feren al poble als falangistes, dia 15, dia de la Mare de Déu d'Agost. Empresonat a Cals Hermanos (carrer Lluís de Porreres).

La matinada del 16 d'agost, 15 porrerencs foren traslladats a Manacor i tancats a la presó. Al vespre, tots foren afusellats a l'antic cementiri de Manacor. Amb ells hi havia el mestre d'obres, Climent Serra Servera que havia començat les obres de l'escola, els regidors Andreu Amengual Barceló, Sebastià Ferrà Xamena i Rafel Sampol Cerdà, entre altres [...]
---

"Jordi Llaneras i Llull". Bartomeu Garí Salleres, per MHIB. 11 d'agost de 2006
http://www.memoriadelesilles.org/html/bios/detbio.asp?id=67

----------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"
---

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005
SERRA I SERVERA, ClimentPorreres - Manacor"[...] En Jordi Llaneras Llull fou afusellat a Mananor la nit del setze al disset d'agost del 36, després d'una arreplegada de porrerencs que feren al poble als falangistes, dia 15, dia de la Mare de Déu d'Agost. Empresonat a Cals Hermanos (carrer Lluís de Porreres).

La matinada del 16 d'agost, 15 porrerencs foren traslladats a Manacor i tancats a la presó. Al vespre, tots foren afusellats a l'antic cementiri de Manacor. Amb ells hi havia el mestre d'obres, Climent Serra Servera que havia començat les obres de l'escola, els regidors Andreu Amengual Barceló, Sebastià Ferrà Xamena i Rafel Sampol Cerdà, entre altres [...]
---

"Jordi Llaneras i Llull". Bartomeu Garí Salleres, per MHIB. 11 d'agost de 2006
http://www.memoriadelesilles.org/html/bios/detbio.asp?id=67

----------------------------------------------------------------------

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats
el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill
il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"
---

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellatsel 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005

------------------------------------------------------
"Havia superat la trentena d'anys i pertanyia a Esquerra Republicana. Era mestre d'obres. El dia de la Mare de Déu d'agost del trenta-sis, el detingueren a la Casa de la Vila i, a primera hora de l'endemà, se l'emportaren amb tretze porrerencs més a Son Coletes. Naturalment, l'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SERRA I CARDELL, Jaume Sa Pobla, 1913 - Fortí d'Illetes (Calvià), 1937"Fa uns dies va morir na Martina Serra, germana de Jaume Serra, assassinat pels falangistes el març del 1937. Na Martina li portava el menjar a Can Mir, a ell i al seu home Miquel Mercadal. Després es quedava a dormir els vagons del tren de Sóller. Ho va explicar als documentals Nosaltres els vençuts i Zona Roja.
El seu home [en Miquel Mercadal] era d'Inca, mestre d'escola, i va fundar amb Gabriel Buades l'Ateneu Popular i la revista Avance.
Amic del meu padrí [Andreu París] va col.laborar amb La justicia i el febrer de 1936 va ser fundador, juntament amb Andreu Paris de la Agrupació Socialista.
El van tancar a Can Mir, i després a Son Farineta fins el 1943. Sortí amb llibertat vigilada. El van separar de la carrera de Magisteri fins el 1973 [...]
A na Martina li van matar un germà només amb 23 anys, també li tancaren una germana a Can Salas i va haver de sofrir amb el seu home i la seva família la repressió franquista durant mols anys [...]"

"Martina Serra". Maria Antònia Oliver París. Missatge per MHIB. 11 de juliol de 2005

---------------------------------------------------------------------

"La República va ser saludada amb alegria per les classes populars de sa Pobla. Hi hagué moltes esperances amb les possibilitats democràtiques que s'obrien aquell 14 d'abril de 1931 […] [A Sa Pobla] hi hagué una forta resistència a la sublevació. Un bon grup de poblers defensaren -fins a donar la seva vida- aquelles esperances consolidades a partir del 14 d'abril […] La victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.
Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre "Places i carrers de sa Pobla" (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.
Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant. Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".
Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".

"Un pobler exemplar: Jaume Serra i Cardell". Miquel López Crespí
http://www.ixent.org/jaumeserra.htm

---------------------------------------------------
"Vint-i-tres anys. Es casà dins la presó. Era mestre d'escola, però treballava a l'Ajuntament. Abans de l'octubre del trenta-u, havia simpatitzat amb el grup dels republicans federals, però després s'afilià al Partit Socialista i era el president del Comitè Local, quan esclatà la revolta militar. Al cap dels anys, ha quedat d'ell l'estela del seu valor poc comú. No concedí, en cap moment, importància a la mort. Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: "Idò és una llàstima, perquè demà de matí, amb els trets, les faran malbé". Empresonat des dels primers dies de la revolta, va ser jutjat el vint-i-quatre de febrer del trenta-set a l'Escola d'Arts i Oficis, juntament amb un caramull de carrabiners i alguns paisans de Sa Pobla. Els acusaven d'executar actes de resistència i una de les penes de mort que el Jutge concedí, va caure sobre Jaume Serra. L'executaren a les sis i mitja del matí del dia onze de març en el Fort d'Illetes, juntament amb un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Abans de l'execució Zanoguera demanà permís per fumar, però els nervis no li permetien de fer la cigarreta. Jaume Serra la hi va prendre de les mans i la hi va fer tranquil·lament. Com si res no passàs. Com si ambdós estiguessin fent un parèntesi a la feina."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Causa de la mort,
Afuselat

Data de la mort.
11.03.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 133.
SERRA, JoanSanta Margalida - Santa Margalida"En Joan Serra era persona una significada de l’esquerra local de Santa Margalida, fundador del primer nucli del Partit Socialista Obrer Espanyol a La Vila. Com a president del PSOE estava en contacte amb el notari Molina, amb domicili a Sineu. Amb el seu ajut, promogué una campanya per a mantenir alguns amitgers en el cultiu de les terres arrendades, volguent fer aplicable el decrets sobre contractes d'arrendament del govern de la República. Quan esclatà la guerra Joan Serra fou empresonat i dut al front de Son Servera.
Així i tot no figura en la llista publicada per les autoritats, d’octubre de 1936, d'individus a reprimir (A partir de l’octubre de 1936 el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares anà publicant una "Relación de las asociaciones que tienen carácter político y que formaban parte del llamado Frente Popular des de la convocatoria de las elecciones celebradas el 16 de febrero del corriente año"). Això es deu amb tota probabilitat al fet que aquest nucli inicial del PSOE no arribà mai a donar-se d’alta de manera oficial; per exemple, no figura al Registre d’Associacions de Governació Civil. En una entrevista que li férem ens deia que visqué d’aprop els fets del desembarc de’n Bayo a Portocristo, donat que estigué en primera línia de front, enviat allà especialment per ser col.locat en les zones d’avantguarda i de risc major, tot com a repressàlia a causa de la seva militància d’esquerres. El desembarc de les forces republicanes es produí entre l’agost i el setembre de 1936. En Joan Serra salvaria finalment la vida tot i els riscos i perills de mort passats en la primera línia de front. De les imatges que guardava gravades a la memòria eren especialment colpidores les de els munts de cadàvers d’enemics que cremaven els sublevats."

"Guerra Civil a Santa Margalida". Jaume Escales; Antoni Mas. 2003
http://www.memoriadelesilles.org/gcsm/index.htm
SERVERA, AntoniPorreres - Porreres"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936. J.M. Sastre. Diari de Balears.7/2/2005
SITJAR, Pere JosepPorreres - Porreres"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Mora. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres (...)"

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005
SITJAR VILA, Jeroni"Al marge d'aquests també eren a Veneçuela el militar Jeroni Sitjar Vila i ..."

"Les emigracions forçades del franquisme. Refugiats i exiliats de les Illes Balears a causa de la Guerra Civil del 1936-1939 i de la Postguerra". Manel Santana Morro; Antoni Marimon Riutort. Govern de les Illes Balears. Conselleria de Presidència. Disseny i realització Di7 Comunicació. Col.lecció "Els camins de la quimera". Binissalem. 2003
SUÑER GARROTE, Miquel"L'actuació professional dels qui havien estat inspectors de primer ensenyament en temps de la Segona República també va ser objecte d'una intensa investigació per part de les noves autoritats educatives. L'inspector en cap havia estat fins aleshores Joan Capó i encara que es va adherir al Moviment des d'un principi, finalment va acabar sent represaliat i destituït. Els altres inspectors foren Lluís M. Mestres i Miquel Suñer Garrote, que també foren destituïts i empresonats."

"Banyalbufar. A l'ombra de la Falange". Benet Albertí, 1997. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble". Edicions Documenta Balear
TUR RIERA, MiquelSant Miquel (Eivissa), 1910 - Ciutat de Mallorca,
USÚA, Mercedes"A l'Escola Normal [de Ciutat de Mallorca] la repressió va ser especialment dura. Es va afusellar el catedràtic José María Olmos. José María Eyaralar va ser empresonat, i entre els catedràtics depurats es trobaven Rosa Roig i Mercedes Usúa, catedràtica de Matemàtiques, així com Gabriel Viñas, catedràtic de Pedagogia i pare de les professores Cèlia i Encarna Viñas, que es va haver de dedicar a fer de comptable"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
VAQUER, Bartomeu"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936
La Sala acollí l'acte solemne de declaració de Climent Garau com a fill il·lustre

J.M. SASTRE. Porreres.
Porreres es retrobà ahir amb la seva història recuperant la memòria del batle Climent Garau Juan, afusellat el 1936, mitjançant la celebració d'un acte solemne en què es declarà fill il·lustre l'edil Marió. A través d'aquest reconeixement impulsat pel PSM, s'honorà també la memòria dels altres republicans porrerencs afusellats el mateix any: Joan Garau, germà del batle; Jordi Llaneras, tinent de batle; els regidors Andreu Amengual, Sebastià Ferrà, Rafel Sampol i Miquel Julià; Pere Josep Sitjar, Bartomeu Vaquer, Climent Serra, Pere Juan, Antoni Servera, Francesc Llaneras, Fèlix Parejo, Gaspar Oliver, Pere Nicolau, Antoni Salleras, Bartomeu Barceló, Andreu Blanch, Antoni Garau, Jaume Julià, Gabriel Llaneras, Mateu Moll, Joan Roca, Agustí Salleras, Pau Veny i Sebastià Ximelis. Els familiars de cada un dels republicans executats rebé un retrat en record dels finats de mans del primer edil, Joan Sastre, i de la regidora Joana Móra. Aquest fou un dels moments més emotius de l'acte, ja que molts de familiars sortien emocionats a rebre el recordatori d'aquesta fita històrica per al poble de Porreres.
L'historiador de la localitat, Bartomeu Garí, que ha instruït l'expedient de la declaració de fill il·lustre, llegí el discurs de proclamació, tot ressaltant que el batle Garau fou «una persona dinàmica i activa, executada pel fet de ser batle de Porreres». «Creim que l'acte que presentam avui s'ha de considerar una fita històrica i política per al nostre poble. Un reconeixement de la democràcia, de la tolerància, de la lliure expressió de
les idees i la llibertat», afirmà Garí.
Per la seva banda, el primer edil, Joan Sastre, es referí a Garau afirmant que «posa els fonaments d'una democràcia que romangué quaranta anys congelada». «Amb aquest homenatge, no farem justícia perquè no es pot fer mai justícia respecte de cap execució. El batle i els regidors sortiren per la porta de darrere de l'ajuntament, facem que avui surtin per la de davant».
A l'acte hi assistiren dirigents del PSM com ara Biel Vicens, Jaume Sansó, Antoni Alorda, Pere Sampol, Mateu Morro o Joan Font, entre altres".

"Porreres. El poble recupera la memòria del batle i dels altres republicans afusellats el 1936". J.M. Sastre. Diari de Balears. 7/2/2005
VIDAL I SUREDA, JoanSon Servera,1913 - Castell de Bellver. Ciutat, 193"DOMINICAL - ÚLTIMA HORA
Domingo, 14 de septiembre de 2003
Republicanas del 36 (XVII)

ENTREVISTA con Isabel Vidal

Margalida Capellà

A Isabel Vidal (Son Servera, 1911), le mataron a su hermano, que era joven, guapo y abogado.
Joan Vidal fue asesinado el 19 de octubre del 36, en el recinto del Castell de Bellver. La represión se cebó en esta familia que tenía casa en Cala Bona y en Son Servera, en donde regentaba una tienda de tejidos y el cine "La Unión". Evidentemente, para Doña Bel, hay un antes y un después del 36. Del antes sabemos que se educó en La Pureza de Manacor y cursó dos años de magisterio en Palma. «Con la Créme, las Delgado, las Caubet...», me concreta, textualmente. Dotada de un indudable atractivo personal, la vestía na Burbaia, a Ciutat, el no va más en moda femenina de preguerra. Su «vie en rose» culminó el 4 de febrero del 36 con una boda de «ringo rango», textualmente. Del después, hablaremos más abajo.

«Siempre tengo lágrimas para llorar a mi hermano»

El de mi hermano fue un crimen sólo comparable al que cometieron con Jesucristo, salvando las distancias. Foto: M.A CAÑELLAS

—Cuénteme del casorio. ¿Quién era el novio?
—Mi marido era el secretario general de Can Balet, una distribuidora cinematográfica. Llegué a la iglesia con un descapotable blanco que nos prestó el empresario Salas.
—Como en Hollywood, entonces.
—Yo era una adelantada. Del ayer al hoy va como del blanco al negro... Mi hermano estuvo seis años en el seminario, porque mi madre y un cura que le daba clases de repaso, don Toni Lliteres, lo presionaban. No tenía vocación religiosa, estaba claro. Salió, y tras cursar el bachiller marchó a Barcelona para estudiar derecho. Luego, acabó la carrera en Granada. En junio del 36, con el título en la mano, se vino a Mallorca. Ya por aquellas fechas se hablaba de guerra y mi madre estaba preocupada. Mi madre era católica, apostólica y mallorquína. Mujer de Iglesia cien por cien. No comprendo cómo la justicia divina le mandó este paquete.
—¿Cómo empezó todo?
—En julio del 36 veraneábamos en Cala Bona y nos sentíamos observados. En el jardín había una higuera y un perro. Cuando nosotros cruzábamos la calle para ir a escuchar la radio del vecino de enfrente, el perro se mostraba inquieto. Las autoridades de Son Servera proporcionaron el uniforme fascista, una pistola, más un duro de jornal a un matón y al tonto del pueblo. Y los dos, por la noche, nada mejor tenían que hacer que no fuera esconderse debajo de nuestra higuera.
—¿Adivinaban su presencia o realmente los vieron?
—Nunca los vimos, pero sabíamos que estaban. En mi casa no éramos políticos, pero simpatizábamos con los sistemas democráticos. Recuerdo que el día en que se instauró la República yo empecé a aplaudir y a aplaudir... Estalló el Movimiento y no hay forma de recordar en qué día detuvieron a mi padre y a mi hermano.
—¿Y por qué a su padre?
—I per qué en Joan? Envidias. Mi familia había ido a más y no nos lo perdonaban. Me quedé muy afectada. Estaba de tres meses de mi primera hija. Se los llevaron a Bellver. Mi padre, que era un niño bonito, volvió al cabo de cuatro meses. Tuvo la desgracia de no conocer a su padre, que pasando contrabando murió en un naufragio. Mi abuela fue una mujer entera, una adelantada que leía a la luz de una vela. Yo llevo sus ancestros.
—Su padre, un niño bonito. ¿Y su hermano, cómo era?
—<<¡Oh! Es més guapo del món>>. Tengo la certeza de que toda la mala suerte le vino a causa del informe que redactó el rector de nuestra parroquia. El caso de mi hermano es un crimen sólo comparable al que cometieron con Jesucristo, salvando las distancias.
—¿Y quién era el rector?
—Miquel Cifre. Para mí el origen del mal está en lo que le voy a contar. Un cura amigo, Ramón Vives, nuestro profesor de piano, daba clases a una treintena de chicos de Son Servera. Como era un adelantado, se los quiso llevar a Barcelona, a fin de que visitaran museos, exposiciones... Se lo expuso al rector, a la vez que le planteó si él debía pedir permiso al obispo. El rector no lo creyó necesario, pero lo denunció. A la vuelta del viaje, nuestro amigo, se encontró con una carta del obispo en la que le prohibía acercarse a Son Servera en diez quilómetros a la redonda. Así es que los chicos se quedaron sin profesor de cultura general.
—Lamentable. ¿Y en qué año ocurrió?
—Sería en el 35. Un sábado, mientras cenábamos, vinieron unos padres a buscar a mi hermano para que les acompañara a hablar con el rector. Al día siguiente, circuló el rumor de que en Joan, juntamente con aquellos padres, le había amenazado con una pistola. A partir de aquí empezó su desgracia. Los informes de él que proporcionó la iglesia siempre fueron malos.
—A su hermano se le acusó de haber traicionado el Bando del 10 de octubre del 36.
—Verá, estando preso en el Castell de Bellver, un día llovía y la franja roja de la bandera se fue destiñendo hasta adquirir su color inicial, el morado.
—Milagro.
—Ante la escasez de banderas, con toda seguridad se trataba de una bandera republicana que había sido teñida. Y, como no hay nada más terrible que la incultura, uno de los presos, empezó a armar bulla: «Sa bandera vol esser des nostros, ja, ja ,ja». Los presos se arremolinaron y el teniente disparó al aire. Los hizo formar y tomó varios nombres. En Joan, por desgracia, vestía pijama y llevaba barba, lo cual le debió llamar la atención al teniente. Por la noche los trasladaron a la torre.
—Al parecer estos hechos tuvieron lugar el doce de octubre.
—Luego todo fue muy rápido. Durante los tres días que mediaron entre el juicio y su muerte, se negó a comer, encontraron los chuscos de pan en un rincón. La única satisfacción es que cuando entró en capilla estuvo acompañado por un cura que había sido compañero suyo en el seminario y todo el rato hablaron de nosotros, de la familia.
—¿Eso, qué había sido de ustedes?
—Al principio de la guerra nos quedamos en Son Servera, pero llegó un momento en que nos faltó la comida y la única que teníamos era la que comprábamos en un café de la plaza, unas pocas lentejas y un huevo duro. Como nos llegaban noticias del desembarco, nos escondimos en el sótano de Can Petllonga. Mi hermana y yo, con la espalda contra la pared, nos llegábamos hasta casa y nos traíamos un termo lleno de café que repartíamos con los demás refugiados. Pero yo, que soy sensible a los olores, no podía aguantar por más tiempo allí dentro. Al final decidimos irnos a Artà.
—¿Cómo?
—A pie. Y ya nos cruzamos con personas conocidas que nos despreciaron. Nos paramos en la finca de son Xerubí y desde allí divisamos tres barcos de guerra iluminados, eran los de Bayo. Y otra vez nos pusimos en camino, hacia Artà. Pasó un carro y mi madre le pidió al conductor que por favor me acercara a mí hasta las afueras del pueblo. «Está encomenada» le dijo.
—Embarazada.
—En Artà fuimos a Can Sopes, una casa de comercio que nos debía obligaciones y nos dieron con la puerta en las narices. Luego nos dirigimos a Can Joan Escola, que nos había hecho los muebles cuando me casé, <> que incluso nos dejaron una vivienda. Pero nosotros estábamos preocupados <> se habían ido con lo puesto. Así que nos trasladamos a Palma para hacerles llegar algún paquete. Y mire lo que pasó: en nuestra ausencia, justamente encima de la casa que ocupábamos en Arta cayó una bomba.
—Providencia divina.
—Y mató a dos mujeres que pasaban por delante: na Magdalena Egea y su madre. Aquellos días nos alimentábamos de sandía, no había dinero para más. Ahora he tenido un lapsus: ¿no le he dicho que los fascistas nos exigieron las llaves de la casa de Son Servera, ¿verdad?
—No.
—Entraron, nos dejaron la ropa sucia en el comedor, se orinaron encima y se pusieron la ropa nueva y limpia de los tres hombres de la casa. Se lo llevaron todo. Coches y camiones desvalijaron la tienda. Y en estas circunstancias, el 14 de octubre le montan un consejo de guerra sumarísimo a mi idolatrado hermanito. Fue a las cuatro de la tarde en el Cuartel de Infantería de Palma. Una tía nuestra había estado de nodriza en casa del juez instructor, el teniente coronel Manuel Palou de Comasema y Moltó. El día diecinueve, ella y mi madre tomaron el tren y se vinieron a Palma para pedirle clemencia. Como el señor juez no estaba en casa, le esperaron en el salón. Cuando las vio se agarró a una silla, cabizbajo, y así se quedó. No pronunció palabra. Luego supimos que acababa de presenciar la muerte de mi hermano.
—Me pone usted los pelos de punta.
—Y como mi madre estaba en Palma, me tocó a mi recibir la noticia. Me la dio un compañero suyo de ca s'Hereu. «Lo han liquidado», me dijo. Caí desmayada. Mi madre lo supo de regreso a casa. Lo pasé muy mal. Soy sensible y nerviosa, porque de niña tuvo meningitis. No entiendo cómo he podido llegar a la edad que tengo.
—Y su padre, ¿cómo encajó el golpe?
—Al cabo de un mes y medio lo dejaron en libertad. Lo divisé de lejos, regresaba acompañado de Melcion Santandreu, un médico, y de Jaume Tous, un fadrí de casa bona. Enlutada de arriba a abajo y embarazada, me fui corriendo a su encuentro, calle abajo. «Què passa?», me preguntaba. «O no ho sabeu? O no sabeu que ens han mort en Joan?» Llegué a desear la muerte, porque la vida me resultaba una carga. Siempre tengo lágrimas para llorar a mi hermano y no me lo quito del pensamiento. En los primeros años que siguieron a su muerte, per Tots Sants, cogía <>, y me pasaba el día sentada ante su tumba."

Capellà, Margalida. "Entrevista con Isabel Vidal"·. Republicanas del 36 (XVII). Dominical. Última Hora. 14 de setembre de 2003

---------------------------------------------------------------------

"De família catòlica benestant de Son Servera. Estudià al seminari de Palma, però prest deixà la carrera religiosa per adreçar-se cap a la de dret. Tot i que no tenia afiliació política, els primers dies del mes d'agost de 1936 fou empresonat al castell de Bellver, juntament amb son pare, Jaume Vidal Portell, i d'altres de Son Servera, com el metge Melcion i Jaume Tous. Dia 12 d'octubre el cel estava encapotat. Tot i que començà a ploure, els presos sortiren a passejar. Mentrestant, Joan era a un racó de la seva cel·la llegint La Almudaina, que un soldat li havia passat clandestinament. Al pati seguia plovent i la bandera començà a destenyir-se: com que quan va esclatar l'aixecament militar no hi havia prou banderes monàrquiques s'hagué de tenyir de vermell la franja morada de la republicana. El que no s'esperaven mai és que amb un dia de pluja la bandera es destenyís. Els presos en feren bulla. A la tarda els feren sortir a tots al pati i formar. Se'n portaren tres: un de sudamericà, un de Palma i en Joan. El 13 d'octubre es féu un consell de guerra sumaríssim als tres que havien pres com els amotinadors, i dia 19 d'octubre de 1936 els mataren en el recinte del castell de Bellver."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

VIÑAS, Gabriel"A l'Escola Normal [de Ciutat de Mallorca] la repressió va ser especialment dura. Es va afusellar el catedràtic José María Olmos. José María Eyaralar va ser empresonat, i entre els catedràtics depurats es trobaven Rosa Roig i Mercedes Usúa, catedràtica de Matemàtiques, així com Gabriel Viñas, catedràtic de Pedagogia i pare de les professores Cèlia i Encarna Viñas, que es va haver de dedicar a fer de comptable"

"Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions". Joana Maria Roque. PISSARRA. Revista d'ensenyament de les Illes.Núm. 117. Setembre-octubre de 2004
JORDÀ OLIVER, AntoniPina - Castell de Bellver (?)"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONES DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA Data: Juny 2005
Nom: Antoni Cognoms: Jordà Oliver
Data de naixement: Setembre 1892 Localitat: Pina
Estat civil: Casat Ofici: Pastisser
Militància política (partit polític, sindicat): Partit Socialista

Circumstàncies de la “desaparició”:

"Dia 3 d’agost del 36 el van anar a cercar a casa nostra uns falangistes del poble, el van ficar dins un camió i el van dur a ell i un grup de homes més a Palma. Era un home molt conegut al poble per la seva militància i les seves conviccions. Jo tenia 20 anys i també eren conegudes les meves idees esquerranes, durant la república acompanyava sempre al meu pare als mítings i a vagades i participava, també escrivia al diari “ Nuestra Palabra “, vaig estar detinguda a casa durant 4 hores encanonada per els falangistes del poble en deien que en afusellarien fins que va vindre el meu pare i el sen van dur a ell.

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.: 1,78 aprox. Color de cabell: Moreno Color ulls: Marrons
Edat: 45 Duia barba o bigoti?.No
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)? Era un home molt fort i alt
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?

Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?

"Al Castell de Bellver fins el dia 5 de març de 1937. La darrera carta és del dia 1 de març. Jo li portava el menjar al castell i em jugava la vida perquè si alguns falangistes del poble em veien per la presó em vien promès la mort. El vaig cercar per tot, fins que vaig aconseguir per influència d'una amistat anar a parlar amb el capità Real, que era el responsable dels presos del Castell i que estava al carrer de la Missió, i davant meu va treure uns llibres de registres de presos i en va mostrar la inscripció del meu pare que deia: Antonio Jordá Oliver puesto en libertat el dia 5 de Marzo de 1937.

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?

Cartes, fotos, fe de mort aconseguida anys després de la desaparició pel secretari d'Algaida, que era amic de la família. Va fer servir la identitat d'un desconegut que no havia estat identificat per ningú feia ja anys trobat mort el terme municipal d'Algaida per registrar la mort del meu pare, però les dades no coincideixen, ja que el meu pare encara era viu, estava tancat el castell i tinc cartes que així ho demostren.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ
Nom: Maria Cognom: Jordà Fiol

Relació amb el desaparegut: Filla

Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm

ALOMAR MAS, AntoniLlubí-Petra (?)"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA Data: Setembre 2005

Nom: Antoni Cognoms: Alomar Mas
Data de naixement: Localitat: Llubí
Estat civil: Casat Ofici: Rellotger

Militància política (partit polític, sindicat): "Ignoro si estava afiliat a cap partit, però si sé que era republicà. Jo només tenia 8 anys i la meva germana 11."

Circumstàncies de la “desaparició”:

El mes d’agost de 1936 el van vindre a cercar a casa nostre, a Manacor. Segons hem sabut després el van acusar de tindre una emissora a casa, comunicar-se i passar informació al bàndol republicà. Eel van tancar dues vegades, una els primes dies d’agost però el van amollar; ens va contar que un horabaixa va sortir al terrat i un capellà veïnat el va veure. Hores després el van venir a cercar els falangistes del poble."

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.: 1,75 aprox. Color de cabell: Moreno Color ulls: Marrons
Edat: 43 Duia barba o bigoti? No

Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?

Coneixeu on va estar detingut i en quines dates?

"El van tancar els primes dies del mes d’agost. Vva estar uns 8 dies tancat al calabós de la policia de Manacor. El mateix dia que van tancar a la meva mare a ell al van alliberar, però uns dies més tard el van tornar a tancar i a finals de setembre del 36 el van assassinar juntament amb ma mare, no sabem exactament a on, però sospitem per informacions posteriors, que els seus cossos puguin ser al poble de Petra concretament al cementiri."

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?

Fotos, certificat de matrimoni.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Francisca Cognom: Alomar Mas

Relació amb el desaparegut: Filla

---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm

----------------------------------------------------------------------

"Era rellotger i vivia a Manacor. Tenia quaranta-dos anys, esposa i dos fills. Desaparegué la segona quinzena d'agost del trenta-sis, juntament amb la seva muller, Margalida Jaume"

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

Diario de Mallorca
24 de diciembre de 2006

Francisca Alomar Jaume. ´Vete tranquilo ya están muertos, los dos, no necesitan nada´

MARIA LÓPEZ. PALMA.

"Primero se llevaron a mi padre. Al cabo de una semana lo dejaron marchar y vinieron a buscar a mi madre. Ella nos dijo que tenía que hablar con un inspector de Palma para que liberaran a mi padre, pero ya no la soltaron. Una mañana, al cabo de siete u ocho días, mi hermana y yo nos despertamos, las puertas de la casa bien abiertas y mi padre que no lo encontrábamos y hoy aún lo buscamos. Nos dejó dormiditas en la cama. Debió ser que vinieron de madrugada, fue la primera quincena de agosto del 36". Francisca Alomar Jaume tenía siete años y su hermana mayor 11 cuando sus padres fueron apresados y asesinados por los falangistas. El matrimonio se había establecido en Manacor, aunque eran de Llubí. Antoni Alomar, relojero, y Margalida Jaume, su mujer, que estaba embarazada de siete meses, fueron acusados de tener una emisora clandestina con la que se comunicaban con Bayo. "No sé si eso es verdad", dice Francisca, pero ella cree que la muerte de sus padres se debió a cuestiones totalmente ajenas a la contienda: "Creo que fue por envidia, o por alguien que les debía dinero". Los vecinos las recogieron hasta que su abuelo paterno, de Llubí, las fue a buscar. "Mi abuelo regresó a Manacor para ir a buscar nuestra ropa y fue a ver al alcalde, el capitán Jaume, que era muy cabrón, lo puedes poner, si está en el infierno me oirá. El alcalde tenía las llaves de nuestra casa y se las dio a mi abuelo para que pudiera entrar. "Coge las cosas de las niñas y vuelve a Llubí", le dijo. Mi abuelo dijo que quería saber si su hijo y su nuera necesitaban algo Le puso la mano en el hombro y le dijo: "Vete tranquilo, ya están muertos los dos, no necesitan nada". Mi abuelo cayó desmayado". Huérfanas de padre y madre, las hermanas Alomar pasaron una infancia "terrible". A la pena por la falta de los padres se sumó la miseria de la guerra y la posguerra. Pasaban de la casa de un familiar a la de otro. No tenían medios para mantenerlas; tampoco a sus propios hijos. "Nosotras que en invierno llevábamos zapatos rusos y en verano sandalias, nos vimos andando descalzas por el rostoll, yo lloraba y me decían: "Ya te acostumbrarás". Tampoco pudieron volver a la escuela "Mi padre iba al café de los republicanos, nada más. Mi madre no sabía leer ni escribir, ¿crees que tienen pinta de criminales?", pregunta Francisca mientras enseña el retrato de su familia. Su esperanza es saber dónde se hallan sus restos. "A los setenta años he empezado a llevar flores a mis padres". Francisca acude cada año al homenaje a las víctimas del franquismo que se hace en Manacor, aunque no tiene la certeza de que estén allí. Hace sólo unos pocos años que ha podido volver a hablar de lo ocurrido, que intenta restablecer la memoria de sus padres. "En más de sesenta años de matrimonio nunca hablé con mi marido de esto". Hace poco Francisca ha conocido detalles terribles del cautiverio y muerte de sus padres y también la certeza de que los que participaron en su asesinato estaban muy cerca: "Aquí hay muchos que llevan reloj sin haberlo pagado", le advirtió un vecino a Francisca. Francisca quiere saber, pero es consciente de que el tiempo ha borrado muchos rastros y que muchos de los que podrían informarle ya han muerto. Por eso lamenta una ocasión perdida en que pudo preguntar a uno de sus verdugos, qué había pasado: "En Manacor lo conocían como En Pep i la resta, Pep Sastre, se llamaba, era muy cabrón; fue comisario de noche aquí. Vino a pedirme perdón por todo lo que habían pasado mis padres. Tuve la ocasión de preguntarle dónde estaban, pero tú crees que yo pude... "Si me los devuelves te perdonaré", le dije. Me dijo que aunque estaba delante, él no los mató "podrías haber dicho que respondías por ellos". Me contestó que no se le ocurrió". "Me vino a pedir perdón. ¿Tú crees que esto se puede perdonar?". A partir de ahí se impuso la ley del silencio y el miedo. No se decía nada del asunto porque se las tachaba de rojas, recibían insultos y tenían que oír cosas como éstas: "Debían ser muy malos si los mataron".

---
Maria López. El triste verano de 1936. Diario de Mallorca. 24/12/2006

http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/217.pdf
JAUME VANRELL, MargalidaLlubí-Petra (?)"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA Data: Setembre 2005.

Nom: Margalida Cognoms: Jaume Vanrrell
Data de naixement: Localitat:Llubí
Estat civil: Casada Ofici: Rellotgera

Militància política (partit polític, sindicat): Republicana

Circumstàncies de la desaparició:

"El mes d’agost del 36 van tancar el seu home(el meu pare ). Després de 8 dies un falangista va venir a casa a parlar amb ella; jo hi era. Molt discretament li va demanar que l'acompanyés a la comandància de la policia per interrogar-la sobre el seu home, ja que venia un inspector de Palma i molt probablement l'allibertaria. La meva mare el va creure i el va acompanyar voluntàriament. Mos va dir a nosaltres que tornaria de seguida amb el pare, però no havien passat 10 minuts i el meu pare va arribar a casa; quan li vàrem contar el que havia passat ja se va malpensar i em va enviar a mi a veure perquè no tornava ma mare; la vaig poder veure asseguda a la comandància esperant per ser interrogada; li vaig dir que mon pare era a casa, però no la van deixar marxar i el matí següent ja era tancada a la presó. Uns dies més tard, quan la meva germana i jo ens vam despertar, les portes eren obertes i a casa no hi havia ningú; se n'havien portat el meu pare i nosaltres érem soles. Mai més els vam tornar a veure. La meva mare estava embarassada de 7 mesos."

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.: 1,65 aprox. Color de cabell: castany clar Color ulls: verds- marrons
Edat: 41 Duia barba o bigoti?
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?

"La meva mare estava embarassada de 7 mesos."

Duia cap objecte que la identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?
Coneixeu on va estar detingut i en quines dates?

"Als calabossos de la policia de Manacor. També hi havia guàrdies civils i falangistes, a mitjans del mes d’agost del 1936, i per setembre la van assassinar juntament amb el meu pare. Un conegut del poble de Petra la va veure morta dins una fossa amb altres cossos al cementeri de Petra."

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?

Fotos, certificat de matrimoni i de defunció.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Francisca Cognom: Alomar Mas

Relació amb el desaparegut: Filla

---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm

----------------------------------------------------------------------

"Era rellotger i vivia a Manacor. Tenia quaranta-dos anys, esposa i dos fills. Desaparegué la segona quinzena d'agost del trenta-sis, juntament amb la seva muller, Margalida Jaume"

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

Diario de Mallorca
24 de diciembre de 2006

Francisca Alomar Jaume. ´Vete tranquilo ya están muertos, los dos, no necesitan nada´

MARIA LÓPEZ. PALMA.

"Primero se llevaron a mi padre. Al cabo de una semana lo dejaron marchar y vinieron a buscar a mi madre. Ella nos dijo que tenía que hablar con un inspector de Palma para que liberaran a mi padre, pero ya no la soltaron. Una mañana, al cabo de siete u ocho días, mi hermana y yo nos despertamos, las puertas de la casa bien abiertas y mi padre que no lo encontrábamos y hoy aún lo buscamos. Nos dejó dormiditas en la cama. Debió ser que vinieron de madrugada, fue la primera quincena de agosto del 36". Francisca Alomar Jaume tenía siete años y su hermana mayor 11 cuando sus padres fueron apresados y asesinados por los falangistas. El matrimonio se había establecido en Manacor, aunque eran de Llubí. Antoni Alomar, relojero, y Margalida Jaume, su mujer, que estaba embarazada de siete meses, fueron acusados de tener una emisora clandestina con la que se comunicaban con Bayo. "No sé si eso es verdad", dice Francisca, pero ella cree que la muerte de sus padres se debió a cuestiones totalmente ajenas a la contienda: "Creo que fue por envidia, o por alguien que les debía dinero". Los vecinos las recogieron hasta que su abuelo paterno, de Llubí, las fue a buscar. "Mi abuelo regresó a Manacor para ir a buscar nuestra ropa y fue a ver al alcalde, el capitán Jaume, que era muy cabrón, lo puedes poner, si está en el infierno me oirá. El alcalde tenía las llaves de nuestra casa y se las dio a mi abuelo para que pudiera entrar. "Coge las cosas de las niñas y vuelve a Llubí", le dijo. Mi abuelo dijo que quería saber si su hijo y su nuera necesitaban algo Le puso la mano en el hombro y le dijo: "Vete tranquilo, ya están muertos los dos, no necesitan nada". Mi abuelo cayó desmayado". Huérfanas de padre y madre, las hermanas Alomar pasaron una infancia "terrible". A la pena por la falta de los padres se sumó la miseria de la guerra y la posguerra. Pasaban de la casa de un familiar a la de otro. No tenían medios para mantenerlas; tampoco a sus propios hijos. "Nosotras que en invierno llevábamos zapatos rusos y en verano sandalias, nos vimos andando descalzas por el rostoll, yo lloraba y me decían: "Ya te acostumbrarás". Tampoco pudieron volver a la escuela "Mi padre iba al café de los republicanos, nada más. Mi madre no sabía leer ni escribir, ¿crees que tienen pinta de criminales?", pregunta Francisca mientras enseña el retrato de su familia. Su esperanza es saber dónde se hallan sus restos. "A los setenta años he empezado a llevar flores a mis padres". Francisca acude cada año al homenaje a las víctimas del franquismo que se hace en Manacor, aunque no tiene la certeza de que estén allí. Hace sólo unos pocos años que ha podido volver a hablar de lo ocurrido, que intenta restablecer la memoria de sus padres. "En más de sesenta años de matrimonio nunca hablé con mi marido de esto". Hace poco Francisca ha conocido detalles terribles del cautiverio y muerte de sus padres y también la certeza de que los que participaron en su asesinato estaban muy cerca: "Aquí hay muchos que llevan reloj sin haberlo pagado", le advirtió un vecino a Francisca. Francisca quiere saber, pero es consciente de que el tiempo ha borrado muchos rastros y que muchos de los que podrían informarle ya han muerto. Por eso lamenta una ocasión perdida en que pudo preguntar a uno de sus verdugos, qué había pasado: "En Manacor lo conocían como En Pep i la resta, Pep Sastre, se llamaba, era muy cabrón; fue comisario de noche aquí. Vino a pedirme perdón por todo lo que habían pasado mis padres. Tuve la ocasión de preguntarle dónde estaban, pero tú crees que yo pude... "Si me los devuelves te perdonaré", le dije. Me dijo que aunque estaba delante, él no los mató "podrías haber dicho que respondías por ellos". Me contestó que no se le ocurrió". "Me vino a pedir perdón. ¿Tú crees que esto se puede perdonar?". A partir de ahí se impuso la ley del silencio y el miedo. No se decía nada del asunto porque se las tachaba de rojas, recibían insultos y tenían que oír cosas como éstas: "Debían ser muy malos si los mataron".

---
Maria López. El triste verano de 1936. Diario de Mallorca. 24/12/2006

http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/217.pdf
CUNILL, JoanPalma - Santa Maria de Cadis?SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA

Nom: Joan
Cognoms: Cunill
Data de naixement:
Localitat: Palma
Estat civil: Casat
Ofici: Forner

Militància política (partit polític, sindicat):

Circumstàncies de la “desaparició”:

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.:
Color de cabell:
Color dels ulls:
Edat:
Duia barba o bigoti?

Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)? Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb el nom)? Coneixeu on va estar detingut i en quines dates?

"Al Penal de Sta. Maria de Cadis, ja que per Juliol de 1936 es trobava fent feina a Cadis. El 23 d'octubre de 1937 li van dir a la meva mare, quan ella anava a portar-li roba neta, que l'havien alliberat. Ella no ho va creure, i els va demanar les seves pertinences; li van donar una camiseta vella i un cinturó romput. Quan va arribar a casa va descobrir un tros de paper amagat al cinturó; era un escrit de mon pare, ens demanava que tornéssim a Palma amb els seus pares; així ens podrien ajudar si a ell li passava res dolent."

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?

Cartes, fotos.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Maria Cognoms: Cunill

Relació amb el desaparegut:

---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm
MERCANT REBASSA, JoanPalma - ?"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA
Data: Juliol 2005

Nom: Joan
Cognoms: Mercant Rebassa
Data de naixement: 14 de Febrer de 1914 Localitat: Palma
Estat civil: Fadrí
Ofici: Corder
Militància política (partit polític, sindicat): Partit Comunista

Circumstàncies de la “desaparició”:

"El 27 de juliol de 1936 va ser pres per la Guàrdia Civil per les platges del Molinar junt un grup de companys del partit. Els acusaren de passar informació al bàndol contrari i/o voler passar-se als republicans."

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.:1’75 Aprox.
Color de cabell: Ros
Color dels ulls: Blaus
Edat:20
Duia barba o bigoti? No

Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?

"No, era un jove molt ben plantat, cridava l'atenció pel seu físic."

Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)? Coneixeu on va estar detingut i en quines dates?

"Al Castell de Bellver. Vàrem saber pel conductor de la presó, que era conegut del meu pare, que a ell personalment li ordenaren que anés a recollir uns presos al castell, i els dugués a la comissaria de la Guàrdia de Seguretat, que estava a la plaça de Sta. Magdalena de Palma. Això va ser el dia 4 de gener de 1937; el torturaren tot el vespre a ell i a 9 homes més del Partit Comunista, i a la matinada del 5 al 6 de gener els tragueren i els assassinaren no sabem a on. Jo tenia 11 anys quan el mataren, i per mi el meu germà gran era com un déu, jo l’admirava i estimava moltíssim."

Teniu cap document sobre el desaparegut (cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició)?

Cartes, fotos.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Catalina
Cognoms: Mercant

Relació amb el desaparegut: Germana"

---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm

---------------------------------------------------------------------

"DOMINICAL Republicanas del 36 (XXXIV)
Domingo, 18 de enero de 2004

ENTREVISTA CON Catalina Mercant

Por Margalida Capellà

Preso en el Castell de Bellver, el 31 de diciembre del 36, Joan Mercant, veintidós años de edad, tesorero del Partido Comunista, cordelero de profesión y vecino de la calle dels Socors, escribió una última carta. «Apreciados padres y hermanos: pongo de manifiesto que estoy bien de salud, igual deseo para vosotros...», decía. Y acababa así: «Sin más se despide vuestro hijo y hermano, completamente agradecido de vosotros. Memorias para todos los amigos y vecinos». A partir de esta fecha, nada más se supo. Según su hermana, murió fusilado el cuatro de enero. Catalina Mercant, (Palma, 1923), es una mujer afable, que me enseña fotografías de tiempos felices, cuando los
militantes del PC, ajenos a lo que se les avecinaba, iban de excursión. Además, me deja hurgar entre sus papeles; recibos de luz, pólizas y un diploma que lefue concedido a ella en el 92 por su participación «en el baile de la rumba». I això posaràs?», me pregunta.


«La muerte de mi hermano nos dejó arruinados»
«En Joan cantaba en el coro del Partido Comunista»

—Es que bailar, ya sea rumba o mambo, define un carácter.
—Yo me crié en un ambiente alegre. Éramos cinco hermanos. Con los vecinos de la calle del Socors manteníamos una relación casi familiar. Mi hermano Joan era simpático. Aurora Picornell lo encontraba muy guapo y su hermana, na Llibertat, sí que sí. "Ja ve en Mercant", decían sus compañeros cuando llegaba a la sede del Partido, situada en un primer piso de la calle de Anselm Clavé; Allí se organizaban fiestas, bailes, el ball de sa gra-nera, ¿lo has oído nombrar?
—Personalmente, acumulo más conocimientos del baile de la patata. Pero no importa.
—En Joan, siempre bromeaba con nuestra madre: "Ma mare, veniu. Quan governin els comunistes hi haurá llibertat". Y ella, fina y delgadita como era, poquita cosa: "ai! Jo pas molta de pena per tu". Los años de la República fueron preciosos. En Joan cantaba en el coro del Partido Comunista.
—¿Y qué cantaba?
—"Unidos vienen cantando los proletarios/ avanza y avanza el proletariado..." Y aquí Ignasi Picornell, el padre de Aurora, gritaba: ¡Visca! Y el coro continuaba... Yo hablé en el transcurso de un acto que se celebró en la Casa del Poblé. Era una niña.
—¿Y qué dijo?
—"Camarades, en nom deis pio-ners del Partit Comunista vos salut i deman ais pares que indiquin ais seus filis el camí per arribar al Partit". A los niños aleccionados en la doctrina comunista se les llamaba pioneros. Y desde pequeños ya participaban de ciertas actividades, como podían ser las excursiones o las fiestas que organizaban los afiliados. Todo fuera por el Partido. Mi hermano asistía a clase por las noches y, para poder estudiar, se compró una mesa escritorio y una lámpara, que aún guardo. En casa éramos pobres, yo era aprendiz de modista, pero a veces también ayudaba a mi padre, en la cordelería.
—Padre e hijo ejercían de cordeleros, ¿verdad?
—Así es. Cuando mi hermano se ausentaba -precisamente al estallar la guerra tenía que viajar a Madrid para asistir a un congreso en el que intervendría Largo caballero-, mi padre le decía a mi madre: "Envia'm sa nina". Fueron preciosos aquellos años. Pero la sublevación militar, se veía venir. Mi madre lo decía.
—¿Qué decía?
—"Tants de caps, tants de barrets..." La muerte de mi hermano nos dejó arruinados.
—¿Cómo fue?
—La guerra estalló en domingo. Las vecinas subían a casa: "Madó Maria, madò Maria, diuen que maten als rojos. El fascistes volen matar als comunistes. I en Joan on es?". "Dorm. I no faceu tant de renou que el despertareu", les suplicaba mi madre. Era tanta la algarabía que nos vimos obligados a cerrar la puerta de abajo, la que daba a la calle. En eso oímos cuatro aldabazos. Cuatro, porque nuestro piso era el cuarto, Quien los daba era Gabriel Mas, un compañero de partido que buscaba a mi hermano. " I en Mercant?", preguntó. Has de saber que entonces nos llamábamos por el apellido. Mi hermano era en Mercant y yo na Mercant. En Joan salió de su habitación: "Qué passa? Qué passa?" "Hi ha guerra", le dijimos.
—Adiós a las excursiones, al coro, a las clases nocturnas...
—Se mostraba molesto, mi hermano: "Ma mare perqué no m'heu despertat? No veis que no vull quedar malament davant els meus com-panys", Y se fue en compañía de su amigo. Mi hermana Margalida, que era la novia de Guillem Mas, constructor y hermano de Gabriel, nos tranquilizó: "Jo sabré on van". Cogió una cesta con berenjenas y salió en su búsqueda. Pero, ya, en la Porta de Santa Antoni, se encontró con un control de falangistas con metralletas que le dieron el alto.

Ella, guapa joven y decidida, lo tuvo fácil: les dijo que venía del mercado y que se iba para su casa.
—De ahí lo de las berenjenas. ¿Pero, en domingo, había mercado?
—Ido.., Entonces se encaminó hacia la carretera de Manacor, hacia un solar de su novio en el que había una casucha que sólo se utilizaba para guardar herramientas. Y allí estaban todos: Gabriel Mas, mi hermano y algunos otros. Luego, decidieron esconderse en una casa de campo que estaba cerca de Can Pastilla y que pertenecía a un compañero del Partido. Lo supimos porque justamente un amigo mío los vio. Y me lo dijo: "Cati, he vist el teu germá per Can Pastilla, li he demanat que feia per allá i m'ha dit que esperava el desembarc".
—¿En Can Pastilla? Anda que no se equivocaron...
—Al poco los detuvieron. Se encontraban muy cerca del mar, cuando pasó un coche de policías. Se los llevaron al Castell de Bellver. Nosotros los sábados le traíamos el boliquet a mi hermano, pero no nos lo dejaban ver. Un día sin más se presentan en casa unos policías. ¿Sabes.,.? Se trataba de aquellos policías vestidos de azul oscuro que dabah^tanto miedo. Venían para un reconocimiento y toda la calle andaba alborotada: "A ca mestre Mercant hi ha policies!". Llenaron tres sacos de papeles, porque en Joan guardaba muchos ejemplares de Nuestra Palabra.
—La publicación del Partido.
—Va esser molt gros tot això... Una tarde, a eso de las tres, desde el terrado, presencié la captura del padre de na Joana Ribas, mi mejor amiga. En el Barrio Chino, este señor, juntamente con otro republicano, se había escondido en casa de unas "pupulas". Pero se ve que alguna vecina los denunció.
—¿Una valenta pupula? (Nota aclaratoria: las pupulas, en el léxico de Catalina Mercant son prostitutas)
—Una valenta veinada. Fue espantoso. Los policías, aquellos que iban vestidos de azul, los amenazaban desde la calle: "Cobardes, os mataremos". Y ellos dos, que iban armados, tampoco callaban: "No ens agafareu". Yo lo oía todo. Los mataron, les echaron encima una manta de soldado y, trup, los echaron al camión. Corriendo me fui a casa de Joana y no había nadie. Corriendo me fui a casa de su abuela y me encontré una escena desoladora, con su madre desmayada. Cada domingo Joana y yo íbamos al cine. Tras la muerte de su padre tuvimos que dejarlo, porque ella debía guardar luto.
—Y, a todo esto, su hermano continuaba en el Castell de Bellver.
—Sí. Un vecino nuestro, mestre Biel, era cazador y vendía parte de su caza a un militar que era una buena persona. Mestre Biel, que quería mucho a mi hermano, le explicó el caso y le rogó que nos concertara una visita. Un sábado por la tarde, mi padre, acompañado del militar, partió hacia el Castell de Bellver, pero no pudo bajarse del coche porque se había hecho sus necesidades encima. Piensa que mi padre era tan respetuoso que, en cuanto veía a un hombre bien vestido, se sacaba la gorra. "No vos preocupeu, vos hi duré un altre dia", le prometió el militar.
—¿Y cumplió su palabra?
—Ya lo creo. Logró que mi padre entrara en el Castell como si fuera un trabajador, cargado de cajas. Y los dos, padre e hijo, lograron verse de lejos. Nosotros éramos pobres, pero teníamos unos tíos que eran

los dueños de Confecciones Fiol, en la calle Sindicat. Y como en la tienda, tras el mostrador, había dos pieles de cordero a modo de alfombra, mi hermano en una nota nos las pidió, porque dormía en el suelo y había mucha humedad. Así que se las mandamos. Nosotros cada sábado le dejábamos el boliquet, hasta que un sábado nos comunicaron que había salido en libertad. El día de Reyes, nos disponíamos a comer y desde abajo llamaron a la puerta.
—Cuatro aldabazos.
—Mi padre bajó y, al subir, estaba lívido. Se moría. Havíem fet brou i sopa de pinyonet, pero ya no la probó. Quien había llamado era un chófer, conocido nuestro, que ya antes de la guerra conducía presos hasta la cárcel de los capuchinos. "Mestre Mercant, no vos vull enganar..." Este hombre le contó la verdad a mi padre, aunque a mí, como era tan joven, me la escondieron. A partir de este momento mi madre, juntamente con la mujer de mestre Mas, un carpintero de la calle Ballester que también estaba desaparecido, empezaron a buscar en el cementerio de Palma, por si encontraban sus ropas. Y lo que decía mi madre: "Si fos al cementeri, el bolic d'en Joan es veuria tot d'una, perqué faria embalum amb les dues pells de xot".
—Y no desatinaba, no.
—Pasado algún tiempo nos visitó un preso que, en Bellver, había estado con él. Recordó que un día le había dado la mitad de un huevo hervido. Nos dijo que a un preso que entró desesperado de dolor de garganta, con un tenedor desinfectado, le agujereó las anginas y se las curó. Y también nos dijo que murió como un valiente: "Camaradas, no nos dan la libertad. Nos van a aplicar la ley de fugas". Luchó, no se entregó fácilmente. Lo sacaron del Castell en un estado lamentable. Y, en mi casa, dolor y llanto. Mi madre buscaba su cadáver como una loca. Fue al cementerio de Manacor, al de Porreres...
—Y nada.
—Nada. Cuando mi amiga Joana Ribas ya podía ir al cine, era yo la que estaba de luto por la muerte de mi hermano, que además era mi padrino. Yo, al igual que él, me siento comunista. En una ocasión quise entrevistarme con el ex president Antich. No fue posible. Quería pedirle que honrara la memoria de estos muertos. A veces se les ha homenajeado, pero cuando no hay pasta, poco se puede hacer... Pasaron los años y la historia de mi hermano nos iba quedando lejos. Y como por él nos preocupamos tanto y tanto..."

---
Capellà, Margalida. Entrevista con Catalina Mercant. Republicanas del 36 (nº XXXIV). EL DOMINICAL. Domingo, 18 de enero de 2004.

---------------------------------------------------------------------

"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
BELTRAN SALVÀ, Llorenç. Inca - Inca"Va néixer a Inca l'any 1877. El seu ofici era barber. Corresponsal a Inca de la coneguda revista politicosatírica Foc i Fum. Políticament, cal qualificar-lo com a home de fondes idees anarquistes, que inculcà al seu fill Miquel. Tot i que no estava afiliat a cap partit polític ni a cap sindicat, s'aproximava a la CNT.
Home amarat d'un gran sentit de l'humor. Segons testimonis orals, sempre anava de berbes, fins i tot durant els moments més difícils de la seva vida.
Al llarg del període republicà s'acusà el seu fill Miquel, exseminarista i exrepublicà, cap del grup anarquista Sol i Llibertat integrat per joves que pertanyien a l'Ateneu, d'atemptar contra les creus de terme de la ciutat, sense cap tipus de prova. Aquell esdeveniment provocà una crisi en el govern municipal. El seu fill Miquel, tanmateix, encara que morí de tuberculosi durant la República, mereix capítol a part i qualque dia hom haurà d'escometre la seva biografia. Jove inquiet i de gran cultura, s'endinsà en l'espinós camí de la literatura, car va escriure una novel·la d'amor titulada Violeta. El seu fou el primer enterrament civil a Inca. Abans de morir deixà per escrit el desig de ser enterrat fora del si de l'Església i, per tant, de no ser enterrat cristianament, la qual cosa fou un escàndol per a la societat conservadora inquera en particular i la mallorquina en general.
Llorenç Beltran Salvà fou, juntament amb Gabriel Buades, redactor fix de la revista Avance.
El 22 de juliol de 1936 fou detingut i traslladat a Can Mir. En un paper que enganxava al mànec del seu gaiato perquè tots els seus companys de presó poguessin assabentar-se'n, escrivia diàriament el darrer comunicat de guerra. Va haver de comparèixer davant dos consells de guerra, l'un celebrat a la sala d'actes de l'Ajuntament d'Inca i l'altre a l'Escola de Belles Arts de Ciutat. Se'l va acusar d'escriure de manera despectiva, grossera i injuriosa contra el Movimiento Nacional i de ser home d'idees extremistes. El diari de Palma La Almudaina relatava de la manera següent el consell de guerra reunit els dies 16 i 17 de febrer i, més tard, el 16 de març de 1937:
"A las 4,30 en la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario de la plaza para ver y fallar la causa instruída contra el paisano Lorenzo Beltran Salvà, alias Barbó, de 66 años de edad, vecino de Inca, por injurias a los dirigentes del Movimiento Salvador de España.
Siendo el presidente el comandants don Tomàs Massot. El procesado fue detenido el día 22 de julio último en un café de la calle Obispo Llompart y conducido a prisión. A la mañana siguiente se le encontró un papel pegado a la pared. Cacheado, se le encontraron escritos satíricos en mallorquín y castellano, jocosos y groseros, con frases injuriosas para el Movimiento Nacional.
El tal Lorenzo Beltran era individuo de ideas extremistas y considerado peligroso, si bien carecía de antecedentes penales. En un comunicado del actual alcalde de Inca se dice que Lorenzo Beltran es un significado agitador que se distinguía por sus revueltas populares."

El fiscal, altrament, manifestava:
"Según la Guardia Civil y el alcalde de Inca es persona de malos antecedentes. Por lo que se le hace responsable de un delito de injurias al Ejército y se pide que se le imponga la pena de 6 años de prisión."
L'advocat defensor al·legà:
"Lorenzo Beltran era el responsable del semanario Foc i Fum en Inca de carácter jocoso y humorista, tratando de hacer gracia a sus compañeros sin mala intención. Solicita la absolución."
Finalment, fou condemnat a mort. Fou executat davant la làpida del cementiri d'Inca el 19 d'agost del mateix any, acusat, llavors, de ser directament responsable d'un delicte d'adhesió a la rebel·lió."

Armengol, Antoni; Armengol, Jaume. "La repressió a Inca. La Repúplica i la Guerra Civil". Editorial Perifèrics. Ciutat de Mallorca. 2005
MATEU FERRER, Bernat Inca - Porreres ?"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONES DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA

Nom: Bernat
Cognoms: Mateu Ferrer (li deien de Can Rinya)
Data de naixement:
Localitat:Inca
Estat civil:Casat
Ofici: Foraviler

Militància política (partit polític, sindicat):
Militant d'Esquerra Republicana Balear i pertanyia el sindicat “La Justicia”.

Circumstàncies de la “desaparició”:

"Jo només tenia tres anys. Vaig a citar les paraules de Guillem Far, veterà militant socialista: <>."

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.: 1’75 aprox.
Color del cabell: Moreno
Color dels ulls: Marrons
Edat: 40 anys Duia barba o bigoti? No

Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?
Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?

"El 13 d’agost de 1936 es va presentar amb el meu oncle Andreu París al quarter de la Guàrdia Civil d’Inca. Després va estar tancat al claustre de St. Domènec, i per setembre el van portar a Palma, a Can Mir, igual que al meu oncle. Un dia ens van dir que l’havien alliberat. Això va ser el dia 15 de març de 1937. Segons Llorenç Capellà l’assassinaren per Porreres, un falangista d'Inca també ho va dir."

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )?

Fotos, Fe de mort.

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Bernat
Cognoms: Mateu

Relació amb el desaparegut: Fill"

---

Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm

----------------------------------------------------------------------

"En Bernat Mateu Ferrer fou pres a can Mir, i “alliberat” 12 de març del 1937. Segons la germana de Rafel Llompart fou assassinat a Porreres juntament amb el grup d'inquers trets de can Mir aquest mateix dia (Rafel Llompart Reynés, Josep Sancho, Emili Sancho, Antoni Sancho i Andreu Paris)".

Maria Antònia Oliver París. Per MHIB. Missatge de 19-10-2005

----------------------------------------------------------------------
"Li deien En Rinya. Tenia uns quaranta anys i era casat. Ofici: foraviler. Partit: Esquerra Republicana. Forma part d'una família durament represaliada, car era germà del batle Antoni Mateu i cunyat d'Andreu París, ambdós també morts. El detingueren el denou de juliol del trenta-sis, mentre prenia cafè en el Centre Socialista i l'empresonaren a Can Mir. Es feren gestions per salvar-li la vida. Un sacerdot, del qual no he pogut esbrinar el nom ni la seva importància dins la jerarquia eclesiàstica, ordenà al Director de la penitenciaria, que no el lliuràs a ningú sota cap pretext. De tota manera no serví de gaire la influència: el senyor Ramonell, policia d'ofici, el va lliurar als ocupants d'un cotxe que rondinava al carrer. De llavors ençà s'ignora tota notícia sobre la seva sort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOYA BAUZA, Baltasar "en Tasà des Castell"Capdepera - ... ?SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA

Data: Juliol 2005.

Nom: Baltasar
Cognoms: Moya Bauza
Data de naixement: 29-03-1899
Localitat: Capdepera
Estat civil: Casat
Ofici: Pedrer
Militància política (partit polític, sindicat): Partit Socialista

Circumstàncies de la “desaparició”:

"Jo tenia dos anys, i per el més de juliol de 1936 uns falangistes del poble el van venir a cercar a casa; el meu pare era del comitè del Partit Socialista, el sen van dur a ell i a altres homes del poble amb una camioneta cap a Palma."

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades són importants):

Estatura aprox.: 1’75 aprox.
Color de cabell: Moreno
Color dels ulls: Marrons
Edat: 36 anys

Duia barba o bigoti?
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
"No ho se, però he sentit contar a ma mare que mon pare patia de malaltia de l’ull (catarates)

Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?

Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?

"El van portar a Can Mir, a Palma. El meu pare tenia molt de caràcter i fortes conviccions ideològiques. Es va negar a fer de picapedrer per la construcció d'unes carreteres i el van castigar portant-lo al vaixell que també feien servir de presó i el van torturar. Un temps després el tornaren a Can Mir, i el dia 15-01-1937, el van posar en “ llibertat “, de llavors ençà no hem sabut res més de mon pare..."

Teniu cap document sobre el desaparegut (cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició)?

"Fotos, certificat de defunció (no coincideixen les dates, ja que el certificat diu que va morir a Manacor el dia 3 de setembre de 1936, i el meu pare per aquestes dates encara era viu i es trobava pres a Can Mir. Tampoc sé perquè posa que va morir a Manacor) certificat de naixement, cartes..."

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Catalina Cognoms: Moya Moll

Relació amb el desaparegut: Filla.
---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm


---------------------------------------------------------
"Li deien En Tasà des Castell i per guanyar-se el pa treia pedra. Havia pertangut al Partit Socialista, però se n'havia apartat una mica, car pretenia situar-se més a l'esquerra. Tenia trenta-set anys sobre les seves espatlles dures, que travessà la metralla. El detingueren l'onze d'agost del trenta-sis i sembla que no l'assassinaren fins al quinze de gener del trenta-set. L'indret de la seva mort també roman boirós. Diuen que morí a Manacor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BERTARD I SEGUÍ, AntoniInca - Cementiri de Ciutat de Mallorca"Cal considerar-lo, juntament amb Andreu Paris Martorell, el líder obrer més important en la història d'Inca.
De primer va treballar d'escrivent a la fàbrica de can Xilles per acabar passant-se a la creixent indústria de la sabata. Llavors s'afilià juntament amb altres companys al sindicat La Justícia, que tanta d'influència exercí en l'obrerisme inquer i de rebot en la política local. De la societat obrera esmentada en fou president en tres ocasions. Aquest sindicat autònom i genuïnament inquer, com s'ha dit en parlar de l'associacionisme, es va fundar a principi del segle xx sota el signe de la independència respecte dels partits polítics i dels sentiments religiosos. La seva fi única i última era defensar la causa obrera.
Com a indiscutible líder obrer, Antoni Bestard participà activament en el I Congrés Balear de la Sabata celebrat a Alaró. Hi acudí en representació dels treballadors inquers del calçat.
De paraula fàcil i encesa, Bestard feia mítings excel·lents, i sovint participà en mítings juntament amb els principals líders obrers de Mallorca. A Ciutat actuà amb Baltasar Carcero, Cosme Salvà i Jaume Bauçà, cenetistes. També s'adreçaren als treballadors els socialistes Simó Fullana i Llorenç Bisbal, que, anys més tard, seria batle de Ciutat. Això s'esdevenia pels volts del 1914. Fou precisament aquell mateix any en què La Justícia, de la mà d'Antoni Bestard, s'integrà en la Federació Regional de Solidaritat Obrera (...)"

Armengol, Antoni; Armengol, Jaume. "La repressió a Inca. La Repúplica i la Guerra Civil". Editorial Perifèrics. Ciutat de Mallorca. 2005

---

"BESTARD, Antoni
Inca
Estava afiliat a la CNT i treballava d'escrivent a la fàbrica de teixits de Can Ensenyat. Sembla que li feren Consell de Guerra a Inca i, con¬demnat a mort l'afusellaren en el cementiri."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


SERRA PASTOR, JosepSóller -"Bon dia!
Som en Jaume Oliver Morell, de Sóller, i voldria formar part d'aquesta llista de correu.
Som besnét del darrer batle republicà de Sóller, Josep Serra Pastor. Era apotecari i li varen confiscar els seus béns, entre ells la farmàcia, va ser repressaliat i condemnat (primer a mort i després a cadena perpètua). L'any 1942, després de més de 7 anys empresonat va ser alliberat.

Així mateix tenim coneixements de què va participar en alguna de les ponències per a la redacció de l'Estatut republicà que mai no va arribar a ser aprovat. Si algú en té més informació m'agradaria tenir-ne coneixement.

Esper poder enviar-vos una biografia (o al menys un resum) ben aviat.

Salut!

Jaume"

---

Jaume Oliver Morell. Missatge per MHIB. 5 de novembre de 2005
GARCÍA-PEÑUELA ORGAZ, EmilioMadrid - ¿?"Emilio García-Peñuela Orgaz era natural de Madrid, on havia nascut el 10 d'octubre de 1899. Delineant de professió, havia obtingut una plaça d'ordenança al Banc d'Espanya i va ser destinat a la sucursal de Palma el juny de 1929. Casat i amb dues filles petites, militava a un partit d'esquerres (la família no sap qual en concret) i va ser detingut a casa seva (un habitatge en el propi edifici del Banc) el 28 de juliol de 1936. Empresonat al castell de Bellver, el 4 de gener de 1937 es va notificar a la seva esposa que havia estat "alliberat". La seva família no va tenir mai més notícies seves."

Miguel Rabal, per MHIB. 19-10-2005

----------------------------------------------------------------------

"SOL·LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA

Nom: Emilio
Cognoms: García-Peñuela Orgaz
Data de naixement: 10-10-1899 Localitat: Madrid

Estat civil: Casat
Ofici: Ordenança del Banc d’Espanya
Militància política (partit polític, sindicat): D’esquerres, però en concret no ho sabem.

Circumstàncies de la “desaparició”: Detingut el 28 de Juliol de 1936 a casa seva, (habitatge en el propi edifici del Banc) fou empresonat al Castell de Bellver i “alliberat" el 4 de gener de 1937. Era delineant de professió, havia obtingut una plaça d’ordenança al Banc de Espanya i va ser destinat a Palma el juny de 1929. Casat i amb dues filles petites , militava a un partit d’esquerres (la família no sap qual en concret).

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.: 1’65
Color del cabell: fosc
Color dels ulls: marró fosc
Edat: 37 anys Duia barba o bigoti? No

Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)? No
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom)?

Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?
Al Castell de Bellver. El 4 de gener de 1937 es va notificar a la seva esposa que havia estat “alliberat”.
El seu nom surt al Boletín Oficial de la província de 12 de novembre de 1936, en un d’aquells edictes de congelació de contes corrents, en l’epígraf “Banco de España (sucursal de Palma) “.
La seva família no va tenir mai mes noticies seves.

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició )? Fotos

DADES DE LA PERSONA QUE FA LA PETICIÓ

Nom: Miquel Cognoms: Rabal Garcia

Relació amb el desaparegut: Nét"

---
Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades a Mallorca. 2005
http://www.memoriadelesilles.org/html/on_son.htm
JULIÀ, JosepAfusellat i desaparegut. Estava casat amb Maria Pascual, també assassinada, en el cementeri de Porreres el 1937, junt amb la seva germana, Antònia Pascual, amb Aurora Picornell i amb Caterina Flaquer.

Maria Antònia Oliver París. Missatge per MHIB. 8-11-2005
LLOMPART REYNÉS, RafelInca - ¿?"Rafel Llompart Reynés fou pres a can Mir, i “alliberat” 12 de març del 1937, segons la seva germana Antònia. Segos ella fou assassinat a Porreres juntament amb el grup d'inquers trets de can Mir aquest mateix dia (Bernat Mateu , Josep Sancho, Emili Sancho, Antoni Sancho i Andreu Paris. En Rafel era mecànic de profesió , anarquista , afiliat a "La Justicia" i del cercle d’amics dels germans Buades."

Maria Antònia Oliver París. Per MHIB. Missatge de 19-10-2005
SANCHO I FORGES, JosepMogente - ¿?"En Josep Sancho fou pres a can Mir, i “alliberat” 12 de març del 1937. Segons la germana de Rafel Llompart fou assassinat a Porreres juntament amb el grup d'inquers trets de can Mir aquest mateix dia(Rafel Llompart Reynés, Bernat Mateu Ferrer, Emili Sancho, Antoni Sancho i Andreu Paris). En Josep, n'Emili i n'Antoni eren germans."

Maria Antònia Oliver París. Per MHIB. Missatge de 19-10-2005

---------------------------------------------------------------
"Tenia prop de la trentena d'anys i jugava de defensa amb el Constància. Encara els aficionats recorden les seves cames llargues i la seva duresa. En canvi no recorden res de la seva mort. Desaparegué. Morí. El mataren. He pogut esbrinar que era nascut al poble valencià de Mogente i que, al marge del futbol, també es guanyava la vida treballant de sabater. Pertanyia al Partit Socialista."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SANCHO I FORGES, EmiliMogente - ¿?"N'Emili Sancho fou pres a can Mir, i “alliberat” 12 de març del 1937. Segons la germana de Rafel Llompart fou assassinat a Porreres juntament amb el grup d'inquers trets de can Mir aquest mateix dia(Rafel Llompart Reynés, Bernat Mateu Ferrer, Josep Sancho, Antoni Sancho i Andreu Paris). En Josep, n'Emili i n'Antoni eren germans."

Maria Antònia Oliver París. Per MHIB. Missatge de 19-10-2005

-----------------------------------------------
"Havia nascut a Mogente feia uns vint-i-dos anys i la seva família es traslladà a viure a Menorca i després a Inca, seguint la ruta de fabricació de la sabata. Igual que els seus germans Josep i Antoni, treballava de sabater, pertanyia al Partit Socialista i jugava a futbol amb el Constància. El mataren a qualque indret desconegut."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SANCHO I FORGES, AntoniMogente - ¿?"N'Antoni Sancho fou pres a can Mir, i “alliberat” 12 de març del 1937. Segons la germana de Rafel Llompart fou assassinat a Porreres juntament amb el grup d'inquers trets de can Mir aquest mateix dia(Rafel Llompart Reynés, Bernat Mateu Ferrer, Josep Sancho, Emili Sancho i Andreu Paris). En Josep, n'Emili i n'Antoni eren germans."

Maria Antònia Oliver París. Per MHIB. Missatge de 19-10-2005

---------------------------------------------------------
"Tenia uns vint-i-sis anys i havia nascut al poble valencià de Mogente. Treballava de sabater a Inca, pertanyia al Partit Socialista i jugava de mig volant amb el Constància. L'indret de la seva mort, com el de bona part dels represaliats d'Inca, segueix essent desconegut."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPELLÀ, Pere. "En Mingo Revulgo"Algaida - Montuïri"Diari de Balears. Dimarts, 3 de gener de 2006

Literatura

Un volum descriu la vida apassionada i dramàtica de l'escriptor Pere Capellà
Pere Fullana és l'autor de la biografia que presenta Carod-Rovira dia 14 a Algaida

JOANA NICOLAU.Palma.
El nom de Pere Capellà Roca o Mingo Revulgo (Algaida 1907-Palma 1954) és fàcilment identificable amb la cultura més arrelada d'aquesta terra. El seu ideari i militància republicana o la crítica encoberta al règim franquisme, que amb gran ironia i subtilitat impregna la seva obra, són trets destacables i coneguts de Capellà. Darrere d'aquest nom i d'obres com El rei pepet i La pesta, hi ha, però, molt més.

Ara, l'historiador Pere Fullana recull en una biografia alguns aspectes pràcticament desconeguts, mai no publicats, d'aquest autor, que fou homenatjat l'any passat.

Editat per l'Ajuntament d'Algaida, el volum es titula Pere Capellà, la lluita incansable per la llibertat i es presentarà el proper dia catorze al Casal d'Algaida, el qual actualment ret tribut a la seva memòria amb el seu nom. La presentació anirà a càrrec del president d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira.

El llibre s'estructura en deu capítols que comencen amb la història de la seva família, passant per la seva infantesa i joventut, el servei militar, la República, apartat al qual es dediquen dos capítols, la Guerra Civil, els anys a la presó i el retorn a Mallorca, on morí amb 47 anys.

Imatges inèdites, anècdotes ja quasi oblidades, documentació d'arxius, com ara l'expedient acadèmic o el seu carnet de militància política, i l'expedient que tants de problemes li creà, són, a més de col·laboracions a revistes com Foch y Fum, aspectes que la investigació ha permès documentar.

Veus més o manco anònimes, així com literats i estudiosos de la seva obra, han fet aportacions al volum, encara que segons Pere Fullana, han estat els fills de Pere Capellà, Llorenç i Margalida, els que «més han contribuït a donar contingut a la silueta que fins ara teníem d'ell». Segons l'autor, distanciar-se del personatge per dur endavant la investigació amb neutralitat, ha estat el gran repte i la fi sembla haver-se aconseguit. Així, es constata que entorn de la personalitat de Capellà es generaren tota mena d'especulacions, tant pel que fa a la seva vida privada com pel que fa a qüestions relacionades amb la política. Les monges d'Algaida i alguna monja de la presó d'Alcalà de Henares, paradoxalment, apareixen entre aquestes llegendes. Hi apareixen també històries familiars, algunes relacinades amb els padrins i pares, i la seva àmplia cultura o vinculació amb la política, que fins ara no s'havien analitzat. Segons Fullana, el capítol referit als progenitors aporta gran llum per entendre el personatge. Un personatge amb una vida intensa i digna de novel·la en la qual mai no es deixà ensabonar, tot i que patí força per preservar les seves idees. Capellà, mestre nacional, va ser denunciat pels seus paisans, condemnat a vint anys de presidi, després va haver de viure exiliat a Montuïri i només se li permitia l'entrada a Algaida per visitar la família... Morí sota llibertat vigilada."

Nicolau, Joana. "Un volum descriu la vida apassionada i dramàtica de l'escriptor Pere Capellà". Diari de Balears. 3-1-2006

---


AGAPITO I SEGURA, JosepCiutat de Mallorca -"Pertanyia a Esquerra Republicana i era industrial. «Mallorca Nova» donà la notícia del seu assassinat."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALOMAR I POQUET, JeroniLlubí - Ciutat de Mallorca (Hemicicle del cementer"Era sacerdot. Va ser l'únic eclesiàstic que trobà la mort a Mallorca. Ignor les raons que l'empengueren a reptar el poder militar, des-oint les consignes d'una Església pactista. Jeroni Alomar vivia folgadament. Exercia de vicari vitalici del seu poble nadiu, Llubí, i dedicava bona part del temps lliure a caçar. Vivia a la Ciutat de Mallorca. Tenia quaranta-dos anys. Doncs bé, a aquest home li pegà la dèria d'ajudar els republicans a escapar-se cap a Menorca. Sembla que amb anterioritat a la seva detenció, les autoritats governatives tenien notícies del perillós joc que portava entre mans, però no sabien com resoldre'l. L'Església del Bisbe Miralles no tenia prevista una travelada d'aquesta importància. Li arribaren advertències a Alomar i Poquet i no hi parà esment. Ignor quina fou la darrera aventura del capellà rebel, però el tretze de maig del trenta-set comparegué a judici, acusat de cometre actes contraris al Moviment. Al seu costat comparegueren set homes més i es dictaren tres penes de mort, de les quals una li va correspondre. Fou afusellat a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, juntament amb Joan Baldú Pascual i Martí Ros Garcia, a les cinc del matí, de dia set de juny del mateix any trenta-set."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALEMANY I FONT, Gaspar Andratx - Sa Teulera"Li deien En Gaspar Esperança. Quaranta-dos anys. Casat. Era mariner d'ofici i membre del Partit Socialista. No va sobreviure el primer any de repressió. El vint-i-nou de desembre l'afusellaren a Sa Teulera, a mig camí entre la Ciutat de Mallorca i Gènova."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMER I LLODRÀ, Antoni En Garanya Manacor, 1882 - Manacor, 1936 (Son Coletes)"Li deien En Garanya. Cinquanta-cinc anys. Casat. El seu ofici: selleter, comerciant, home ric. El seu partit: Unió Republicana o Esquerra Republicana. El seu càrrec: Batle de Manacor. Havia estat Gestor de la Diputació de Balears i compromissari d'Unió Republicana per a l'elecció del President de la República. Anys enrere, havia actuat a Barcelona, adscrit a les Joventuts Republicanes. Home d'una indeclinable vocació política, proclamà la República a Manacor i seguí les orientacions del Partit Unió Republicana. La història de la seva detenció, suposa recordar un llarg rosari de persecucions. El dinou de juliol del trenta-sis, diumenge, el batle Garanya abandonà Manacor, camí de la Ciutat de Mallorca. No s'amagava encara. Més aviat tenia la intenció d'acudir al Govern Civil per assabentar-se de la situació alarmant que es pregonava de casa en casa. Fent auto-stop, a l'altura de Montuïri el recollí una parella de guàrdies civils, i aquesta casualitat li va permetre entrar sense cap problema a una ciutat presa militarment. Va romandre amagat en el Coll d'en Rabassa. Sabia que la seva presència comprometia els seus protectors i procurava canviar sovint d'allotjament. L'agost del trenta-sis va trobar aixopluc en un lloc prou tètric: dins una tomba, en el cementiri de Petra. El fosser, Antoni Riutort, s'encarregava de subministrar-li queviures i de portar-li notícies de tot allò que succeïa. De sobte però, el fosser deixà de comparèixer. Tal volta el batle Garanya mai no va saber el motiu real, però el cert és que l'havien assassinat a Son Coletes, un vespre d'agost. Retut pel desesper i la fam, retornà a Manacor. Va amagar-se a ca uns parents, molt pocs dies, i trobà aixopluc a Can Mesquida, un pagès que vivia prop del pas del tren. L'amagaren dins la bassa i quan, esporuguits per l'onada de sang que sacsejava Manacor, els Mesquida decidiren traslladar-se a una caseta de foravila, la seva parenta, Aina Fer-rana, li duia els vespres una senalla amb menjar. Prest o tard però, els havien de descobrir. Manacor era ulls, ulls de policia oberts a la nit. A posta Aina Ferrana decidí traslladar-lo a ca seva. El seu fill va fer un clot de l'amplària d'un braser i quan trucaven a la porta o entrava algú, posaven el braser tapant el forat. Qualque delació es produí però, perquè els falangistes es tiraren com a gavi-lans sobre la casa de Na Ferrana. "Aquí hi ha d'haver un soterrani — deien— aquí hi ha d'haver un soterrani". En Garanya era davall el braser. "Aquí hi ha d'haver un soterrani", repetien, i no el trobaven. Detingueren Na Ferrana. Havien detingut En Mesquida. El cercle de llibertat s'estrenyia i al batle Garanya li preparaven la definitiva sortida. El treu-rien de Manacor amagat dins un carro de palla i s'entregaria a la Ciutat de Mallorca, a les autoritats militars. Demostrava bon ànim, però estava esgotat. Sabia la mort del seu fill Jaume. Estava fart d'amagar-se com un bandejat, ell, que no havia fet altra cosa més que exercir un càrrec que li havien atorgat per voluntat popular. D'això parlava amb el fill de Na Ferrana, arraulits prop del foc, quan es projectaren dues ombres sobre la xemeneia. Dos homes. Dos falangistes. Un d'ells va dir: "Au, anem". I afegí, mentre preparava unes manilles: "Junta les mans". Es negà, en principi el batle. "No m'escaparé. On puc anar, tanmateix?" Però la resposta fou tallant: "He dit que juntis les mans!" Se l'emportaren emmanillat pels carrers de Manacor. Un al·lot li va escopir a la cara. De tota manera, encara havia d'esvair una darrera possibilitat de salvació. Quan el Cap de policia, Barrado, va assabentar-se de la seva detenció, va traslladar-se inesperadament a Manacor i va dir que ell se'n feia càrrec i se l'emportava a la Ciutat de Mallorca. Ignor amb quines raons va convèncer els carcellers, però el cert és que la Guàrdia Civil de Montuïri va detenir un cotxe procedent de Manacor i l'ocupaven quatre homes: un d'ells era Barrado i un altre Antoni Amer. Havia estat una detenció casual que restà sense efecte tot d'una que la parella va conèixer la identitat dels ocupants. Això no obstant es va perdre un temps valuosíssim. Ja es retallaven els fars de tres cotxes en la foscúria. El xofer de Barrado no tingué temps d'arrencar el seu motor, quan un grup nombrós d'homes armats els enrevoltaren. Sembla que es produí una discussió força aspra. Barrado reclamava el dret sobre el presoner, tot adduint que era un pres governatiu. Els falangistes de Manacor afirmaven que En Garanya era seu, perquè ells l'havien trobat. Segurament es varen creuar amenaces i Barrado va considerar prudent cedir a les pretensions dels manacorins. Així, aquests, se'n portaren altra volta el batle Garanya cap a Manacor. Hi ha un espai d'hores en blanc que no he pogut omplir. El The End es produeix a Son Coletes. Li diuen a Antoni Amer que camini d'esquena als homes armats i que no es giri. Camina. Un tret en el cap acabà amb la seva vida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

---------------------------------------------------------------------

"Militant d'Unió Republicana, el 1931 va ser elegit regidor per la candidatura republicanosocialista. Va ser un dels fundadors del Partit Autònom d'Unió Republicana i un dels principals reorganitzadors del Partit Republicà Federal de Mallorca. El 1931 va ser nomenat batle i elegit diputat provincial. El 1934 va crear Unió Republicana Mallorquina. En esclatar la guerra era batle de Manacor. Després d'amagar-se a diversos indrets, fou detingut i torturat. L'afusellaren al cementiri de Son Coletes (Manacor) el 28 de desembre de 1936."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
ANAYA I GUTIÉRREZ, Cristóbal"El mataren. Sumà el seu nom, el seu nom. Sumà la seva sang, la seva sang, a la llarga llista de morts republicanes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTÍNEZ I TOMÀS, VicençCiutat de Mallorca - Ciutat de Mallorca (cementiri"Vivia a Gènova i era casat. Possiblement aquest home era tripulant del vaixell Jaume II i va ser condemnat a mort, en un judici celebrat el vint d'octubre del trenta-set a l'Audiència territorial. L'afusellaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca, el sis de març del trenta-vuit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ZANOGUERA I GARCIAS, AntoniLlucmajor - Fort d'Illetes, Calvià"Vint-i-sis anys. Fadrí. Era un home amb molta incidència política i pertanyia al Partit Comunista. Aquest home, Antoni Zanoguera, va ser detingut a una caseta de la possessió Son Granada, tot just esclatada la rebel·lió militar, el denou de juliol. L'acusaren de tenir armes —concretament una pistola STAR— i el tres de març del trenta-set, el varen sotmetre a judici a l'Escola d'Arts i Oficis. Condemnat a mort, l'afusellaren en el Fort d'Illetes, l'onze del mateix mes. Eren les sis i mitja del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats al Fort d'Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 26 anys, fadrí, de professió picapedrer.

Causa de la mort,
Afusellat

Data de la mort.
11.03.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 128.


VIVES, Serafí "En Camel.lo"Son Servera"Li deien En Camel·lo. Uns cinquanta anys. Casat. Treballava de conreador i res no sabia de qüestions polítiques. Així i tot, l'assassinaren, un dia."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


VICENS I VILANOVA, Martí "En Martí Bonjesús"Pollença - Ciutat de Mallorca (cementeri)"Vint-i-nou anys. Viudo. Li deien En Bonjesús i era anarquista. Treballava de teixidor, de barber, i exercia de ciutadà en el carrer i a les pàgines de la revista "Adelante". Cada any, per la festa del Cor de Jesús, tots els veïnats del carrer Major, penjaven a la porta de les cases, una corona de murtra i flors. Un any, Martí Vicens, també en penjà una a la seva porta, però dins el forat d'enmig posà una aixada i un falcó. Sobre un cartró afegit a la corona havia escrit les següents paraules: "Donde quiera que te encuentres, trabaja. Te ganarás el pan de tus hijos y el respeto de los demás". Aquest home, Martí Vicens, va poder escapar-se a Menorca els primers dies de la rebel·lió militar i no passava per la seva imaginació la idea de retornar a Mallorca, per morir afusellat. En canvi hi tornà. El vaixell en què es traslladava de Menorca a Barcelona, va ser pres per les forces de marina rebels i conduït al port de la Ciutat de Mallorca. El vint de novembre del trenta-sis, va iniciar-se a l'Institut el judici contra tots els tripulants, acusats de no respectar el Ban signat pel General Goded el denou de juliol. El condemnaren a mort i l'executaren el vint-i-u de novembre, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PICORNELL I FEMENIES, IgnasiCiutat de Mallorca - ¿?"Uns trenta-vuit anys. Casat. Pertanyia al Partit Comunista i treballava de fuster. El mateix dia denou va assabentar-se que havien detingut la seva germana Aurora a la Casa del Poble. Era home de molt de temperament, incapaç de romandre braços creuats. Va presentar-se a l'Ajuntament fet un fibló. "On és la meva germana Aurora? Què heu fet amb la meva germana?" El detingueren i l'empresonaren en el Castell. Un dia va desaparèixer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASQUAL I SUREDA, LlorençManacor - Manacor (Son Coletes)"Cinquanta-cinc anys. Casat. Era l'amo del cafè Can Noi de Porto Cristo i no pertanyia a cap partit polític. El seu pecat, precisament, fou el de ser l'amo del cafè de Can Noi, perquè allà es refugiaren unes trenta persones, entre milicians i milicianes, que no s'havien pogut reembarcar quan les tropes de Bayo varen retirar-se. Els detingueren a tots i, entre ells, figuraven l'amo En Llorenç i el cambrer, Gaspar Rosselló. Conduïts a Manacor, els retrataren rera una taula plena de joies que eren part d'un pretès robatori que havien realitzat els rojos a les cases particulars. L'afusellaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FORNÉS I BORDOY, Bartomeu "En Puig"Manacor - Manacor (Son Coletes)"Li deien En Puig. Quaranta-cinc anys. Casat. Treballava de picapedrer. Quan va produir-se el desembarcament de les tropes de Bayo a Porto Cristo, va arreplegar la família i es refugià en una caseta de foravila. Temia els bombardeigs i va trobar-se amb la mort de cara. Un feixista, que passarà a la història de la contrada tintat de sang, els acusà de voler-se passar a l'enemic. Disparà contra el seu pare, l'amo En Guillem Puig, que quedà allargat sense motar i després descarregà la carrabina contra En Bartomeu. Sols el ferí, però, i els seus familiars el traslladaren a l'hospital. En saber-ho, l'home de la carrabina, va romandre astorat. Era possible que aquelles bales traidorenques no haguessin travessat el cor, la panxa, d'En Tomeu Puig? Voluntariós, va proposarise rectificar l'error i li envià un missatge a la capçalera del llit. "En sortir, hi ha cinc bales per tu". Ignor si realment foren cinc, però Bartomeu Fornés va morir a Son Coletes, el vint-i-set d'agost del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BENNÀSSAR I MIR, JuliàSelva - Selva?"Era el metge de Campanet i estava afiliat a Esquerra Republicana. Tenia trenta-dos anys. Dia vint-i-vuit de juliol del trenta-sis, va ser detingut i multat per les seves vel·leïtats es-querranistes, però recobrà immediatament la llibertat. Semblava que el metge Julià havia pagat d'aquesta manera les culpes passades i que el deixarien viure, esporuguit evidentment, ajupit davall el matalàs evidentment. Això no obstant, el primer d'agost el cessaren de metge titular, malgrat que aquest càrrec li havia estat concedit pel Front Popular. Quinze dies després, a la matinada, el tragueren de ca seva i sembla que el mataren a cops de culata dins el mateix terme del poble. La mort del metge Julià estigué enrevoltada d'una tremenda ferocitat. Els seus assassins l'enterraren a terra no consagrada i els familiars no aconseguiren permís per exhumar les despulles i enterrar-les a la tomba pròpia, fins a l'any setanta-set. Quan descavaren la fossa s'adonaren que l'havien enterrat fora del bagul, perquè el cadàver s'havia agarrotat i no hi cabia. Un dels dits de la mà esquerra, que sempre ornava el metge amb un anell d'or, estaba tallat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BONET, Guillem "En Guillem Forneret"Andratx - ¿?"Li deien En Guillem Forneret i el seu record és gairebé difuminat. A vegades és difícil pegar unglades al record. No pertanyia a cap partit polític, això és cert... però, què més, què més? Era un home vell, això ho podem afirmar. Era vell."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANYELLES, Joan "De Can Manent"Esporles - ¿?"Li deien de Can Manent. Tenia trenta-un anys i era casat. Pertanyia al Partit Socialista. Treballava de picapedrer. El detingueren a ca seva, amagat dins el llenyer. El detingueren de dia, una parella de Guàrdies Civils i un falangista. Pel carrer va creuar-se amb les seves dues filles que sortien de l'escola i, en contra de l'opinió del falangista, els Guàrdies li permeteren besar-les. Quan la seva germana Tonina pretengué acomiadar-se d'ell, ja no li ho permeteren. Tancat a Can Mir, va desaparèixer un dia, a entrada de fosca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

BALLESTER, GermàCiutat de Mallorca - ?"Era procurador de Tribunals. Ignor la data de la seva mort i l'indret on es produí. Ignor la seva edat: potser cinquanta... Potser cinquanta i tants d'anys. La seva esposa era una actriu de teatre que guadí de fama: Lola Beneito."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAMPS I GOMILA, PereCiutat de Mallorca - Ciutat de Mallorca (Sa Riera)"Trenta-sis anys. Casat. Vivia a Sa Vileta i la matinada del vint-i-tres d'agost del trenta-sis, el trobaren mort a Sa Riera."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANO I BALONERO, Càndido"El seu record deu romandre clos dins qualque calaixera. No he pogut esbrinar-lo."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPÓ, Antoni - ?Pollença"Pertanyia al Partit Socialista. La seva figura resta com el seu record, borrosa. Treia marès a una pedrera? Era mariner?

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPÓ I CAPÓ, Damià "En Roget"Búger - Ciutat de Mallorca (Hemicicle del cementir"Li deien En Roget. Tenia cinquanta-tres anys i era casat. Exercia el càrrec de guàrdia municipal. Malgrat fos home d'esquerres, no pertanyia a cap partit determinat. Un dia va rebre una requisitòria perquè es presentàs a Inca. Ignor si era a qualque caserna militar o de Falange. La cosa és que ell va agafar el camió correu i va presentar-se, sense sospitar que li havien obert un expedient, per unes suposades manifestacions que havia fet davant el cafè de Cas Cotxer. El tingueren cinquanta-cinc dies tancat i va posar-se malalt. Tenia atacs de mal a la vesícula biliar, presumiblement per l'estat nerviós que patia. Llavors el traslladaren a la presó de la Ciutat de Mallorca. Dia vint d'octubre del trenta-sis, va comparèixer a judici a la Caserna del Carme, juntament amb Llorenç Alomar i Miquel Solivellas, acusat de ser desafecte al nou règim polític. Condemnat a mort, l'afusellaren dos dies després a l'hemicicle del cementiri nou de la mateixa ciutat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

CIFRE I RIGO, FrancescCiutat de Mallorca - ?"Únicament sé això: va desaparèixer el quatre d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COVAS I VALLS, VicençCampos - Ciutat de Mallorca (Cementiri)"Dia vuit de juny del trenta-vuit, compareixia davant el Tribunal instal·lat a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat d'adhesió a la rebel·lió. Era, aquest, un delicte considerat greu, sobretot si tenim en compte que Vicenç Covas era soldat del Tren Automòbil. El condemnaren a mort i conseqüentment el mataren, quan havia transcorregut més d'un any de la celebració del judici. El mataren el vint-i-sis d'agost del trenta-nou a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca, a les set de la matinada. Tenia vint-i-sis anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DOLS I SUREDA, Jaume "Jaume de Can Dols" "En Consell - Binissalem?"Tenia vint-i-nou anys. Li deien de Can Cuqueta i de Can Dols i vivia a Binissalem. Treballava el camp i militava en el Partit Socialista. El denou de juliol s'amagà a ca la seva germana, a Alaró, però al cap de quinze dies el detingueren i el traslladaren a Binissalem. Abans de matar-lo, un dels botxins li demanà el rellotge perquè amb els trets podia fer-se malbé. Jaume, que era casat i pare de quatre fills, butxaquejà i li allargà un grapat de duros, tot pregant-li que els fes arribar a la seva esposa. Conta qui ho conta, que el grup d'homes armats esclafí en rialles i un d'ells, qualsevol d'ells, exclamà: "Què et penses? Seran per a un sopar!"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMENGUAL I CANALS, BartomeuCiutat de Mallorca"Tenia vint-i-sis anys i exercia de dependent. Era fadrí. Científicament morí d'hemorràgia interna. És, aquesta, una manera de llevar aspror a la veritat, perquè la veritat nua provoca esgarrifança als mateixos botxins. Bartomeu Amengual va ser mort a la possessió de Can Valero, situada en el camí de Son Anglada, juntament amb un andalús anomenat Josep Asteaga."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALEMANY I VILLALONGA, Joan Búger - Carretera entre Pòrtol i Santa Maria"Li deien de Can Julià. Tenia quaranta-cinc anys i era casat. La seva ideologia política era ben definida: Esquerra Republicana. El seu ofici? Havia estat ebenista, però una bona predisposició econòmica li havia permès deixar-ho per dedicar-se més intensament a la política. Era propietari d'una botiga de queviures a la Ciutat de Mallorca —carrer Lluís Salvador— i normalment la regentava la seva esposa. Ell era el batle de Búger i havia estat diputat provincial. Home actiu, l'any trenta-quatre va ser empresonat a rel dels fets que es desencadenaren rera la revolta d'Astúries. Quan esclatà la rebel•lió militar, dos anys després, va procurar amagar-se, des del primer moment, conscient que seria perseguit amb ràbia. Intentà sortir de Mallorca: el dia vint era al Port de Felanitx per veure si hi havia possibilitat de salpar amb qualque barca cap a Menorca. No fou factible i decidí refugiar-se a Sóller. El delataren però, i va tenir temps d'escapar-se. Trobà el seu definitiu refugi: Pòrtol. Vivia a ca un bugerró anomenat El Rector Pelut i feia de foraviler. Hi havia molta de feina en el camp i era fàcil dissimular. Un capell d'ala ampla. Una camisa suada. Tot i això algú que el coneixia el va denunciar. El detingueren. Assegut en una estança, prop de la porta, del centre falangista de Pòrtol, va ser exposat a la befa dels nins que miraven encuriosits l'home detingut. Qualque escopinada va topar amb les galtes de Joan Alemany. A hora foscant li digueren si volia menjar qualque cosa. Sorprenentment no havia perdut la fam. Demanà dos ous fregits que li serviren a l'acte. Ignorava, Joan Alemany, que acabaven de concedir-li l'última gràcia. No veuria l'albada. Li clavaren una pallissa de ca. Li acoltellaren les cames. Duia la mort pintada quan decidiren fermar-lo al parafang d'un cotxe i traslladar-lo al cementiri de Santa Maria. A mig camí, quan Joan Alemany era un cos desfet, li descarregaren un parell de trets. Joan Alemany respirava. La seva vida era una espelma irritablement inacabable. Algú agafà una aixada i d'un cop li badà el crani. Era la nit del vint-i-set de setembre del trenta-sis"

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

Com a batle de Búger en temps de la República fou processat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques del franquisme. Havent-hi constància per part de les autoritats franquistes que havia estat assassinat, el seu cas fou sobressegut a l'Audiència Provincial.

---
"La persecución económica de los derrotados. El Tribunal de Responsabilidades Políticas de Balears (1939-1942)". Francisco Sanllorente. Miquel Font, Editor. Ciutat de Mallorca. 2005
ARBÓS, Josep "En Pifol"Esporles - Ciutat de Mallorca?"Li deien En Pifol. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i treballava de cuiner. El conduïren detingut a la Prefectura de policia de la Ciutat de Mallorca i, de llavors ençà, no s'han tornat a tenir notícies seves."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ARRONDO I CORRO, Marian? - ?"El mataren. La seva sang va unir-se al rierol de sang republicana."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BOU I RIUTORT, Pau"El mataren. Com? Quan? A on?"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ROSES I BERMEJO, LlorençPuerto Rico - Ciutat de Mallorca (Cementeri Nou)"Quaranta-un anys. Casat. Els seus pares havien viscut a Sud-Amèrica i, tal volta allí, feren la fortuna, no ho sé, però certament Llorenç Roses era un home ric. No obstant això, els seus ideals polítics no congeniaven amb els ideals caciquils de la dreta mallorquina. Havia estat batle de Sóller i era cunyat del darrer batle republicà de la Ciutat de Mallorca, Emili Darder. Empresonat des dels primers dies de la rebel·lió militar, l'octubre del trenta-sis va ser sotmès a Consell de Guerra, acusat de no complir el Ban del denou de juliol del trenta-sis. Primerament se'l condemnà a trenta anys de reclusió, però els qui desitjaven la seva mort remogueren el procés fins aconseguir els seus objectius. Així, dia devuit d'octubre, era afusellat a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SANCHO I FORNÉS, Bartomeu "En Gelós"Son Servera"Li deien En Gelós. Uns trenta-cinc anys. Casat. Era conreador i mai no havia demostrat cap interès per la política. L'assassinaren possiblement a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SASTRE, Joan "En Puça"Ciutat de Mallorca - Ciutat de Mallorca (cementiri"Li deien En Puça i els primers mesos de la rebel·lió militar, el seu nom era pronunciat amb autèntica por per totes aquelles persones que patien persecució. En Joan Puça va convertir-se en una de les imatges més populars del poder feixista. Alt, magre, la pistola al cint. Sembla que antigament havia coquetejat amb l'esquerra i, aquesta circumstància, el feia molt més temible, car coneixia noms i adreces desconegudes per les forces de repressió. Ben aviat la seva història quotidiana, va convertir-se en llegenda. En Joan Puça era sinònim de por. Amic personal de Martí Pou i del sacerdot Joan Crespí, va ser víctima de les lluites intestines pel poder que sacsejaven Falange, després dels primers mesos de repressió. Ell no ho sospitava. Poderós, aventurer, camisa blava. El dia abans de la seva detenció, va acudir a casa de la seva fillola, que complia els anys, amb una gramola sota el braç i va ballar tota la tarda, feliç i rioler. Diuen que en assabentar-se de la seva irremeiable detenció, va fer-se fort amb una metralladora en un piset del carrer de Sant Joan. Diuen. Diuen que era morfinòman, com ho era Martí Pou, i que per això el mataren. Diuen: embriac de poder, pretengué, ajudat pel sacerdot Joan Crespí, assassinar el Marquès de Zayas i el Governador Civil, perquè la vida, la vida dels altres, era un joc per a ell. Per al Vicari Joan Crespí, l'aventura acabà feliçment. L'empresonaren i, a la sortida de presidi, va penjar la sotana per casar-se amb una dona d'esquerres, ex-presidiària. En canvi En Joan Puça va carregar amb la dissort. El vint-i-set de març, possiblement, a les tres de la tarda, l'afusellaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca, els qui havien estat els seus companys."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SERRA I SEGUÍ, PereSa Pobla"Trenta-tres anys. Casat. Treballava de picapedrer i era el president de la UGT. El set d'agost del trenta-sis va ser detingut i empresonat a Can Mir, fins al dos de gener del trenta-set, que el posaren en llibertat. Sembla que morí destrossat, perquè l'arrossegaren fermat al parafang d'un cotxe per la carretera d'Andratx."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

VIVES I TORRANDELL, Francesc "En Peso"Pollença - Ciutat de Mallorca (cementeri)"Vint-i-vuit anys. Fadrí. Li deien En Peso i treballava de foraviler a la possessió de Son Petit. No se li coneixia cap afiliació política; no obstant això l'afusellaren la nit del vint-i-u al vint-i-dos d'agost del trenta-sis, a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
XIMELIS I BISQUERRA, SebastiàPorreres - Ciutat de Mallorca (Camí dels Reis)"Vint-i-quatre anys. Casat. Treballava de mecànic i pertanyia a Esquerra Republicana, com el seu germà Miquel. Diuen que feia el servei militar quan l'assassinaren, però aquest és un punt que no he pogut comprovar. El cert és que el cosiren a punyalades la nit del quinze al setze d'octubre del trenta-sis, en el Camí dels Reis de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VILLALONGA I RAMON, JosepCiutat de Mallorca - ?"Tenia uns trenta-dos anys i vivia a Sa Llongeta. El seu ofici? Fuster. El seu ideal? L'anarquisme. Va desaparèixer. Va morir assassinat per les carreteres de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

VILA I JOFRE, Joaquim? - ?"El mataren, tot i que m'ha estat impossible esbrinar els fets que provocaren la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VERGER I PONS, Bartomeu? - ?"Trenta-quatre anys. Casat. El vint-i-u d'octubre del trentaisís, va ser jutjat a la caserna del Carme, acusat de traïció. Dos dies després, el vint-i-tres, l'afusellaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SANCHO, JaumeSon Servera - Son Servera (Es Rafalet)"Li deien En Cosseo. Tenia uns trenta-cinc anys i era fadrí. Seria eternament fadrí, perquè estava casat amb la rialla. Els qui el cone-gueren, asseguren que li mancava l'aigua de l'abril, però vivia com un senyor: vestit, ben menjat i sense conèixer el treball ni de prop ni d'enfora. Miquel Óleo, senyor d'Es Rafalet, li pagava quaranta duros a l'any perquè abocàs un somriure generós als amargs dies de la nostra existència. I Jaume Cosseo feia de bufó perquè li convenia. "Jaume, no et menjaries una dotzena d'ous frits amb oli de ricí?" I se'ls menjava, feliç, tot i sabent que a les poques hores hauria d'anar amb els calçons desfermats de mata en mata. "Au, Jaume, a que no et menges deu pebres coents?" "Deu i vint, amo. Deu i vint". Tocava el flabiol, En Jaume. Era amic del senyor, i el senyor, veritablement, l'apreciava. Quan acusaren Óleo de mantenir vel•leïtats esquerranes i de conspirar contra el nou règim polític, mataren En Jaume Cosseo, l'amic fidel. Tenia un braç romput, en aquells temps, i el mataren rera les cases d'Es Rafalet. D'esquena a la llar, on havia trobat aixopluc al llarg de tants anys."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATEU I CAPLLONCH, JoanPollença - El Mal Pas ?"Li deien En Tortet. Estava afiliat a Esquerra Republicana i treballava de saig. Diuen que el tiraren per l'avenc del Mal Pas."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOLL I MAS, Miquel En Cal.lara. En Cap GrosCampos - Cementiri de Ciutat"Li deien En Cal•lara i En Cap Gros. Vint-i-vuit anys. Fadrí. Treballava de ferrer. Pertanyia al Partit Comunista i era regidor de l'Ajuntament. El detingueren a ca seva i la nit del dotze al tretze de novembre del trenta-sis, l'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALLICER I ESTADES, Mateu En Mateu CorredorCalvià - ?"Li deien En Mateu Corredor. El seu fill, Joan, morí afusellat. El seu germà, Joan, també morí afusellat. Ell va desaparèixer i mai no s'ha sabut l'indret en el qual l'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


PASQUAL I GELABERT, Andreu En BoquetManacor - Son Coletes"Li deien En Boquet. Vint-i-tres anys. Fadrí. Treballava el camp, com el seu pare, i pertanyia a Unió Republicana, també com el seu pare. No és estrany, doncs, que l'assassinassin juntament amb son pare, el set de setembre del trenta-sis, a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUES, MiquelSencelles - Creu de Porreres?"Era un home jove. Fadrí. Possiblement mestre d'escola o impressor. El seu record? Una ombra fugissera, inassolible. Detingut en el Castell de Bellver, un dia. Assassinat, un altre. Un clergue, amic de la família, acudí a la comissaria de policia per assabentar-se del seu parador. La resposta del funcionari va ser ben lacònica: "Aquest home ha estat alliberat". De llavors ençà, encara no s'han tingut notícies seves. Sembla que l'assassinaren a La Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PUJOL I BOSCH, GuillemAndratx - Cementiri de Ciutat"Vint-i-quatre anys. Fadrí. Era de S'Arracó i treballava de xofer. L'assassinaren juntament amb son pare, Joan Pujol, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del nou al deu de novembre del trenta-sis. El delicte que havien comès pare i fill era el mateix: portar queviures a un refugiat, Jaume Pòrcel, també afusellat pel fet de militar en el Partit Comunista."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ROSSELLÓ I GELABERT, GasparManacor"Quaranta-quatre anys. Casat. Treballava de foraviler. A hores perdudes o a dies perduts, treballava de cambrer en el cafè de Can Noi, situat a Porto Cristo. No estava afiliat a cap partit polític. Era un home extremadament amable, servicial. Quan els republicans abandonaren Porto Cristo, alguns no s'embarcaren, bé perquè havien quedat endarrerits, bé perquè les forces rebels els havien tancat la retirada. Per una raó o per l'altra, una trentena de persones (vint-i-dos milicians i vuit milicianes) varen refugiar-se en el cafè de Can Noi. S'entregaren sense oposar resistència i foren conduïdes a Manacor. Abans de morir afusellats, havien de passar pel fotògraf. Tots ells, bruts, espelleringats, derrotats, foren obligats a situar-se rera una taula replena d'or i de joies. Els guanyadors pretenien demostrar a la població que els rojos eren uns lladres. Gaspar Rosselló figura en el retrat. L'assassinaren a Son Coletes, el quatre de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
XIMELIS I BISQUERRA, MiquelPorreres"Tenia uns vint-i-sis anys i exercia de mestre d'escola en el mateix poble. Era un home molt actiu i gaudia d'una forta incidència política entre els seus paisans. Pertanyia a Esquerra Republicana i, a part de ser regidor, dirigia el setmanari "La Voz de Porreras". No és estrany que fos un dels homes més perseguits del poble. Al seu germà Sebastià, l'assassinaren a la Ciutat de Mallorca. Ell va desaparèixer. Asseguraven que havia aconseguit de sortir de l'illa amb una barca. Potser sigui cert. En tot cas possiblement no arribas a les costes de Menorca, perquè ningú no l'ha tornat a veure viu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VIVES, MiquelSon Servera -"Li deien En Guidó. Uns seixanta anys. Casat. Treballava de cabrer i no pertanyia a cap partit polític. Li succeí un fet semblant al del seu paisà Sebastià Vives. No volgué que es refugiassin falangistes en el soterrani de ca seva. A aquest home, el trobaren mort, fermat a una soca d'olivera."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VIDAL I SITJAR, JoanMallorca - ?"Tenia quaranta-cinc anys i treballava de terrisser a Pollença: carrer de Sant Jordi, número deu. El vint-i-dos d'agost del trentaisis, el detingueren i el conduïren a la Ciutat de Mallorca per tal d'empresonar-lo. Va desaparèixer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VICENS I LIZANA, ConstantíBarcelona - Son Maiol (Mallorca)"Trenta-set anys. Fadrí. Era mariner i vivia a la Ciutat de Mallorca, carrer Ismael Barceló. La nit del vint-i-tres d'agost del trenta-sis, l'assassinaren a la possessió de Son Maiol, entre les carreteres de S'Indioteria i Inca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VENY I VENY, Pau En FamaPorreres - Cementiri de Ciutat"Vint-i-vuit anys. Casat. Li deien En Fama i estava afiliat a Fraternitat Obrera. El seu ofici era dur, treia marès, i la seva mort no fou massa dolça. L'assassinaren la nit del vint-i-nou al trenta d'octubre del trenta-sis, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VALLS I FUSTER, Joan "en Birombo"Inca - Son Coletes (cementir de Manacor)"Vivia a Manacor i li deien En Birombo. Treballava de cordador d'olles. El mes d'agost del trenta-sis el varen detenir, així com als seus fills, Josep i Ventura. La seva mort, la de Joan Valls, va produir-se perquè no volgué separar-se dels seus fills. La nit del vint d'agost del trenta-sis, els guardians de la presó de Manacor, ompliren una camionada de presos, amb el pretext de portar-los a qualque presó de la Ciutat de Mallorca. Els dos germans Birombo formaven part d'aquesta llista i quan el camió era a punt de partir, el pare va adreçar-se als guardians. "Que no em podríeu canviar amb qualsevol d'aquests presos? Voldria anar-me'n amb els meus fills". Dit i fet: el canviaren. Poc temps després, les descàrregues de fuselleria, retronaren per Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VALLÈS I SANS, BartomeuSencelles -"No tenia altra afiliació que no fos la de foraviler. Afiliat al conreu per càstig i deure. Un vespre, dins un cafè del poble, ell i el seu germà Antoni, contestaren amb un "Visca Azaña!" la salutació d'uns feixistes, braç alçat, "Viva España!" Potser sols pretenguessin fer una broma. Potser la presència continuada, un dia sí i l'altre també, dels mateixos fanfàrries, els esgotàs la paciència. Ambdós moriren afusellats."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
TUDURÍ I PONS, AgustíMaó - Manacor?"Quaranta-dos anys. Tot i que era nascut a Maó, feia molt de temps que vivia a la Ciutat de Mallorca. Altres senyes personals seves? Era casat. No pertanyia a cap partit polític i anava de tripulant amb un vaixell. N'ignor el nom i, fins i tot, l'ofici exacte que hi exercia. Sembla que l'assassinaren dins el terme de Manacor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ, BartomeuMontuïri - Montuïri"DOMINICAL - ÚLTIMA HORA
Domingo, 29 de junio de 2003
Republicanas del 36 (VI)

ENTREVISTA con Joana Aina Bauzá

Margalida Capellà

«El miedo que he pasado es indescriptible»

«A mi padre no lo mataron porque don Miquel Ferrando le interpuso una denuncia y estaba pendiente de juicio. Hasta ahora nadie nos ha pedido disculpas, ni siquiera la Iglesia».

Les cuento de una familia de Montuiri víctima de la represión durante la Guerra Civil. El padre era maestro albañil. Y la madre modista, a la vez que en su domicilio vendía algo de vino, un poco de aceite «¡ quatre cossiols'. isa sí, Cuando tenía un buen remanente de cebollas y ajos, acudía al mercado de la Plaça Major de Palma. Poseedores de una «Caseta», de un «Son Vanrell» y de un «Son Collell», disponían además de una «somereta» que les aligeraba las faenas, ín este panorama bucólico, en el que no faltaba el pan ni la sal ni tres niños como soles, llegadas las elecciones de febrero del 36, el matrimonio votó la República. En consecuencia, la mañana del 23 de agosto del 36, cinco falangistas llamaron a su puerta. Bartomeu Bauzá, tras cinco años de cautiverio, regresó a Montuïiri convertido en una sombra de lo que fue. Su hija, Joana Aina Bauzá (Montuïri, 1930), rememora aquel atropello.

—Le cabe un consuelo. Por lo menos a su padre no lo fusilaron.
—¿Y sabe por qué? Porque don Miquel Ferrando, el cirujano, le había interpuesto una denuncia y estaba pendiente de juicio. Y eso que mi padre le estaba muy agradecido porque le curó de unas fiebres muy altas.
—¿Entonces?
—Ocurrió que Ferrando sufrió un accidente de coche. Cuando, acompañado de en Xinet, un albañi] de Montuiri, regresaba de Son Ribes, el tren los arrolló. En Xinet murió y Ferrando salió ileso. Luego, como los familiares d'en Xinet reclamaran una indemnización, Ferrando pretendía que mi padre testificara en el juicio que los albañiles ganaban una cantidad muy por debajo de la real. Mi padre se negó y su venganza no se hizo esperar. Estalló el Movimiento y le delató. Aseguró que había dicho públicamente que «Sa sang de tots es feixistes correrá per tots es carrers de Montuiri».
—Y no era cierto.
—Fots pensar... Mire si era incongruente este Ferrando que aseguraba que lo escuchó cuando se disponía a trasladarse a Manacor para el juicio d'en Xinet. No me extraña que Ferrando muriera en el Hospital abandonado de todos. A causa de esta denuncia, mi padre no corrió la misma suerte que los otros dos detenidos aquel mismo día. Tanto Guillem García como Rafel Pocoví fueron fusilados, el uno en la carretera de Sóller y el otro en Xorrigo.
—¿Usted vivió la detención?
—Verá, del 18 de julio al 23 de agosto, mi padre se escondió en la caseta de Son Barceló, en la de Can Nyol y en otra de Can Llorenc Caló. Pero, harto de malvivir, se vino a casa. Tan pronto llegó, un chico se dio cuenta. Se lo dijo a mi hermano: «Tomeu, ton pare es a ca teva». Este chico lo acusó, y aquel mismo día lo recluyeron en la cárcel de Montuiri. Pero la madrugada del día 24 lo retornaron a casa para que se despidiera de nosotros. Yo estaba en cama y me despertó el llanto de mi madre. Me levanté y me la encontré aporreando una mesa con las manos.
—Vaya escena.
—MÍ hermano Tomeu, de nueve años, y en Miquel, de tres, la miraban. Ella nos decía: «Filis meus, ja no el tornareu veure». Tomeu quiso salir a la calle. Gritaba: «Jo els mataré a tots».
—¿La mañana del 23 de agosto, quiénes vinieron a detenerle?
—Cinco montuirers. Entre ellos había un carpintero, un matón que al acabar la guerra tuvo que abandonar el pueblo de las barbaridades que cometió. Otro tenía una finca pegada a la nuestra, en Son Collell. Otro vivía en es carrer de SaTrona...
—¿Obviamos los nombres?
—Por mí puede publicarlos, aunque

mi padre los hubiera callado. Los fascistas de Montuiri, ellos y ellas, están en mi memoria. Desde los corrales de las casas del carrer de Baix se oían los lamentos de los que asesinaban junto al cementerio. Y esto no se olvida. Mi padre ni siquiera estaba afiliado a ningún partido, pero simpatizaba con ¡os republicanos. A partir de su detención, pasamos un calvario.
—¿Cómo era su padre?
—Tanto mi padre como mi madre tenían una obsesión: querían cultura para sus hijos. Mi padre era amigo de Joan Mas i Verd, y este alcalde lo primero que hizo en su legislatura fue reunir el presupuesto necesario para construir un grupo escolar y para arreglar el cementerio, que estaba hecho una ruina. Salió a subasta pública la edificación de Ses Escoles y mi padre la ganó, pero puso una condición.
—¿Cuál?
—Que cualquier albañil de Montuiri podía participar en las obras si le interesaba. Por cierto, acabada la Guerra, bendijeron Ses-Escoles;, porque se decía que estaban en pecado mortal.
—Resulta cómico.
—Ya me dirá... Era un hombre emprendedor, mi padre, pero tras las calamidades que pasó quedó destrozado. Lo juzgaron en septiembre del 37, en el instituto Ramón Llull. Nosotros,...

«No clamo venganza,
pero he sentido la
necesidad de hablar del
sufrimiento de mi familia»

...mis hermanos y yo, estuvimos en el juicio, aunque nos quedamos fuera, sentados en un banco con mi tía Antonina. A mí me impresionó su, pelo blanco, cuando él era rubio. Por supuesto, el doctor Ferrando también asistió al juicio y mi tía Margalida, que había trabajado de jornalera en su finca de Son Ribes, le llamó sinvergüenza.
—¿Y cuál fue la sentencia?
—Pena de muerte, conmutada por treinta años y un día y, en el mismo instante, en la llamada revisión de causa, reducida a doce años. Desde la puerta de la sala se lo notificó a mi madre: «Coloma, només son dotze anys». Y bueno, al final fueron cinco. Desde que saliera de Montuiri, estuvo preso en Ses Bóve-des, en el Jaime I, en Can Mir, en la cárcel de Manacor y en el campo de concentración de Tormentera... Una Navidad, mis tías nos llevaron a ses títeres...
—¿Dónde?
—Al Teatro Balear. Pero antes nos pasamos por Can Mir y desde la calle divisamos a mi padre. Yo preferí quedarme con él. Ese día conocí a un preso negro, muy simpático. Hubo un apagón de luz y dijo: «Ahora todos somos iguales».
—Quién sabe qué fue de él, del negro.
—Lo mataron. Mi padre contaba que a veces los hacían formar para que se despidieran de los que se llevaban a fusilar. Aun así tenían el suficiente sentido del humor como para inventar una canción que interpretaban con la música de «Ya sabes mi paradero». Mi padre nos la enseñó: «Todo preso que no ha estado/ en los almacenes Mir/no sabe lo que son pulgas/ pasar hambre y sufrir...». Las judías y los boiúatos constituían su alimentación básica. De Can Mir pasó a la cárcel de Manacor, húmeda y oscura, pero que era un hotel de lujo comparada con el campo de concentración de Formentera.
—¿Si..?
—En Formentera sólo había sol. Por lo demás, la escasez de agua y de comida causaba una muerte tras otra. MÍ padre nos contaba cosas espantosas, tanto que no sé si debo decirlas.
—A ver...
—Mi padre vio cómo algunos presos famélicos se abordaban a los excrementos de otros presos. El sobrevivió porque le mandábamos paquetes, de los que los guardianes se quedaban buena parte. Cuando salió estaba delgado, seco, y muy moreno. No se encontraba bien.
—¿De qué se quejaba?
—No sé... Se le notaba enfermo. Por la noche tenía pesadillas. Soñaba en voz alta y daba bofetadas aquí y allá. Mi madre decía: «No estic baldada perqué em faig enfora». Era una persona muy sensible, mí padre, y estas vivencias lo marcaron. Le temblaban las manos y cada vez que salía de casa, llegando al portal, se detenía.
—¿Porqué?
—Se creía en la prisión. En realidad toda la familia quedó traumatizada. Aun hoy, con mi hermano Tomeu, siempre hablamos de lo mismo. Porque hubo más. El mes de septiembre del 36 se llevaron a en Pep Vadell, hermano de mi abuelo, y a en Pep Miralles, una persona culta que había estudiado en el seminario, y a ambos los mataron en Sencelles. Hallaron sus cuerpos uno encima del otro. Pero es que antes los castraron.
—Tanta crueldad para nada.
—Mi tío cantaba muy bien. Cuentan que cuando lo oían sobre la era, la gente detenía el carro para escucharle. Y uno de los matones, un payés rico y bruto, le dijo: «No tornarás a cantar». Y hasta ahora nadie nos ha pedido disculpas, ni siquiera la Iglesia. Don Gori Barceíó, el ' rector de Montuiri, cuando daba informes, se acogía a una frase hecha: «Es un bon home, pero matau~lo aviat». Por eso hubo tanta escabechina en Montuiri. No pasó lo mismo en Sant Joan, en donde el rector lo impidió.
—Recuerdos de su infancia.
—Los niños, ya se sabe cómo son, para insultarme me llamaban comunista. Otras veces me insistían : «I on es ton pare?» «I perqué está tancar, ton pare?».
—Hace poco conoció usted al periodista Rafael Torres...
—Me impresionó su libro «Los esclavos de Franco» y decidí escribirle. Me contestó: «Querida amiga Joanaina, su carta me ha emocionado, se expresa usted como una persona excelente...». Resumiendo, me convenció para que • tomara papel y lápiz y le contara mis avatares, tal cual me lo dijo.
—¿Y?
—En la ampliación que hizo de su libro, «¿Qué fue de los Vencidos?», incluyó un nuevo capítulo: «El pájaro enjaulado», que es la historia de mi padre. Yo no clamo venganza, pero he sentido la necesidad de hablar del sufrimiento de mi familia en los años de la victoria. Soy maestra de escuela jubilada y he tenido que cantar muchas veces el «Cara al Sol» con el brazo en alto. El miedo que he pasado es indescriptible, pero ya no lo tengo y digo lo que pienso.
—Sin más.
—Pienso que cualquier persona tiene derecho a no sentirse española. ¿Qué ha hecho Castilla por los demás? Nada. Qué vol dír...


Capellà, Margalida: "Entrevista con Joana Aina Bauzá". Republicanas del 36 (VI). Dominical.Última Hora. 29 de juny de 2003

PERELLÓ, AinaCiutat de Mallorca -"DOMINICAL. ÚLTIMA HORA
Domingo, 7 de septiembre de 2003

Republicanas del 36 (XVI)
ENTREVISTA CON Aina Perelló

Margalida Capellà

«Muchos de los refugiados partieron hacia la frontera»

La noche del 18 de julio del 36, el «Ciutat de Barcelona» zarpó con la delegación mallorquina que debía tomar parte en las Olimpíadas que se organizaban en Barcelona. Anita y su hermano Antoni formaban parte del orfeón de Esquerra Republicana que debía actuar en los actos inaugurales.

Justamente su partida coincidió con la insurrección franquista, por lo cual ella vivió toda la guerra por tierras catalanas, mientras que él, con tan sólo dieciséis años, marchó a Menorca con el ejército republicano. En tiempos difíciles, Aína Perelló (Palma, 1922) le echó coraje al asunto. Trabajó y ganó dinero, se encaprichó de un abrigo azul, confeccionado a medida, cincuenta pesetas, que para algo manejaba capital propio, y, por último, en Vic, se hizo con un noviete. En el 39 regresó a casa, con su ingenuidad truncada y algo rolliza: cincuenta y ocho kilos de peso.


—No pasó hambre, entonces.
—La verdad es que no. Yo comía mucha fruta de Lleida, que era buení-sima. Y fíjese cómo es la gente. De vuelta a Mallorca, una vecina fascista me dijo: «Ets sa vergonya de tots es que se'n ana-ren a Barcelona, tan grassa...».
—Qué tontita, la vecina... Su orfeón, ¿qué canciones debía interpretar en Barcelona?
—No me acuerdo, han pasado sesenta años. Pero a veces cantábamos una que se titulaba «Llevantina»: «una donzella de la costa de llevant...»
—Canta bien, todavía.
—Ahora ya no. Nuestro director era un maestro de música italiano. I qué norma es director..? No me acuerdo. Era vermellet de cara, calvo, y su mujer siempre paseaba con un sómbrenlo... Salimos de Palma a las nueve de la noche. Creo recordar que había hasta siete orfeones: el de sa Casa des Poble, el de Sa Vileta, el de los comunistas... Embarcamos novecientas personas y ya quedamos pocas. Tenga en cuenta que yo era de las más jóvenes.
—Vamos a cumplir el itinerario completo.
—Llegamos a Barcelona y el práctico 'nos dijo que no podíamos desembarcar porque había tiroteo. El barco se colocó justo delante de unas mejilloneras. Veíamos la estatua de Colón y los aviones que volaban a su alrededor. Los aviones nos pasaban rozando y la gente del barco levantaba el puño. No, yo no lo hice. En cambio, acabada la guerra, durante muchos años me vi obligada a saludar brazo en alto.
—¿Cuándo?
—Cada vez que pasaba por un cuartel y se izaba o se bajaba la bandera, mientras unas cornetas no sé qué puñetas tocaban. Para mis adentros, me decía: «Ja toquen ses xeremies». Y, en momentos tales, incluso el tranvía paraba. Yo era sastre, cosía americanas en la calle de la Cordelería, y aunque hacía mil equilibrios, el número de la bandera o bien me cogía cerca del cuartel de sa Marina o en la cuesta de Santo Domingo, próxima al Ayuntamiento.
—No le fastidia...
—También en el cine, al término de la sesión, salía el retrato de Franco, tocaven ses xeremies, y todo el mundo en pie, brazo en alto. Claro, los había que salían minutos antes de finalizar la película, tímidamente, sin hacer ruido. Pero descubrieron el truco y los que pasaban la cinta recibieron órdenes de cortarla por sorpresa, sin más. Y a lo mejor faltaban doce minutos para que finalizara.
—Volvamos al barco. Estamos en Barcelona. Es domingo, 19 de julio.
—A las seis de la tarde se decide regresar a Mallorca, justo al llegar a sa Dragonera, el Ciutat de Palma nos telegrafió que no desembarcáramos porque Palma estaba en poder de los militares. El capitán no hizo caso, pero unos hombres armados le obligaron a poner rumbo a Barcelona.
—Ir y venir, qué mareo.
—Eso. Mientras unos vomitaban, otros tenían hambre y se apoderaban de toda cuanta ensaimada encontraban en los camarotes. A las once de la mañana del día veinte llegamos de nuevo a Barcelona, y el práctico no nos dejó desembarcar. Luego, sobre las cuatro de la tarde del mismo día, partimos hacia Tarragona, en donde desembarcamos.
—Ya en tierra firme, ¿qué hizo usted?
—Comprarme unos bocadillos. Pero la tranquilidad duró poco porque, a las siete de la tarde, llegaron unos camiones cargados de milicianos que empezaron a incendiar iglesias y conventos. Una barbaridad, quemaban muebles que valían una fortuna. Me dolía el alma. Al cabo de tres días regresamos a Barcelona y me llevé la desilusión más grande de mi vida.
—¿Porqué?
—Porque la ciudad estaba sucia, llena de papeles, con coches encima de Las Ramblas, con sillas por el suelo, en fin... Vivíamos en el barco, pero a finales de agosto se nos dijo que el Ciutat de Barcelona debía cumplir otras funciones. La última noche nos vinieron a recoger los guardias de asalto y nos llevaron a cenar...

«Los republicanos sacaron a la luz toda aquella perdición que se
cocía en los conventos»

...al hotel Ritz.
—Cuéntemelo con todo lujo de detalles.
—No me acuerdo ni de qué cenamos. Sólo sé que en el barco estaba harta de comer arroz. Del Ritz partimos hacia Sarrià, estuvimos en el colegio de los salesianos. Entonces mi hermano, como los soldados ganaban diez pesetas diarias, decidió ir a Menorca y fue su perdición.
—¿Qué le pasó?
—Cuando entraban los nacionales, comentó: «Aquí ho tendrán mal de fer, perquè entre Sa Mola i Sant Felip els farem pedaços». Alguien lo acusó. Acabada la guerra, fue juzgado en Maó. Le salió pena de muerte, conmutada por veinte años y un día, finalmente reducidos a ocho que cumplió en la prisión provincial de Palma con los presos comunes, que eran la escoria. Jamás fue el mismo, le destrozaron la vida.
—Centrémonos de nuevo en el recorrido. Nos encontrábamos en un colegio de Sarrià.

«Cuando llegamos a Barcelona el práctico nos dijo que no podíamos desembarcar. Éramos novecientas personas y ya quedamos pocas».

—Estuvimos allí hasta enero, hasta que necesitaron el edificio para fabricar material de guerra. ¿Que cómo pasaba el día? Cantando y bailando, era muy joven. De Sarrià nos dirigimos a Vic, al convento Pare Coll, "amb un fred que pelava". Yo sólo llevaba una chaquetita que me había proporcionado la Cruz Roja. En Vic me hice novia del hijo de uno de los conserjes del Ayuntamiento, y cuando se fue al frente yo pasé a residir con sus padres. Él tenía dieciocho años y yo quince.
—Mientras, su madre, ¿sabía por dónde paraban usted y su hermano?
—En un principio, no. Mi madre nos contó que el diecinueve de julio abrió el balcón y vio hombres con brazaletes. En los bajos de mi casa, en la Plaça de la Llonja, había un café, y el hijo de los dueños, en Bernat Soler, era un médico de Esquerra Republicana. Mi madre bajó al café y la madona le dijo: «Ay , Catalina s'han aixecat els militars». Y mi madre: «I aquells filis meus enmig de la mar». Enseguida que pude, y a través de la Cruz Roja, le mandé unas fotografías mías. Ella se las enseñaba a las vecinas y como les hacía notar lo bien vestida que iba, alguna le dijo: «Aquesta roba els ho deixen els retratistes».
—Sus vecinas no tenían piedad.
—Además no era verdad. Verá, en Vic se montó una fábrica de tiendas de campaña y yo ganaba un dineral. Frente a la máquina de coser, venga pedalear y pedalear y pedalear, pensando en la alegría que se llevaría mi madre al verme llegar con mucho dinero. Pero trabajé en balde. Franco acuñó moneda nueva.
—Siguiendo con el trayecto, por fin volvió a su casa.
—Muchos de los refugiados partieron hacia la frontera y un reducido grupo de mallorquines, entre los cuales me contaba, nos dirigimos a la Estació del Nord, en donde permanecimos dos días. Luego nos pudimos meter en un barco de carga, con tropa que venía de permiso. Dos días nos costó llegar a Mallorca, porque nos cogió una tempestad terrible. Hacinados en la bodega, desperté en el suelo, en medio de dos soldados: «Quina barra! Altre lloc no heu tengut per anar a jeure?». «Nina, has estat tu que has vengut fins aquí», me replicaron los soldados. Por lo visto fui rodando hasta ellos y ni siquiera me di cuenta. De joven lo resistes todo.
—Será eso.
—Cuando veía a aquellas mujeres, madres de familia, que lloraban, yo pensaba: «Quines pames, plorar per això. Res em semblava important». Pero, inocentona como era, vi cosas que no podía imaginar que pasaran.
—¿Qué vio?
—En el convento de los salesianos, en Sarrià, por la noche se oían tiros. Le pregunté a un soldado y me dijo: «Es que tenemos visitantes». En el patio había una cloaca que daba a un sótano, y este sótano comunicaba con otro sótano de un convento de monjas, cerca de la plaza de Sarria. Un día abrieron esta cloaca y estuvo llena de cajas de preservativos. Me avergoncé. También, en Barcelona, los republicanos desenterraron los muertos que había en un convento de clausura y los expusieron a la curiosidad pública. Había muchos cadáveres de recién nacidos y los de dos monjas embarazadas, que colocaron en unas vitrinas porque se empezaban a descomponer.
—¿Y quién las mató?
—No lo sé. Los republicanos quisieron sacar a la luz toda aquella perdición que se cocía en los conventos. Yo misma guardaba unas cuantas fotografías de aquella exposición.
—Me hubiera gustado verlas.
—Verá, cuando estábamos a punto de embarcar en el buque de carga, se las enseñé a un teniente y me aconsejó quemarlas. «Si te las encuentran, te vas directa a las Hermanitas de los Pobres», me dijo.
—Cuyo edificio, entonces, estaba habilitado pomo prisión de mujeres.
—Me he arrepentido toda la vida de haberlas destruído... Hoy son tan borrosos los recuerdos. Con todo, aún lo pasé bien. Y a mi novio de Vic le hice una buena faena, lo planté por mi marido, del que me enamoró su edad, veintitrés años... Mi madre no volvió a votar, mi hermano nunca más habló de política y yo jamás contaba a nadie mi peripecia, ni siquiera a mi marido, que murió sin conocerla."


Capellà, Margalida. "Entrevista con Aina Perelló". Republicanas del 36 (XVI) DOMINICAL. ÚLTIMA HORA. 7 de setembre de 2003

PERELLÓ, AntoniCiutat de Mallorca -"DOMINICAL. ÚLTIMA HORA
Domingo, 7 de septiembre de 2003

Republicanas del 36 (XVI)
ENTREVISTA CON Aina Perelló

Margalida Capellà

«Muchos de los refugiados partieron hacia la frontera»

La noche del 18 de julio del 36, el «Ciutat de Barcelona» zarpó con la delegación mallorquina que debía tomar parte en las Olimpíadas que se organizaban en Barcelona. Anita y su hermano Antoni formaban parte del orfeón de Esquerra Republicana que debía actuar en los actos inaugurales.

Justamente su partida coincidió con la insurrección franquista, por lo cual ella vivió toda la guerra por tierras catalanas, mientras que él, con tan sólo dieciséis años, marchó a Menorca con el ejército republicano. En tiempos difíciles, Aína Perelló (Palma, 1922) le echó coraje al asunto. Trabajó y ganó dinero, se encaprichó de un abrigo azul, confeccionado a medida, cincuenta pesetas, que para algo manejaba capital propio, y, por último, en Vic, se hizo con un noviete. En el 39 regresó a casa, con su ingenuidad truncada y algo rolliza: cincuenta y ocho kilos de peso.

—No pasó hambre, entonces.
—La verdad es que no. Yo comía mucha fruta de Lleida, que era buení-sima. Y fíjese cómo es la gente. De vuelta a Mallorca, una vecina fascista me dijo: «Ets sa vergonya de tots es que se'n ana-ren a Barcelona, tan grassa...».
—Qué tontita, la vecina... Su orfeón, ¿qué canciones debía interpretar en Barcelona?
—No me acuerdo, han pasado sesenta años. Pero a veces cantábamos una que se titulaba «Llevantina»: «una donzella de la costa de llevant...»
—Canta bien, todavía.
—Ahora ya no. Nuestro director era un maestro de música italiano. I qué norma es director..? No me acuerdo. Era vermellet de cara, calvo, y su mujer siempre paseaba con un sómbrenlo... Salimos de Palma a las nueve de la noche. Creo recordar que había hasta siete orfeones: el de sa Casa des Poble, el de Sa Vileta, el de los comunistas... Embarcamos novecientas personas y ya quedamos pocas. Tenga en cuenta que yo era de las más jóvenes.
—Vamos a cumplir el itinerario completo.
—Llegamos a Barcelona y el práctico 'nos dijo que no podíamos desembarcar porque había tiroteo. El barco se colocó justo delante de unas mejilloneras. Veíamos la estatua de Colón y los aviones que volaban a su alrededor. Los aviones nos pasaban rozando y la gente del barco levantaba el puño. No, yo no lo hice. En cambio, acabada la guerra, durante muchos años me vi obligada a saludar brazo en alto.
—¿Cuándo?
—Cada vez que pasaba por un cuartel y se izaba o se bajaba la bandera, mientras unas cornetas no sé qué puñetas tocaban. Para mis adentros, me decía: «Ja toquen ses xeremies». Y, en momentos tales, incluso el tranvía paraba. Yo era sastre, cosía americanas en la calle de la Cordelería, y aunque hacía mil equilibrios, el número de la bandera o bien me cogía cerca del cuartel de sa Marina o en la cuesta de Santo Domingo, próxima al Ayuntamiento.
—No le fastidia...
—También en el cine, al término de la sesión, salía el retrato de Franco, tocaven ses xeremies, y todo el mundo en pie, brazo en alto. Claro, los había que salían minutos antes de finalizar la película, tímidamente, sin hacer ruido. Pero descubrieron el truco y los que pasaban la cinta recibieron órdenes de cortarla por sorpresa, sin más. Y a lo mejor faltaban doce minutos para que finalizara.
—Volvamos al barco. Estamos en Barcelona. Es domingo, 19 de julio.
—A las seis de la tarde se decide regresar a Mallorca, justo al llegar a sa Dragonera, el Ciutat de Palma nos telegrafió que no desembarcáramos porque Palma estaba en poder de los militares. El capitán no hizo caso, pero unos hombres armados le obligaron a poner rumbo a Barcelona.
—Ir y venir, qué mareo.
—Eso. Mientras unos vomitaban, otros tenían hambre y se apoderaban de toda cuanta ensaimada encontraban en los camarotes. A las once de la mañana del día veinte llegamos de nuevo a Barcelona, y el práctico no nos dejó desembarcar. Luego, sobre las cuatro de la tarde del mismo día, partimos hacia Tarragona, en donde desembarcamos.
—Ya en tierra firme, ¿qué hizo usted?
—Comprarme unos bocadillos. Pero la tranquilidad duró poco porque, a las siete de la tarde, llegaron unos camiones cargados de milicianos que empezaron a incendiar iglesias y conventos. Una barbaridad, quemaban muebles que valían una fortuna. Me dolía el alma. Al cabo de tres días regresamos a Barcelona y me llevé la desilusión más grande de mi vida.
—¿Porqué?
—Porque la ciudad estaba sucia, llena de papeles, con coches encima de Las Ramblas, con sillas por el suelo, en fin... Vivíamos en el barco, pero a finales de agosto se nos dijo que el Ciutat de Barcelona debía cumplir otras funciones. La última noche nos vinieron a recoger los guardias de asalto y nos llevaron a cenar...

«Los republicanos sacaron a la luz toda aquella perdición que se
cocía en los conventos»

...al hotel Ritz.
—Cuéntemelo con todo lujo de detalles.
—No me acuerdo ni de qué cenamos. Sólo sé que en el barco estaba harta de comer arroz. Del Ritz partimos hacia Sarrià, estuvimos en el colegio de los salesianos. Entonces mi hermano, como los soldados ganaban diez pesetas diarias, decidió ir a Menorca y fue su perdición.
—¿Qué le pasó?
—Cuando entraban los nacionales, comentó: «Aquí ho tendrán mal de fer, perquè entre Sa Mola i Sant Felip els farem pedaços». Alguien lo acusó. Acabada la guerra, fue juzgado en Maó. Le salió pena de muerte, conmutada por veinte años y un día, finalmente reducidos a ocho que cumplió en la prisión provincial de Palma con los presos comunes, que eran la escoria. Jamás fue el mismo, le destrozaron la vida.
—Centrémonos de nuevo en el recorrido. Nos encontrábamos en un colegio de Sarrià.

«Cuando llegamos a Barcelona el práctico nos dijo que no podíamos desembarcar. Éramos novecientas personas y ya quedamos pocas».

—Estuvimos allí hasta enero, hasta que necesitaron el edificio para fabricar material de guerra. ¿Que cómo pasaba el día? Cantando y bailando, era muy joven. De Sarrià nos dirigimos a Vic, al convento Pare Coll, "amb un fred que pelava". Yo sólo llevaba una chaquetita que me había proporcionado la Cruz Roja. En Vic me hice novia del hijo de uno de los conserjes del Ayuntamiento, y cuando se fue al frente yo pasé a residir con sus padres. Él tenía dieciocho años y yo quince.
—Mientras, su madre, ¿sabía por dónde paraban usted y su hermano?
—En un principio, no. Mi madre nos contó que el diecinueve de julio abrió el balcón y vio hombres con brazaletes. En los bajos de mi casa, en la Plaça de la Llonja, había un café, y el hijo de los dueños, en Bernat Soler, era un médico de Esquerra Republicana. Mi madre bajó al café y la madona le dijo: «Ay , Catalina s'han aixecat els militars». Y mi madre: «I aquells filis meus enmig de la mar». Enseguida que pude, y a través de la Cruz Roja, le mandé unas fotografías mías. Ella se las enseñaba a las vecinas y como les hacía notar lo bien vestida que iba, alguna le dijo: «Aquesta roba els ho deixen els retratistes».
—Sus vecinas no tenían piedad.
—Además no era verdad. Verá, en Vic se montó una fábrica de tiendas de campaña y yo ganaba un dineral. Frente a la máquina de coser, venga pedalear y pedalear y pedalear, pensando en la alegría que se llevaría mi madre al verme llegar con mucho dinero. Pero trabajé en balde. Franco acuñó moneda nueva.
—Siguiendo con el trayecto, por fin volvió a su casa.
—Muchos de los refugiados partieron hacia la frontera y un reducido grupo de mallorquines, entre los cuales me contaba, nos dirigimos a la Estació del Nord, en donde permanecimos dos días. Luego nos pudimos meter en un barco de carga, con tropa que venía de permiso. Dos días nos costó llegar a Mallorca, porque nos cogió una tempestad terrible. Hacinados en la bodega, desperté en el suelo, en medio de dos soldados: «Quina barra! Altre lloc no heu tengut per anar a jeure?». «Nina, has estat tu que has vengut fins aquí», me replicaron los soldados. Por lo visto fui rodando hasta ellos y ni siquiera me di cuenta. De joven lo resistes todo.
—Será eso.
—Cuando veía a aquellas mujeres, madres de familia, que lloraban, yo pensaba: «Quines pames, plorar per això. Res em semblava important». Pero, inocentona como era, vi cosas que no podía imaginar que pasaran.
—¿Qué vio?
—En el convento de los salesianos, en Sarrià, por la noche se oían tiros. Le pregunté a un soldado y me dijo: «Es que tenemos visitantes». En el patio había una cloaca que daba a un sótano, y este sótano comunicaba con otro sótano de un convento de monjas, cerca de la plaza de Sarria. Un día abrieron esta cloaca y estuvo llena de cajas de preservativos. Me avergoncé. También, en Barcelona, los republicanos desenterraron los muertos que había en un convento de clausura y los expusieron a la curiosidad pública. Había muchos cadáveres de recién nacidos y los de dos monjas embarazadas, que colocaron en unas vitrinas porque se empezaban a descomponer.
—¿Y quién las mató?
—No lo sé. Los republicanos quisieron sacar a la luz toda aquella perdición que se cocía en los conventos. Yo misma guardaba unas cuantas fotografías de aquella exposición.
—Me hubiera gustado verlas.
—Verá, cuando estábamos a punto de embarcar en el buque de carga, se las enseñé a un teniente y me aconsejó quemarlas. «Si te las encuentran, te vas directa a las Hermanitas de los Pobres», me dijo.
—Cuyo edificio, entonces, estaba habilitado pomo prisión de mujeres.
—Me he arrepentido toda la vida de haberlas destruído... Hoy son tan borrosos los recuerdos. Con todo, aún lo pasé bien. Y a mi novio de Vic le hice una buena faena, lo planté por mi marido, del que me enamoró su edad, veintitrés años... Mi madre no volvió a votar, mi hermano nunca más habló de política y yo jamás contaba a nadie mi peripecia, ni siquiera a mi marido, que murió sin conocerla."


Capellà, Margalida. "Entrevista con Aina Perelló". Republicanas del 36 (XVI) DOMINICAL. ÚLTIMA HORA. 7 de setembre de 2003

ALOMAR I VICENS, Joan? - Gènova"Seixanta-vuit anys. Casat. Morí a Gènova, a les set de la tarda del dos de juny del trenta-vuit, juntament amb Joan Torres i Ferrer. Ni l'indret ni l'hora, eren propicis a la mort violenta."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ARTIGUES, Pere Joan "En Mero" Felanitx - ?"Li deien En Mero i era foraviler. No li coneixien idees polítiques, però el va perdre un excés d'humanitat. Asseguren que amagà uns dies, a la seva llar de Cas Concos, un mestre d'escola perseguit. Ningú del poble no el coneixia, a aquest mestre, i desaparegué tal i com havia arribat: sense donar clarícies. En canvi a Pere Joan sí que n'hi demanaren de clarícies els feixistes. Un grup d'ells, un dia, se l'emportaren i no s'han tornat a saber noves del seu parador."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AZNAR I SABUCO, Pere "En Xatet"Elx - Cementiri de Ciutat de Mallorca"Li deien En Xatet. Vivia a Maó i ignor l'ofici que exercia. Únicament sé que tenia trenta-vuit anys i que era casat. No recalà a Mallorca per pròpia voluntat, ben a l'inrevés. Viatjava com a passatger en el vaixell Jaume II quan el prengueren i aquí es va tòrcer la seva estrella. Dia vint d'octubre del trenta-set va comparèixer davant un Consell de Guerra, juntament amb la resta de la tripulació. Tots eren acusats del mateix delicte: adhesió a la rebel.lió, i al paisà Aznar li tocà pena de mort. A les sis del matí del dia cinc de març del trenta-vuit, l'afusellaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ADROVER I SANT ANDREU, Antoni Manacor - Cementeri de Son Coletes"Li deien En Ravenet i era el Delegat de l'Ajuntament a Son Negre. Havia nascut un any important, el noranta-vuit. I amb la calor, el nou de juny. Morí també amb la calor, a Son Coletes, el nou de setembre del trentaisis. Entre una data i altra, queden compresos trenta-vuit anys de foraviler. Era casat i vivia a Son Campanario."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMER I ROIG, JaumeManacor - Cementeri de Son Coletes"Vint-i-tres anys. Fadrí. Era industrial i les causes de la seva mort les trobarem si cercam la seva procedència familiar: era el fill del batle Amer, aleshores perseguit amb ràbia per tots els indrets de Mallorca. Jaume Amer era un home alegre, divertit. Li agradava ballar. Quan deman per ell, la gent diu això: Li agradava ballar. Tot i que no era un home polític, va sentir la mossegada de la por. El pare amagat, els continus escorcolls a casa seva, el decidiren també a amagar-se. El refugi era a la pròpia casa, dins una petita estança tapada amb un armari. Un dia es presentaren a casa uns falangistes. El cercaven a ell. Sembla que havien cridat la seva quinta a files i no s'havia presentat. Les pressions que rebia l'ex-batlessa dels amics de la família eren contínues. "Que es presenti a l'Exèrcit En Jaume... Si l'agafen els falangistes..." Finalment la seva mare va tombar el coll. Un amic dretà, amb influència, li recomanà que En Jaume es presentàs a l'Exèrcit, però a la Ciutat de Mallorca, i que caminàs cap alt pels carrers més transitats, perquè res no li passaria. Quan va sortir, a cent metres de ca seva, carrer de l'Amistat, un requeté i un falangista li sortiren al pas. Li digueren: "Jaume, vols venir amb nosaltres?" i se l'emportaren a la presó. La seva germana petita, Dora, va portar-li el menjar al llarg de vuit dies. El veia assegut, una mica sorprès per tot el que passava. Als vuit dies comunicaren a la família que l'havien traslladat a la ciutat. Passava que l'havien assassinat. Conten que una metgessa, famosa per aquelles contrades, li tallà un bocí de nas per tal de fer-li dir on s'amagava el seu pare. Sigui cert o no aquest suplici, el mataren el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis a Son Coletes, juntament amb el veterinari Joan Nadal."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


MAS I MAS, Bernat
MARTORELL I TOMÀS, Vicenç
MARTÍNEZ I SÀNCHEZ, Bernabé"Desconec qui era aquest home. El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARÍ I RIBAS, Josep"El mataren a aquest home. Desconec però, la seva vida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARÍ I MARÍ Joan"El mataren. La seva història personal no l'he poguda reconstruir."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARÍ I JOAN, Bartomeu"Únicament serv el nom i la certesa de la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARÍ I FERRATGUT, Josep"El mataren. No sé a on ni com. El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MALO I HERNÀNDEZ, Ramon
LUMBRERAS I BAUTISTA, Bernardí"Desconec la seva vida i la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SÓTES I LÓPEZ, Avel.líMaó-Fortí d'Illetes (Calvià)"A les sis del matí del vint-iiset de gener del quaranta-u, queia afusellat en el Fort d'Ille-tes. Tenia trenta anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals. Casat abm Francina Arbos Sintes.
Segons el registre civil, el seu llinatge es Sotes, i al Diccionari Vermell consta com Lopez, veí Maó. Enterrat al cementiri de Palma. Causa 359 de 1939.

Causa de la mort,
Ferrides amb arma de foc.

Data de la mort.
27.01.1941

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 303.
---------------------------------------------------------------------
Segons el Diccionari Vermel es diu Sópes López,Avel·li
LLABRÉS I GARCIA, Arnau"Tenia trenta-dos anys i era casat. L'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del quinze al setze d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLABRÉS, Joan"La nit del vint-i-sis al vint-i-set d'agost del trenta-sis, l'assassinaren a la carretera de Son Serra."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LINARES I GARRIDO, Francisco"Hem d'afegir el seu nom al de les víctimes de la repressió. Únicament això: un nom."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
INIESTA I CARRETERO, Pío"Quaranta-cinc anys. Casat. Dia quinze de setembre del trenta-sis era sotmès a judici a la caserna d'Infanteria, acusat de matar d'un tret el falangista de Binissalem, Gabriel Arrom i Fiol. Condemnat a mort, era afusellat a la carretera del cementiri de la Ciutat de Mallorca el vint-i-cinc del mateix mes. Per conèixer la història de la seva dissort, ens hem de remuntar als primers dies de l'alçament militar. El dia vint de juliol, estaven reunits a un local social part dels regidors de l'Ajuntament de Binissalem amb el guàrdia municipal Pío Iniesta, i un grup de falangistes, que j a havien pres l'edifici de l'Ajuntament armats d'escopetes, s'acostaren a l'esmentada casa sense gaire convicció. Pío va sortir-los al pas. Al crit de "Arriba Espana!", pronunciat per un dels falangistes més agosarats, va contestar amb un "; Viva la República!" No rebutjava el perill Pío Iniesta i, a la llarga, trobaria la mort. Un dels falangistes li va ordenar que entregàs la pistola i l'uniforme i ell va afirmar que sols l'entregaria si el batle, Andreu Pol, li ho ordenava. I què va dir a tot això el senyor batle? Ai, què va dir! Un testimoni presencial, el tinent de batle Jaume Bestard, ha deixat escrites les seves paraules. "Mai no ordenaré a un home fidel al Govern que en-tregui l'arma i l'uniforme. Sobretot no permetré que l'entregui a uns traïdors al Govern i a la República". Així queda escrit i així ho repetesc. Els falangistes recularen i no va produir-se cap altra alteració d'ordre. A hora foscant, però, Pío Iniesta va sortir a fer una volta pel poble. Sembla que des d'una finestra li dispararen i ell, amb la seva pistola, va contestar als trets. El tiroteig va ser intens i totd'una que s'hagué apaivagat, s'estengué pel poble la notícia de la mort de Pío. Tanmateix no era certa. Pío Iniesta havia quedat ferit i el falangista Gabriel Arrom, mort. Traslladat a l'Hospital de la Ciutat de Mallorca, esperaren que guarís per afusellar-lo solemnement, tal i com manava la llei."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUIRBAU I DURAL, Joaquim"Desconec quan va morir aquest home. Desconec per què va morir."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUERRERO I FLORES, Francisco"Morí. Únicament tenc la certesa de la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRAU I MORA, Joan?-Ciutat de Mallorca"Tenia trenta-cinc anys i era fadrí. La nit del vint-i-dos al vint-i-tres de setembre del trenta-sis, l'assassinaren a la possessió de Son Puig-dorfila, situada en el Camí dels Reis de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRAU I GUASCH, Guillem
GRAU I CARAPUIG, Joaquim
GONALONS I MARQUÈS, Antoni"El pas del temps corca els records, esvaeix les petjades. D'aquest home no he pogut retrobar cap senya d'identitat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GONZÀLEZ I GONZÀLEZ, Josep
GOMILA I CARDONA, Adel•lí
GÓMEZ I ALCALÀ, JoanJerez del Marques, Granada-Fort d'Illetes, Calvià"Era soldat d'Infanteria i va ser jutj at a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca, el setze d'abril del trenta-vuit. Pesava sobre ell, l'acusació d'haver participat a l'avalot de Cala Morlanda i el condemnaren a mort. Dia denou de novembre del trenta-vuit, a les set del matí, l'afusellaren en el Fort d'Illetes. Tenia vint-i-cinc anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades personals,de 23 anys, fadrí, Veí de Barcelona

Causa de la mort.
Hemorràgia interna.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 217.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.



GIMÉNEZ I SASTRE, Jordi
GENER I ALIÉS, Joan
MARQUÉS I RUL.LAN, BernatSóller, 1869 - Fort d'Illetes, 1937 Calvià"De posició social benestant, va fer fortuna a Puerto Rico, on emigrà cap el 1885. Retornat a Sóller, va ser president d'Esquerra Republicana Balear. Empresonat al començament del conflicte, fou afusellat al fort d'Illetes el 5 de juny de 1937. També empresonaren la seva esposa, Catalina Maiol, i els seus fills, Bernat, Josep, Joana, Maria Lluïsa i Catalina."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

----------------------------------------------------------------------

"Òbviament, la vigilància fou una de les comeses de la Falange. Triarem per exemplificar-ho la declaració que féu Antoni Morro Negre al jutge instructor de l'expedient de confiscació de béns instruït per la Comandància Militar de les Balears contra Bernat Marquès Rul.lan i família. El cap de milícies de la Falange manifestà el 10 de febrer de 1937 que «personalmente no conoce a dicha familia y en cuanto a sus actividades le consta que pertenecían al Frente Popular por lo que la Falange del pueblo ordenó el primer día del Movimiento que vigilasen a todos ellos y hasta alguna vez recuerda que llegaron a montar un servicio de guardia por los alrededores de la finca»."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004


------------------------------------------------------
"Era un home de posició social benestant, de seixanta-set anys i casat. Políticament? Era liberal i progressista i havia exercit el càrrec de president d'Esquerra Republicana a Sóller. Doncs bé, a aquest home l'afusellaren en el Fort d'Illetes dia cinc de juny del trenta-set, mentre que la seva esposa i dues filles eren recloses a la presó de dones de la Ciutat de Mallorca. Les grans tragèdies comencen en broma. Un home de dretes, adepte a l'alçament militar, m'ho conta rioler: "Érem un grup de joves a la plaça i un sergent retirat de l'Exèrcit ens vingué a cercar, au anem a Son Palou que tenen una emissora amagada! I tots pujàrem cap a Son Palou i, com que era el vespre, guaitàrem per les retxilleres de la finestra a veure si parlaven per l'emissora. Un, més decidit que els altres, entrà de sobte a la casa i ho registràrem tot de dalt a baix. De fet era una bulla tot plegat". Son Palou era la casa camperola on passava els estius la família Marquès i estava situada en el terme de Bunyola. Els feixistes cercaven un pretext per detenir-los, car la deserció de classe era perseguida amb autèntic furor. Les acusacions que argumentà el fiscal militar Ricardo Mulet Fiol contra els processats, són ben poc convincents. Dia quinze de gener de l'any trenta-set, a la caserna del Carme, comparegueren Bernat Marquès i Rul·làn, Catalina Maiol, Josep Rovira i Sellarés, i els fills dels dos primers, Bernat, Josep, Joana, Maria Lluïsa i Catalina. El Tribunal va ser duríssim en les seves conclusions: Bernat Marquès, Catalina Maiol i les seves filles Maria Lluïsa i Catalina, foren condemnats a mort. Més tard les tres dones veren commutada la pena. Segons el fiscal, Bernat Marquès havia expressat idees contràries al Moviment dins Sa Botigueta de Sóller i la seva esposa havia aprofitat un brindis l'any tirurany, per dir que preferia el domini de Rússia que el poder en mans de Gil Robles. Sembla també que la família Marquès-Maiol, es dedicava a donar la benvinguda als avions catalans de bombardeig, perquè quan passaven pel cel de Son Palou, camí del cel de la Ciutat de Mallorca, voleiaven els llençols a l'estenedor. Tot plegat, una facècia."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Causa de la mort,
Afusellat.

Causa de la mort,
Compliment de sentencia.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 144.


REUS I BORDOY, PereFelanitx ,1896 - Palma, 1938"El 1931 va ser designat jutge de pau de Felanitx i esdevingué, així, el primer republicà que ocupà aquest càrrec. Va ser un dels fundador d'Esquerra Republicana Balear i un dels tants que signà el Missatge dels Catalans. Detingut un cop iniciada la guerra, fou sotmès a un consell de guerra sumaríssim i condemnat de mort. Va ser executat el 28 de juliol de 1938 al cementiri de Palma."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura)
LLABRÉS I GARCIA, MiquelPalma, 1899 - 1937"Militant del Partit Comunista. El 1934 va ser detingut arran de la seva participació en els Fets d'Octubre. President del Sindicat Únic del Ram de la Construcció, fou assassinat durant la Guerra Civil."

---

"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
ALZINA I SANCHO, JaumeCapdepera, 1890 - Cartagena, 1942"De 1931 a 1936 va ser president de l'Agrupació Socialista de Capdepera. El novembre de 1936 fugí en barca cap a Menorca, on va ser elegit president de la Federació Socialista Balear i del Secretariat Antifeixista de Mallorca a Menorca. Amb la caiguda de Menorca s'exilià a França, tot i que al començament del decenni dels quaranta tornà a Mallorca. Empresonat, fou portat a la presó militar de Cartagena, on morí."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
GÓMEZ I RIPOLL, JoanEivissa-Ciutat de Mallorca"Constructor. Membre del PSOE, dirigí la Secretaria d'Indústria, Obres Públiques i Treball del Comitè de Milícies. Participà a Eivissa en la vaga de 19 de juliol de 1936. Fet presoner, el van portat a Palma, on fou executat al cementiri el 1941."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

-----------------------------------------
"Era picapedrer. Sols conec el darrer capítol de la seva història. Si pogués exercir de novel-lista, no seria cap problema construir un passat escaient. Podria dir quina va ser la vida de Joan Gómez i no m'erraria gaire, però no cal. La seva mort, ben seva la seva mort, es produí a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca el trenta de setembre del quaranta-dos, a les sis del matí. Tenia cinquanta-tres anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ROSSELLÓ I OLIVER, Pere Alaró, 1890 - Palma, 1936"Fou dirigent de les societats obreres d'Alaró La Recompensa del Obrero i La Fraternidad. A més, va ser president de l'Agrupació Socialista d'Alaró (1931-36). El 1931 va ser elegit batle del seu poble, tot i que arran dels Fets d'Octubre de 1934 fou destituït del càrrec. Després del triomf del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 tornà a ser elegit batle, càrrec que ocupà fins al 19 de juliol d'aquell any. Tot i que s'amagà, no pogué evitar la mort: fou descobert i executat el desembre d'aquell any al cementiri de Palma."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura)

--------------------------------------------------
"Cinquanta anys. Casat. Li deien Sa Maquineta i treballava de sabater, com tants i tants homes del poble. Pertanyia al Partit Socialista i era el batle. Un home de seny, un home mesurat. Els vells el recorden. Ha quedat com un eco la seva veu. "Calma, calma!" Demanava calma sempre que les veus s'alçaven de to. Quan esclatà la revolta militar, va refugiar-se a qualque amagatall desconegut, però els seus familiars patien per la seva dissort. Calia —pensaren— posar-lo fora de perill, perquè els escamots de falangistes rastrejaven pam a pam el poble per tal de trobar-lo. Sembla que un sacerdot de la Ciutat de Mallorca havia estat alletat per la mare de Pere Rosselló i va prometre intercedir a favor seu. La primera passa que havia de fer el batle foragitat era la d'entregar-se i així ho féu en mala hora. L'assassinaren en el cementiri de la ciutat, el quatre de desembre del trenta-sis. L'endemà, dia cinc, un presoner d'Alaró, neguitós per la
manca de notícies que envoltava la desaparició de Sa Maquineta, va atrevir-se a demanar a un guàrdia de seguretat: "Escolti, no han duit un tal Pere Rosselló?" La resposta va ser una mirada burlesca i una frase breu: "No piensen mas en él!"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Certificat entrada als llibres del cementiri de Palma: Llibre 1936 amb el nùmero 1339.
--- Leni Jorda i Maria Antonia Oliver per ARMHM.

MAS I FIOL, Joan"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

MONTERO I RODRÍGUEZ, Luís"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

--------------------------------------------------
"Tenia uns trenta-cinc anys. Fadrí. Treballava de guixaire. Pertanyia al Partit Comunista i gaudia de fama de bon orador. Deien que no era mallorquí. Que era un agent rus vingut de fora Mallorca, però tot era mentida. Dins l'escala d'odis que les diverses actituds esquerranes podien despertar entre les dretes, Lluís Montero ocupava lloc de privilegi. Ignor quan es va produir la seva mort, tot i que possiblement es produís dins el setembre del trenta-sis. Conec l'indret: el Castell de Bellver. Per les avingudes, un grup de dones que anaven a triar bessó, veren passar dins un camió quatre baguls de fusta blanca. Dins un hi duien Joan Mercant; dins un altre, Lluís Montero. Una de les dones ho va explicar a les altres. I afegí: els han mort avui, a les sis de la matinada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SUREDA I NICOLAU, Andreu"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
MARTÍ I MIQUEL, Mateu .?-Gènova"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

------------------------------------------------------
"Cinquanta-dos anys. Casat. Havia estat sergent d'Infanteria i, quan esclatà la rebel·lió militar, era el cap d'un dels negociats de l'Ajuntament. Pertanyia al Partit Comunista, però bàsicament era un anticlerical. Va llevar la M del seu nom original, Mateu, per quedar-se convertit en Ateu. Fundà l'any trenta-u un setmanari, "La Sotana Roja", destinat a denunciar l'església vergonyant. Home adinerat i extremadament espectacular amb els seus fets, viatjà a Rússia per tal d'assabentar-se del funcionament de La Lliga Atea i, de retorn, va pronunciar una conferència sobre les seves experiències en el local dels republicans federals. Llibertari, vital i colorista, Ateu Martí va ser l'ànima del comitè organitzador de l'homenatge a Margalida Tarongí, jueva cremada per la Inquisició. No és estrany que un home tan bellugadís i punyent amb les seves crítiques, arrossegàs els odis dels poderosos i dels poc imaginatius. L'acusaven de ser un agent de Moscú. L'acusaven de ser un monstre. Va ser una de les primeres víctimes de la repressió. La nit del cinc al sis d'agost del trenta-sis, l'assassinaren a Gènova, en el Coll de Sa Creu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VIDAL I BLANCO, Joan"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
CRESPON I SÀNCHEZ, ManuelPalma"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

--------------------------------------------
"Fadrí. Vint-i-set anys. Pertanyia al Partit Comunista. Treballava de sabater i era el delegat sindical a la fàbrica de calçat de Can Estrany. El mataren juntament amb Miquel Recadero a la possessió de Son Pardo, situada a la carretera de Sóller. Era la nit del vint-i-tres al vint-i-quatre de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JULIÀ I JAUME, JosepCiutat de Mallorca"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).

--------------------
"Vint-i-dos anys. Casat. Treballava de mestre d'obres i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. Pertany a una família especialment perseguida per la dissort. La seva esposa, Maria Pasqual, morí assassinada, així com la seva cunyada i la seva sogra. En canvi ell, ni tan sols després d'haver-se produït l'esclat militar intuïa aquest destí. En un principi s'amagà a casa dels seus pares, en els Hostalets, però després sortí de l'amagatall, perquè no hi havia motiu per témer cap represàlia. Sens dubte pecà d'ingenu. L'empresonaren a Can Mir i més endavant el traslladaren al Castell

"Anit se n'han portat una camionada i els han afusellats a tots". El pare de Josep Julià era traginer i un dia el contractaren per fer un viatge. Havia de transportar uns mobles per tal de moblar una casa d'estiueig que un prohom del feixisme mallorquí tenia a Can Pastilla. Quan li donaren l'adreça de la casa de la ciutat que havia de buidar, la sang se li glaçà a les venes. Coneixia bé la direcció: era cal seu fill."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OBRADOR, Arnau"El PCE de les Illes esdevingué des del començament de la guerra un dels primers objectius de la repressió autoritzada per les noves autoritats. Foren afusellats uns seixanta militants comunistes, entre els quals hi havia Luis Montero Rodríguez; l'escultor Andreu Sureda Nicolau; Aurora Picornell; Mateu Martí Miquel, Ateu Martí, i Joan Vidal Blanco; els dirigents sindicalistes Miquel Llabrés Garcia, Joan Mas Fiol i Manuel Crespón Sánchez, i els dirigents juvenils Joan Mercant Rebassa, Josep Julià Jaume i Arnau Obrador."

Memòria de la democràcia. 1936-1962. CD de l'exposició. Govern de les Illes Balears (Conselleria de Presidència. Vicepresidència. Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, Direcció General d'Economia). Consell de Mallorca (Departament de Cultura).
ALOU I GINARD, DamiàCampos - S'Indioteria. Ciutat de Mallorca"Tenia quaranta-tres anys i era fadrí. Les seves afinitats polítiques? Militava a Esquerra Republicana. El seu ofici? Era camperol. El crivellaren la nit del vint d'agost del trenta-sis, a S'Indioteria, prop del Torrent Bàrbara."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALOU I MERCANT, Frederic"El mataren a qualque indret desconegut. Un dia desconegut, també. Ha estat impossible reconstruir el seu passat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALPISTE I MÉNDEZ, Antonio"El mataren. De fet els detalls cobren poca importància quan és palesa la certesa de la mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALOMAR I SIQUIER, Llorenç Búger - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Li deien de Can Ros i tenia trenta-quatre anys. Treballava de missatge i no estava afiliat a cap partit polític. En el judici celebrat dia vint d'octubre del trenta-sis a la Caserna del Carme de la Ciutat de Mallorca, l'acusaren de traïció. Sembla que havia dit que havia sentit com un dels aviadors rojos que bombardejaven l'illa, deia des de l'avió: "Demà tornarem venir!" Dos dies després de fer-se el judici, el varen executar a l'hemicicle del cementiri nou de la mateixa ciutat. Juntament amb ell morien Miquel Solivelles i Damià Capó."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALOMAR I TABERNER, JoanLlucmajor - ?"Un vespre el tragueren de Can Mir. Aquí comença i acaba l'estela del seu record."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALÓS I PELEGRÍ, Joan? - Platge d'El Molinar (Ciutat de Mallorca)"Quaranta-dos anys. Fadrí. Sols sé que morí en estranyes circumstàncies: el trobaren mort a la vora de la platja d'El Molinar, la nit del vint-i-nou al trenta de juny de l'any quaranta-dos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CUNILL I ESTEVA, JoanCiutat de Mallorca - ?"Era un picapedrer de Gènova. No estava afiliat a cap partit i el tancaren a Can Mir. L'assassinaren de rebot. Els assassins cercaven Joan Cunill i Avellà i equivocaren la víctima. Ells dos no tenien cap parentesc ni els unia altra cosa més que l'amargura d'una presó compartida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTELRICH I FERRER, JoanManacor - Cementeri de Son Coletes (Manacor)"Treballava de fuster, però es dedicava especialment a fer cadires. Era casat. Tenia una quarantena d'anys quan el mataren a Son Coletes, el vuit de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTELRICH I GUISCAFRÉ, PereManacor - Planes de Sant Llorenç (Sant Llorenç)"Li deien En Ravell. Tenia trenta-nou anys i era casat. D'ofici era soldador. Tothom coneixia la seva militància a Unió Republicana, car era un home apassionat que no amagava els seus ideals. A les darreres eleccions, abans de la rebel•lió militar, agafà una urna electoral i la llançà enmig del carrer. En canvi, un home tan brau va ser caçat com un conill. L'onze d'agost un grup de feixistes pretengueren detenir-lo, però ja havia fugit de ca seva. Era al camp, deien. I al camp anaren a cercar-lo. No el trobaren i, de retorn al poble, feren beure un tassó d'oli de ricí al fill de dotze anys, que era el qui els havia donat les senyes per trobar-lo. Pere Estelrich realment hi era, al camp, a Son Pereandreu. Allí acudiren els falangistes al cap d'uns dies i trobaren l'al•lot. "A on és ton pare?" "No ho sé". Son pare estava amagat amb en Pere Massanet, però no ho diria. Per tal d'espantar-lo li fermaren els peus amb una corda i el baixaren, lenta¬ment, cap per avall, pel coll del pou. Tampoc no aconseguiren res. On era Pere Estelrich? Jo ara els ho puc indicar: camí de Les Planes de Sant Llorenç, que era un terreny que coneixia perquè hi tallava llenya. Potser pressentís la mort, així mateix, perquè s'estengué en consideracions morals als seus fills, abans d'agafar tros. Al mes i mig de ser a Les Planes decidí, sempre acompanyat de Pere Massanet, retornar a Son Pereandreu. Mai no hi arribaria. Per terres d'Es Rafalet els sorprengueren dos falangistes que passaven en cotxe per la carretera. Els apuntaren. Els detingueren. Els encotxaren... Els encotxaren? No. Els dos companys decidiren provar sort i es llançaren a una carrera folla per mig dels terrossos. Quan sonaren els trets, En Massanet va tirar-se a terra i Pere Estelrich va caure mal ferit. Eren les onze del matí del trenta-u d'agost del trenta-sis. Els dos falangistes donaren part que havien deixat dos cadàvers al sol, un per cap. A les quatre i mitja els anaren a cercar. Massanet havia fugit camí de Son Pereandreu, sense saber que amb el seu esforç únicament aconseguia allargassar una mica més la seva vida. Pere Estelrich encara era viu. El remataren allà mateix, i cremaren les seves despulles en el cementiri."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
EUGENIO I CARMONA, Cresencio?Escusial, Caceres - Fort d'Illetes, Calvià."Era brigada d'Infanteria i es traslladava de Menorca a Barcelona, quan va ser pres el vaixell per l'esquadra rebel. Conduïts els tripulants a Mallorca, tots els militars que hi viatjaven, més un paisà de Pollença anomenat Bonjesús, foren jutjats per atemptar contra el Ban de Guerra signat pel General Goded, el denou de juliol del trenta-sis. Condemnat a mort, l'afusellaren amb els altres militars encausats, dia vint-i-u de novembre en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats al Fort d'Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 38 anys. Brigada d’infanteria, veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 109.
BALET I ARDIZ, JordiBarcelona - Fortí d'Illetes, Calvià"El devuit de setembre del trenta-set fou pres el vaixell Jaume II i quasi dos mesos després, el vint-i-vuit de novembre, la tripulació va ser jutjada a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca. El delicte comès per tots els seus components era de rebel.lió militar i els soldats Jordi Balet i Josep Riera, foren condemnats a mort. Pocs mesos després, a les set del trenta-u de gener de l'any següent, es complia la sentència en el Fort d'Illetes. Jordi Balet, fadrí del qual desconec la procedència, moria sota el cel de Mallorca als vint-i-un anys."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Transcipció de l'ofici enviat pel "Juzgado Militar Eventual Juez Tte. Coronel Artilleria, D. Diego Pascual Bauzá."
Escuela de Normal de Maestros.
A efectos de inscripción de la defunción de los soldados que al dorso se expresan acurridasd en el dia de hoy a las 7 horas de la manaña en la explanda del Fuerte de Illetas, demarcación de ese Juzgado Municipal, tengo el honor de remitirle el presente rogándole la remisión de ertificaciones de las mismas para su debida constancia en al causa nº 625 de 1937, Sumarísima.
Dios guarde a V. muchos años.
Palma a 31 de Enero de 1938. IIº Aº.
El Tte. Coronel Juez Instructor."

El Dors que es cite diu.
"Jorge Balet Ardiz, hijo de Enrique y de Monserrat, natural de Barcelona, vecino de Palma de Mallorca, de veintitres años de edad, de estado soltero, profesión estudiante.
Otorgó testamento. Actualmente soldado de Sanided.
José Riera Ramón, hijo de José y Magdalena, natural y vecino de Palma de Mallorca, de ventiseis años de edad, estado casado con María Bueno Picornell de cuyo matrimonio deja una hija cuyo nombre ignora. No se sabe si otorgo testamento. Profesón del extinto: Cerrajero y en la actualidad soldado de Infanteria Regimiento de Baleares nº 37.
Facultativo que acredita la defunción: Alferez Honorario de Sanidad Militar D. Mateo Pascual Verdera.



BAUÇÀ I RIERA, JoanManacor - Cementiri de Son Coletes ?"Tenia seixanta anys i una vida de treball a l'esquena. Era jornaler d'ofici i havia pujat vuit fills. Possiblement el mataren a Son Coletes, dia devuit de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ I FAR, JaumeCiutat de Mallorca - Cementiri de Porreres?"Tenia uns cinquanta-cinc anys i vivia en Ets Hostalets. Treballava de sabater i gaudia d'una certa preponderància dins el Partit Socialista, cosa que li permeté ostentar el càrrec de regidor de l'Ajuntament. Empresonat en el Castell de Bellver, va ser posat en llibertat, un vespre. Possiblement l'assassinaren en el cementiri de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ROSSELLÓ I NADAL, Antoni "En Toni Practicant"? - Ca l'Ardiaca (Ciutat de Mallorca)"Vivia a Sencelles i perquè treballava a una farmàcia, li deien En Toni Practicant. Tenia quaranta-dos anys i era casat. Pertanyia a Esquerra Republicana, tot i que les causes que provocaren el seu assassinat, possible¬ment són extra-polítiques. El detingueren a Sencelles, a casa seva. L'esposa va aferrar-se deseperada al cotxe en què se l'emportaven i un dels homes armats l'agafà per les espatlles i la llançà a terra. Sembla que, abans d'assassinar-lo, el torturaren, a En Toni Practicant. El trobaren mort el vint-i-set d'agost del trenta-sis a Ca l'Ardiaca, dins el terme de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HOMAR I SALOM, AndreuPetra - Cementiri de Son Coletes (Manacor)"L'afusellaren a Son Coletes el mes d'agost del trenta-sis. No pertanyia a cap partit polític, ni li coneixien un excés d'enemics. Era més aviat ric, car posseïa un bon nombre de terres, i dins l'ambient rural sobresortia com a persona culta. Andreu Homar llegia Gaziel. Tal volta llegia massa."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

"'Que les injustícies del passat no es tornin a repetir mai més'. Sobre este deseo reflejado en una placa descubierta ayer en el cementerio municipal, se detallan los nombres de los seis petrers víctimas del golpe de Estado de 1936: Andreu Homar (fusilado en Son Coletes, Manacor), Antoni Riutort (sepulturero municipal, también asesinado en Son Coletes), Mateu Escales (Son Coletes), Josep Galmés (Porreres), Salvador Real (Son Coletes) y Toni Planells (muerto en Barcelona).

Un considerable número de vecinos de Petra y de otros puntos de la isla acudieron a la cita de ayer, sobre las 16,30 horas. El sonido de las xeremies interpretando Blowing in the wind, al inicio del acto, y el Himno de Riego, al final, contribuyó a dignificar el acto, en el que también se recordó a los maquinistas del tren, naturales de Artà, Francesc Oliver y Bernat Torres, fusilados entre el torrente de na Borges y Son Doblons. Destacó el parlamento de la hija del sepulturero fusilado, rememorando el anormal grito que él dirigió a su esposa antes de ser asesinado: "¡Adiós María!".

El alcalde, Joan Font (PSM), señaló que "ya es hora que los falsos demócratas se resignen para siempre en beneficio de la democracia y la libertad". Se repartieron claveles y luego se presentó la Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica en la casa consistorial."

Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2006

HERNÀNDEZ I BAJO, IsidoroAldea del Obispo - Cementiri de Ciutat de Mallorca"Tenia seixanta-un anys i era casat. Havia nascut en un poble de Salamanca anomenat Aldea del Obispo i acabà el gaudi de les seves llibertats, al carrer de Son Nadalet, quaranta, baixos, de la Ciutat de Mallorca. Havia exercit de carrabiner i no degué veure el cop d'Estat amb gaire bons ulls. Dia trenta-u d'octubre del trenta-set, compareixia a l'Escola d'Arts i Oficis, per respondre del càrrec d'adhesió a la rebel.lió. El condemnaren a mort i l'executaren a l'hemicicle del cementiri de la ciutat, el nou de novembre del mateix any, a les set del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HUERTAS I DOMÍNGUEZ, MariaMontellano - Can Sales (Presó de dones de Ciutat)"Cinquanta-dos anys. Viuda. Havia nascut al poble sevillà de Montellano i ignor les circumstàncies que l'obligaren a recalar a Mallorca. Ignor la seva afiliació política. Ignor el seu ofici. Conec, únicament, la data de la seva mort, produïda a la presó de dones del carrer d'En Sales de la Ciutat de Mallorca, l'onze d'agost del quaranta-dos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VALLESPIR I AMENGUAL, Pere "en Bubo"Costitx - Manacor"COSTITX

El consistorio homenajea a Pere 'Bubo',
el último alcalde republicano asesinado

En el acto, propuesto por el PSM, Munar defiende "que no vuelvan a repetirse esos hechos"

MIQUEL ÁNGEL COLL. CotitX.
El 17 de agosto de 1936, el alcalde de Costitx, Pere Vallespir Amengual (BubO), fue detenido y posteriormente fusilado en Manacor por sus ideas republicanas.
El grupo municipal del PSM propuso al pleno del pasado 10 de enero que se le rindiera un homenaje por ser el último alcalde de la
II República y defender la democracia,propuesta que fue secundada
por la mayoría de gobierno(UM). Así pues, ayer la alcaldesa
Maria Antonia Munar y Bárbara Vallespir, hija del primer edil asesinado, descubrieron una placa enfrente de la que fue su casa, en el número 38 de la calle de la Paz. Previamente, el secretario general del PSM local, Jordi Fiol, glosó la figura de Pere Bubo, que
trabajó de panadero y conductor y sólo ostentó la alcaldía durante un
mes. Los nacionalistas quisieron honrar el recuerdo de Vallespir y
"hacer justicia". Fiol calificó el homenajede ayer de "sencillo, pero
muy emotivo al mismo tiempo".

Al acto asistieron una cuarentena de vecinos, entre ellos la corporación prácticamente al completo.
Munar recordó que sus abuelos vivían al lado de la casa del ex alcalde republicano -"que murió por defender la democracia", apuntó-,
aunque ella no conoció los hechos hasta años después. La alcaldesa
defendió la memoria histórica entre los jóvenes "para que estas cosas
no vuelvan a pasar".

Miquel Àngel Coll. Diario de Mallorca. 17 d'octubre de 2006

------------------------------------------------
"Li deien En Bubo. Trenta-vuit anys. Casat. No pertanyia a cap partit polític, tot i que havia estat batle dins el període republicà, però mantenia una ferma amistat amb el notari Molina de Sineu, que era un home extremadament polititzat. Treballava de forner En Bubo i, a estones perdudes, feia de carter. Ho tenia decidit: seria carter, quan el seu pare es retiràs de l'ofici. Hauria estat carter, segur, si un desset d'agost del trenta-sis, la Guàrdia Civil de Sencelles no l'hagués detingut a ca seva. El mateix vespre el traslladaren a la Ciutat de Mallorca i fou lliurat a l'antiga Casa del Poble, controlada per homes de Falange. De llavors ençà no s'ha sabut res més d'ell. Això sí: els murmuris estengueren els seus tentacles. Diuen, diuen, que En Bubo va ser enterrat viu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALCOVER I MASCARÓ, Guillem Campos - Fort d'Illetes, Calvià."Li deien En Guillem del Camp Roig. Vint-i-cinc anys. Fadrí. Era mestre d'escola i pertanyia a Esquerra Republicana. Quan esclatà la rebel.lió militar l'incorporaren a files i, degut al seu passat esquerranós, va ser empresonat a Illetes. La seva mort va produir-se el vint-i-vuit de gener de l'any trenta-set, però ignor si l'executaren o si, com afirmen certs comentaris que he pogut recollir, va penjar-se, ajudant-se amb la corda de la taleca de roba neta."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Dades personals.
Segons el registre civil, de 25 anys, mestre d'escola, i fadrí.

Causa de la mort,
Penjat.

Data de la mort.
13.01.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 112.

ARBONA I JORDÀ, Onofre Montuïri - Sis Camins-Son Muntaner (Bunyola)"Li deien En Masseno. Trenta-cinc anys. Casat. Havia estat garriguer de Sa Vall i quan esclatà la rebel.lió militar regentava un cafè a S'Arenal, anomenat Can Nofre, en front d'un altre conegut per Ca Na Grina. No se li coneixia cap afiliació política i el seu assassinat és imputable a raons extra-ideològiques.
Tot i això, els primers dies del mes d'agost del trenta-sis, l'havien detingut. Ell i l'amo de Ca Na Grina badocaven, mentre els falangistes s'emportaven una barcassa d'homes del barri per tancar en el Castell de Bellver. Quan la barca era a punt de salpar, un dels dos va atrevir-se a dir als presoners: "Si necessitau res, ja ho direu". Per aquesta frase els detingueren a tots dos, però foren posats en llibertat al cap de poc temps. Tal volta fou la seva desgràcia, la llibertat. Ambdós foren detinguts el vint-i-u de desembre del trenta-sis. Havien de declarar a Falange —els digueren— per coses sense gaire importància. El mateix vespre els assassinaren en el quilòmetre catorze de la carretera de Bunyola."
---

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

---------------------------------------------------------------------

"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/177v

Data de la trobada del cadàver
19.12.1936

Nom de la víctima
Onofre Arbona Jordà

Lloc on fou trobat el cadàver
Sis Camins-Son Muntaner

[...]

El 19 de desembre d'aquell any trobaren als Sis Camins, a l'enfront de Son Muntaner, dos cadàvers que corresponien als ciutadans següents: Onofre Arbona Jordà, de trenta-cinc anys, natural de Montuïri, fill de Lluc i Maria i domiciliat a s'Arenal de Llucmajor; casat amb Catalina Moreno Socias, sense fills. Com era habitual, la causa de la mort la van dissimular darrera l'eufemisme: hemorràgia cerebral. El segon assassinat aquell dia fou Gabriel Servera Cardell, de 45 anys, fill de Bartomeu i Isabel; estava casat amb Maria Garcies Garau i tenien dos fills, Isabel i Bartomeu. Segons diuen, morí d'hemorràgia encefàlica."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola


BADIA I CARULLA, FrancescLleida - Cementiri de Citutat de Mallorca"Pertanyia al Partit Socialista. Trenta-un anys. Casat. Vivia a la Ciutat de Mallorca —carrer Esparteria— i treballava de zelador a la Companyia Telefònica. L'assassinaren a les barreres del cementiri de la mateixa ciutat, la nit del tres de setembre del trenta-sis, una hora abans que les tropes del Capità Bayo abandonassin Porto Cristo."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AUSÓ I CHACOPINO, Ramon "En Pitxorro"Ciutat de Mallorca - Camí dels Reis"Li deien En Pitxorro i era considerat un dels dirigents més importants de la CNT. D'ofici era pescador. Casat. Trenta-cinc anys. El nou d'agost del trenta-sis, l'assassinaren en el Camí dels Reis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BALAGUER I BUNOLA, AntoniMontuïri - Cementiri de Ciutat de Mallorca"Era foraviler i no pertanyia a cap partit polític. A Lloret, que era allà on vivia, asseguren que havia dit: "Em posaré les butzes de les dretes per collar". Cas de ser cert que ho digués, fou aquesta fanfarronada la causa del seu assassinat? El trobaren cosit a trets la matinada del dotze de setembre del trenta-sis davant la paret del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, juntament amb dos lloritans més."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BALDÚ I PASCUAL, JoanAlacant - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Vivia a la Ciutat de Mallorca. Fou encausat en el mateix judici que es celebrà contra el sacerdot Jeroni Alomar Poquet. L'acusació era la mateixa per a tots: haver comès actes contraris al Moviment i el condemnaren a mort. Per tal de salvar-li la vida es mogueren moltes influències, però totes foren balderes. L'afusellaren a les cinc del matí de dia set de juny del trenta-set a l'hemicicle del cementiri nou de la ciutat. Tenia vint-i-tres anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BALLESTER, Joan "En Cuanillos"Son Servera - ?"Li deien En Cuanillos. Tenia uns quaranta anys. Fadrí. No pertanyia a cap partit polític. Treballava d'empeltador i, per desgràcia seva, era xofer. Per desgràcia seva...? Efectivament. El contractaren per a un viatge que no havia de tenir acaball. El temps que durà el trajecte, va aprendre massa En Joan Cuanillos o, tal volta, va demanar massa. No retornà al poble. Els qui havien llogat els seus serveis, argumentaren que un avió roig els havia bombardejat i que Joan havia mort. Temps després, un dels amos de forca i gatzell del terme, declarava dins un cafè que ell mateix l'havia assassinat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BIBILONI I SERVERA, GabrielCiutat de Mallorca - Castell de Montjuic (Barcelon"Tenia uns quaranta anys i era oficial de Correus. Fou afusellat a Montjuic, l'any trenta-nou, quan les tropes rebels conqueriren Barcelona. Si figura en aquest diccionari, a diferència dels altres mallorquins morts fora de Mallorca, és perquè els informes que provocaren el seu afusellament, denunciaven la ferma amistat que mantenia amb Llorenç Roses, membre d'Esquerra Republicana Balear, també afusellat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BORRÀS I PONS, Josep? - Carretera de Manacor (quilòmetre 5)"Trenta-tres anys. Casat. La nit del denou d'agost del trenta-sis, el deixaren mort en el quilòmetre cinc de la carretera de Manacor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BOSCH I MAS, Joan "En Manxador"Esporles - ?"Li deien En Manxador. Pertanyia al Partit Socialista i treballava de carboner. El jutjaren, juntament amb una llarguíssima llista de paisans seus, el catorze de juny del trenta-vuit, a l'Institut Ramon Llull de la Ciutat de Mallorca. Condemnat a pena de mort per adhesió a la rebel.lió, la sentència fou executada a les set del matí del vint-i-sis d'agost del trenta-nou. Amb ell moriren Bartomeu Tomàs, Gabriel Calafell i Pau Fernàndez, enjudiciats el mateix dia. Joan Bosch tenia trenta-un anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

CERDÀ I TORRES, Macià? - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Possiblement el tragueren de Can Mir a entrada de fosca del quinze de gener del trenta-set, juntament amb sis més. Tots ells moriren el mateix vespre, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CRESPÍ I COLOMAR, Bernat "En Panxeta"Alaró - Pollença"Li deien en Panxeta. Vint-i-sis anys. Casat. Treballava de picapedrer a Pollença i possiblement pertanyia a Esquerra Republicana. Bona part de l'esquerra pollencina va resistir-se a la rebel.lió militar i, en el breu tiroteig que es va produir, va caure mort En Bernat Panxeta. El mataren d'una escopetada per l'esquena i testimonis de l'assassinat asseguren que el tirador portava hàbits de frare."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CABOT I DOLÇ, Miquel "En Bergantet"Santa Maria - Porreres"Pertanyia al Partit Socialista i fou membre de la comissió gestora de l'Ajuntament. La seva edat? Ai, la seva edat...! Era de la quinta del vint-i-set. Els records i les dades s'han de recuperar amb pinces. Era casat. Era picapedrer. Li deien En Bergantet... Doncs bé, a aquest home l'afusellaren el quinze de gener del trenta-set a Porreres. Oficialment és un desaparegut, car el mateix dia quinze, a entrada de fosca, el tragueren de Can Mir."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CABRER, Sebastià "En Sebastià des Porxo"Calvià - Palma Nova ?"Li deien En Sebastià des Porxo. Altra cosa no en sé, que no sigui la certesa que el mataren, juntament amb set homes més del poble, possiblement per la zona de Palma Nova."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALVO I URAL, Josep? - ?"Els seus cognoms fan pensar que no era mallorquí. No he pogut esbrinar la seva procedència ni les raons per les quals el condemnaren a morir a Mallorca. Tenia vint-i-tres anys i era fadrí. L'afusellaren a les sis del matí de dia vint de maig del trenta-nou."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

CAMPOMAR I REINÉS, JaumeCiutat de Mallorca - Camí dels Reis"Vint-i-vuit anys. Casat. Era fonedor i pertanyia al Partit Comunista. Quan esclatà la rebel.lió militar, s'amagà amb Julià Cirer dins un pou buit de l'hort de Son Coc. Algú però, els va delatar i un dia d'agost, a les nou del vespre, eren detinguts ells dos, així com l'amo de l'hort i el seu fill. Amb Jaume Campomar, els seus assassins s'hi acarnissaren. Diuen que el cadàver romania amb els ulls trets. Sigui cert o no, l'assassinaren en el Camí dels Reis, la nit del vint-i-nou al trenta d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANALS I PAYERAS, JaumeCampanet - S'Indioteria"Vint-i-tres anys. Fadrí. Era mestre d'escola i treballava en el col.legi de Sant Francesc d'Inca. Quan esclatà la rebel.lió militar es refugià amb Fernando Leal i Crespo, a la possessió de Gabellí, de la qual el seu pare era l'amo. Sense cap possibilitat d'escapatòria, ambdós no pogueren mantenir altra esperança més que la d'ajornar la detenció. A Jaume Canals l'assassinaren el mateix vespre que assassinaren Leal, el vint-i-sis d'agost del trenta-sis, en un indret anomenat Es Ponterró, situat a la barriada de S'Indioteria de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CÀNAVES I SALAS, PerePollença - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Tenia cinquanta-nou anys. Era el batle i membre d'Esquerra Republicana. El seu ofici era el de mariner, però no l'exercia perquè vivia de rendes. El judici en el qual el condemnaren a mort, fou sense cap mena de dubte un dels més espectaculars de tots els que es celebraren, car foren encausades cent-quaranta-set persones entre militars i paisans. De fet es jutjava tot un poble per haver-se mantingut fidel a la República i el càstig havia de ser força sever. Així el fiscal sol.licità desset penes de mort i n'executaren vuit. Entre els indultats figuraven els dos fills del batle, Pere i Antoni, que l'acompanyaren fins als darrers moments de la seva vida. Ell, Pere Cànaves i Salas, havia de morir precisament perquè era el batle. La sentència s'executà el vint-i-set de gener del trenta-vuit a les set del matí, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CARBONELL I AMENGUAL, MiquelPalma - Calvià (Fort d'Illetes)"Tenia vint-i-dos anys i era fadrí. D'ofici? Mariner. El vint-i-tres de maig del trenta-set fou jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis, juntament amb un altre mariner anomenat Bartomeu Sastre i Sastre. El delicte pel qual els acusaven era el d'auxili a la rebel.lió. El condemnaren a mort i la pena no s'acomplí fins més de dos anys després de ser dictada. Miquel Carbonell va veure esfondrar-se l'esperança comunitària a mesura que la República s'empetitia, però tingué temps d'alimentar l'esperança d'un indult, que no arribà. El deu de juny del trenta-nou, a les sis de l'horabaixa —estranya hora aquesta per matar la gent!— era afusellat en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades personals, de 18 anys, fadrí, Veí de Palma.

Causa de la mort.
Miocardis aguda. (segons "el certificat de la Prisión Provicial de Palma de Mallorca, donde se solicita la correspondiente autorización par el enterramiento del penado Miguel Carbonell Amengual, el que según certificación facultativa que se acompaña falleció en la Prisión Militar del Fuerte de Illetas donde se hallaba recluído." el cetificat medìc diu", "falleció a las diez y ocho horas del día diez de junio de mil novecientos treinta y nueve,....., a consecuncia de una miocarditis aguda (con manifestción de colapso) motivada dicha afección por una gastro-enteritis."

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 238.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.



CIGALETA, GuillemSon Servera - ?"Desconec el seu cognom. Tenia uns seixanta anys. Era casat. El seu record s'ha esvaït. Sembla que treballava de conreador com gairebé la majoria d'homes del poble. Un tret seu ben característic resta a la memòria col.lectiva: feia sermons. I per què feia sermons, Guillem Cigaleta? Defensava l'excepció religiosa en una terra de catòlics, perquè pertanyia a l'Església Anglicana. Per això sermonejava pels cantons i, quan un pic al mes, el visitava un pastor anglicà, l'esposa preparava una coca o qualque cosa dolça per obsequiar-lo. Possiblement el mataren per la seva militància religiosa, a qualque indret per a mi desconegut."


Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COLLADO I COLLADO, PlàcidCastelló - Felanitx"Quaranta-dos anys. Casat. Era criat a Barcelona, però vivia a Felanitx. Arribà a aquest poble contractat per treballar a la fàbrica d'embotits d'En Tejedor i a Felanitx va casar-se i va establir negoci de carnisseria per compte propi. No estava afiliat a cap partit, però era moderadament anticlerical i, sobretot, era català. Són paraules seves: "Basta que sigui català per encalçar-me. La duen dels catalans!" Quan va esclatar la rebel•lió militar va refugiar-se en un pujol anomenat Sa Mola, però finalment decidí entregar-se influït per la seva esposa. "Em diuen que si t'entregues no et passarà res. En canvi si t'agafen ells, per foravila..." Va entregar-se voluntàriament i va romandre un temps tancat. Era català? Certament ho era. I anticlerical? També, també, però així i tot passà pel sedàs i el posaren en llibertat. Semblava que el perill havia passat per a Plàcid Collado, encara que un mai no sap quan pot romandre tranquil. Un important càrrec del poble l'envià a demanar a la seva caserna. Allí hi havia un company seu, En Bassa, i l'esmentat personatge els proporcionà una verga de bou a cada un i els ordenà que es donassin una pallissa. Naturalment, els dos homes dissimularen i canviaren un grapat de cops, però sense força ni ràbia i, aquesta parsimònia, va indignar la personalitat que va sentir-se obligada a donar-los una lliçó. Agafà una verga i pegà, me cag en l'ànima, pegà i pegà. En Plàcid va arribar arrossegant-se a ca seva i, al cap d'un parell de dies d'estar allitat, va tenir una hemorràgia. Se'n recuperà una mica, però mai més no pogué treballar. Una altra hemorràgia el portà a la tomba el catorze de novembre de l'any trenta-set. La partida de defunció assegurava que havia mort alcoholitzat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DURAN I ROSSELLÓ, BartomeuManacor - Cementiri de Son Coletes (Manacor)"Era fadrí i tenia trenta anys. No pertanyia a cap partit polític. L'assassinaren a Son Coletes el vint d'agost del trenta-sis, perquè es negà a dir on s'amagava el seu germà Miquel. Es donà la casualitat que aquests dos germans, tenien dues germanes que eren monges a Barcelona i hom creia que els rojos les havien assassinades. Una vegada conquerida la capital catalana per les tropes de Franco, retornaren a Manacor en perfecte estat de salut."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FEMENIES I MAS, MiquelCiutat de Mallorca - S'Eriçó"Quaranta-cinc anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i treballava de ferroviari. Arribà a exercir el càrrec de president del sindicat de la Unió Ferroviària. L'assassinaren a S'Eriçó, la nit del nou al deu d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

FERRER I PUJOL, PereAndratx - Andratx?"Tenia vuitanta-un anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i exercia de metge. Home de prestigi intel.lectual reconegut, va rebre pressions de les forces d'ocupació, perquè realitzàs un parlament en elogi de llur actuació. Sembla que va ingerir dos tubs de barbitúrics i morí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FRAU I LLODRÀ, FrancescCiutat de Mallorca - Ciutat de Mallorca (rodalies"Seixanta anys. Fadrí. La seva mort es produí fora del temps de la repressió. Fins i tot anys després d'acabada la guerra. Morí el desset d'octubre del quaranta-cinc, prop del cementiri, a conseqüència de ferides."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GAMERO I GINATA, RafelTarragona - Fort d'Illetes"Vint-i-nou anys. Fadrí. Tot i que era nascut a Tarragona, era fill de pare andalús i criat a la Ciutat de Mallorca. Va cursar els estudis de magisteri a l'Escola Normal, encara que a penes exercí de mestre, perquè ocupà el càrrec de secretari de l'Ajuntament de Santa Eugènia i d'Algaida. Home inquiet, estudiava d'advocat quan esclatà la rebel•lió militar. Pertanyia a Esquerra Republicana i era president de la Federació Nacional de Mestres. El denou de juliol, contràriament als consells del seu pare, tinent de carrabiners retirat, va refusar amagar-se. Seguí acudint a l'Ajuntament d'Algaida i no li posaren cap entrebanc. Així mateix, el registraven sovint, però no el feien objecte de cap malmenament ni de cap amenaça. Un dia, aprofitant que ell era a la ciutat, registraren l'estança que tenia llogada a la fonda de Can Pere del Casino i dins un calaix trobaren una pistola. El detingueren i el tancaren al Castell de Bellver, tot i que ben prest es va estendre el rumor que el registre responia a un muntatge dels mateixos falangistes, per tal de poder-lo acusar de qualque cosa. Sigui com sigui, el devuit de maig del trenta-set va ser jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat d'adherir-se a la rebel.lió. Condemnat a mort, l'executaren quasi un mes després, el cinc de juny, en el Fort d'Illetes. Eren les sis del matí i Rafel Gamero va alçar el puny abans de caure ferit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, era un home de 29 anys d'edat. Fradí, de professió secretari ajuntament, i veí d’Algaida.

Lloc de naixament, San Carlos del Rei.

Causa de la mort,
Compliment de sentencia.

Data de la mort.
05.06.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 141.
MATAS I ALEMANY, BartomeuEsporles - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Trenta-tres anys. Casat. Treballava de mestre d'escola a Sineu i pertanyia a Esquerra Republicana i a la FETE. Empresonat a Can Mir, una tarda, mentre jugava a cartes amb un grup de companys, va sentir pronunciar el seu nom pels altaveus. Tots els jugadors romangueren amb l'alè tallat i ell no es va immutar gaire, tanmateix. S'aixecà lentament i els va dir: "Seguiu. Avui m'ha tocat a mi". Va estrènyer la mà amb força als presoners que coneixia. "Avui m'ha tocat a mi". L'endemà, el quinze de gener del trenta-set, l'afusellaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca. Eren les set del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SERVERA I GILI, RafelCapdepera - Manacor?"Tenia vint anys i exercia de cambrer. Pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades, tot i que no era un home d'una significació política gaire acusada. No obstant això, el nou d'agost del trenta-sis, el detingueren i el conduïren a la presó de Manacor. Era molt simpàtic i va fer amistat amb carcellers i presoners i, degut a la manya que tenia per cuinar, els presos d'una sala anomenada S'Aglomeració, el nomenaren cuiner. Un posava una pesseta, l'altre un raig d'oli, l'altre un bocí de pa... Quan podien se feien comprar un poc de carn i Rafel la guisava. Un dia, Rafel, va desaparèixer. Totd'una es va estendre el rumor: l'han mort. L'han mort a Son Coletes. I un altre rumor, mai no comprovat, cobrà forma. "Us recordau que l'altre dia la carn va retre més?" El jove cuiner havia estat víctima d'una broma cruel. Alguns carcellers li havien donat carn trossejada, abundosa i de bon aspecte, i uns dies després d'haver-la guisada, havia descobert que l'havien tallada del cos d'un home, mort a Son Coletes. Diuen, aquests rumors tan tètrics com improbables, que els bromistes, temerosos que no divulgàs la malifeta, optaren per assassinar-lo. Una altra versió assegura que Rafel, evidentment, havia estat testimoni dels crims. Uns presos que gemegaven quan els pujaven al camió que els havia de portar a Son Coletes, foren assassinats a matxetades dins el mateix pati de la presó. El Director manà a Rafel que netejàs la sang. Sembla que els assassins sentiren temor que contàs als altres presos la matança i, per aquesta raó, decidiren matar-lo. Anau a saber quina és la versió autèntica. De tota manera, sembla cert que els presos de Manacor tastaren la carn humana. La mateixa font que m'ha proporcionat aquesta segona versió de la mort de Rafel Servera, m'assegurà que un company de cel.la, trobà un dit de persona entre els fideus. Decidiren guardar-lo dins una botella plena d'esperit, però s'espantaren de les conseqüències que els reportaria si el trobaven els carcellers, i se'n desferen."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SUÀREZ I ATIENZA, Manuel? - Cementeri de Son Coletes (Manacor)"Havia passat els cinquanta anys i pertanyia a Esquerra Republicana. Va recalar a Porreres amb una companyia de titelles i, quan els seus companys seguiren camí, ell va quedar en el poble. Feia de venedor ambulant. Venia de tot. Potser venia color. L'any trenta-u repartia retrats de Galàn i García Hernàndez, els dos rebels de Jaca. Ignorava que les bales ja apuntaven el seu pit. L'assassinaren a Son Coletes, el desset d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SOTO I ROMERO, CarlosSanta Maria de ? - Castell de Santa Carles (Ciutat"Trenta-quatre anys. Casat. Havia nascut en un poble de La Corunya, anomenat Santa Maria de... Els primers dies de la guerra, arribà a les aigües de Pollença un vaixell torpeder, comandat pel tinent Carlos Soto i Romero. Catalunya era republicana i el General Goded era presoner de la Generalitat. Precisament en nom de la Generalitat, el tinent de navili, demanà ser conduït a presència dels caps militars mallorquins. En el Palau de l'Almudaina parlamentà amb el Comandant Militar Díaz de Feijoo i amb el Cap de l'Estat Major, Garrido del Oro, ambdós acusats de traïció i jutjats, el deu de desembre del mateix trenta-sis. Soto va comunicar-los la situació bèl.lica de la resta de l'Estat Espanyol i la conveniència de retre les armes abans que el conflicte pogués provocar més vessament de sang. Els dos militars l'escoltaven com pertoca fer amb un emissari, i ignor quina hauria estat la seva decisió. No la pogueren manifestar, perquè el tinent coronel García Ruiz entrà en el despatx on es mantenia la conversa i va expressar la ferma decisió de l'Exèrcit a continuar la lluita. Carlos Soto va acomiadar-se i emprengué el retorn cap a Pollença. Però García Ruiz caçava bruixes. Allò que degué discutir amb Díaz de Freijoo i Garrido del Oro mai no es podrà saber, tot i que no és difícil esbrinar-ho. Els dos caps militars foren jutjats i el tinent Soto va ser detingut abans d'arribar a Pollença. El vaixell, que tenia ordre de torpedejar Mallorca, si el tinent no retornava, salpà amb destí a Barcelona comandat per un altre oficial, sense obrir foc. El trenta d'octubre, Carlos Soto compareixia davant un Tribunal Militar que l'acusava d'haver comès delicte de traïció. Condemnat a mort, l'afusellaren el cinc de novembre a l'explanada de llevant del Castell de Sant Carles. Les seves darreres paraules, s'han repetit com un eco al llarg dels anys. ";Qué triste morir en un dia tan hermoso!"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BERNAT I PONS, AntoniCiutat de Mallorca - Son Busquets"ANTONI BERNAT PONS (1905 - 1936).- Llorenç Capellà l’inclou en el Diccionari Vermell, tot dubtant de si el seu llinatge era Bernat, Bernal o Bestard. Puc confirmar que era BERNAT, fill de Gabriel Bernat Vallori i Catalina Pons Bennàsser. Efectivament, era picapedrer, estava casat amb Margalida Martí Oliver i va esser pare de quatre infants, dels quals només en sobrevisqueren dos. L’anaren a cercar a ca seva de matinada, com pertocava, i el dugueren a Can Mir. Allà va anar l’esposa i germanes a cercar-lo. El qui fos que les va escoltar, els hi va dir: ”Heu fet tard”. Si bé certificaren la seva mort oficial per hemorràgia cerebral, el cert és que el afusellaren a la possessió de Son Busquets, a la carretera de Sóller, la nit del 15 al 16 d’agost. La dona i el seu fill major, Gabriel, de 9 anys, identificaren el cadàver a la vora de la tanca de Son Tril.lo per la roba que duia. Vivia a Ets Hostalets i la seva “saca” va esser a causa de la delació d’uns veïnats, Escales de llinatge. Segons fa constar Miquel Duran a Sicut oculi, va esser una dona de la qual fa constar que s’anotà: “se la vigilará después”.

Bibliografia

CAPELLA; Llorenç (1989) Diccionari Vermell. Editorial Moll - Mallorca, p. 36.

DURÁN PASTOR; Miguel (1992) Sicut oculi. Un tiempo pasado que no fue mejor. Vigilantes y vigilados en la Mallorca de la postguerra, 1941-1945. Miquel Font Editor - Mallorca, p. 142."
---

Informació facilitada per Margalida Bernat i Roca, néta d'Antoni Bernat i Pons, el 21 de juliol de 2006
NADAL BUJOSA, JoanBunyola - Ciutat de Mallorca"Per defensar-se de la repressió, un nombre considerable de bunyolins va haver de canviar d'hàbits i de domicili. Entre molts d'altres, el darrer batlle republicà Joan Nadal Bujosa o Rosa Colom Bernat, ambdós d'Esquerra Republicana.
Joan Nadal Bujosa (Bunyola 1911-Palma 1994) a la vigília del cop d'Estat havia estat avisat per Pura, filla de l'auditor de guerra Gonzalo Zarranz, que es congriava l'aixecament militar. Joan no va voler fer cas del seu consell, que partís de tot d'una de l'illa, que ho fes d'immediat quan encara hi era a temps. El 19 de juliol de 1936, ajudat per uns altres regidors i el cap de la Guàrdia Civil, va poder aturar l'intent d'ocupació de la Batllia per part d'una partida de facciosos, aconseguint que els insurrectes es retiressin sense haver aconseguit els seus propòsits. Dos dies més tard, a la vista dels esdeveniments, va comprendre que calia amagar-se. Marxà a Can Topa i després a Cala Rajada, amb la intenció de partir cap a Alger. L'esperança d'escapar de l'illa es va frustrar en ser vist per un professor de l'Institut Ramon Llull de Palma fidel al nou règim. El 25/26 de juliol el capturaren al seu domicili, quan hi havia anat a canviar-se de roba; l'anaren a cercar un germà del marquès del Verger, el tinent Miralles de Montuïri i tres escopetes més.190 Va estar reclòs al vaixell Jaume I i després a Can Mir. Cridada la seva lleva i tot i ser condemnat a presó, en el judici militar que li feren l'any 1938 s'incorporà a la seva arma, a aviació. En aquella situació, Joan Nadal, des de Sevilla primer i a Castella després, va assistir al final de la guerra.
Una vegada desmilitaritzat, va viure entre Barcelona i el nord d'Àfrica dedicat a negocis diversos. Cansat de la grisor de l'Espanya franquista, s'exilià a Amèrica. A Caracas hi trobà amics d'Esquerra Republicana: Bernat Jofre, Miquela Rovira, Emília Darder, Bernat Gaita, Antoni Salvà, i tants d'altres. En aquella ciutat es va dedicar a la publicitat i posteriorment va fundar una revista de decoració. Així, Joan Nadal es va integrar dins aquella colònia mallorquina que feia part del col.lectiu català. En retornar de l'exili, el 1963, Joan Nadal va viure a Palma fins a la seva mort l'any 1994."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
COLOM BERNAT, RosaBunyola - Ginebra"Per defensar-se de la repressió, un nombre considerable de bunyolins va haver de canviar d'hàbits i de domicili. Entre molts d'altres, el darrer batlle republicà Joan Nadal Bujosa o Rosa Colom Bernat, ambdós d'Esquerra Republicana [...]
De les bunyolines que s'exiliaren parlarem de Rosa Colom Bernat -Mediga- (Bunyola 1909-Ginebra 1987). Era filla d'Antoni Colom Creus i Maria Bernat Morey, de Fornalutx. Es va criar a Bunyola; l'any 1929 es va casar amb E. Pau Cabod Monard. D'idees progressistes, Rosa Colom va formar part d'Esquerra Republicana. A Bunyola va protagonitzar un dels mítings que se celebrà a començaments de 1936 favorable al Front Popular. Fou empresonada i l'any 1937, gràcies a la seva condició de ciutadana francesa per mor d'haver-se casat amb un ciutadà de l'Estat francès, fou alliberada i conduïda a un vaixell d'aquella nacionalitat que estava fondejat a la badia de Palma, i va desembarcar a Portvendres.
Després de la Segona Guerra Mundial, la parella Cabod Colom va establir el seu domicili a Saint Symphorien (França) i després a Ginebra. Allà, Rosa Colom va fer part de l'entitat catalanoparlant Casa Nostra, i de diverses juntes directives, i va participar en diversos certàmens literaris. Així, va conrear la narrativa i la poesia. El 1975 li fou publicada la narració Coses de ma terra. El 2 de juliol de 1987 va morir en aquella ciutat suïssa."
---

Margais, Xavier:"La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
CAÑELLAS ROSER, Josep? - S'Heredat (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:


LI. de Registre Data de la tro- Nom de la víctima de def. i pàg. bada del cadàver

849/165 05.08.1936 Josep Cañellas Roser

Lloc on fou trobat el cadàver

S'Heretat

[...]

Hem vist que el 5 d'agost de 1936, trobaren mort a s'Heretat, per hemorràgia cerebral, el primer dels cadàvers que es trobaren a Bunyola. Corresponia a la persona de Josep Cañellas Roser, de quaranta-tres anys, de professió taverner, domiciliat al Vivero de Palma. Estava casat amb Maria Pons Palmer i tenien un fill de nom Bartomeu. Fou enterrat a Bunyola a partir de l'ordre donada pel jutge Llorenç Font el 7 d'agost. Al mateix instant, trobaren un altre cadàver, pertanyent a una persona desconeguda, i que com l'anterior va morir d'hemorràgia cerebral [...] Més endavant el Jutjat militar eventual de la Comandància Militar de les Balears va ordenar el novembre del 1936 refer la inscripció, atès que aquell cadàver era el de Joan Busquets Cañellas, natural de Marratxí [...]

---

Margais, Xavier:"La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola


BUSQUETS CAÑELLAS, Joan? - S'Heretat (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
S'Heretat

LI. de Registre de def. i pàg.
849/165v

Data de la trobada del cadàver
05.08.1936

Nom de la víctima
Desconegut. Posteriorment el Jutjat Militar Eventual atribueix el cadàver a Joan Busquets Cañellas

[...]

[...]

Hem vist que el 5 d'agost de 1936, trobaren mort a s'Heretat, per hemorràgia cerebral, el primer dels cadàvers que es trobaren a Bunyola. Corresponia a la persona de Josep Cañellas Roser, de quaranta-tres anys, de professió taverner, domiciliat al Vivero de Palma [...] Al mateix instant, trobaren un altre cadàver, pertanyent a una persona desconeguda, i que com l'anterior va morir d'hemorràgia cerebral: «De sexo varón, 1,65 de altura, de unos cincuenta años. Enjuto de cara, pelo canoso, camisa y pantalón de lista a rayas, camiseta y calzoncillos blancos con iniciales J. F.» Més endavant el Jutjat militar eventual de la Comandància Militar de les Balears va ordenar el novembre del 1936 refer la inscripció, atès que aquell cadàver era el de Joan Busquets Cañellas, natural de Marratxí, fill de Gabriel i Catalina, casat amb Apol•lònia Jaume Bestard, els quals tingueren una filla de nom Catalina.(196) L'ordre es va formalitzar en el Registre Civil de Bunyola el 28 de novembre de 1936.

196. Sens dubte es tracta del membre de la Sociedad Agrupación Socialista del Pont d'Inca, de la qual era vocal de la junta directiva en el moment del cop d'Estat. Josep MASSOT i MUNTANER explica a "El primer franquisme a Mallorca", pàg. 326, que el batlle de Marratxí en un informe per al jutge del Jutjat Eventual del carrer d'Aragó digué de Joan Busquets Cañellas que «era de ideas izquierdistas, perteneciente al partido Socialista y, por tanto, del Frente Popular, siendo uno de los más caracterizados elementos de propaganda y de acción peligrosa; y después de dicho Movimiento desapareció sin que se hayan vuelto a tener noticias de su para-dero». Per la seva banda, Damià Quetglas, diu a «Marratxí, poble de pobles prop de Ciutat, Memòria Civil, Mallorca en guerra, pàg. IV, que efectivament Joan Busquets fou afusellat en una cuneta, si bé no especifica el lloc."

---
Margais, Xavier:"La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola

DESCONEGUT: Bunyola. Ll. R. D. 849/166v.10-8-1936? - Torrent de Ca na Cili (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

LI. de Registre
849/166v.

Data de la trobada del cadàver
10.08.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut

[...]

L' 11 d'agost registraren el cadàver d'un desconegut que havien trobat al torrent de Ca na Cili el dia anterior. Era «de sexo varón, 1,64 de altura, de unos veinticinco años. Rostro moreno, pelo castaño largo y peinado hacia atrás y el de la nuca recortado con camiseta blanca y pantalón de lista oscura y alpargatas blancas».
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
JUAN MASSANET, AntoniCapdepera - Camí de Son Amar (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/167 i 850/37

Data de la trobada del cadàver
15.08.1936

Nom de la víctima
Desconegut. Posteriorment afirmen que es tracta d'Antoni Juan Massanet

Lloc on fou trobat el cadàver
Camí de Son Amar

[...]

El 17 hom va registrar el cadàver d'un desconegut que havien trobat el 15 d'agost en el camí de Son Amar. Responia a la descripció següent: «Desconocido del sexo varón, 1,65 de altura, de entre veinticinco y treinta años. De buena constitución física, pelo rubio, largo, peinado hacia atrás. Vestia camiseta blanca azulada, pantalones de lista gris oscuro basta y alpargatas pardas, calzoncillos con las iniciales A. J.». Més endavant es va aclarir que la víctima era Antoni Juan Massanet, de trenta-nou anys. Natural de Capdepera i domiciliat a Can Calet de Calvià, on feia de carter. Estava casat amb Antònia Calafell Terrassa, sense que consti eventual descendència."

---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola

FERRIOL GRIMALT, RafelMaria de la Salut - Km 11,5 de la carretera de Sól"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/167 v i 850/87

Data de la trobada del cadàver
21.08.1936

Nom de la víctima
Desconegut. Posteriorment afirmen que es tracta de Rafel Ferriol Grimalt

Lloc on fou trobat el cadàver
Km 11,5 de la carretera de Sóller.

[...]

N'hi va haver com el mariando Francesc Ribas Jordà, que, segons els informes de Mateu Torres Bestard, va morir l'agost del 1936 en el terme de Bunyola,(192) o com el també mariando Rafel Ferriol Grimalt, que fou assassinat el 21 d'agost de 1936, en el terme de Bunyola, en el quilòmetre 11,5 de la carretera de Sóller. Eventualment, un dels dos cadàvers pertany a la infortunada víctima, que, malferida, «arribà a una possessió arrossegant-se. Fou curat en primera instància i lliurat després als falangistes de Maria de la Salut, d'on era originari, després el remataren.» (193) D'altres víctimes costarà que surtin de l'anonimat, com és el cas que ens explica Damià Quetglas d'un jove bunyolí que va tenir la dissort de fer un comentari inoportú davant qui no l'havia de fer i va aparèixer mort a les proximitats d'un xalet que hi havia a Can Sunyer, a s'Arenal.(194)

[...]

El 22 d'agost, anotaren al llibre de defuncions referències d'un mort per hemorràgia pulmonar i cerebral que van trobar a l'hectòmetre 5 del quilòmetre 11 de la carretera de Sóller dia 21 a les 6 hores. Es tracta d'un home «de 1,60 de altura, de unos cuarenta anos. Pelo corto, camisa oscura con botones negros, pantalón de lista a pequeños cuadros y alpargatas nuevas negras». El 16 de desembre de 1944, s'indica que aquest cadàver correspon a la persona de Rafel Ferriol Grimalt, nascut el 12 de febrer de 1892, de professió jornaler. Estava casat amb Maria Bergas Mas. Era natural de Maria de la Salut, fill de Joan Ferriol Amengual i de Coloma Grimalt Puigserver, domiciliat al carrer de l'Arraval, 12, de Maria de la Salut.(197)

192 Miquel DURAN PASTOR, Sicut Oculi, Palma, 1992, pàg. 199 i 200. CA
PELLÀ, Llorenç, Diccionari Vermell, Palma 1989, pàg. 144.

193 Damià QUETGLAS, «Bunyola, una sitja al carrer», Memòria Civil, Baleares, Palma 5 d'agost de 1986, pàg. XII.

194 Damià QUETGLAS, «Un remolí de mort a les pedreres». Memòria Civil, Baleares, Palma 10 d'agost de 1986, pàg. VII.

197. AMB 850. Vegeu Llorenç CAPELLÀ, Diccionari Vermell, pàg. 68."

---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola
DESCONEGUT.Bunyola. Ll. R. D. 849/168. 24-8-1936? - Biniatzar (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/168

Data de la trobada del cadàver
24.08.1936

Nom de la víctima
Desconegut

Lloc on fou trobat el cadàver
Biniatzar

[...]

Dia 26 d'agost en registraren un altre. El van trobar mort, per hemorràgia cerebral, dia 24 a Biniatzar. Era un home d'uns vint-i-cinc anys, d'un metre setanta-vuit d'alçària, «de pelo rubio, lacio, largo peinado hacia atrás, de cara enjuta, físicamente bien constituido, barba poco poblada, pantalón lista a rayas en mal estado, camiseta blanca, alpargatas catalanas, calzoncillos con iniciales L. A.»"
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
SUAU RIERA, Pere ? - Torrent de Ca na Cili (Bunyola)"En relació amb la repressió efectuada a Bunyola, hi ha evidències fonamentades que la principal formació participant en els fets fou la Falange, tot i que eventualment s'hi van afegir membres d'altres organitzacions dretanes. Així, la delació sobre on es trobava amagat el bunyolí Pere Suau Riera -Vermell- va partir d'un dretà que ho va comunicar a la Falange de Bunyola, i juntament amb membres de la Falange de Sóller el van capturar en una casa del carrer d'Orient. D'allà fou conduït a Sóller, i mostrat a la plaça de la Constitució, com si es tractés d'un trofeu.(162)

[...]

Assassinats

Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

LI. de Registre
849/170

Data de la trobada del cadàver
03.11.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut. Posteriorment afirmen que es tracta de Pere Suau Riera

[...]

El 4 de novembre hom va inscriure la defunció d'un desconegut que havia mort d'hemorràgia cerebral i pulmonar, trobat el dia anterior al punt denominat torrent de Ca na Cili. Es tracta d'un home d'un metre setanta-quatre d'alçada i d'uns trenta anys. Era de «pelo castaño claro corto, piel de color blanco, físicamente bien constituido, con una gran cicatriz en el pecho, traje lista gris rayada, nuevo, camisa lista oscura, alpargatas y gorra pardas corrientes». L'acta fou rectificada per ordre del tinent coronel jutge, Jerónimo Saiz de Gralla, de 3 de juny de 1953. Efectivament, d'acord amb la causa 1.093 de 1936, i segons dictamen de l'l de juny de 1953 de l'Auditoria de Guerra de les Balears, informen que aquest cadàver correspon a Pere Suau Riera, fill de Pere Joan Suau Riera i de Catalina Riera Palou, natural de Bunyola, nascut el 16 de maig de 1903 i mort el 3 de novembre de 1936. (198 bis)

[...]

"Aquella tragèdia, que tots els bunyolins van viure amb intensitat, fos quin fos el bàndol on s'havien o els havien situats, es va experimentar de manera més punyent en aquelles famílies que tenien membres perseguits o represaliats. Una d'aquestes famílies fou la formada per Pere J. Suau Riera -Credo- i Catalina Riera Palou -Perunsa. Dels seus fills, dos foren empresonats i un assassinat. Eren en Jaume, en Joan i en Pere. Alhora, Bartomeu, un altre fill, formava part de la vella guàrdia falangista. Diverses vegades, Catalina Riera fou reclamada pels distints jutjats militars de Palma per ser interrogada sobre les causes obertes als seus familiars. Encara avui, amb orgull, hi ha bunyolines que recorden la fortalesa i la dignitat amb què aquella mare afrontava la seva dissort, la de veure com els seus fills eren protagonistes en cadascun dels dos bàndols enfrontats. Catalina Riera, jornalera, menava un tall de dones i mai no va saber on havia d'anar a plorar les restes del seu fill desaparegut. Perquè a la tragèdia infinita que qualsevol mare pot tenir en perdre un fill, a Catalina Riera -Perunsa- li van negar la possibilitat de plorar-lo davant una tomba, de recollir-se davant on reposaven les despulles del seu fill, d'omplir de flors el sepulcre que guarda allò que queda de l'ésser estimat, com fan els mallorquins en tenir-ne necessitat, o en dates assenyalades. Caldria afegir que el seu fill Pere Suau Riera -Vermell- estava casat amb Catalina Noguera Adrover, natural de Binissalem, de professió jornalera, i que van tenir un fill de nom Bartomeu.

[...]

Sobre la desaparició de Pere Suau -Vermell- i l'encobriment d'on estava enterrat el seu cos, tal volta valdria la pena examinar algunes consideracions. La primera pregunta que cal fer-se és com pot ser que el cadàver d'un bunyolí sigui descrit com a desconegut per un metge i un jutge bunyolins? És poc creïble que el metge Antoni Estarellas no conegués Pere Suau, quan només es distanciaven de tretze anys. D'altra banda, sabem per informació oral que Pere Suau, abans del seu matrimoni, es va barallar per un afer de faldilles amb un altre jornaler a Biniforani Vell i el resultat final fou que el seu rival el va fuetejar amb una camella fins a deixar-lo entre la vida i la mort. Hi ha un punt de coincidència, doncs, entre la gran cicatriu que tenia en el pit el cadàver descrit pel metge Antoni Estarellas i el resultat de la brega mantinguda per Pere Suau. D'altra banda, el març del 1979, Macià Amengual Gelabert i Cosme Llinàs Seguí, per separat, van declarar al batlle president de l'Ajuntament de Bunyola, que en data 3 de novembre de 1936 Pere Suau -Vermell- va desaparèixer del seu domicili i que dia 5 de novembre de 1936 van veure que li estaven practicant l'autòpsia en el cementiri de Bunyola. (201) Tal volta va ocórrer que, quan duien Pere Suau a matar, aprofitant la seva corpulència s'enfrontés als seus assassins i aquests plens de ràbia el torturessin fins a desfigurar-li el rostre impedint d'aquesta manera que fos reconegut pel metge que li féu l'autòpsia. Contràriament, sí que fou reconegut pels seus amics amb qui havia compartit múltiples espais, entre ells el laboral, de manera que, en hipòtesi, l'esmentada cicatriu, i fins i tot la roba que duia, podien ser elements que van permetre la identificació per part d'uns bunyolins que hi estaven vinculats ideològicament.


(162)Damià QUETGLAS, «Sóller. Murmuris de mandarina», Memòria Civil, Mallorca en guerra, 24 d'agost de 1986, pàg. VI i VII, Baleares.

(198 bis) Antoni PONS MELIÀ, "Víctimes del silenci", Maó 2001, pàg. 159-160 i 164. Els altres testimonis de càrrec que van desaparèixer foren els germans Bartomeu i Sebastià Carretero Gornés. L'autor menorquí explica que «els guàrdies jurats, contractats pels amos d'una fàbrica de sabates de Ciutadella, havien disparat a discreció, contra una manifestació d'obrers que protestaven contra una sèrie d'acomiadaments improcedents. Entre els manifestants hi va haver molts ferits i un d'ells va morir al cap de tres mesos. Per aquesta causa es va instruir judici contra els guàrdies jurats, per la qual cosa Carretero i dos testimonis més marxaren cap a Mallorca. En Sebastià va ingressar a L'Hospital de Palma, ja que encara estava convalescent de les ferides. La nit del 19 al 20 de juliol fou segrestat, juntament amb el seu germà i altres testimonis...»

(201) AMB [Arxiu Municipal de Bunyola] 849."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."
---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola
---------------------------------------------------------------------
Al sumari 16/36 pels fets ocorreguts el 20 de juliol de 1936, al Port de Sòller, on un grup d’oficials intenta prendre l’estació de radio de Muleta, consta a la declaració del capità de carrabiners, que el telegrafista senyor Losada, comunica al capit “que el Vermei y otros dos individuos de ideas avanzadas iban en dirección a Muleta”.

També a la declaració del capit Rubio es parla de la presencia a prop de Muleta de extremistes que avien pujats pel dematí.

---- Pep Delgado
DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/171v.12-11-1936? - Torrent de Ca na Cili"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

LI. de Registre
849/171v

Data de la trobada del cadàver
12.11.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut

[...]

El 12 de novembre tres cossos humans van ser trobats novament en el torrent de Ca na Cili, morts per hemorràgia cerebral. Desconeguts a Bunyola, foren enterrats, i segons les inscripcions de defunció es tracta, respectivament, d'un home [DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/171v.12-11-1936] d'un metre setanta d'alçària, de 20 a 25 anys; «delgado, pelo castaño corto, barba clara, enjuto de cara; vestia traje lani-lla azul rayado, alpargatas catalanas pardas nuevas y cinto trenzado rojo y blanco». El segon cadàver [DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/172.12-11-1936] era d'un home d'un metre setanta-dos d'alçada, de 25 a 30 anys; «cabello negro, moreno, cara enjuta, traje lanilla gris en buen estado, jersey color plomo, zapatos blancos y castaños y boina negra». El tercer cadàver corresponia a un home de metre setanta-quatre d'alçària, d'uns 35 anys. Era «fornido, cabello castaño oscuro, barba cerrada, nariz aguileña, traje lanilla color beige y jersey del mismo color y zapatos de ante negros». El 27 de maig de 1982 es va aclarir que aquest difunt era Josep Pons Sintes, nascut el 5 de juliol de 1907 a Ciutadella de Menorca. Segons Antoni Pons Melià, «formava part del grup de testimonis que s'havien desplaçat a Mallorca per participar en el judici pels fets de la manifestació de Ciutadella (20 abril 1936), i va morir juntament amb la resta». (199)

(198 bis) Antoni PONS MELIÀ, "Víctimes del silenci", Maó 2001, pàg. 159-160 i 164. Els altres testimonis de càrrec que van desaparèixer foren els germans Bartomeu i Sebastià Carretero Gornés. L'autor menorquí explica que «els guàrdies jurats, contractats pels amos d'una fàbrica de sabates de Ciutadella, havien disparat a discreció, contra una manifestació d'obrers que protestaven contra una sèrie d'acomiadaments improcedents. Entre els manifestants hi va haver molts ferits i un d'ells va morir al cap de tres mesos. Per aquesta causa es va instruir judici contra els guàrdies jurats, per la qual cosa Carretero i dos testimonis més marxaren cap a Mallorca. En Sebastià va ingressar a L'Hospital de Palma, ja que encara estava convalescent de les ferides. La nit del 19 al 20 de juliol fou segrestat, juntament amb el seu germà i altres testimonis...»"
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
PONS SINTES, Josep? - Torrent de Ca na Cili (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/172 i 849/172 v

Data de la trobada del cadàver
12.11.1936

Nom de la víctima
Desconegut. Posteriorment afirmen que es tracta de Josep Pons Sintes

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

[...]

"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

LI. de Registre
849/172

Data de la trobada del cadàver
12.11.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut

[...]

El 12 de novembre tres cossos humans van ser trobats novament en el torrent de Ca na Cili, morts per hemorràgia cerebral. Desconeguts a Bunyola, foren enterrats, i segons les inscripcions de defunció es tracta, respectivament, d'un home [DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/171v.12-11-1936] d'un metre setanta d'alçària, de 20 a 25 anys; «delgado, pelo castaño corto, barba clara, enjuto de cara; vestia traje lani-lla azul rayado, alpargatas catalanas pardas nuevas y cinto trenzado rojo y blanco». El segon cadàver [DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/172.12-11-1936] era d'un home d'un metre setanta-dos d'alçada, de 25 a 30 anys; «cabello negro, moreno, cara enjuta, traje lanilla gris en buen estado, jersey color plomo, zapatos blancos y castaños y boina negra». El tercer cadàver corresponia a un home de metre setanta-quatre d'alçària, d'uns 35 anys. Era «fornido, cabello castaño oscuro, barba cerrada, nariz aguileña, traje lanilla color beige y jersey del mismo color y zapatos de ante negros». El 27 de maig de 1982 es va aclarir que aquest difunt era Josep Pons Sintes, nascut el 5 de juliol de 1907 a Ciutadella de Menorca. Segons Antoni Pons Melià, «formava part del grup de testimonis que s'havien desplaçat a Mallorca per participar en el judici pels fets de la manifestació de Ciutadella (20 abril 1936), i va morir juntament amb la resta». (199)

(198 bis) Antoni PONS MELIÀ, "Víctimes del silenci", Maó 2001, pàg. 159-160 i 164. Els altres testimonis de càrrec que van desaparèixer foren els germans Bartomeu i Sebastià Carretero Gornés. L'autor menorquí explica que «els guàrdies jurats, contractats pels amos d'una fàbrica de sabates de Ciutadella, havien disparat a discreció, contra una manifestació d'obrers que protestaven contra una sèrie d'acomiadaments improcedents. Entre els manifestants hi va haver molts ferits i un d'ells va morir al cap de tres mesos. Per aquesta causa es va instruir judici contra els guàrdies jurats, per la qual cosa Carretero i dos testimonis més marxaren cap a Mallorca. En Sebastià va ingressar a L'Hospital de Palma, ja que encara estava convalescent de les ferides. La nit del 19 al 20 de juliol fou segrestat, juntament amb el seu germà i altres testimonis...»"
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola

DESCONEGUT. Bunyola.Ll. R. D.849/173v.21-11-1936? - Torrent de Ca na Cili (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/173v

Data de la trobada del cadàver
21.11.1936

Nom de la víctima
Desconegut

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

[...]

El 22 de novembre s'inscriu la defunció d'un altre desconegut, trobat el dia anterior en el torrent de Ca na Cili i mort per hemorràgia cerebral i intrapleural. Correspon a un home d'un metre cinquanta nou d'alçària, de 30 a 35 anys. «Pelo castaño oscuro, calvo en la región frontal, faltándole la pierna derecha desde el tercio superior de la tibia por amputación. Pantalon lanilla azul, zapato bajo negro, camisa lista azul claro y gorra negra con visera.»"
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
SERVERA CARDELL, GabrielEs Coll de'n Rabassa - Sis Camins-Son Muntaner"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

LI. de Registre de def. i pàg.
849/178

Data de la trobada del cadàver
19.12.1936

Nom de la víctima
Gabriel Servera Cardell

Lloc on fou trobat el cadàver
Sis Camins-Son Muntaner

[...]

El 19 de desembre d'aquell any trobaren als Sis Camins, a l'enfront de Son Muntaner, dos cadàvers que corresponien als ciutadans següents: Onofre Arbona Jordà, de trenta-cinc anys, natural de Montuïri, fill de Lluc i Maria i domiciliat a s'Arenal de Llucmajor; casat amb Catalina Moreno Socias, sense fills. Com era habitual, la causa de la mort la van dissimular darrera l'eufemisme: hemorràgia cerebral. El segon assassinat aquell dia fou Gabriel Servera Cardell, de 45 anys, fill de Bartomeu i Isabel; estava casat amb Maria Garcies Garau i tenien dos fills, Isabel i Bartomeu. Segons diuen, morí d'hemorràgia encefàlica."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola

---------------------------------------------------------
"Cinquanta-quatre anys. Casat. Havia nascut en el Coll d'En Rabassa i regentava un cafè en el carrer Sant Cristòfol, quatre, de S'Are-nal. Es deia Ca Na Grina estava situat front per front amb un altre anomenat Can Nofre, l'amo del qual també fou assassinat. Abans, havia exercit d'oficial a Can Català i Riutort, una fàbrica de teixits situada a la barriada de Santa Catalina. No pertanyia a cap partit polític, però els primers dies de la rebel·lió militar l'empresonaren en el Castell de Bellver. La seva detenció és fruit d'una senzilla anècdota: mentre embarcaven un grup de veïns sospitosos de mantenir vel·leïtats esquerranes, cap al Castell de Bellver, ell o l'amo de Can Nofre, els varen dir que si necessitaven qualque cosa en el nou domicili, que els ho envias-sin a demanar. No cal dir que ambdós foren detinguts i embarcats, encara que no trigaren gaire a posar-los en llibertat. No era previsible la seva mort. Gabriel Servera tenia un germà oficial de l'Exèrcit i, en cap moment, no se li va ocórrer demanar-li protecció. El vint-i-u de desembre del trenta-sis, però, li notificaren que es presentàs a la caserna de Falange, per tal de complir uns formulismes rutinaris. També avisaren l'amo de Can Nofre i, l'endemà, els seus cossos crivellats, eren recollits en el quilòmetre catorze de la carretera de Bunyola."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FIOL MARTÍ, JoanConsell - Camí del Sanatori de Caubet (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Camí del Sanatori de Caubet

LI. de Registre
849/179

Data de la trobada del cadàver
28.12.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut. Posteriorment afirmen que es tracta de Joan Fiol Martí.

[...]

El 28 de desembre de 1936 trobaren dos altres cadàvers. Tots dos eren al camí de Caubet. Sobre el primer indiquen que la raó de la defunció era deguda a una hemorràgia encefàlica. Com tants d'altres, aquest cadàver era d'un desconegut, de metre setanta cinc, d'uns quaranta anys. «Delgado, demacrado, pelo negro, áspero canoso, vello en el pecho, piel blanca, vestia jersey gris, camisa azul, chaleco marrón, camiseta azul, pantalón negro, cinturón y alpargatas catalanas.» El 15 d'abril de 1940 aclariren que aquest cadàver era el cos de Joan Fiol Martí, natural de Consell, fill de Joan i Jerònima, i casat amb Aina Juan Alemany."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola

POCOVÍ SANSÓ, GuillemCiutat - Camí del Sanatori de Caubet (Bunyola)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Camí del Sanatori de Caubet

LI. de Registre
849/179v

Data de la trobada del cadàver
28.12.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut. Posteriorment afirmen que es tracta de Guillem Pocoví Sansó.

[...]

L'altre cadàver trobat aquell dia 28 era en un principi d'un desconegut, de metre seixanta vuit i d'uns cinquanta anys. «El pelo de color negro un poco canoso, barba blanca poblada, piel blanca, delgado, vestia americana verdosa rayada, jersey marrón y otro color plomo, pantalón gris pardo a rayas, zapatos color avellana y boina.» El 1937 s'aclareix que es tracta de Guillem Pocoví Sansó, de 39 anys. Natural de Palma, casat amb Joana García, de qui s'havia divorciat."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

----------------------------------------------------------------------

"En aquesta fossa comuna reposen les despulles de:


Josep Cañellas Roser, de Palma

Joan Busquets Cañellas, de Marratxí

Antoni Juan Massanet, de Capdepera

Rafel Ferriol Grimalt, de Maria de la Salut

Pere Suau Riera, de Bunyola

Josep Pons Sintes, de Ciutadella

Onofre Arbona Jordà, de Montuïri

Gabriel Servera Cardell, de Palma

Joan Fiol Martí, de Consell

Guillem Pocoví Sansó, de Palma


també hi descansen cinc altres cadàvers, desconeguts. Tots

ells foren assassinats entre el 5 d'agost i el 28 de desembre de

1936 pels seguidors del cop d'estat del 19 de juliol de 1936."

---

Cementiri de Bunyola (Mallorca)
Placa en memòria dels assassinats per la repressió feixista dins el municipi de Bunyola



LEAL CRESPO, FernandoMadrid - Carretera de Sóller. Km. 12 (Bunyola)"Miércoles 27 -agosto

Sra. Da Catalina Palmer de Leal

Queridísima nena de mi alma: Voy a morir dentro de poco.
Cuida de nuestros hijos y haz que sean honrados y buenos.
Yo muero honrado - No he hecho mal a nadie, tú lo sabes.
Besa a nuestra madre y tú recibe mi último pensamiento.
Adios, Nita, adios

Fernando"

Carta de Fernando Leal a la seva muller, moments abans de ser assassinat pels feixistes.

Els familiars descendents d'aquest home s'han posat en contacte amb nosaltres recentment (setembre de 2006), i ens ens han manifestat el seu interés en fer públics alguns documents que obren en poder seu, entre d'altres la carta de més amunt.

En Fernando Leal Crespo ostentà el càrrec d'inspector de primer ensenyament durant la II República a les Illes Balears. Fou assassinat l'agost de 1936 dins el terme municipal de Bunyola.
---
MHIB. 18 de setembre de 2006

----------------------------------------------------------------------

"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

[...]

D'altres, en un nombre encara indeterminat, foren enterrats en cementiris de poblacions presumiblement veïnades. Per exemple, Fernando Leal Crespo fou assassinat a la carretera de Sóller, quilòmetre 12, a l'alçada de Raixa, i fou enterrat en el cementiri de Palma."

[...]

Dia 3 de setembre de 1936, el funcionari adscrit al Registre Civil del Districte de la Llotja de Palma va inscriure la defunció de l'inspector de primer ensenyament, Fernando Leal Crespo, que fou trobat mort el 27 d'agost a la carretera de Sóller, en el quilòmetre 12, a l'altura de la possessió de Raixa. De quaranta anys, natural de Madrid, casat amb Catalina Palmer Vidal, i pares de quatre fills: Ferran, Teodosi, Esperança i Maria Ferranda; domiciliats al carrer de Santiago Rusiñol, 26, de Palma. La inscripció es va practicar en virtut d'una carta ordre dirigida pel jutjat de la Catedral.(198)

(198) Llorenç CAPELLÀ explica a Diccionari Vermell, pàgina 94, que Fernando Leal era «un home actiu i aureolat d'un prestigi d'intel.lectual progressista, va col.laborar activament en l'organització del Secretariat d'Ensenyament d'Esquerra
Republicana Balear. La dreta organitzà a la ruralia una enorme campanya de desprestigi contra ell, car havia prohibit impartir ensenyança a molts de col.legis dirigits per monges que no havien realitzat estudis de magisteri. Coneixedor dels odis que suscitava el seu nom, sembla que el dinou de juliol del 36, va refugiar-se a Lluc
amb un mestre del Col.legi de Sant Francesc d'Inca, anomenat Jaume Canals. Detingut al cap d'unes setmanes va ser torturat bàrbarament, abans d'afusellar-lo».
D'altra banda, Josep MASSOT i MUNTANER, recull a Guerra Civil i repressió a Mallorca, pàg. 59-93, noves sobre una lletra que envià el comandant Mateu Torres Bestard, cap de la Junta Divisionària organitzadora del cop d'Estat a Mallorca, al general Franco, el 10 de setembre de 1936. Allà es queixava de la situació que estaven vivint els colpistes en relació amb el comandament militar, que considerava tebi a l'hora de prendre decisions. Entre els greuges que va plantejar apareixen les conseqüències del gran nombre de detencions: «Entre la enormidad de detenidos figura gente significadísima que hasta después de detenidos han hecho manifestaciones contrarias al movimiento y... nada, aquí costando un dineral su manutención; menos mal que Falange hace alguna limpia que no puede aplicar a los figurones por estar estos detenidos.» És a dir, fins llavors havien caigut víctimes de la limpia realitzada per la Falange almenys set ciutadans a les carreteres de Bunyola. Per ordre expressa del general Franco, Mateu Torres fou nomenat governador civil de les Balears i dia 18 d'octubre de 1936 va prendre possessió del càrrec. A partir d'aquella data fins a finals d'aquell any, segons el que hem trobat documentat a Bunyola, les limpias foren cosa habitual. J. MASSOT repeteix una part d'aquesta informació en Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears, però a la pàg. 117 hi afegeix noves que va obtenir de la documentació que presentà als seus superiors el cònsol anglès Alan Hillgarth sobre els qui van organitzar i es van encarregar de dur a terme les limpias: «Aquests assassinats eren comesos per una brigada especial de la policia secreta, de trenta membres en total, comandats pel marquès del Verger, és a dir, Lluís Zaforteza Villalonga, capità retirat, líder d'Acció Popular Agrària a Mallorca i diputat a Corts per la CEDA el 1933. [...] una mica menys de la meitat d'aquests policies eren falangistes, que estaven a les ordres d'Emili Manera, antic empleat d'una companyia de navegació de Palma, i del comissari Barrado, i la resta eren pinxos reclutats per Zaforteza i protegits per Torres.» En relació amb Bunyola, no hem d'oblidar que, segons confessió pròpia, el batlle republicà Joan Nadal Bujosa fou fet presoner per un germà del marquès del Verger, membre també d'Acció Popular, i de tres escopeters més."

---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
RIBAS JORDÀ, FrancescMaria de la Salut - Bunyola"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

[...]

N'hi va haver com el mariando Francesc Ribas Jordà, que, segons els informes de Mateu Torres Bestard, va morir l'agost del 1936 en el terme de Bunyola,(192) o com el també mariando Rafel Ferriol Grimalt, que fou assassinat el 21 d'agost de 1936, en el terme de Bunyola, en el quilòmetre 11,5 de la carretera de Sóller. Eventualment, un dels dos cadàvers pertany a la infortunada víctima, que, malferida, «arribà a una possessió arrossegant-se. Fou curat en primera instància i lliurat després als falangistes de Maria de la Salut, d'on era originari, després el remataren.» (193) D'altres víctimes costarà que surtin de l'anonimat, com és el cas que ens explica Damià Quetglas d'un jove bunyolí que va tenir la dissort de fer un comentari inoportú davant qui no l'havia de fer i va aparèixer mort a les proximitats d'un xalet que hi havia a Can Sunyer, a s'Arenal.(194)

192 Miquel DURAN PASTOR, Sicut Oculi, Palma, 1992, pàg. 199 i 200. CA
PELLÀ, Llorenç, Diccionari Vermell, Palma 1989, pàg. 144.

193 Damià QUETGLAS, «Bunyola, una sitja al carrer», Memòria Civil, Baleares, Palma 5 d'agost de 1986, pàg. XII.

194 Damià QUETGLAS, «Un remolí de mort a les pedreres». Memòria Civil, Baleares, Palma 10 d'agost de 1986, pàg. VII."

---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

--------------------------------------------------------------
"Pertanyia a Esquerra Republicana i era magatzemista del Nitrat de Xile. Sembla que l'assassinaren dins el terme de Bunyola, l'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DESCONEGUT.Bunyola - Rodalies de Can Sunyer (S'Arenal)"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

[...]

N'hi va haver com el mariando Francesc Ribas Jordà, que, segons els informes de Mateu Torres Bestard, va morir l'agost del 1936 en el terme de Bunyola,(192) o com el també mariando Rafel Ferriol Grimalt, que fou assassinat el 21 d'agost de 1936, en el terme de Bunyola, en el quilòmetre 11,5 de la carretera de Sóller. Eventualment, un dels dos cadàvers pertany a la infortunada víctima, que, malferida, «arribà a una possessió arrossegant-se. Fou curat en primera instància i lliurat després als falangistes de Maria de la Salut, d'on era originari, després el remataren.» (193) D'altres víctimes costarà que surtin de l'anonimat, com és el cas que ens explica Damià Quetglas d'un jove bunyolí que va tenir la dissort de fer un comentari inoportú davant qui no l'havia de fer i va aparèixer mort a les proximitats d'un xalet que hi havia a Can Sunyer, a s'Arenal.(194)

192 Miquel DURAN PASTOR, Sicut Oculi, Palma, 1992, pàg. 199 i 200. CA
PELLÀ, Llorenç, Diccionari Vermell, Palma 1989, pàg. 144.

193 Damià QUETGLAS, «Bunyola, una sitja al carrer», Memòria Civil, Baleares, Palma 5 d'agost de 1986, pàg. XII.

194 Damià QUETGLAS, «Un remolí de mort a les pedreres». Memòria Civil, Baleares, Palma 10 d'agost de 1986, pàg. VII."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos. Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
FULLANA I MAS, JuliàLlucmajor - Pou de S'Àguila (Llucmajor)?SOL.LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA
Data: Agost de 2006
Pag. nº 38
Nom: Julià
Cognoms: Fullana Mas
Data de naixement: Fadrí
Localitat: Llucmajor
Estat civil: Casat
Ofici: Trencador de pedra

Militància política (partit polític, sindicat): Partit Socialista
Circumstàncies de la “desaparició”: Era un home amb molt de caràcter, molt revolucionari. En el poble tothom sabia que era militant d’esquerres i que no anava a l’església. No havia fet mal a ningú, però segons la meva padrina, que era la seva germana, les seves manifestacions polítiques foren la causa de que en esclatar el cop militar fos cercat pels falangistes i assassinat. La família no pogué mai recuperar el seu cos. En el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà, parla d’ell referint-se a Joan Fullana però hi ha un error, el seu nom era Julià Fullana.

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):
Estatura aprox.:
Color cabell:
Color ulls:
Edat: uns 26-30 anys Duia barba o bigoti?
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom) ?
Coneixeu on va estar detingut i en quines dades?

Se va amagar a ses coves de Son Fullana, a prop de Porreres. Ara són famoses per la producció de xampinyons. Ell les coneixia molt bé. Sabien que hi era però no el podien trobar. En vàries ocasions anaren els feixistes a cercar-lo però va ser inútil fins que li van dir que prendrien repressàlies contra la família, i va sortir de l'amagatall. Tot d’una que l’agafaren el van maltractar i ens ha contat un testimoni del fet que fou torturar bàrbarament. Finalment, i mig mort per la pallissa, el llançaren al pou de S’Àguila. Encara va tindre forces per agafar-se del coll de l'assassí i deixar-li els dits marcats al coll. Diuen que anys després l’assassí va morir rabiós de mal a la gargamella.
Sa padrina tenia una gran pena per la seva mort i ella va ser la que m’ho va contar.

Teniu cap document sobre el desaparegut (cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició) No

----------------------------------------------------------------------

Diario de Mallorca
24 de dicembre de 2006

Magdalena Garau Pelegrí. ´Lo único que queremos es recuperar a nuestra gente´

MARIA LÓPEZ. PALMA.

"Le advirtieron que tenía que esconderse, porque estaban deteniendo a mucha gente. Se ocultó en la cantera donde trabajaba que era como un laberinto y aunque allí fue donde buscaron primero, no le encontraron. Mi abuela había sido niñera del nuevo alcalde, así que fue a interceder por su hermano. El alcalde le dijo que no podía hacer nada, que la cosa se le había ido de las manos. Al final, el hermano de mi abuela se entregó por que amenazaban a su familia. Lo llevaron al Pou de s´Àguila. Allí arrojaron a mucha gente. Los tiraban vivos y mi tío se agarró del cuello del hombre que le empujaba. Casi se lo lleva por delante". Julià Fullana Mas, hijo de Joan Fullana, uno de los fundadores del partido socialista en Llucmajor, pertenecía a una familia comprometida políticamente. Su padre se esforzó mucho en que todos sus hijos accedieran a la educación y la cultura en unos tiempos en que ese derecho no estaba garantizado. También era accionista de la cooperativa obrera de consumo y ahorro La Nueva Vida. Magdalena Garau Pelegrí, sobrina nieta de Julià Fullana, supo todas estas cosas gracias a su abuela: "Era una mujer muy valiente, más que mi abuelo, que quedó muy traumatizado por todo lo que pasó. Él también era socio de La Nueva Vida y vivió escondido durante años". Pero la abuela de Magdalena no quiso desprenderse de algunos recuerdos como fotografías, papeletas de voto de la República, recortes de prensa donde se daba cuenta del entierro civil de su padre, Joan Fullana, los títulos de acciones de La Nueva Vida... "Empecé a encontrar papeles y mi abuela comenzó a contarme cosas, aunque me advertía que no le dijera nada ni a mi madre, ni a ninguna otra persona". Durante décadas toda la labor social y cultural realizada durante la República fue silenciada: "Era como si ni hubiera existido. Lo primero que hicieron los falangistas fue entrar en la Casa del Pueblo, coger todos los libros y quemarlos en la plaza. A la gente de mi edad nos decían que los comunistas eran demonios". El asesinato de Julià no es el único que vivió la familia de Magdalena. También perdieron a un sobrino, Biel Pelegrí, que estuvo varios años prisionero en campos de concentración y que fue liberado poco antes de morir de tuberculosis a los 27 años. "Él murió en su casa, pero los demás no sabemos dónde están. No es justo. Lo único que queremos es recuperar a nuestra gente. ¿Por qué no podemos saber dónde están?".

---
Maria López. El triste verano de 1936. Diario de Mallorca. 24/12/2006

http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/217.pdf

CLAR PELEGRIR, GabrielLucmajor - LlucmajorSOL•LICITUD D’INFORMACIÓ DE PERSONAS DESAPAREGUDES
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

DADES DE LA PERSONA DESAPAREGUDA
Data:Agost2006 Pag. Nº 39

Nom: Gabriel
Cognoms: Clar Pelegrir
Data de naixement:
Localitat: Llucmajor
Estat civil: Fadrí
Ofici: Sabater

Militància política (partit polític, sindicat):
Partit Socialista

Circumstancies de la “desaparició”:

"Varen anar a casa seva i el varen portar a Palma per interrogar-lo. Uns dies després el tancaren a Can Mir. Vva sortir malalt i morí a casa seva al cap de dos dies."

Descripció de la persona desapareguda (totes les dades son importants):

Estatura aprox.:
color cabell: moreno
Color ulls: foscos
Edat: 25 anys
Duia barba o bigoti?
Tenia qualque senya especial (cicatriu, tatuatge, berrugues)?
Duia cap objecte que l’identifiqués (rellotge o mocador amb inicials, roba marcada amb nom) ?
Coneixeu on va estar detingut i en quines dates?

"No sé exactament en quines dates va estar tancat. Ma mare diu que a les primeries del cop militar el tancaren a Can Mir. Un dia d’hivern que feia molt de fred, havia fins i tot nevat, el van castigar a passar el vespre a la intempèrie. Li llevaren tota la roba, el deixaren despullat. A fora feia una fretada i es va posar molt malalt. Unes setmanes després el van enviar a casa seva. Als dos dies era mort, no se molt bé si de tuberculosi o pulmonia. Tenia 25 anys.
Per mi això es també un assassinat, era un cosí de ma mare i ella l’estimava moltíssim. Encara avui quan en parla i veu la seva fotografia s’entristeix i emociona molt. Va ser una gran injustícia el que feren amb ell i altres. S’ha de reconèixer que en moriren molts de malaltia a les presons, per maltractes, fam, falta d’atenció mèdica.... Ells també foren víctimes."

Teniu cap document sobre el desaparegut ( cartes, fotos, certificat defunció, certificat desaparició ). Foto

ARTEAGA, José Sevilla - ?Era de Sevilla. Vivia a Palma i tenia uns 40 anys. Assassinat i desaparegut.
No hi ha dades d'ell en el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà
---

Informe provisional de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca. Agost de 2006
FEITO EXPÓSITO, RamiroAstúries - ?Era d'Astúries. Vivia a Palma. Era taxista i un dels promotors del Sindicat del Taxi a Mallorca, impulsor d'un fons perquè les viudes i orfes poguessin cobrar una pensió, va ser assassinat a les primeries del cop militar.
No consta al Diccionari Vermell de Llorenç Capellà.
---

Informe provisional de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca. Agost de 2006
CABELLO JURADO, FranciscoSevilla - ?Francisco Cabello Jurado, de Sevilla vivia a Palma i tenia uns 40 anys. Era anarquista. Va estudiar magisteri, però sembla que no va acabar la carrera. Va donar classe als obrers a l'Ateneu Llibertari de València. A Mallorca feia feina de rellotger. El tancaren a Can Mir i al Castell. El 4 de gener del 37 fou assassinat a una “treta“ de presó. Desaparegut.

No hi ha dades d'ell al Diccionari Vermell de Llorenç Capellà.
---

Informe provisional de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca. Agost de 2006


LÓPEZ PALOP, DocmaelEnguera (València) - Ciutat de Mallorca"DOMINICAL. Última Hora

Domingo, 6 de agosto de 2006

Margalida Capellà

MEMORIA DEL 36 (CXLI)

ESPERANZA LÓPEZ

Docmael López Palop (Enguera, Valencia 1881 -Palma 1939), catedrático de Matemáticas en el Instituto Balear, desde el año 1911, al estallar la guerra era el vicepresidente de la Diputación. Aunque se entregó voluntariamente, consta que fue detenido en octubre del 36. Aquejado de una dolencia asmática, murió en el Hospital Provincial, en marzo del 39. Uno de sus hijos, José López Bermejo (Palma 1911 -1991), sufrió seis años de cárcel. Según el teniente coronel Diego Pascual, juez instructor del proceso: «se malea bastante con la ideología política del padre». La familia siempre ha creído que lo confundieron con su hermano Eduardo, que militaba en Izquierda Republicana. Aún «maleado», José López Bermejo, realizó, en Can Mir, ciento sesenta y una caricaturas, que corresponden a otros tantos presos con sus nombres y apellidos. La depositaría de esta joya es su hija, Esperanza López Tortosa (Palma, 1945), que ha empezado a investigar en torno a la represión de su familia en el 36.

«Los expedientes de mi padre y de mi abuelo son surrealistas»
«En contra de mi padre sólo pesaba la tendencia izquierdista de mi abuelo».

—Se supone que vamos a tratar el tema documentos en mano.
—En el Juzgado Militar he podido conseguir los dos expedientes, el de mi abuelo y el de mi padre. Y la verdad, a medida que iba leyendo las acusaciones de uno y de otro, me iba quedando perpleja.
—Por edad, primeramente nos referiremos a su abuelo.
—Mi abuelo era un hombre laico, racionalista, influido por la Institución Libre de Enseñanza. He intentado buscar las actas del Instituto Balear, en donde ejercía como profesor de matemáticas, pero hasta el momento no he podido encontrarlas. Insistiré.
—Igual desaparecieron.
—Ya veremos... En julio del 36, mi abuelo veraneaba en Portocristo. Al tener noticia del golpe militar, regresó a su domicilio de Palma, un segundo piso de la calle Caro. Pero no se quedó allí, sino que se refugió en el tercero, en donde residían las hermanas Simonet que, aunque eran de derechas, nos ayudaron mucho. Ya ve, en todas partes hay gente buena. Dos amigos suyos militares le aconsejaron que se entregara.
—Y lo hizo.
—Sí. En un principio fue encarcelado en Ses Illetes y luego en Can Mir. Según los documentos fue detenido el veintiuno de septiembre del 36. En estos mismos documentos consta que era «de buena conducta particular. De ideología de izquierdas, afiliado a Unión Republicana. El 14 de abril fue elegido teniente de alcalde de esta capital, gestor de la Diputación, tomó parte en unos actos públicos organizados por el Frente Popular. Presidente del Comité de Provincial de Unión Republicana, encontrándose detenido desde el inicio del Glorioso Movimiento Nacional (por este motivo no ha podido manifestarse en contra del mismo). Distinguiéndose como orador en actos públicos organizados por el Frente Popular...»
—Hacía mítines, por lo que veo.
—Sobre todo hizo campaña cuando las elecciones de febrero del 36. Así el catorce de febrero, en Porreres, junto a Miquel Porcel, Aurora Picor-nell, Fernando Leal y Bartomeu Vaquer, defendió la enseñanza laica. Según los fascistas, mi abuelo, «como uno de los significados dirigentes del Frente Popular de esta provincia contribuyó con sus discursos y propagandas a desviar la actuación en un sentido disolvente hasta llegar al movimiento anárquico de los mismos que tanto ha perjudicado a nuestra patria».
—«¿Sentido disolvente..?» Yo me pierdo.
Es que jurídicamente no tiene pies ni cabeza. Los fascistas, en una especie de pirueta, consideraron que los sublevados eran los que se habían mantenido fieles al gobierno legal... A mi abuelo también se le acusó de un incidente ocurrido el 14 de abril del 36.
—¿Qué pasó?
—Por lo visto se celebró un desfile militar delante del Gobierno Civil, y en la tribuna estuvo un representante del obispo. La gente protestó y las autoridades se preguntaban quién podría haberlo invitado.
—¿Quién?
—Los militares. Ateniéndonos al expediente, «en sesión celebrada el 15 de abril de 1936, Docmael López Palop suscribió junto a sus compañeros del Frente Popular una proposición pidiendo el traslado de los responsables del suceso, siendo el primero que con su palabra defendió dicha proposición, aludiendo de forma tendenciosa y encubierta a la autoridad militar y a otras altas personalidades. Aprobó telegrafiar al Jefe de Gobierno y Ministro de la Guerra solicitando el traslado del Comandante Militar de Baleares, General Goded, y del Teniente Coronel García Ruiz».
-¿Y?
—A Goded no le alcanzó el castigo y sólo trasladaron a García Ruiz… Mi abuelo colaboraba en el semanario Nosotros. En el número del 4 de abril de 36, escribía: «El hombre de derechas, gordo y satisfecho, contempla un habano, mientras el camarero le prepara el café; gira la vista a su alrededor y una carcajada homérica retumba en el local; en una de las mesas próximas el hombre de izquierdas está abstraído en la lectura de Nosotros, su alrededor no le preocupa...».
—¿Y cómo acaba la narración?
—¿Cómo acaba? Pasan los meses, el mismo decorado escénico, pero el hombre de derechas ya no se carcajea. Pasa un año y el hombre de derechas, mucho más delgado, murmura: «No debían dejar leer en los cafés periódicos tan grandes. Quiere uno mirar
cualquier cosa y siempre tropieza con el periódico».
—¿Y el hombre de izquierdas no replica?
—Dice: «Qué pronto se ha cumplido mi profecía». En relación al semanario Nosotros, los falangistas consideraron que en el número del 11 de abril del 36, «aparecen fotografías de los más afamados izquierdistas de la isla: anarquistas, comunistas, socialistas y demás componentes del Frente Popular de Baleares».
—Toda la escoria, para entendernos.
—El 23 de junio del 38, en la Escuela de Artes y Oficios, fue sometido a Consejo de Guerra. En la sentencia consta que «Docmael López no hizo sino preparar a la masa a la que induía las doctrinas disolventes, para el movimiento subversivo que meses más tarde tuvo su expresión en diversos hechos ocurridos en esta Isla ligados todos al general movimiento del Frente Popular, habiendo sido posible tal subversión única y exclusivamente por las prédicas y actuación de los que como el procesado se valieron de su cultura y prestigio para abusar de la incultura de la masa e infiltrar en ella las citadas doctrinas».
—¿Y, por tales fechorías, qué le salió?
—Cadena perpetua. Y enfermo de los bronquios como estaba, murió a las diez de la noche del 2 de marzo del 39, en el Hospital Provincial. Joan Nadal, el último alcalde republicano de Bunyola, en una entrevista concedida a David Ginard, explicaba en referencia a Can Mir: «I tot lo dia hi havia aquella pols, que els que estaven fotuts dels bronquis ho passaven molt mala-ment. Sempre recordaré que hi havia un professor de l'institut de Palma que se deia Docmael López i en la nit sentíem els xiulos d'a-quest pobre home. I ni metges, ni res. I el cap d'un parell de mesos el se'n varen dur a l'hospital, i va morir». —No soportó aquellas condiciones de vida.
—Mi abuelo fue juzgado como uno de los más significativos dirigentes del Frente Popular y, sin embargo, no se le reivindica ni se habla de él. Odio el nivel de crispación y la poca talla de nuestros políticos actuales, tanto de derechas como de izquierdas. El ambiente es mezquino. Son una panda de mafiosos, la cosa nostra, la cosa nostra...
—¿Puede ser más explícita? ¿No..? Entonces vayamos con su padre, que maleado por su abuelo, tuvo su buena dosis de cárcel.
—Mi padre había cursado dos años de medicina, en Madrid. La carrera no le gustaba pero, en aquellos años, si tu padre consideraba que tenías que ser médico no había discusión posible. Aún así se plantó y preparó oposiciones al cuerpo de telégrafos. Estuvo en Lérida y, al estallar la guerra, llevaba poco más de una semana en Mallorca. El 27 de julio del 36 lo detuvieron y lo llevaron al Castell de Bell-ver, acusado «de abandonar el destino en operaciones de campaña». Es surrealista. Sin duda lo confundieron con su hermano Eduardo. El cuatro de octubre del 36 lo trasladan a Campos. En febrero del 37 lo mandan a Pollença. Allí trabaja en la carretera que va a Alcúdia y coincide con don Andreu Crespí.
—¿También pica piedra, don Andreu?
—Teóricamente. Don Andreu aprovechaba cualquier circunstancia para hacer tertulia con los guardias. «Como sabía tanto, igual les hablaba de numulites», bromeaba mi padre al recordarlo. El cinco de diciembre del 37 lo llevan a Can Mir. En Can Mir es donde hace las caricaturas.
—Que, al margen de su valor artístico, aportan una información valiosísima.
—El 4 de febrero del 38, en la Escuela de Artes y Oficios, comparece ante un Consejo de Guerra. El expediente figura que «no ha militado nunca en partido político, ni se le conocen ideas de esta índole, carece de antecedentes políticos sociales en la comisaría, goza de buena conducta, no habiendo podido averiguar los motivos por los que se le maleó con la significación política de su padre, suponiéndose que influiría el ambiente izquierdista que antes del Movimiento nacional existía en el cuerpo de Telégrafos».
—El culebrón está servido. Usted, que quiere investigar, ¿quién maleó a su padre: su abuelo o Telégrafos?
—Resulta macabro. Le salen seis años y un día, y para la liquidación de condena no querían reconocerle los años de cárcel previos al juicio. En contra de mi padre sólo pesa la tendencia izquierdista de mi abuelo, un señor catedrático, honorabilísimo, del partido de Azaña... Salió en libertad, mi padre, el 22 de julio del 42. Talmente un apestado, buscó trabajo y le ofrecieron una escoba de barrendero. Se casó. Un hermano de mi abuelo, consejero del reino, le consiguió un empleo en Alhama de Aragón, como director de un balneario de aguas termales. En Alhama estudió derecho y, finalizada la carrera, empezó a preparar oposiciones para notaría.
—Un ejemplo, su padre.
—Mi madre aún me lo dice: «Lo que valía tu padre...» Trabajador, guapo, elegante... Pero, con tanto esfuerzo, enfermó de tuberculosis. En el año 50, regresamos a Mallorca. Mi padre quedó ingresado en Caubet. Curó. Nunca quería hablar de la represión, tan horrendas fueron sus vivencias. Hoy, el desconocimiento que existe de aquellos hechos me saca de quicio. No pretendemos reabrir heridas, sino conocer la verdad. Los republicanos eran generosos, tolerantes, cultos. No les movía la notoriedad ni el afán de lucro. Recordando a mi abuelo y a mi padre, pienso en Machado, ligero de equipaje...

---

Margalida Capellà. DOMINICAL. MEMORIA DEL 36(CXLI).Última Hora. Diumenge, 6 de agosto de 2006

Vegeu l'article en format pdf. a:
http://www.memoriadelesilles.org/html/hemeroteca/dethem.asp?fecha=10/01/2006

--------------------------------------------
"Pertanyia a Esquerra Republicana i era cate-

dràtic de matemàtiques de l'Institut de la Ciutat de Mallorca. El mes d'agost del trenta-sis, l'empresonaren en el Fort de Sant Carles i, mesos després, va passar a Can Mir. El vint-i tres de juny del trenta-vuit, el sotmeteren ;i judici a l'Escola d'Arts i Oficis. L'acusació era clara: rebel·lió per inducció, i el condemna ren a cadena perpètua. Tanmateix no resistí ria la condemna. La salut s'havia quebrantal amb el patiment i el vint-i-vuit de febrer clc l'any següent, moria a l'hospital."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll




FARRÉ I VIDAL, Jaume? - ?"Per la meva generació el mes de juliol té un significat que, maldament el temps passat, no s'ha esborrat. Darrerament certes manifestacions i actes públics ens han refrescat la memòria. Fa un temps un amic, feixista i molt conegut a Palma, sabent que m'agrada remenar el passat, em va fer arribar una carta que li havia estat donada per Don Pedro, un falangista que, una vegada acabada la guerra, va continuar el servici militar a la Comandància de Marina.

Corria l'any quaranta i un dia el seu oficial li va manar copiar a màquina unes cartes i tramitar-les. Eren cartes escrites per presos republicans durant la guerra i abans d'ésser afusellats. S'enviaven anys després d'haver estat escrites, no sé si en un acte d'humanitat o obligat. Entre elles va trobar aquesta d'un mestre català destinat a Mallorca, estava en escrita en castellà i deia:

"Nit del 3 al 4 de ...1938, 3 de la matinada

Mare, esposa, filla. En els moments solemnes de la meva mort, uns instants abans de comparèixer davant el piquet que posarà fi a ma vida, amb serenitat, conscientment, sense que em tremoli el pols, amb el cos desfet per la fam, per les penes, pel fet de viure una vida que mor, escric les meves darreres paraules per a vosaltres.

Som fort espiritualment. No tenc por de la mort. De cara als fusells pronunciaré els vostres sagrats noms i deixaré aquest món amb una sola pena: la de deixar-vos a vosaltres. No em ploreu, pensau només que moriré com saben morir els homes. Amb la consciència del deure complert.

Mare: Els grans sacrificis que per mi feres, estan presents en aquest moment en el teu fill. Em sap greu no poder tornar-te'ls com mereixes, ja que has estat la més bona de les mares. Pensa que el teu fill en aquests moments sent veneració per tu i que pronuncia amb respecte i amor el teu nom. No em ploris: deposita l'amor que per mi senties en la meva filla i reviu en ella el meu record.

Esposa: t'estim. Si qualque dia trobassis qualcú que t'estimàs com jo, no tenguis por, si et cases no em faràs traïció. Però, cuita de la nostra filla, que aprengui a estimar el seu pare que morí honrant un deure sagrat per a ell, va morir per la República i posà el seu petit granet d'arena al monument de la llibertat dels homes honrats. Va fer feina sempre amb entusiasme a les seves escoles, amb la fe posada en un demà millor.

Que sàpiga com i per què va morir el seu pare, però no li ensenyis mai a odiar. L'única doctrina que ha d'aprendre és la d'un gran amor a la humanitat, als qui pateixen, als pobres, als desheretats. Jo mai no vaig sentir odi i ara tampoc no en sent. El meu únic llegat cap a ella és dir-li que aprengui a ésser lliure i forta i que sigui sempre digna de la dignitat, que és l'únic que té valor en aquesta vida.

Als meus germans, oncles i nebots, a tots unes paraules, ajudau la meva filla i si pot ser i si ella en té vocació que sigui mestra. Dic si ella en té vocació, ja que la nostra professió és sacerdoci perquè és sacrifici. Lluita contra la ignorància que esclavitza l'home i els pobles. L'esclavitud només es redimeix amb la cultura i per sembrar no n'hi ha prou a escampar la llavor, és necessari posar-hi amor i abnegació a l'hora de sembrar perquè la collita sigui abundosa.

Als meus alumnes que vaig ésser tot d'ells. Els vaig donar tot lo que vaig poder i per ells don avui la meva vida. Que no oblidin i que vegin en mi el mestre, l'home que va ésser sempre mestre abans d'home i que lluità per amor a la seva escola. Als meus amics una aferrada. Als mestres tots, els que saben ser-ho, a qui el nom respon als fets, als que viuen amb els infants i per als infants he de recordar les paraules d'Arquimedes quan demanava un punt de recolzament per aixecar el món. Ells tenen el punt de recolzament: s'anomena infant.

Voldria escriure molt més, però vull sintetitzar-ho tot en les paraules que en pocs moments pronunciaré davant el piquet i en els darrers alens de la mort: mare, esposa, filla, germanes i familiars. República d'homes honrats. Honor a aquestes paraules que sintetitzen els meus anhels."

Rubricat: Jaume Farré Vidal.

Don Pedro va guardar una còpia i sempre la duia a la cartera. Passaren els anys i arribaren les primeres eleccions democràtiques. Don Pedro va anar a votar. La seva ideologia continuava essent de color blau, encara que ja una mica destenyit. Quan va tornar, la dona li va demanar fent una mica de befa: «Què, ja has votat es teus?» ell va respondre, davant l'astorament de sa muller: «He votat es comunistes» i traient de la butxaca un paper esgrogueït va exclamar: «Li ho devia»!!!"

Conxa Forteza

---
Forteza, Conxa. "La Carta". Diari de Balears. Dilluns, 14 d'agost de 2006 La carta

-----------------------------------------------
"Trenta-sis anys. Casat. Viatjava de Menorca a Barcelona amb el vaixell Ciutadella, quan va ser pres i traslladat a aigües mallorquines. L'empresonaren a Can Mir i dia denou de novembre del trenta-set comparegué davant el Consell de Guerra constituït a l'Audiència Territorial, acusat de cometre el delicte de rebel·lió. El condemnaren a mort i l'executaren el tres d'abril del trenta-vuit. Quan el detingueren exercia de mestre d'escola a Ferreries. Era un home jove, molt valent i decidit. La nit que el posaren en capella, Farré va demanar la companyia de qualque pres, per no trobar-se tan sol. Entre tots els companys, va sol·licitar la presència d'un altre mestre d'escola, Gabriel Coll, perquè era un home que ja havia estat sotmès a judici i no podia agreujar la seva situació el fet que es fes pública l'amistat que mantenien. Mentre s'escolaven les hores, va anar fent entrega de les seves pertinences a Coll, perquè l'endemà les distribuís. Fumava amb broquet, Farré, i l'hi va entregar amb el prec que el fes arribar a un pres que desitjava tenir-ne un. "Jo, tanmateix —afegí — d'aquí a demà tenc assegurada la blancor de la dentadura". Va tenir un record per a la seva escola: "Voldria que qualque dia posassin el meu nom a l'escola de Ferreries". I a la matinada va trencar el son dels presos amb un crit d'acomiadament, que volia ser de ferma esperança: "Companys, visca la República!"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/172.12-11-1936"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Bunyola es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una quinzena d'aquests cadàvers foren enterrats a Bunyola:

Lloc on fou trobat el cadàver
Torrent de Ca na Cili

LI. de Registre
849/172

Data de la trobada del cadàver
12.11.1936

Nom de la víctima de def. i pàg.
Desconegut

[...]

El 12 de novembre tres cossos humans van ser trobats novament en el torrent de Ca na Cili, morts per hemorràgia cerebral. Desconeguts a Bunyola, foren enterrats, i segons les inscripcions de defunció es tracta, respectivament, d'un home[DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/171v.12-11-1936] d'un metre setanta d'alçària, de 20 a 25 anys; «delgado, pelo castaño corto, barba clara, enjuto de cara; vestia traje lani-lla azul rayado, alpargatas catalanas pardas nuevas y cinto trenzado rojo y blanco». El segon cadàver [DESCONEGUT. Bunyola. Ll. R. D. 849/172.12-11-1936] era d'un home d'un metre setanta-dos d'alçada, de 25 a 30 anys; «cabello negro, moreno, cara enjuta, traje lanilla gris en buen estado, jersey color plomo, zapatos blancos y castaños y boina negra». El tercer cadàver corresponia a un home de metre setanta-quatre d'alçària, d'uns 35 anys. Era «fornido, cabello castaño oscuro, barba cerrada, nariz aguileña, traje lanilla color beige y jersey del mismo color y zapatos de ante negros». El 27 de maig de 1982 es va aclarir que aquest difunt era Josep Pons Sintes, nascut el 5 de juliol de 1907 a Ciutadella de Menorca. Segons Antoni Pons Melià, «formava part del grup de testimonis que s'havien desplaçat a Mallorca per participar en el judici pels fets de la manifestació de Ciutadella (20 abril 1936), i va morir juntament amb la resta». (199)

(198 bis) Antoni PONS MELIÀ, "Víctimes del silenci", Maó 2001, pàg. 159-160 i 164. Els altres testimonis de càrrec que van desaparèixer foren els germans Bartomeu i Sebastià Carretero Gornés. L'autor menorquí explica que «els guàrdies jurats, contractats pels amos d'una fàbrica de sabates de Ciutadella, havien disparat a discreció, contra una manifestació d'obrers que protestaven contra una sèrie d'acomiadaments improcedents. Entre els manifestants hi va haver molts ferits i un d'ells va morir al cap de tres mesos. Per aquesta causa es va instruir judici contra els guàrdies jurats, per la qual cosa Carretero i dos testimonis més marxaren cap a Mallorca. En Sebastià va ingressar a L'Hospital de Palma, ja que encara estava convalescent de les ferides. La nit del 19 al 20 de juliol fou segrestat, juntament amb el seu germà i altres testimonis...»"
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
SUAU RIERA, JaumeBunyola -"Aquella tragèdia, que tots els bunyolins van viure amb intensitat, fos quin fos el bàndol on s'havien o els havien situats, es va experimentar de manera més punyent en aquelles famílies que tenien membres perseguits o represaliats. Una d'aquestes famílies fou la formada per Pere J. Suau Riera -Credo- i Catalina Riera Palou -Perunsa. Dels seus fills, dos foren empresonats i un assassinat. Eren en Jaume, en Joan i en Pere. Alhora, Bartomeu, un altre fill, formava part de la vella guàrdia falangista. Diverses vegades, Catalina Riera fou reclamada pels distints jutjats militars de Palma per ser interrogada sobre les causes obertes als seus familiars. Encara avui, amb orgull, hi ha bunyolines que recorden la fortalesa i la dignitat amb què aquella mare afrontava la seva dissort, la de veure com els seus fills eren protagonistes en cadascun dels dos bàndols enfrontats. Catalina Riera, jornalera, menava un tall de dones i mai no va saber on havia d'anar a plorar les restes del seu fill desaparegut. Perquè a la tragèdia infinita que qualsevol mare pot tenir en perdre un fill, a Catalina Riera -Perunsa- li van negar la possibilitat de plorar-lo davant una tomba, de recollir-se davant on reposaven les despulles del seu fill, d'omplir de flors el sepulcre que guarda allò que queda de l'ésser estimat, com fan els mallorquins en tenir-ne necessitat, o en dates assenyalades. Caldria afegir que el seu fill Pere Suau Riera -Vermell- estava casat amb Catalina Noguera Adrover, natural de Binissalem, de professió jornalera, i que van tenir un fill de nom Bartomeu."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

SUAU RIERA, JoanBunyola -"Aquella tragèdia, que tots els bunyolins van viure amb intensitat, fos quin fos el bàndol on s'havien o els havien situats, es va experimentar de manera més punyent en aquelles famílies que tenien membres perseguits o represaliats. Una d'aquestes famílies fou la formada per Pere J. Suau Riera -Credo- i Catalina Riera Palou -Perunsa. Dels seus fills, dos foren empresonats i un assassinat. Eren en Jaume, en Joan i en Pere. Alhora, Bartomeu, un altre fill, formava part de la vella guàrdia falangista. Diverses vegades, Catalina Riera fou reclamada pels distints jutjats militars de Palma per ser interrogada sobre les causes obertes als seus familiars. Encara avui, amb orgull, hi ha bunyolines que recorden la fortalesa i la dignitat amb què aquella mare afrontava la seva dissort, la de veure com els seus fills eren protagonistes en cadascun dels dos bàndols enfrontats. Catalina Riera, jornalera, menava un tall de dones i mai no va saber on havia d'anar a plorar les restes del seu fill desaparegut. Perquè a la tragèdia infinita que qualsevol mare pot tenir en perdre un fill, a Catalina Riera -Perunsa- li van negar la possibilitat de plorar-lo davant una tomba, de recollir-se davant on reposaven les despulles del seu fill, d'omplir de flors el sepulcre que guarda allò que queda de l'ésser estimat, com fan els mallorquins en tenir-ne necessitat, o en dates assenyalades. Caldria afegir que el seu fill Pere Suau Riera -Vermell- estava casat amb Catalina Noguera Adrover, natural de Binissalem, de professió jornalera, i que van tenir un fill de nom Bartomeu."
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004

BRUNET PALOU, NicolauBunyola -"No hi ha constatació que des de Bunyola s'organitzés cap tipus de resistència activa més o menys organitzada que tingués com a objectiu el retorn a la legitimitat republicana o simplement plantar cara al nou ordre. En aquest context cal anomenar el cas del bunyolí Nicolau Brunet Palou. Aquest jove de 36 anys, barber de professió, resident a Palma, carrer d'A. Ferrà, fou detingut a la seva barberia del carrer de la Ferreria per la policia franquista el març del 1948 acusat de pertànyer a l'aparell propagandístic del Partit Comunista. Fou jutjat juntament amb uns altres cinquanta-tres acusats del mateix delicte i alliberat per la justícia civil després d'estar deu mesos a la presó.(210)"

(210) GINARD, David, "La resistència antifranquista a Mallorca (1939-1948)", pàg. 87-98 i 136
---

Margais, Xavier: "La Guerra Civil a Bunyola. Amb la por al cos". Col.lecció La Guerra Civil a Mallorca, poble a poble. Edicions Documenta Balear. Ciutat de Mallorca. 2004
CLADERA I TERRASSA, MiquelMEMORIA DEL 36 (CXLV)(145)
Margalida Capellà

MIQUEL CLADERA: «Mi padre estuvo siete años
privado de libertad»

El tiempo nos esconde los hechos. A través de esta
entrevista, no he logrado saber por qué razón encarcelaron
a los hermanos Cladera Terrassa: Miquel, Sebastià,
Bartomeu, Joan y Margalida. Y todos con condenas
respetables de entre siete y tres años. El mayor de ellos,
Miquel Cladera Terrassa, de profesión cantero, casado con
Isabel Garau Cantallops, que a los ciento tres años de
edad sigue con vida, residía en es Pil.larí era padre de
dos hijos, Miquel y Antoni. En fin, vamos a adentrarnos
en esta historia de la mano de un niño que, al estallar
la guerra, contaba seis años de edad, sirva esta advertencia
para perdonar ciertas inexactitudes, si es que las hay.

Miquel Cladera Garau (es Pil.larí, 1930), emocionado por los
recuerdos y por la música de salón que suena en estos
momentos en la residencia Oasis, en donde reside, (no
pueden imaginar hasta qué punto su afición al baile es
inherente a su personalidad), desgranará episodios entre
ingenuos y trágicos.

—Lo que nos trajo la guerra.
—Yo, con seis años, me vi obligado
a cocinar. Con mi padre encarcelado,
mi madre se puso a trabajar en una
cantera. El dueño, en Gori Figó, no
daba crédito a lo que veían sus ojos.
«Com tu, Bet, no en trobaria d'altra.
Fas la mateixa feina que un home»,
le decía. Mientras, yo en los fogones.
Un día quise sorprender a mi madre
con unas sopas mallorquínas: «Ma
mare avui vos he fet sopes!» Pero
resulta que no les puse ni aceite ni
sal y sólo sabían a hierbas cocidas.
—¿Y por qué su padre estaba en
la cárcel?
—Había comprado una finca a un
hombre llamado Pep Sagrera, más
conocido por es Porrerenc. Cuando la
guerra, es Porrerenc habló con mi
padre: «Miquel, si no dius el que jo
et diré, et mataran».
—¿Qué le obligaba a confesar?
—Que sus tres hermanos, Sebastià,
Bartomeu y Joan, se encontraban
en la garriga que rodeaba el convento
de los franciscanos de es
Pil.larí, armados, esperando que
salieran los frailes para dispararles.
—Qué barbaridad.
—Claro. Es lo que le planteó
mi padre: «Dir això, és posar els
meus germans davant els fusells.
No faig comptes dir res». «Ido et
tancaran», le contestó es Porrerenc.
«Pep -insistía mi padre- si
em demanes duros, te'ls donaré,
pero no m'obliguis a posar els
meus germans davant els
fusells».
Poco tiempo después, cuando
se hallaba en la cantina tomando
un café, fue detenido. Avisada mi
madre de lo que estaba ocurriendo,
se dirigió a uno de los hombres
que se lo llevaban preso: «Sebastià,
si l'heu de matar a la vorera
d'un camí, matau-lo davant
mi». Entonces, aquel hombre, le
prometió que, en su presencia, nadie
lo fusilaría.
—¿Y luego?
—Lo llevaron a Can Mir. Estuvo
siete años privado de libertad, cinco
en Can Mir y dos en Formentera. Yo
nunca fui a Formentera; pero, a can
Mir, mi madre, mi hermano y yo, íbamos
cada semana. A mi hermano, que
Déu el tenga en la gloria, y a mí, nos
dejaban entrar, porque uno de los
guardianes, Bartomeu Duran, era
hijastro de una parienta nuestra. Una
vez al año le traíamos paja, a mi padre,
para renovarle el colchón; un colchón
que colocaba sobre botes vacíos de
leche condensada, porque el suelo era
muy húmedo. Las paredes de can Mir
estaban sin revocar y el techo era altísimo,
con un encañizado debajo de
las tejas que parecía que de un
momento a otro todo se iba a venir
abajo.

—Y la vida seguía y la guerra
también.
—Una mañana, la abuela, la tía
Magdalena, su hija, na Magdaleneta,
mi madre mi hermano y yo, tomamos
el tren hacia Palma. Sobre las nueve
de la mañana ya estábamos delante
de Can Mir, y el turno de visitas no
era hasta las once y media. Entonces,
la tía Magdalena, la esposa del tío
Sebastià, que era un hermano de mi
padre, que al igual que él también se
hallaba encarcelado, nos dijo que se
iba a comprar algo de fruta para su
marido. En este momento, una de las
mujeres que esperaba entrar para visitar a su marido, na Maria des Fornet,
una inquera que vivía en ses Cadenes,
se dirigió a mi madre: «Bet, diuen que
han tret tots els Cladera i els han duit
al cementeri».
—¿Cuántos Cladera había en Can
Mir?
—Los cuatro hermanos. A lo mejor
el tío Joan, que fue llamado a quintas,
no estaba. No lo sé. Bueno, el caso
es que en cuanto mi madre oyó lo
que le decía madò Maria des Fornet,
me ordenó: «Tu et quedes aquí amb
na Magdaleneta i en Toniet i esperes
a la tia Magdalena. La padrina i jo
anirem al cementeri a veure si és ver
això que diuen». Al poco rato regresó
la tía Magdalena. • •
—La que había ido a comprar fruta
para su marido.
—Le expliqué lo que estabaocurriendo,
y ella, ni corta ni perezosa,
deja a su hija y a mi hermano, que
Déu el tengui en la gloria, al cuidado
de madò Maria des Fornet, me coge
de la mano y volando nos encaminamos
hacia el cementerio. Al llegar,
mi madre y mi abuela, junto a otras
mujeres, se hallaban delante de una
pequeña estancia, que servía de depósito
de cadáveres. Mi madre nos sacó
de dudas. Ni mi padre, ni mis tíos
habían sido fusilados. Los dos muertos
que yacían en aquel cuartucho eran
en Barrera, un algaidí muy conocido
en es Pil.larí, y el Santjoaner, un hombre
igualmente conocido que residía en Algaida, creo. Yo los quise ver y
me colé en la habitación.
—¿Y qué vio?
—En Barrera, estaba dentro del
ataúd y el Santjoaner, colocado en sentido
contrario, dentro de la tapa, de
modo que, al cerrarse el féretro, quedaban
uno encima del otro. Llevarían
poco tiempo muertos, porque la sangre
era fresca. En estas estábamos,
cuando un hombre me cogió por un
brazo y me sacó fuera: «Tu no hi tens
cap feina aquí dedins. Parteix, que
aquestes coses no són per veure els
al.lots». Le repliqué: «Vostè és un
pocavergonya. Pareix mentida que
tengui el cor de persona. No veu que
és la darrera vegada que puc veure
mon pare?».
—¿Como a Pinocho, no le creció
la nariz con esa trola?
—Se trasmudó el rostro, aquel
hombre. Me cogió de la mano: «Vine
amb mi». Dimos una vuelta alrededor
de los cadáveres. «Quin és ton pare?»,
me preguntó. «Aquest». Y apunté al
que estaba dentro de la tapa. Me abrazó,
aquel hombre. ¡Ay! Tengo ganas
de llorar, recordándolo. «Fill meu, que
puguis pregar per ell molts d'anys»,
acabó diciéndome. Me acuerdo como
si fuera hoy y sólo tenía seis años.
—Algunos más, porque este
hombre apodado Barrera fue fusilado
en el cementerio de Palma el
mes de septiembre del 39. Así es
que usted, cuando esta barrabasada,
contaba nueve años.
—Precisamente, el Santjoaner,
estando en can Mir,
le había comentado a mi
padre: «Els teus fills, sempre
els deixen entrar». Y mi
padre le había dicho «El
major, en Miquel, si el donaven
per catedràtic o per
advocat, seria bo». Yo tenía
mucha labia. No me avergonzaba
por nada y delante
de un fusil no me acobardaba.
Y, bueno, aquel día, abandonamos
el cementerio y
partimos hacia Can Mir a
visitar a mi padre. Yo le conté
lo que había hecho y él
me aduló: «No em pensava
tenir un fill tan valent com
tenc. I si t'haguessin mort
per fer el que has fet?»
—Realmente...
—Mi padre era la voz
más aguda del coro de Can
Mir.
—¿Cantaba?
—Tenía una voz prodigiosa. De
soltero, cuando iba a cortejar a mi
madre, se hacía todo el trayecto, desde
es Pil.larí hasta un huerto en donde
ella vivía, cantando, y desde Sant Jordi
lo oían. La gente decía: «És el Campaner
que va a festejar». Mire si su
voz era potente, que mi madre no se
empezaba a acicalar hasta que de lejos
lo oía.
—Cantaba fuerte, sí. ¿Y le llamaban
es Campaner?
—Porque su familia procedía de
Campos... A mí, oyéndole cantar, se
me caían las lagrimas. Interpretaba
fandanguillos y otras cosas: «Cuando
las sombras del monte reclinan la escala,
los curiosos lobos rondan la majala
».
—Canción más rara, imposible.
—¿Quiere saber que a mi tío
Tomeu, otro hermano de mi padre,
cuando se casó en el fuerte de ses Illetes
le conmutaron la pena de muerte...?
—Un buen regalo de boda.
—Yo sospecho que a mi padre lo
detuvieron porque l'amo en Garrut
estaba enamorado de mi madre.
—Cuente, cuente.
—Mi madre no era muy alta, pero
tenía una forma de ser que resultaba
atractiva. Y para bailar boleros y jotas
no tenía rival. Cuando las fiestas, la
banda de música, acompañada dels
xeremiers, venían a recogerla a casa.
Un primo suyo, en Toni Bolero, nos
pagaba la comida y el coche, con tal
de que mi madre fuera su pareja de
baile en determinados concursos. Mi
madre, saltando, le pasaba por encima
a mi padre.
—¿Tan ágil era?
—Resultaba que l'amo en Garrut,
un terrateniente, amigo de l'amo en
Pep Porrerenc, siempre anduvo enamorado
de mi madre. La piropeaba
y, con mi padre en la cárcel, su acoso
aumentó. Un día la saludó: «Bet, ja
hi deus tenir teranyines». «Escolta
Sebastià, potser que hi tengui teranyines,
pero el teu esterinyador no les
decantarà», le contestó mi madre.
Siempre pensamos que el principal
culpable de la detención de mi padre
fue este hombre.
Mientras tanto, con todo lo que
estaba viviendo, a mí me entró la vocación
religiosa. Creía que si me metía
a cura, mi padre saldría de la cárcel.
Sentía que la voz de Dios me llamaba,
y una señora de es Pil.larí estaba dispuesta
a pagarme los estudios.
—¿Entonces?
—Entonces me entraron las ganas
de bailar. Som el gallet del ball. Yo,
cuando bailo un pasodoble toreo a la
mujer, como si fuera un toro... Encara
no he acabat de deixonar...
—¿Cómo dice?
—En Formentera, los presos
comían sargantanas. Mi padre contaba
que iban directamente de la pared
al fuego... Mi madre trabajó como una
negra. Cuando trabajaba en la cantera
•tuvo que visitar al médico del Hospital.
Don Guillem Mir le dijo: «Bet
el que et permet fer tanta feina no
és la teva força, són els nervis». A veces
nos daba de comer a mi hermano y
a mí, y ella se tenía que conformar
con un vaso de agua.
—¿Y su padre, no regresaba?
—Mi padre llegó a Es Pil.larí una
tarde, con el tren de las seis y media.
Nos cogió por sorpresa. Yo, que iba
cargado con unas cuantas docenas de
huevos que mi abuela me mandó llevar
a una tienda, oí como la cartera
del pueblo me llamaba: «Miquel!
Miquel!».
Me dijo que mi padre acababa de
llegar y todos los huevos se me cayeron
al suelo. Me abracé a él, llorando.
«Per què plores» «Perquè he romput
els ous i em renyaran».
---

Margalida Capellà. Miquel Cladera. «Mi padre estuvo siete años privado de libertad». Memoria del 36 ((CXLV) (No 145). El Dominical. Última Hora. 03/09/2006

Vegeu article en pdf: http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/97.pdf
CLADERA I TERRASSA, SebastiàMEMORIA DEL 36 (CXLV)(145)
Margalida Capellà

MIQUEL CLADERA: «Mi padre estuvo siete años
privado de libertad»

El tiempo nos esconde los hechos. A través de esta
entrevista, no he logrado saber por qué razón encarcelaron
a los hermanos Cladera Terrassa: Miquel, Sebastià,
Bartomeu, Joan y Margalida. Y todos con condenas
respetables de entre siete y tres años. El mayor de ellos,
Miquel Cladera Terrassa, de profesión cantero, casado con
Isabel Garau Cantallops, que a los ciento tres años de
edad sigue con vida, residía en es Pil.larí era padre de
dos hijos, Miquel y Antoni. En fin, vamos a adentrarnos
en esta historia de la mano de un niño que, al estallar
la guerra, contaba seis años de edad, sirva esta advertencia
para perdonar ciertas inexactitudes, si es que las hay.

Miquel Cladera Garau (es Pil.larí, 1930), emocionado por los
recuerdos y por la música de salón que suena en estos
momentos en la residencia Oasis, en donde reside, (no
pueden imaginar hasta qué punto su afición al baile es
inherente a su personalidad), desgranará episodios entre
ingenuos y trágicos.

—Lo que nos trajo la guerra.
—Yo, con seis años, me vi obligado
a cocinar. Con mi padre encarcelado,
mi madre se puso a trabajar en una
cantera. El dueño, en Gori Figó, no
daba crédito a lo que veían sus ojos.
«Com tu, Bet, no en trobaria d'altra.
Fas la mateixa feina que un home»,
le decía. Mientras, yo en los fogones.
Un día quise sorprender a mi madre
con unas sopas mallorquínas: «Ma
mare avui vos he fet sopes!» Pero
resulta que no les puse ni aceite ni
sal y sólo sabían a hierbas cocidas.
—¿Y por qué su padre estaba en
la cárcel?
—Había comprado una finca a un
hombre llamado Pep Sagrera, más
conocido por es Porrerenc. Cuando la
guerra, es Porrerenc habló con mi
padre: «Miquel, si no dius el que jo
et diré, et mataran».
—¿Qué le obligaba a confesar?
—Que sus tres hermanos, Sebastià,
Bartomeu y Joan, se encontraban
en la garriga que rodeaba el convento
de los franciscanos de es
Pil.larí, armados, esperando que
salieran los frailes para dispararles.
—Qué barbaridad.
—Claro. Es lo que le planteó
mi padre: «Dir això, és posar els
meus germans davant els fusells.
No faig comptes dir res». «Ido et
tancaran», le contestó es Porrerenc.
«Pep -insistía mi padre- si
em demanes duros, te'ls donaré,
pero no m'obliguis a posar els
meus germans davant els
fusells».
Poco tiempo después, cuando
se hallaba en la cantina tomando
un café, fue detenido. Avisada mi
madre de lo que estaba ocurriendo,
se dirigió a uno de los hombres
que se lo llevaban preso: «Sebastià,
si l'heu de matar a la vorera
d'un camí, matau-lo davant
mi». Entonces, aquel hombre, le
prometió que, en su presencia, nadie
lo fusilaría.
—¿Y luego?
—Lo llevaron a Can Mir. Estuvo
siete años privado de libertad, cinco
en Can Mir y dos en Formentera. Yo
nunca fui a Formentera; pero, a can
Mir, mi madre, mi hermano y yo, íbamos
cada semana. A mi hermano, que
Déu el tenga en la gloria, y a mí, nos
dejaban entrar, porque uno de los
guardianes, Bartomeu Duran, era
hijastro de una parienta nuestra. Una
vez al año le traíamos paja, a mi padre,
para renovarle el colchón; un colchón
que colocaba sobre botes vacíos de
leche condensada, porque el suelo era
muy húmedo. Las paredes de can Mir
estaban sin revocar y el techo era altísimo,
con un encañizado debajo de
las tejas que parecía que de un
momento a otro todo se iba a venir
abajo.

—Y la vida seguía y la guerra
también.
—Una mañana, la abuela, la tía
Magdalena, su hija, na Magdaleneta,
mi madre mi hermano y yo, tomamos
el tren hacia Palma. Sobre las nueve
de la mañana ya estábamos delante
de Can Mir, y el turno de visitas no
era hasta las once y media. Entonces,
la tía Magdalena, la esposa del tío
Sebastià, que era un hermano de mi
padre, que al igual que él también se
hallaba encarcelado, nos dijo que se
iba a comprar algo de fruta para su
marido. En este momento, una de las
mujeres que esperaba entrar para visitar a su marido, na Maria des Fornet,
una inquera que vivía en ses Cadenes,
se dirigió a mi madre: «Bet, diuen que
han tret tots els Cladera i els han duit
al cementeri».
—¿Cuántos Cladera había en Can
Mir?
—Los cuatro hermanos. A lo mejor
el tío Joan, que fue llamado a quintas,
no estaba. No lo sé. Bueno, el caso
es que en cuanto mi madre oyó lo
que le decía madò Maria des Fornet,
me ordenó: «Tu et quedes aquí amb
na Magdaleneta i en Toniet i esperes
a la tia Magdalena. La padrina i jo
anirem al cementeri a veure si és ver
això que diuen». Al poco rato regresó
la tía Magdalena. • •
—La que había ido a comprar fruta
para su marido.
—Le expliqué lo que estabaocurriendo,
y ella, ni corta ni perezosa,
deja a su hija y a mi hermano, que
Déu el tengui en la gloria, al cuidado
de madò Maria des Fornet, me coge
de la mano y volando nos encaminamos
hacia el cementerio. Al llegar,
mi madre y mi abuela, junto a otras
mujeres, se hallaban delante de una
pequeña estancia, que servía de depósito
de cadáveres. Mi madre nos sacó
de dudas. Ni mi padre, ni mis tíos
habían sido fusilados. Los dos muertos
que yacían en aquel cuartucho eran
en Barrera, un algaidí muy conocido
en es Pil.larí, y el Santjoaner, un hombre
igualmente conocido que residía en Algaida, creo. Yo los quise ver y
me colé en la habitación.
—¿Y qué vio?
—En Barrera, estaba dentro del
ataúd y el Santjoaner, colocado en sentido
contrario, dentro de la tapa, de
modo que, al cerrarse el féretro, quedaban
uno encima del otro. Llevarían
poco tiempo muertos, porque la sangre
era fresca. En estas estábamos,
cuando un hombre me cogió por un
brazo y me sacó fuera: «Tu no hi tens
cap feina aquí dedins. Parteix, que
aquestes coses no són per veure els
al.lots». Le repliqué: «Vostè és un
pocavergonya. Pareix mentida que
tengui el cor de persona. No veu que
és la darrera vegada que puc veure
mon pare?».
—¿Como a Pinocho, no le creció
la nariz con esa trola?
—Se trasmudó el rostro, aquel
hombre. Me cogió de la mano: «Vine
amb mi». Dimos una vuelta alrededor
de los cadáveres. «Quin és ton pare?»,
me preguntó. «Aquest». Y apunté al
que estaba dentro de la tapa. Me abrazó,
aquel hombre. ¡Ay! Tengo ganas
de llorar, recordándolo. «Fill meu, que
puguis pregar per ell molts d'anys»,
acabó diciéndome. Me acuerdo como
si fuera hoy y sólo tenía seis años.
—Algunos más, porque este
hombre apodado Barrera fue fusilado
en el cementerio de Palma el
mes de septiembre del 39. Así es
que usted, cuando esta barrabasada,
contaba nueve años.
—Precisamente, el Santjoaner,
estando en can Mir,
le había comentado a mi
padre: «Els teus fills, sempre
els deixen entrar». Y mi
padre le había dicho «El
major, en Miquel, si el donaven
per catedràtic o per
advocat, seria bo». Yo tenía
mucha labia. No me avergonzaba
por nada y delante
de un fusil no me acobardaba.
Y, bueno, aquel día, abandonamos
el cementerio y
partimos hacia Can Mir a
visitar a mi padre. Yo le conté
lo que había hecho y él
me aduló: «No em pensava
tenir un fill tan valent com
tenc. I si t'haguessin mort
per fer el que has fet?»
—Realmente...
—Mi padre era la voz
más aguda del coro de Can
Mir.
—¿Cantaba?
—Tenía una voz prodigiosa. De
soltero, cuando iba a cortejar a mi
madre, se hacía todo el trayecto, desde
es Pil.larí hasta un huerto en donde
ella vivía, cantando, y desde Sant Jordi
lo oían. La gente decía: «És el Campaner
que va a festejar». Mire si su
voz era potente, que mi madre no se
empezaba a acicalar hasta que de lejos
lo oía.
—Cantaba fuerte, sí. ¿Y le llamaban
es Campaner?
—Porque su familia procedía de
Campos... A mí, oyéndole cantar, se
me caían las lagrimas. Interpretaba
fandanguillos y otras cosas: «Cuando
las sombras del monte reclinan la escala,
los curiosos lobos rondan la majala
».
—Canción más rara, imposible.
—¿Quiere saber que a mi tío
Tomeu, otro hermano de mi padre,
cuando se casó en el fuerte de ses Illetes
le conmutaron la pena de muerte...?
—Un buen regalo de boda.
—Yo sospecho que a mi padre lo
detuvieron porque l'amo en Garrut
estaba enamorado de mi madre.
—Cuente, cuente.
—Mi madre no era muy alta, pero
tenía una forma de ser que resultaba
atractiva. Y para bailar boleros y jotas
no tenía rival. Cuando las fiestas, la
banda de música, acompañada dels
xeremiers, venían a recogerla a casa.
Un primo suyo, en Toni Bolero, nos
pagaba la comida y el coche, con tal
de que mi madre fuera su pareja de
baile en determinados concursos. Mi
madre, saltando, le pasaba por encima
a mi padre.
—¿Tan ágil era?
—Resultaba que l'amo en Garrut,
un terrateniente, amigo de l'amo en
Pep Porrerenc, siempre anduvo enamorado
de mi madre. La piropeaba
y, con mi padre en la cárcel, su acoso
aumentó. Un día la saludó: «Bet, ja
hi deus tenir teranyines». «Escolta
Sebastià, potser que hi tengui teranyines,
pero el teu esterinyador no les
decantarà», le contestó mi madre.
Siempre pensamos que el principal
culpable de la detención de mi padre
fue este hombre.
Mientras tanto, con todo lo que
estaba viviendo, a mí me entró la vocación
religiosa. Creía que si me metía
a cura, mi padre saldría de la cárcel.
Sentía que la voz de Dios me llamaba,
y una señora de es Pil.larí estaba dispuesta
a pagarme los estudios.
—¿Entonces?
—Entonces me entraron las ganas
de bailar. Som el gallet del ball. Yo,
cuando bailo un pasodoble toreo a la
mujer, como si fuera un toro... Encara
no he acabat de deixonar...
—¿Cómo dice?
—En Formentera, los presos
comían sargantanas. Mi padre contaba
que iban directamente de la pared
al fuego... Mi madre trabajó como una
negra. Cuando trabajaba en la cantera
•tuvo que visitar al médico del Hospital.
Don Guillem Mir le dijo: «Bet
el que et permet fer tanta feina no
és la teva força, són els nervis». A veces
nos daba de comer a mi hermano y
a mí, y ella se tenía que conformar
con un vaso de agua.
—¿Y su padre, no regresaba?
—Mi padre llegó a Es Pil.larí una
tarde, con el tren de las seis y media.
Nos cogió por sorpresa. Yo, que iba
cargado con unas cuantas docenas de
huevos que mi abuela me mandó llevar
a una tienda, oí como la cartera
del pueblo me llamaba: «Miquel!
Miquel!».
Me dijo que mi padre acababa de
llegar y todos los huevos se me cayeron
al suelo. Me abracé a él, llorando.
«Per què plores» «Perquè he romput
els ous i em renyaran».
---

Margalida Capellà. Miquel Cladera. «Mi padre estuvo siete años privado de libertad». Memoria del 36 ((CXLV) (No 145). El Dominical. Última Hora. 03/09/2006

Vegeu article en pdf: http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/97.pdf
CLADERA I TERRASSA, BartomeuMEMORIA DEL 36 (CXLV)(145)
Margalida Capellà

MIQUEL CLADERA: «Mi padre estuvo siete años
privado de libertad»

El tiempo nos esconde los hechos. A través de esta
entrevista, no he logrado saber por qué razón encarcelaron
a los hermanos Cladera Terrassa: Miquel, Sebastià,
Bartomeu, Joan y Margalida. Y todos con condenas
respetables de entre siete y tres años. El mayor de ellos,
Miquel Cladera Terrassa, de profesión cantero, casado con
Isabel Garau Cantallops, que a los ciento tres años de
edad sigue con vida, residía en es Pil.larí era padre de
dos hijos, Miquel y Antoni. En fin, vamos a adentrarnos
en esta historia de la mano de un niño que, al estallar
la guerra, contaba seis años de edad, sirva esta advertencia
para perdonar ciertas inexactitudes, si es que las hay.

Miquel Cladera Garau (es Pil.larí, 1930), emocionado por los
recuerdos y por la música de salón que suena en estos
momentos en la residencia Oasis, en donde reside, (no
pueden imaginar hasta qué punto su afición al baile es
inherente a su personalidad), desgranará episodios entre
ingenuos y trágicos.

—Lo que nos trajo la guerra.
—Yo, con seis años, me vi obligado
a cocinar. Con mi padre encarcelado,
mi madre se puso a trabajar en una
cantera. El dueño, en Gori Figó, no
daba crédito a lo que veían sus ojos.
«Com tu, Bet, no en trobaria d'altra.
Fas la mateixa feina que un home»,
le decía. Mientras, yo en los fogones.
Un día quise sorprender a mi madre
con unas sopas mallorquínas: «Ma
mare avui vos he fet sopes!» Pero
resulta que no les puse ni aceite ni
sal y sólo sabían a hierbas cocidas.
—¿Y por qué su padre estaba en
la cárcel?
—Había comprado una finca a un
hombre llamado Pep Sagrera, más
conocido por es Porrerenc. Cuando la
guerra, es Porrerenc habló con mi
padre: «Miquel, si no dius el que jo
et diré, et mataran».
—¿Qué le obligaba a confesar?
—Que sus tres hermanos, Sebastià,
Bartomeu y Joan, se encontraban
en la garriga que rodeaba el convento
de los franciscanos de es
Pil.larí, armados, esperando que
salieran los frailes para dispararles.
—Qué barbaridad.
—Claro. Es lo que le planteó
mi padre: «Dir això, és posar els
meus germans davant els fusells.
No faig comptes dir res». «Ido et
tancaran», le contestó es Porrerenc.
«Pep -insistía mi padre- si
em demanes duros, te'ls donaré,
pero no m'obliguis a posar els
meus germans davant els
fusells».
Poco tiempo después, cuando
se hallaba en la cantina tomando
un café, fue detenido. Avisada mi
madre de lo que estaba ocurriendo,
se dirigió a uno de los hombres
que se lo llevaban preso: «Sebastià,
si l'heu de matar a la vorera
d'un camí, matau-lo davant
mi». Entonces, aquel hombre, le
prometió que, en su presencia, nadie
lo fusilaría.
—¿Y luego?
—Lo llevaron a Can Mir. Estuvo
siete años privado de libertad, cinco
en Can Mir y dos en Formentera. Yo
nunca fui a Formentera; pero, a can
Mir, mi madre, mi hermano y yo, íbamos
cada semana. A mi hermano, que
Déu el tenga en la gloria, y a mí, nos
dejaban entrar, porque uno de los
guardianes, Bartomeu Duran, era
hijastro de una parienta nuestra. Una
vez al año le traíamos paja, a mi padre,
para renovarle el colchón; un colchón
que colocaba sobre botes vacíos de
leche condensada, porque el suelo era
muy húmedo. Las paredes de can Mir
estaban sin revocar y el techo era altísimo,
con un encañizado debajo de
las tejas que parecía que de un
momento a otro todo se iba a venir
abajo.

—Y la vida seguía y la guerra
también.
—Una mañana, la abuela, la tía
Magdalena, su hija, na Magdaleneta,
mi madre mi hermano y yo, tomamos
el tren hacia Palma. Sobre las nueve
de la mañana ya estábamos delante
de Can Mir, y el turno de visitas no
era hasta las once y media. Entonces,
la tía Magdalena, la esposa del tío
Sebastià, que era un hermano de mi
padre, que al igual que él también se
hallaba encarcelado, nos dijo que se
iba a comprar algo de fruta para su
marido. En este momento, una de las
mujeres que esperaba entrar para visitar a su marido, na Maria des Fornet,
una inquera que vivía en ses Cadenes,
se dirigió a mi madre: «Bet, diuen que
han tret tots els Cladera i els han duit
al cementeri».
—¿Cuántos Cladera había en Can
Mir?
—Los cuatro hermanos. A lo mejor
el tío Joan, que fue llamado a quintas,
no estaba. No lo sé. Bueno, el caso
es que en cuanto mi madre oyó lo
que le decía madò Maria des Fornet,
me ordenó: «Tu et quedes aquí amb
na Magdaleneta i en Toniet i esperes
a la tia Magdalena. La padrina i jo
anirem al cementeri a veure si és ver
això que diuen». Al poco rato regresó
la tía Magdalena. • •
—La que había ido a comprar fruta
para su marido.
—Le expliqué lo que estabaocurriendo,
y ella, ni corta ni perezosa,
deja a su hija y a mi hermano, que
Déu el tengui en la gloria, al cuidado
de madò Maria des Fornet, me coge
de la mano y volando nos encaminamos
hacia el cementerio. Al llegar,
mi madre y mi abuela, junto a otras
mujeres, se hallaban delante de una
pequeña estancia, que servía de depósito
de cadáveres. Mi madre nos sacó
de dudas. Ni mi padre, ni mis tíos
habían sido fusilados. Los dos muertos
que yacían en aquel cuartucho eran
en Barrera, un algaidí muy conocido
en es Pil.larí, y el Santjoaner, un hombre
igualmente conocido que residía en Algaida, creo. Yo los quise ver y
me colé en la habitación.
—¿Y qué vio?
—En Barrera, estaba dentro del
ataúd y el Santjoaner, colocado en sentido
contrario, dentro de la tapa, de
modo que, al cerrarse el féretro, quedaban
uno encima del otro. Llevarían
poco tiempo muertos, porque la sangre
era fresca. En estas estábamos,
cuando un hombre me cogió por un
brazo y me sacó fuera: «Tu no hi tens
cap feina aquí dedins. Parteix, que
aquestes coses no són per veure els
al.lots». Le repliqué: «Vostè és un
pocavergonya. Pareix mentida que
tengui el cor de persona. No veu que
és la darrera vegada que puc veure
mon pare?».
—¿Como a Pinocho, no le creció
la nariz con esa trola?
—Se trasmudó el rostro, aquel
hombre. Me cogió de la mano: «Vine
amb mi». Dimos una vuelta alrededor
de los cadáveres. «Quin és ton pare?»,
me preguntó. «Aquest». Y apunté al
que estaba dentro de la tapa. Me abrazó,
aquel hombre. ¡Ay! Tengo ganas
de llorar, recordándolo. «Fill meu, que
puguis pregar per ell molts d'anys»,
acabó diciéndome. Me acuerdo como
si fuera hoy y sólo tenía seis años.
—Algunos más, porque este
hombre apodado Barrera fue fusilado
en el cementerio de Palma el
mes de septiembre del 39. Así es
que usted, cuando esta barrabasada,
contaba nueve años.
—Precisamente, el Santjoaner,
estando en can Mir,
le había comentado a mi
padre: «Els teus fills, sempre
els deixen entrar». Y mi
padre le había dicho «El
major, en Miquel, si el donaven
per catedràtic o per
advocat, seria bo». Yo tenía
mucha labia. No me avergonzaba
por nada y delante
de un fusil no me acobardaba.
Y, bueno, aquel día, abandonamos
el cementerio y
partimos hacia Can Mir a
visitar a mi padre. Yo le conté
lo que había hecho y él
me aduló: «No em pensava
tenir un fill tan valent com
tenc. I si t'haguessin mort
per fer el que has fet?»
—Realmente...
—Mi padre era la voz
más aguda del coro de Can
Mir.
—¿Cantaba?
—Tenía una voz prodigiosa. De
soltero, cuando iba a cortejar a mi
madre, se hacía todo el trayecto, desde
es Pil.larí hasta un huerto en donde
ella vivía, cantando, y desde Sant Jordi
lo oían. La gente decía: «És el Campaner
que va a festejar». Mire si su
voz era potente, que mi madre no se
empezaba a acicalar hasta que de lejos
lo oía.
—Cantaba fuerte, sí. ¿Y le llamaban
es Campaner?
—Porque su familia procedía de
Campos... A mí, oyéndole cantar, se
me caían las lagrimas. Interpretaba
fandanguillos y otras cosas: «Cuando
las sombras del monte reclinan la escala,
los curiosos lobos rondan la majala
».
—Canción más rara, imposible.
—¿Quiere saber que a mi tío
Tomeu, otro hermano de mi padre,
cuando se casó en el fuerte de ses Illetes
le conmutaron la pena de muerte...?
—Un buen regalo de boda.
—Yo sospecho que a mi padre lo
detuvieron porque l'amo en Garrut
estaba enamorado de mi madre.
—Cuente, cuente.
—Mi madre no era muy alta, pero
tenía una forma de ser que resultaba
atractiva. Y para bailar boleros y jotas
no tenía rival. Cuando las fiestas, la
banda de música, acompañada dels
xeremiers, venían a recogerla a casa.
Un primo suyo, en Toni Bolero, nos
pagaba la comida y el coche, con tal
de que mi madre fuera su pareja de
baile en determinados concursos. Mi
madre, saltando, le pasaba por encima
a mi padre.
—¿Tan ágil era?
—Resultaba que l'amo en Garrut,
un terrateniente, amigo de l'amo en
Pep Porrerenc, siempre anduvo enamorado
de mi madre. La piropeaba
y, con mi padre en la cárcel, su acoso
aumentó. Un día la saludó: «Bet, ja
hi deus tenir teranyines». «Escolta
Sebastià, potser que hi tengui teranyines,
pero el teu esterinyador no les
decantarà», le contestó mi madre.
Siempre pensamos que el principal
culpable de la detención de mi padre
fue este hombre.
Mientras tanto, con todo lo que
estaba viviendo, a mí me entró la vocación
religiosa. Creía que si me metía
a cura, mi padre saldría de la cárcel.
Sentía que la voz de Dios me llamaba,
y una señora de es Pil.larí estaba dispuesta
a pagarme los estudios.
—¿Entonces?
—Entonces me entraron las ganas
de bailar. Som el gallet del ball. Yo,
cuando bailo un pasodoble toreo a la
mujer, como si fuera un toro... Encara
no he acabat de deixonar...
—¿Cómo dice?
—En Formentera, los presos
comían sargantanas. Mi padre contaba
que iban directamente de la pared
al fuego... Mi madre trabajó como una
negra. Cuando trabajaba en la cantera
•tuvo que visitar al médico del Hospital.
Don Guillem Mir le dijo: «Bet
el que et permet fer tanta feina no
és la teva força, són els nervis». A veces
nos daba de comer a mi hermano y
a mí, y ella se tenía que conformar
con un vaso de agua.
—¿Y su padre, no regresaba?
—Mi padre llegó a Es Pil.larí una
tarde, con el tren de las seis y media.
Nos cogió por sorpresa. Yo, que iba
cargado con unas cuantas docenas de
huevos que mi abuela me mandó llevar
a una tienda, oí como la cartera
del pueblo me llamaba: «Miquel!
Miquel!».
Me dijo que mi padre acababa de
llegar y todos los huevos se me cayeron
al suelo. Me abracé a él, llorando.
«Per què plores» «Perquè he romput
els ous i em renyaran».
---

Margalida Capellà. Miquel Cladera. «Mi padre estuvo siete años privado de libertad». Memoria del 36 ((CXLV) (No 145). El Dominical. Última Hora. 03/09/2006

Vegeu article en pdf: http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/97.pdf
CLADERA I TERRASSA, JoanMEMORIA DEL 36 (CXLV)(145)
Margalida Capellà

MIQUEL CLADERA: «Mi padre estuvo siete años
privado de libertad»

El tiempo nos esconde los hechos. A través de esta
entrevista, no he logrado saber por qué razón encarcelaron
a los hermanos Cladera Terrassa: Miquel, Sebastià,
Bartomeu, Joan y Margalida. Y todos con condenas
respetables de entre siete y tres años. El mayor de ellos,
Miquel Cladera Terrassa, de profesión cantero, casado con
Isabel Garau Cantallops, que a los ciento tres años de
edad sigue con vida, residía en es Pil.larí era padre de
dos hijos, Miquel y Antoni. En fin, vamos a adentrarnos
en esta historia de la mano de un niño que, al estallar
la guerra, contaba seis años de edad, sirva esta advertencia
para perdonar ciertas inexactitudes, si es que las hay.

Miquel Cladera Garau (es Pil.larí, 1930), emocionado por los
recuerdos y por la música de salón que suena en estos
momentos en la residencia Oasis, en donde reside, (no
pueden imaginar hasta qué punto su afición al baile es
inherente a su personalidad), desgranará episodios entre
ingenuos y trágicos.

—Lo que nos trajo la guerra.
—Yo, con seis años, me vi obligado
a cocinar. Con mi padre encarcelado,
mi madre se puso a trabajar en una
cantera. El dueño, en Gori Figó, no
daba crédito a lo que veían sus ojos.
«Com tu, Bet, no en trobaria d'altra.
Fas la mateixa feina que un home»,
le decía. Mientras, yo en los fogones.
Un día quise sorprender a mi madre
con unas sopas mallorquínas: «Ma
mare avui vos he fet sopes!» Pero
resulta que no les puse ni aceite ni
sal y sólo sabían a hierbas cocidas.
—¿Y por qué su padre estaba en
la cárcel?
—Había comprado una finca a un
hombre llamado Pep Sagrera, más
conocido por es Porrerenc. Cuando la
guerra, es Porrerenc habló con mi
padre: «Miquel, si no dius el que jo
et diré, et mataran».
—¿Qué le obligaba a confesar?
—Que sus tres hermanos, Sebastià,
Bartomeu y Joan, se encontraban
en la garriga que rodeaba el convento
de los franciscanos de es
Pil.larí, armados, esperando que
salieran los frailes para dispararles.
—Qué barbaridad.
—Claro. Es lo que le planteó
mi padre: «Dir això, és posar els
meus germans davant els fusells.
No faig comptes dir res». «Ido et
tancaran», le contestó es Porrerenc.
«Pep -insistía mi padre- si
em demanes duros, te'ls donaré,
pero no m'obliguis a posar els
meus germans davant els
fusells».
Poco tiempo después, cuando
se hallaba en la cantina tomando
un café, fue detenido. Avisada mi
madre de lo que estaba ocurriendo,
se dirigió a uno de los hombres
que se lo llevaban preso: «Sebastià,
si l'heu de matar a la vorera
d'un camí, matau-lo davant
mi». Entonces, aquel hombre, le
prometió que, en su presencia, nadie
lo fusilaría.
—¿Y luego?
—Lo llevaron a Can Mir. Estuvo
siete años privado de libertad, cinco
en Can Mir y dos en Formentera. Yo
nunca fui a Formentera; pero, a can
Mir, mi madre, mi hermano y yo, íbamos
cada semana. A mi hermano, que
Déu el tenga en la gloria, y a mí, nos
dejaban entrar, porque uno de los
guardianes, Bartomeu Duran, era
hijastro de una parienta nuestra. Una
vez al año le traíamos paja, a mi padre,
para renovarle el colchón; un colchón
que colocaba sobre botes vacíos de
leche condensada, porque el suelo era
muy húmedo. Las paredes de can Mir
estaban sin revocar y el techo era altísimo,
con un encañizado debajo de
las tejas que parecía que de un
momento a otro todo se iba a venir
abajo.

—Y la vida seguía y la guerra
también.
—Una mañana, la abuela, la tía
Magdalena, su hija, na Magdaleneta,
mi madre mi hermano y yo, tomamos
el tren hacia Palma. Sobre las nueve
de la mañana ya estábamos delante
de Can Mir, y el turno de visitas no
era hasta las once y media. Entonces,
la tía Magdalena, la esposa del tío
Sebastià, que era un hermano de mi
padre, que al igual que él también se
hallaba encarcelado, nos dijo que se
iba a comprar algo de fruta para su
marido. En este momento, una de las
mujeres que esperaba entrar para visitar a su marido, na Maria des Fornet,
una inquera que vivía en ses Cadenes,
se dirigió a mi madre: «Bet, diuen que
han tret tots els Cladera i els han duit
al cementeri».
—¿Cuántos Cladera había en Can
Mir?
—Los cuatro hermanos. A lo mejor
el tío Joan, que fue llamado a quintas,
no estaba. No lo sé. Bueno, el caso
es que en cuanto mi madre oyó lo
que le decía madò Maria des Fornet,
me ordenó: «Tu et quedes aquí amb
na Magdaleneta i en Toniet i esperes
a la tia Magdalena. La padrina i jo
anirem al cementeri a veure si és ver
això que diuen». Al poco rato regresó
la tía Magdalena. • •
—La que había ido a comprar fruta
para su marido.
—Le expliqué lo que estabaocurriendo,
y ella, ni corta ni perezosa,
deja a su hija y a mi hermano, que
Déu el tengui en la gloria, al cuidado
de madò Maria des Fornet, me coge
de la mano y volando nos encaminamos
hacia el cementerio. Al llegar,
mi madre y mi abuela, junto a otras
mujeres, se hallaban delante de una
pequeña estancia, que servía de depósito
de cadáveres. Mi madre nos sacó
de dudas. Ni mi padre, ni mis tíos
habían sido fusilados. Los dos muertos
que yacían en aquel cuartucho eran
en Barrera, un algaidí muy conocido
en es Pil.larí, y el Santjoaner, un hombre
igualmente conocido que residía en Algaida, creo. Yo los quise ver y
me colé en la habitación.
—¿Y qué vio?
—En Barrera, estaba dentro del
ataúd y el Santjoaner, colocado en sentido
contrario, dentro de la tapa, de
modo que, al cerrarse el féretro, quedaban
uno encima del otro. Llevarían
poco tiempo muertos, porque la sangre
era fresca. En estas estábamos,
cuando un hombre me cogió por un
brazo y me sacó fuera: «Tu no hi tens
cap feina aquí dedins. Parteix, que
aquestes coses no són per veure els
al.lots». Le repliqué: «Vostè és un
pocavergonya. Pareix mentida que
tengui el cor de persona. No veu que
és la darrera vegada que puc veure
mon pare?».
—¿Como a Pinocho, no le creció
la nariz con esa trola?
—Se trasmudó el rostro, aquel
hombre. Me cogió de la mano: «Vine
amb mi». Dimos una vuelta alrededor
de los cadáveres. «Quin és ton pare?»,
me preguntó. «Aquest». Y apunté al
que estaba dentro de la tapa. Me abrazó,
aquel hombre. ¡Ay! Tengo ganas
de llorar, recordándolo. «Fill meu, que
puguis pregar per ell molts d'anys»,
acabó diciéndome. Me acuerdo como
si fuera hoy y sólo tenía seis años.
—Algunos más, porque este
hombre apodado Barrera fue fusilado
en el cementerio de Palma el
mes de septiembre del 39. Así es
que usted, cuando esta barrabasada,
contaba nueve años.
—Precisamente, el Santjoaner,
estando en can Mir,
le había comentado a mi
padre: «Els teus fills, sempre
els deixen entrar». Y mi
padre le había dicho «El
major, en Miquel, si el donaven
per catedràtic o per
advocat, seria bo». Yo tenía
mucha labia. No me avergonzaba
por nada y delante
de un fusil no me acobardaba.
Y, bueno, aquel día, abandonamos
el cementerio y
partimos hacia Can Mir a
visitar a mi padre. Yo le conté
lo que había hecho y él
me aduló: «No em pensava
tenir un fill tan valent com
tenc. I si t'haguessin mort
per fer el que has fet?»
—Realmente...
—Mi padre era la voz
más aguda del coro de Can
Mir.
—¿Cantaba?
—Tenía una voz prodigiosa. De
soltero, cuando iba a cortejar a mi
madre, se hacía todo el trayecto, desde
es Pil.larí hasta un huerto en donde
ella vivía, cantando, y desde Sant Jordi
lo oían. La gente decía: «És el Campaner
que va a festejar». Mire si su
voz era potente, que mi madre no se
empezaba a acicalar hasta que de lejos
lo oía.
—Cantaba fuerte, sí. ¿Y le llamaban
es Campaner?
—Porque su familia procedía de
Campos... A mí, oyéndole cantar, se
me caían las lagrimas. Interpretaba
fandanguillos y otras cosas: «Cuando
las sombras del monte reclinan la escala,
los curiosos lobos rondan la majala
».
—Canción más rara, imposible.
—¿Quiere saber que a mi tío
Tomeu, otro hermano de mi padre,
cuando se casó en el fuerte de ses Illetes
le conmutaron la pena de muerte...?
—Un buen regalo de boda.
—Yo sospecho que a mi padre lo
detuvieron porque l'amo en Garrut
estaba enamorado de mi madre.
—Cuente, cuente.
—Mi madre no era muy alta, pero
tenía una forma de ser que resultaba
atractiva. Y para bailar boleros y jotas
no tenía rival. Cuando las fiestas, la
banda de música, acompañada dels
xeremiers, venían a recogerla a casa.
Un primo suyo, en Toni Bolero, nos
pagaba la comida y el coche, con tal
de que mi madre fuera su pareja de
baile en determinados concursos. Mi
madre, saltando, le pasaba por encima
a mi padre.
—¿Tan ágil era?
—Resultaba que l'amo en Garrut,
un terrateniente, amigo de l'amo en
Pep Porrerenc, siempre anduvo enamorado
de mi madre. La piropeaba
y, con mi padre en la cárcel, su acoso
aumentó. Un día la saludó: «Bet, ja
hi deus tenir teranyines». «Escolta
Sebastià, potser que hi tengui teranyines,
pero el teu esterinyador no les
decantarà», le contestó mi madre.
Siempre pensamos que el principal
culpable de la detención de mi padre
fue este hombre.
Mientras tanto, con todo lo que
estaba viviendo, a mí me entró la vocación
religiosa. Creía que si me metía
a cura, mi padre saldría de la cárcel.
Sentía que la voz de Dios me llamaba,
y una señora de es Pil.larí estaba dispuesta
a pagarme los estudios.
—¿Entonces?
—Entonces me entraron las ganas
de bailar. Som el gallet del ball. Yo,
cuando bailo un pasodoble toreo a la
mujer, como si fuera un toro... Encara
no he acabat de deixonar...
—¿Cómo dice?
—En Formentera, los presos
comían sargantanas. Mi padre contaba
que iban directamente de la pared
al fuego... Mi madre trabajó como una
negra. Cuando trabajaba en la cantera
•tuvo que visitar al médico del Hospital.
Don Guillem Mir le dijo: «Bet
el que et permet fer tanta feina no
és la teva força, són els nervis». A veces
nos daba de comer a mi hermano y
a mí, y ella se tenía que conformar
con un vaso de agua.
—¿Y su padre, no regresaba?
—Mi padre llegó a Es Pil.larí una
tarde, con el tren de las seis y media.
Nos cogió por sorpresa. Yo, que iba
cargado con unas cuantas docenas de
huevos que mi abuela me mandó llevar
a una tienda, oí como la cartera
del pueblo me llamaba: «Miquel!
Miquel!».
Me dijo que mi padre acababa de
llegar y todos los huevos se me cayeron
al suelo. Me abracé a él, llorando.
«Per què plores» «Perquè he romput
els ous i em renyaran».
---

Margalida Capellà. Miquel Cladera. «Mi padre estuvo siete años privado de libertad». Memoria del 36 ((CXLV) (No 145). El Dominical. Última Hora. 03/09/2006

Vegeu article en pdf: http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/97.pdf
CLADERA I TERRASSA, MargalidaMEMORIA DEL 36 (CXLV)(145)
Margalida Capellà

MIQUEL CLADERA: «Mi padre estuvo siete años
privado de libertad»

El tiempo nos esconde los hechos. A través de esta
entrevista, no he logrado saber por qué razón encarcelaron
a los hermanos Cladera Terrassa: Miquel, Sebastià,
Bartomeu, Joan y Margalida. Y todos con condenas
respetables de entre siete y tres años. El mayor de ellos,
Miquel Cladera Terrassa, de profesión cantero, casado con
Isabel Garau Cantallops, que a los ciento tres años de
edad sigue con vida, residía en es Pil.larí era padre de
dos hijos, Miquel y Antoni. En fin, vamos a adentrarnos
en esta historia de la mano de un niño que, al estallar
la guerra, contaba seis años de edad, sirva esta advertencia
para perdonar ciertas inexactitudes, si es que las hay.

Miquel Cladera Garau (es Pil.larí, 1930), emocionado por los
recuerdos y por la música de salón que suena en estos
momentos en la residencia Oasis, en donde reside, (no
pueden imaginar hasta qué punto su afición al baile es
inherente a su personalidad), desgranará episodios entre
ingenuos y trágicos.

—Lo que nos trajo la guerra.
—Yo, con seis años, me vi obligado
a cocinar. Con mi padre encarcelado,
mi madre se puso a trabajar en una
cantera. El dueño, en Gori Figó, no
daba crédito a lo que veían sus ojos.
«Com tu, Bet, no en trobaria d'altra.
Fas la mateixa feina que un home»,
le decía. Mientras, yo en los fogones.
Un día quise sorprender a mi madre
con unas sopas mallorquínas: «Ma
mare avui vos he fet sopes!» Pero
resulta que no les puse ni aceite ni
sal y sólo sabían a hierbas cocidas.
—¿Y por qué su padre estaba en
la cárcel?
—Había comprado una finca a un
hombre llamado Pep Sagrera, más
conocido por es Porrerenc. Cuando la
guerra, es Porrerenc habló con mi
padre: «Miquel, si no dius el que jo
et diré, et mataran».
—¿Qué le obligaba a confesar?
—Que sus tres hermanos, Sebastià,
Bartomeu y Joan, se encontraban
en la garriga que rodeaba el convento
de los franciscanos de es
Pil.larí, armados, esperando que
salieran los frailes para dispararles.
—Qué barbaridad.
—Claro. Es lo que le planteó
mi padre: «Dir això, és posar els
meus germans davant els fusells.
No faig comptes dir res». «Ido et
tancaran», le contestó es Porrerenc.
«Pep -insistía mi padre- si
em demanes duros, te'ls donaré,
pero no m'obliguis a posar els
meus germans davant els
fusells».
Poco tiempo después, cuando
se hallaba en la cantina tomando
un café, fue detenido. Avisada mi
madre de lo que estaba ocurriendo,
se dirigió a uno de los hombres
que se lo llevaban preso: «Sebastià,
si l'heu de matar a la vorera
d'un camí, matau-lo davant
mi». Entonces, aquel hombre, le
prometió que, en su presencia, nadie
lo fusilaría.
—¿Y luego?
—Lo llevaron a Can Mir. Estuvo
siete años privado de libertad, cinco
en Can Mir y dos en Formentera. Yo
nunca fui a Formentera; pero, a can
Mir, mi madre, mi hermano y yo, íbamos
cada semana. A mi hermano, que
Déu el tenga en la gloria, y a mí, nos
dejaban entrar, porque uno de los
guardianes, Bartomeu Duran, era
hijastro de una parienta nuestra. Una
vez al año le traíamos paja, a mi padre,
para renovarle el colchón; un colchón
que colocaba sobre botes vacíos de
leche condensada, porque el suelo era
muy húmedo. Las paredes de can Mir
estaban sin revocar y el techo era altísimo,
con un encañizado debajo de
las tejas que parecía que de un
momento a otro todo se iba a venir
abajo.

—Y la vida seguía y la guerra
también.
—Una mañana, la abuela, la tía
Magdalena, su hija, na Magdaleneta,
mi madre mi hermano y yo, tomamos
el tren hacia Palma. Sobre las nueve
de la mañana ya estábamos delante
de Can Mir, y el turno de visitas no
era hasta las once y media. Entonces,
la tía Magdalena, la esposa del tío
Sebastià, que era un hermano de mi
padre, que al igual que él también se
hallaba encarcelado, nos dijo que se
iba a comprar algo de fruta para su
marido. En este momento, una de las
mujeres que esperaba entrar para visitar a su marido, na Maria des Fornet,
una inquera que vivía en ses Cadenes,
se dirigió a mi madre: «Bet, diuen que
han tret tots els Cladera i els han duit
al cementeri».
—¿Cuántos Cladera había en Can
Mir?
—Los cuatro hermanos. A lo mejor
el tío Joan, que fue llamado a quintas,
no estaba. No lo sé. Bueno, el caso
es que en cuanto mi madre oyó lo
que le decía madò Maria des Fornet,
me ordenó: «Tu et quedes aquí amb
na Magdaleneta i en Toniet i esperes
a la tia Magdalena. La padrina i jo
anirem al cementeri a veure si és ver
això que diuen». Al poco rato regresó
la tía Magdalena. • •
—La que había ido a comprar fruta
para su marido.
—Le expliqué lo que estabaocurriendo,
y ella, ni corta ni perezosa,
deja a su hija y a mi hermano, que
Déu el tengui en la gloria, al cuidado
de madò Maria des Fornet, me coge
de la mano y volando nos encaminamos
hacia el cementerio. Al llegar,
mi madre y mi abuela, junto a otras
mujeres, se hallaban delante de una
pequeña estancia, que servía de depósito
de cadáveres. Mi madre nos sacó
de dudas. Ni mi padre, ni mis tíos
habían sido fusilados. Los dos muertos
que yacían en aquel cuartucho eran
en Barrera, un algaidí muy conocido
en es Pil.larí, y el Santjoaner, un hombre
igualmente conocido que residía en Algaida, creo. Yo los quise ver y
me colé en la habitación.
—¿Y qué vio?
—En Barrera, estaba dentro del
ataúd y el Santjoaner, colocado en sentido
contrario, dentro de la tapa, de
modo que, al cerrarse el féretro, quedaban
uno encima del otro. Llevarían
poco tiempo muertos, porque la sangre
era fresca. En estas estábamos,
cuando un hombre me cogió por un
brazo y me sacó fuera: «Tu no hi tens
cap feina aquí dedins. Parteix, que
aquestes coses no són per veure els
al.lots». Le repliqué: «Vostè és un
pocavergonya. Pareix mentida que
tengui el cor de persona. No veu que
és la darrera vegada que puc veure
mon pare?».
—¿Como a Pinocho, no le creció
la nariz con esa trola?
—Se trasmudó el rostro, aquel
hombre. Me cogió de la mano: «Vine
amb mi». Dimos una vuelta alrededor
de los cadáveres. «Quin és ton pare?»,
me preguntó. «Aquest». Y apunté al
que estaba dentro de la tapa. Me abrazó,
aquel hombre. ¡Ay! Tengo ganas
de llorar, recordándolo. «Fill meu, que
puguis pregar per ell molts d'anys»,
acabó diciéndome. Me acuerdo como
si fuera hoy y sólo tenía seis años.
—Algunos más, porque este
hombre apodado Barrera fue fusilado
en el cementerio de Palma el
mes de septiembre del 39. Así es
que usted, cuando esta barrabasada,
contaba nueve años.
—Precisamente, el Santjoaner,
estando en can Mir,
le había comentado a mi
padre: «Els teus fills, sempre
els deixen entrar». Y mi
padre le había dicho «El
major, en Miquel, si el donaven
per catedràtic o per
advocat, seria bo». Yo tenía
mucha labia. No me avergonzaba
por nada y delante
de un fusil no me acobardaba.
Y, bueno, aquel día, abandonamos
el cementerio y
partimos hacia Can Mir a
visitar a mi padre. Yo le conté
lo que había hecho y él
me aduló: «No em pensava
tenir un fill tan valent com
tenc. I si t'haguessin mort
per fer el que has fet?»
—Realmente...
—Mi padre era la voz
más aguda del coro de Can
Mir.
—¿Cantaba?
—Tenía una voz prodigiosa. De
soltero, cuando iba a cortejar a mi
madre, se hacía todo el trayecto, desde
es Pil.larí hasta un huerto en donde
ella vivía, cantando, y desde Sant Jordi
lo oían. La gente decía: «És el Campaner
que va a festejar». Mire si su
voz era potente, que mi madre no se
empezaba a acicalar hasta que de lejos
lo oía.
—Cantaba fuerte, sí. ¿Y le llamaban
es Campaner?
—Porque su familia procedía de
Campos... A mí, oyéndole cantar, se
me caían las lagrimas. Interpretaba
fandanguillos y otras cosas: «Cuando
las sombras del monte reclinan la escala,
los curiosos lobos rondan la majala
».
—Canción más rara, imposible.
—¿Quiere saber que a mi tío
Tomeu, otro hermano de mi padre,
cuando se casó en el fuerte de ses Illetes
le conmutaron la pena de muerte...?
—Un buen regalo de boda.
—Yo sospecho que a mi padre lo
detuvieron porque l'amo en Garrut
estaba enamorado de mi madre.
—Cuente, cuente.
—Mi madre no era muy alta, pero
tenía una forma de ser que resultaba
atractiva. Y para bailar boleros y jotas
no tenía rival. Cuando las fiestas, la
banda de música, acompañada dels
xeremiers, venían a recogerla a casa.
Un primo suyo, en Toni Bolero, nos
pagaba la comida y el coche, con tal
de que mi madre fuera su pareja de
baile en determinados concursos. Mi
madre, saltando, le pasaba por encima
a mi padre.
—¿Tan ágil era?
—Resultaba que l'amo en Garrut,
un terrateniente, amigo de l'amo en
Pep Porrerenc, siempre anduvo enamorado
de mi madre. La piropeaba
y, con mi padre en la cárcel, su acoso
aumentó. Un día la saludó: «Bet, ja
hi deus tenir teranyines». «Escolta
Sebastià, potser que hi tengui teranyines,
pero el teu esterinyador no les
decantarà», le contestó mi madre.
Siempre pensamos que el principal
culpable de la detención de mi padre
fue este hombre.
Mientras tanto, con todo lo que
estaba viviendo, a mí me entró la vocación
religiosa. Creía que si me metía
a cura, mi padre saldría de la cárcel.
Sentía que la voz de Dios me llamaba,
y una señora de es Pil.larí estaba dispuesta
a pagarme los estudios.
—¿Entonces?
—Entonces me entraron las ganas
de bailar. Som el gallet del ball. Yo,
cuando bailo un pasodoble toreo a la
mujer, como si fuera un toro... Encara
no he acabat de deixonar...
—¿Cómo dice?
—En Formentera, los presos
comían sargantanas. Mi padre contaba
que iban directamente de la pared
al fuego... Mi madre trabajó como una
negra. Cuando trabajaba en la cantera
•tuvo que visitar al médico del Hospital.
Don Guillem Mir le dijo: «Bet
el que et permet fer tanta feina no
és la teva força, són els nervis». A veces
nos daba de comer a mi hermano y
a mí, y ella se tenía que conformar
con un vaso de agua.
—¿Y su padre, no regresaba?
—Mi padre llegó a Es Pil.larí una
tarde, con el tren de las seis y media.
Nos cogió por sorpresa. Yo, que iba
cargado con unas cuantas docenas de
huevos que mi abuela me mandó llevar
a una tienda, oí como la cartera
del pueblo me llamaba: «Miquel!
Miquel!».
Me dijo que mi padre acababa de
llegar y todos los huevos se me cayeron
al suelo. Me abracé a él, llorando.
«Per què plores» «Perquè he romput
els ous i em renyaran».
---

Margalida Capellà. Miquel Cladera. «Mi padre estuvo siete años privado de libertad». Memoria del 36 ((CXLV) (No 145). El Dominical. Última Hora. 03/09/2006

Vegeu article en pdf: http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/97.pdf
ALONSO I PASTOR, Joan Maria"Els trets acabaren amb la seva vida. És l'únic que sé."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÉREZ I BARRANCO, FernandoJerez de la Frontera - Calvià (Fort d'Illetes)"Vint-i-sis anys. Fadrí. L'executaren en el Fort d'Illetes el dos de setembre del quaranta. Clarejava el dia: eren les cinc."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals. Soldat d'artilleria, fadrí.
Segons el registre civil, el seu segon llinatge es Barranco, veí Jerez de la Frontera.

Causa de la mort.
Sentencia dictada.

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 290.
PÉREZ I FERRARI, AntoniManacor - Cementeri de Son Coletes (Manacor)"Trenta-sis anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i era regidor de l'Ajuntament. Per guanyar-se el pa, suor i carretera, venia fantasia: regentava amb el seu germà, Roger, un negoci de cavallets i casetes de fira. L'assassinaren a Son Coletes el set de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PICORNELL I BESTARD, IgnasiCiutat de Mallorca - Calvià?"Uns seixanta anys. Casat. Pertanyia al Partit Comunista i treballava de metal.lúrgic a la Fundició Mallorquina. Aquest home, Ignasi Picomell, és l'eix d'una família especialment represaliada. Dels tres fills que tenia, dos foren assassinats per les carreteres de Mallorca i l'altre, anomenat Joan, va morir en un camp de concentració nazi. De les quatre filles, la petita, Llibertat, va tenir la sort de trobar-se a Barcelona quan esclatà la rebel.lió militar i, a la caiguda de Catalunya, es va exiliar a França. Una altra, Aurora, casada amb Heribert Quinones, afusellat a Madrid els primers anys de la postguerra, fou assassinada en el cementiri de Porreres. És una història, la d'aquesta família, certament tràgica. No ho albirava Ignasi Picomell, tot i que estava tancat a Can Mir, el vespre que li digueren que el posaven en llibertat. Ignorava que volien assassinar-lo. El seu gendre, Sebastià Ferretjans, li va encarregar un rellotge. "Digau a Na Joana que em dugui el rellotge que vaig deixar sobre la tauleta de nit." Ignasi Picomell, serè i feliç, li allargà el seu: "Agafa el meu. Ja me'l tornaràs quan t'amollin." Sembla que el despenyaren per un barranc, prop de Calvià."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PERICÀS I BAUÇÀ, Miquel Alaró - ?"Vint-i-sis anys. Fadrí. Li deien En Carboner i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. Morí la nit del quinze de gener del trenta-set, juntament amb dos companys del mateix poble. Era sabater."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÉREZ I GARCÍA, Martí? - Cementiri de la Ciutat de Mallorca"Vint-i-cinc anys. Fadrí. A les cinc hores de dia set de juny del trenta-set, l'executaren a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PERELLÓ I FEMENIES, Gabriel? - Ciutat de Mallorca"Vint-i-un anys. Fadrí. Era picapedrer. L'assassinaren la nit del vint-i-tres al vint-i-quatre de setembre del trentaisis, a les barreres del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PICORNELL I FEMENIES, GabrielCiutat de Mallorca - Camí Roig?"Uns trenta-quatre anys. Fadrí. Treballava de sabater a Ca N'Estrany i pertanyia al Partit Comunista. Patia una greu i, a la vegada, inofensiva dolència: era sord. Era absolutament sord. Ignor com es va produir la seva detenció, però a principis de gener del trenta-set, el trobam detingut en una cel.la de la comissaria situada a la Plaça de Santa Magdalena de la Ciutat de Mallorca. Possiblement era la tarda del cinc de gener, quan hi portaren un cunyat seu, Sebastià Ferretjans. Eren uns quinze homes empresonats i tots sabien que el fet de ser reclosos en aquella estança, equivalia a estar en capella. A entrada de fosca, obriren la porta i digueren quatre noms. Un d'ells era el de Gabriel Picomell. No va exterioritzar cap ensurt, ni va parlar gaire. Va abraçar el seu cunyat. Aquest, amb un nuu a la gola, va gosar dir-li: "Biel, per ventura aquí on vas mos hi vorem. Avui et toca a tu, demà a mi." Amb fil de ferro els fermaren els canells i asseguren que els quatre caigueren assassinats en el Camí Roig."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PLANELLS I TUR, AntoniFormentera - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Trenta-cinc anys. Casat. Era tripulant del vaixell "Trinidad" i va ser acusat d'adhesió a la rebel.lió per la Sala Primera de l'Audiència Territorial, dia quinze d'agost del trenta-set. Condemnat a mort, fou afusellat juntament amb dos companys del mateix vaixell, dia nou o dia setze del mes següent. L'execució va tenir lloc a les sis del matí, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
POCOVÍ I GOMILA, RafelMontuïri - Son Sant Joan"Li deien En Rafel Andreu. Quaranta anys. Fadrí. Treballava de sabater i pertanyia a Esquerra Republicana. Va ser regidor de l'Ajuntament. Gaudia de molta facilitat de paraula... A aquest home se l'emportaren a matar a la carretera de Sóller, juntament amb un altre paisà seu, En Guillem Mosson, però canviaren d'idea i li badaren el cap d'un tret en el pinar de la possessió de Son Sant Joan. Era la nit del vint-i-set al vint-i-vuit d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PÒRCEL, MiquelCiutat de Mallorca - Cementeri de Porreres"Tenia uns cinquanta-cinc anys. Va ser president de la UGT i pertanyia al Partit Socialista. També va ser regidor de l'Ajuntament. El seu ofici: ebenista. Gairebé es pot afirmar amb certesa, que el tragueren del Castell de Bellver i que el mataren en el cementiri de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÒRCEL I PUJOL, JaumeAndratx -"Trenta-sis anys. Casat. Treballava de cambrer i havia viscut llarg temps a França. Tal volta allà va establir els primers contactes amb el Partit Comunista i retornà al poble amb Moscú per senyera. Se'l coneixia com el Comunista de S'Arracó i la seva fama el portà a la mort. Tot i que hi ha versions que afirmen que l'assassinaren entre el vint-i-tres i vint-i-cinc d'agost del trenta-sis, sembla que morí a garrotades, la nit del nou al deu de novembre del mateix any trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PUJOL I ALEMANY, JoanAndratx - Cementeri de Ciutat de Mallorca"Cinquanta-cinc anys. Casat. Era jornaler a S'Arracó i possiblement res no li hauria passat si no hagués protegit Jaume Pòrcel, conegut com el Comunista de S'Arracó. Joan Pujol i el seu fill Guillem, foren acusats de portar-li menjar, mentre es trobava amagat. Conten que Joan Pujol, quan s'adonà que els anaven a matar, intentà salvar la vida del seu fill, tot assegurant que la responsabilitat era únicament seva, perquè Guillem no feia altra cosa més que complir la seva comanda. Com a resposta, li feren contemplar l'afusellament de Guillem. A ambdós els mataren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del nou al deu de novembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PUJOL I MIR, JosepCiutat de Mallorca - Cementeri de Ciutat de Mallor"Vint-i-tres anys. Fadrí. Era tripulant del vaixell Jaume II i va ser acusat d'adheririse a la rebel.lió. Va ser sotmès a judici el vint d'octubre del trenta-set a l'Audiència Territorial i el fiscal va demanar per a ell la pena de mort. L'executaren a les sis hores del dia cinc de març del trenta-vuit, a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

RAMIS I DURAN, Francesc? - Fort d'Illetes"Vint-i-tres anys. Fadrí. Era soldat d'Enginyers i el jutjaren a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca, el tres de desembre del trenta-set, acusat d'adherir-se a la rebel.lió. Condemnat a mort, l'afusellaren a les set del matí del catorze de desembre del trenta-set, en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RADO, FerranCiutat de Mallorca - ?"Era el secretari de les Joventuts Socialistes Unificades i treballava a la Impremta Balear, propietat del Mascle Ros. Quan esclatà la rebel.lió militar aconseguí amagar-se, però un feixista amic de la família li aconsellà, possiblement de bona fe, que s'entregàs, perquè ell el protegiria. Així i tot, a Ferran Rado l'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

RADO I RADO, Jaume "En Xesc"Santanyí -"Pertanyia a Esquerra Republicana i treballava de fuster: serrava fusta. Li deien En Xesc. Era casat i tenia uns seixanta-cinc anys. L'agost del trenta-sis va partir de Cala Santanyí amb una barca, el perfil retallat a l'horitzó, fugint, sempre fugint de la por. De llavors ençà no s'han rebut notícies seves."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUETGLES I SERRA, MiquelManacor - Cementeri de Son Coletes"Trenta-quatre anys. Casat. Treballava el camp. El detingueren la segona quinzena d'agost del trenta-sis i l'assassinaren a Son Cole-tes, dia vuit del mes següent."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUETGLES I SÀNCHEZ, Sebastià "En Sales"Manacor - ?"Li deien En Sales. Quaranta-tres anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana i era tinent de batle. Regentava un comerç de drogueria. Havia estat a l'Argentina i, al retorn, gaudia d'una posició més o manco folgada. Quan el detingueren, el mes d'agost del trenta-sis, realitzava gestions per refugiar-se en un Consolat. Va trigar una mica a amagar-se i el detingueren. No obstant això, encara intentaria salvar-se d'una manera pel.liculesca. I com sempre sol succeir en aquests casos, l'intent resultà fallit. Convingué amb un falangista que, en veure'l posar el dit a la metralladora, es tiraria en terra i les bales no el feririen. Després, el falangista, s'enginyaria per rescatar-lo del munt de carn morta. Però un sacerdot que, moments abans, havia ajudat els reus a ben morir, s'hi apropà tenint cura de no tacar la sotana de sang i li esclatà el cervell d'un tret."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RECAREDO I BUENAVENTURA, DamiàCiutat de Mallorca - Porreres?"Tenia uns cinquanta anys. Casat. Treballava de sabater i pertanyia al Partit Comunista. Ignor el dia que el detingueren, però sí sé que va estar empresonat a Can Mir. Era un home resignat a la seva dissort. Tranquil, callat. Un vespre li comunicaren que a ell i al seu fill, Antoni, els posaven en llibertat. De llavors ençà no s'ha tornat a saber res de cap dels dos. Possiblement moriren a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RAMIS I NADAL, Bernat? - ?"El mataren. Ignor tota altra circumstància."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

RAMON I SOLER, Bartomeu? - ?"Ignor qualsevol detall que em permeti reconstruir el seu passat. El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ, Miquel Sineu -UN 18 DE JULIOL

Per Miquel Bauçà

Era pagès, d’aquell poble farcit d’esglésies anomenat Sineu. Li deien de malnom en Miquel de s’hort i va tenir la mala ventura de néixer un mal any; ho dic perquè quan es va fer la collita de l’anyada per lluitar contra el moro al Marroc, li va tocar a ell. Com us podeu imaginar no hi va anar voluntari - feia de sanitari- , això de pegar tirs i matar gent no era el seu fort.

El meu pare era un dels pocs que sabia llegir i escriure, per això les seves missives donant el net de les ventures i desventures dels seus companys d’armes i de poble es llegien a la trona de l’església, la mateixa trona d’on posteriorment es va donar suport a una dictadura trista i sanguinària.

Quina medalla més guapa li concediren! Era d’aquestes que es fabriquen en sèrie i tenen la imatge d’Alfons XIII. A dir veritat, era una recompensa gloriosa per cremar la seva joventut fent la guerra al moro.

He de dir que mai he entès la tossudesa dels habitants del Rif a deixar-se conquerir per un gran imperi com l’espanyol, que els hagués pogut deixar com a herència una magnífica religió adaptable com un didal al dit.

Bé, no ens anem per les bardisses i veiem què va fer en Miquel de s’hort quan va tornar a Sineu. Com que era una persona molt original, es va dedicar a fer feina per sobreviure, i vos puc ben assegurar que en va fer fins que va arribar la creuada d’alliberament.

El 19 de juliol Mallorca es va aixecar “nacional” però el meu pare es va aixecar republicà per seguir fent feina.

L’única violència que el meu pare va exercir va ser amb la terra, llaurava per sobreviure i poca cosa més. Creia que la República solucionaria un mal endèmic d’incultura, misèria i opressió; però és clar, en lloc d’anar a missa per solucionar aquest desgavell, anava al bar del poble a reunir-se amb els rojos ateus i anticlericals; com si el mal de la nostra estimada Espanya fos sustentat pel clergat, l’exèrcit i els terratinents.

Quina bogeria! Quines poques feines! Tan fàcil que era anar a missa i no sortir del botedor!

Idò no. En Miquel de s’hort pensava..., però què fa aquest home?, no s’adona que es pot pecar de pensament, paraula i obra? Idò no. No se n’adonava. Ben mirat, als obrers no se’ls paga per pensar sinó per fer feina.

Era un general baixet, això sí, una mica mal lletat, però convé recordar que era “caudillo por la gracia de Dios “ i com a tal havia de salvar la nostra estimada pàtria de “las ordas rojas judeo-masónicas”. Va fer una magnífica labor amb tan sols uns quants centenars de milers de morts i un país arrasat per una guerra va aconseguir fer-nos entendre que érem una “unidad de destino en lo universal”.

Idò què us pensau? En Miquel de s’hort seguia sense tenir-ho clar i seguia pensant

que ... ,però bono! No t’han dit que pensar és pecat?

Primer el varen tancar a Can Mir, després al castell de Bellver. Tenia por, molta por. Els feixistes els visitaven llista en mà de tant en tant, s’enduien gent a matar, gent que no havia fet res més que ser lleial a un govern sorgit de les urnes. Bé no tothom era innocent. Aquell al·lot de 18 anys que va riure quan la bandera franquista es va destenyir va ser afusellat el dia següent. Indiscutiblement era culpable de ser jove i alegre, per això el varen matar, juntament amb altres innocents.

I la meva mare...

Ella sí anava a missa, seguí resant fins que va morir als 89 anys. Record que em deia que resava perquè quan fos morta ningú resaria per ella. Tenia raó. La vaig estimar molt, però això de resar no era el meu fort.

La meva mare anava a festejar al Castell de Bellver; ben mirat els feixistes no eren tan dolents, tan sols l’insultaven pels carrers de Sineu quan es topaven amb ella. La meva mare acotava el cap i plorava. Ben mirat havia de purgar d’alguna forma això de festejar amb un roig. És clar, la culpabilitat d’haver parit un roig va ser de la meva padrina, tal vegada per això els feixistes li feien beure oli de ricino només per seguir la moda que es va imposar cap a les persones tèrboles de pensament.

I què en direu, de na Maria Bauçà (germana del meu pare i per tant tia de la meva persona), idò bé, no va tenir altre ocurrència que disfressar-se de soldat per passar menjar i cartes als presos rojos de Can Mir. La presó de Can Sales la va acollir gustosament, ja que havia fet totes les passes per entrar-hi per la porta gran.

Mon pare no em va contar massa cosa de les seves “vacances” al Castell de Bellver. No li agradava parlar d’un temps d’humiliació, de por, d’afusellaments; però el que sí us puc dir és que ell estava físicament acabat; així i tot no aconseguiren matar el seu pensament.

I ara que hi pens i ja que està tan de moda, a mi qui em demana perdó per la tortura i humiliacions que va patir la meva família? Crec que aniré a veure la “ Asociación de Victimas del Terrorismo”, tal vegada m’acceptin com a soci; ben mirat el terrorisme que va patir la meva família no ha estat mai reconegut, per allò de “no abrir viejas heridas”.

Fins i tot no deixa de ser significatiu que a hores d’ara la liberal societat espanyola encara es plantegi desenterrar els cossos de les persones afusellades en la foscor d’un descampat. No oblidem que feia anys que “la cruzada de liberación” havia acabat i continuaven matant persones amb el beneplàcit d’una església que posava el “palio” per dignificar tant a Déu com el caudillo beneït per la “gracia de Dios” (que per cert, mai no he entès el sentit de l’humor de Déu i les seves gràcies).

Memòria històrica!

No serà una quimera?

Com és possible que tanta gent no en vulgui parlar!

Pensau que hi ha pobles (menys desenvolupats?) com l’Argentina i Xile que no tan sols no han oblidat, sinó que han duit els assassins davant els tribunals. Idò bé! Dins la devota Espanya i 67 anys després d’acabada la guerra no tan sols no s’han atrevit a jutjar els pistolers nocturns, sinó que ni tan sols han estat capaços de donar suport al desenterrament de les fosses comunes on podien trobar les despulles d’aquelles persones que varen patir una mort prematura i terrible.

“Viejas heridas”... No em faceu riure, creis que he oblidat el patiment dels meus pares? Les humiliacions que varen patir com si fossin criminals? La misèria d’una postguerra que ens va marcar a tots? Un pensament educat i controlat per una església franquista?

I tantes i tantes mancances que ens varen haver d’engolir tan si vols com si no vols. Tal com diu l’historiador Paul Preston, “ni l’oblit reconcilia, ni la memòria és igual a venjança”, per tant no podem perdre la memòria històrica, si ho feim voldrà dir que donam molt poc valor a les vides esmicolades per una tragèdia que va originar un “salva-patrias” de torn.

He d’oblidar les processons del meu poble on podia veure un clergat amb perfecta sintonia amb pistolers que vestien camisa blava?

He d’oblidar els talibans del pensament que van marcar la meva infància? He d’oblidar que el meu pare va ser humiliat i empresonat per ser lleial a un govern legalment constituït? He d’oblidar que l’any 1949 els meus pares i el meu germà i jo vàrem haver de partir cap a l’Argentina, seguint les pautes que marcà un règim militar repressiu i que consistia a tapar totes les escletxes per on es podien veure els dissidents?

No va ser fàcil per a nosaltres abandonar familiars i amics per anar a un país desconegut, encara que ens captivàs l’hospitalitat dels seus habitants.

He d’oblidar…? Idò no em dóna la gana! M’ho varen recordar massa anys perquè a hores d’ara pateixi una pèrdua de memòria irracional.

Vull acabar demanant un record per a aquelles persones de bé que varen patir la intolerància d’uns fanàtics, pens que s’ho mereixen. Amb la memòria històrica dic al meu pare que no l’he oblidat i al mateix temps desig als assassins de raons que la religió que tant defensen serveixi de sabó per rentar les mans tacades de sang. Ja sé que la sang és mala de rentar si abans no has netejat les idees, però així i tot no perd l’esperança que el seny i la bonhomonia siguin les úniques armes que es facin servir per convèncer les persones que t’envolten.

Miquel Bauçà
---

"Un 18 de juliol". Miquel Bauçà.
Per Memoria Històrica de les Illes Balears.
http://www.memoriadelesilles.org/admin/biografies/editbio.asp?id=344
17 de setembre de 2006


ADROVER I SANSÓ, JoanManacor"Era casat. Tenia cinquanta-nou anys. La seva dissort deu ser paral·lela a la de tants i tants de manacorins que no varen acabar la sega.
Desaparegué la segona quinzena del mes d'agost del trenta-sis."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALEMANY, AntoniCiutat de Mallorca"Morí per imprudent. Convertí la barberia en tribuna pública mentre li arreglaven el clatell i aprofità l'avinentesa per expressar tota una sèrie d'idees sobre el desenvolupament de la guerra, que no eren gens ni mica favorables als amotinants. El detingueren i l'empresonaren al Castell de Bellver. El tercer vespre ja no hi va romandre. Degué morir, innominat, a qualque cuneta de carretera. Deixà un aljub a mig fer i mai no es tornà presentar per acabar-lo."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALEMANY I FLEXAS, JaumeAndratx, Calvià (Els Hostalets)"Tenia cinquanta-cinc anys. És difícil precisar l'indret on morí. Fins i tot ho és establir la data. Possiblement el mataren entre el vint-i-tres i el vint-i-cinc d'agost del trenta-sis."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Andratx es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una part d'aquests homes i dones foren enterrats a Calvià:

Dades personals. Casat amb Antònia Pujol Esnsenyat, i tenia vuit fills, Antònia, Guillem, Gabriel, Jaume, Pere, Antelm, Antoni, Gaspar i Vicenç, veí de Andratx. Enterrat al cementeri de Calvià.

Data de la trobada del cadàver
25.08.1936

Lloc on fou trobat.
A la Carretera de Palma a Andratx, Km. 11, (Els Hostalets)

Dades del registre civil de Calvià, nombre ordre 72 i 92.
ALEMANY I PUJOL, Pere TelmAndratx"Simpatitzava amb les idees socialistes. De tota manera la seva dissort va ser tenir tres fills que aconseguiren salvar la pell. En Pere Telm tenia una sitja i treia carbó, abans de l'alçament militar. Després seguí traient carbó, tot i que no podia dissimular una guspira d'inquietud, quan veia apropar-se les camises blaves. On són els teus fills, Pere Telm? Els tres fills eren a Barcelona. O li ho semblava que eren a Barcelona. S'havien escapat amb una barca, però els homes de la camisa blava no s'ho creien. "Tu els tens amagats, Pere Telm". Un vespre tocaren les baules i Pere Telm ja endevinava la pregunta. "Ens dius on amagues els teus...?" Possiblement no acabà de plantejar-se-la. Una descàrrega de trets s'escoltà pel rectangle de llum de la porta que ell obria. Morí."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ALFONSECA I DOMÍNGUEZ, José? - ?"Li pertocà una mort, que esvaí tot el seu passat."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMENGUAL I MORELL, AntoniCalviàLi deien N'Antoni de Son Mir. El vint-i-sis d'octubre de l'any trenta-sis, compareixia aquest home davant un Consell de Guerra, acusat de traïció i de tenència d'armes, juntament amb Joan Pallicer i Castell i Joan Pallicer i Estades. Al cap de tres dies eren afusellats a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca i sembla que dos d'ells demanaren el confés. ¿Què podia passar perquè N'Antoni de Son Mir, jornaler tres mesos abans, pogués ser considerat un enemic perillosíssim? Els primers dies de la rebel·lió militar, espantat i confús per les mesures repressives que s'intuïen, decidí amagar-se per les muntanyes amb Gabriel Calafell i Planas. Esmaperduts, trobaren a Na Burguesa dos paisans seus, els Estades, conco i nebot, dels quals Antoni Amengual no es separaria fins a la mort. Joan Pallicer i Estades coneixia una obscura història d'armes, de la qual ell era el primer protagonista. Per això s'amagava. En certa manera se sentien protegits. La muntanya no té secrets per als contrabandistes i alguns comentaris fan suposar que Joan Pallicer ho era. Passà però, que l'excés de confiança els delatà. Un cercador de... Un cercador de què? Un cercador d'espàrrecs, de caragols, d'homes, s'adonà de la seva presència i de tornada a Gènova, els acusà. Gabriel Calafell morí quan intentava escapar-se. Els altres tres el sobrevisqueren per poc temps. Antoni Amengual tenia vint-i-cinc anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMENGUAL I MORELL, MatgíCalvià"És un més dels morts de les carreteres. La seva mort sols fou una tragèdia sobre un record familiar de tragèdia: l'afusellament del seu germà Antoni."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMENGUAL I MUNTANER, AntoniManacor"El record sempre és vençut pel temps i, al capdavall, resta l'entramat burocràtic com a testimoni de la història. Aquest home, Antoni Amengual, havia nascut el vint-i-cinc d'abril de mil vuit-cents noranta-quatre. Era casat i camperol. El mataren, possiblement a Son Coletes, el vint d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
AMORES I REBOLLO, TomàsCadis-Son Coletes (Manacor)?"Vint-i-vuit anys. Fadrí. Fill d'un sergent de Carrabiners, era nascut a Cadis i treballava a Manacor com a empleat de contribucions. El seu partit: Esquerra Republicana. Va morir, possiblement a Son Coletes, un dia de la segona quinzena del mes d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ANDRÉS I HERNÀNDEZ, JuliànTorralba de Ribota Saragossa - Fortí d'Illetes (Ca"No era el seu destí Mallorca i, en canvi, a Mallorca trobà la mort. El vaixell en el qual es traslladava de Menorca a Barcelona fou pres per l'esquadra rebel i conduït al port de la Ciutat de Mallorca. Juliàn Andrés era brigada d'Infanteria i tenia trenta-dos anys. A qualque lloc de l'Estat Espanyol en guerra, deixà viuda, car l'afusellaren en el Fort d'Illetes el vint-i-u de novembre del trenta-sis."
---------------------------------------------------------------------
Assassinats al Fort de Ses Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 35 anys. Brigada d’infanteria, veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 106.

ANTICH I FIOL, LlorençAlgaida-Son Coletes (Manacor)"Ofici: ferrer. Càrrec: regidor. Ideologia: Esquerra Republicana. Li deien En Mora i era un dels homes de criteri més mesurat de l'esquerra algaidina. Quan s'assabentà de l'alçament militar, va amagar-se a la seva pròpia casa, convençut que la revolta seria fàcilment apaivagada. De tota manera el seu refugi no era massa segur ni podia ser definitiu, tampoc. Era dins l'excusat que tenien en el terrat i prest o tard el trobarien. No esperava la mort En Llorenç Mora. Amb la porta barrada, es movia neguitós per dins la casa. Finalment decidí entregar-se. No temia massa per la seva sort, però així mateix es malfiava una mica, sobretot si era cert el que contaven sobre les morts de les carreteres. Demanà a un veí seu, l'amo En Melcion, Guàrdia Civil casualment a Mallorca, que l'acompanyàs a l'Ajuntament. No hi havia motiu de temença. No passaria res. El vespre l'esposa va portar-li una flassada i el sopar. Eren nou els homes asseguts a la Casa de la Vila. No passaria res. Així i tot l'esposa es malfiava i sobre les dotze de la nit les seves sospites es confirmaven. Un camió passava per sota la finestra amb la càrrega d'homes. A partir de llavors no dubtà de la seva mort. L'endemà de matí es presentà a casa d'un dels caps de Falange, parent seu, i li va demanar per Llorenç. "On se n'han duit En Llorenç? Digues, on se n'han duit En Llorenç? Digues-m'ho o en faré una de grossa". La seva esposa contestà per sobre l'espatlla d'ell: "Idò alerta amb el que fas, que allà on l'han duit també t'hi poden dur a tu". En Llorenç Antich l'afusellaren a Son Coletes i el seu cos, encara viu, va cremar-se sobre els batzers, encesos per fondre els cadàvers. Un testimoni del fet, ho conta així: "Els cremaren de viu en viu i pegaven uns bots grossos. Unes bones revinglades". Era la nit del setze al desset d'agost de l'any trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------
Diario de Mallorca
24 de diciembre de 2006

Isabel Antich. ´No te exaltes porque a lo mejor te llevamos al mismo sitio´
MARIA LÓPEZ. PALMA.
"Vinieron a buscar a mi padre a casa y mi madre le obligó a esconderse. Estuvo un tiempo oculto en Palma en casa de unas primas suyas, pero volvió a Algaida. En agosto del 36 comenzaron las detenciones. Él decidió entregarse porque no había hecho nada. Consultó a un vecino guardia civil y éste se ofreció a acompañarle. Me los encontré en la calle: ´Voy a Palma a comprarte un vestido nuevo´, me dijo. Es la última imagen que tengo de mi padre". Han pasado siete décadas. Isabel era una niña de cinco años cuando asesinaron a su padre. Llorenç Antich era herrero y regidor por Esquerra Republicana. Isabel cuenta que ese mes de agosto se realizaron muchas detenciones en Algaida. Además de su padre, su único hermano, Francisco Antich, el alcalde del pueblo... "Lo llevaron al Ayuntamiento. Comenzaron a nombrar a una serie de gente y aquí hay un poco de confusión. Parece ser que mi padre no estaba en esa lista y que el jefe (no sé si era el cabo) de la Guardia Civil dijo que sí: "Llorenç Mora tiene que ir en el grupo". Ese conjunto de personas fueron asesinadas. Aunque la madre de Isabel confió en la veracidad de esta versión, lo cierto es que ella cree que las cosas pasaron de otra manera y que alguien lo denunció por envidias. "Esa misma noche, mi madre se asomó porque oyó pasar un coche y pudo ver a mi padre. Se los llevaron a Manacor. Los habían atado y les dispararon en las piernas. Había un montón de leña, los colocaron allí, les rociaron gasolina y los quemaron vivos". Al día siguiente, la madre de Isabel acudió al nuevo alcalde para interesarse por la suerte de su marido: "Le llamaban Mena de malnom, y era primo de mi madre. Ella no tenía miedo, le exigió saber dónde estaba su marido porque sino haría algo gordo". La escena se desarrolló en un café propiedad del alcalde. La mujer de éste le espetó: "No te exaltes tanto porque a lo mejor te llevaremos al mismo sitio que a Llorenç". Madre e hija dejaron Algaida en 1940. Nunca tuvieron una notificación oficial del asesinato. Sólo un acta del Ayuntamiento, con fecha de 29 de agosto del ´36, reseña que murió por causas desconocidas. "Yo siempre la veía llorando, aunque conmigo casi no habló de estas cosas. Sin embargo, sí que lo hizo mucho con mis hijas, y ellas se han involucrado mucho en esta historia". Isabel creció sin hablar apenas de la muerte de su padre pero apunta: "No lo hemos olvidado, es como si hubiera ocurrido ayer".

---
Maria López. "El triste verano de 1936". Diario de Mallorca. 24/12/2006

http://www.memoriadelesilles.org/admin/hemeroteca/articles/217.pdf
ARRABAL I RUIZ, RafaelCordoba - Fortí d'Illetes (Calvià)"Tenia trenta-vuit anys i era casat. Estava de sergent de Carrabiners a Pollença i el devuit de juliol es negà a entregar les armes. De fet ell encapçalà la resistència dels carrabiners pollencins contra l'alçament militar. Pagà amb la mort la seva gosadia, però el record de Rafael Arrabal, desperta admiració entre els qui el conegueren empresonat. Era un home molt decidit, atlètic i d'una ben reconeguda bellesa. Conta la llegenda, que una misteriosa dama, enamorada d'ell, acudia amb un cotxe de lloguer a Illetes a portar-li queviures i roba neta. Cada matí, fins que arribà l'albada del vint-i-nou de gener del trenta-vuit, jugà a pilota, externament indiferent a l'execució que s'apropava. Fins i tot en la manera de morir va ser envejable: es tambalejà quan va rebre la descàrrega i la gorra de carrabiner va caure cap endavant, mentre ell queia cap enrere. Talment com li va ocórrer al Capità García Hernàndez, pel qual Rafael Arrabal sentia un xic d'admiració."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats en el Fort de Ses Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 38 anys d'edat. Casat, Sergent de carrabiners, veí de Pollença.

Causa de la mort,
Pasat per les armes. Causa 57 de 1936.

Data de la mort.
28.01.1938

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 177.
ARTIGUES I SUNER, Damià "En Ginjola"Manacor"Li deien En Ginjola. Tenia vint-i-set anys i treballava de picapedrer. Era un home molt perseguit, perquè mantenia una militància activa en el Partit Comunista i les vetllades, a ca seva, impartia lliçons de marxisme a qui el volia escoltar. El detingueren el vuit de gener del trenta-set en una possessió anomenada Es Fangar i quan intentà escapar-se, li frenaren la carrera amb un tret a una cama. Interessava humiliar-lo, a En Ginjola, i l'exposaren, cama coixa, a Sa Bassa, que era l'indret per on desfilaren els detinguts del desembarc de Manacor, les infermeres de la Creu Roja assassinades o els carrabiners, defensors de la legalitat republicana, el vint-i-u de juliol. Un falangista, que s'havia deixat créixer el barbó a l'ús, és a dir com el Comte Rossi, se'l va afaitar solemnement, per tal de no faltar a la seva paraula: havia promès que el dia que detinguessin En Ginjola, ell s'afaitava. El mataren el mateix vespre."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ASTEAGA I RUIZ, JoséSevilla-Can Valero (Palma)"Tenia trenta-nou anys. Casat. Vivia a la Ciutat de Mallorca i treballava de venedor ambulant. Un vespre, el vint-i-vuit d'agost del trenta-sis, se l'emportaren a Can Valero, en el camí de Son Anglada, i el crivellaren"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ÀVILA I SÀNCHEZ, JoanCiutat de Mallorca"Era sabater. I el mataren. Va integrar, amb Vicent Forniers, Simó Fullana i Ramon Fuster, el primer grup d'homes que sortiren de Can Mir, pretesament en llibertat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAEZA I GARCÍAS, MaciàCiutat de Mallorca"Tenia uns quaranta anys i era cunyat d'Agustí Tudurí, també assassinat. La seva veu s'havia fet notar amb força a les reunions de la cooperativa de pescadors, tot i que no pertanyia a cap partit polític. Li deien En Belleza, que era la resultant de la mala assimilació que els mallorquins feien del llinatge castellà Baeza. Sembla que l'assassinaren en el ce mentiri de Calvià quan l'eco de les oracions es confonia amb la flaire dolcenca dels crisantems."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAGUR I QUINTANA, Francesc"La història ha engolit la seva vida. Sura el nom."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BALAGUER, Bernat?-Palma"Ignor qui era aquest home de quaranta-sis anys i casat. El seu ofici, la seva procedència... Ho ignor tot. Resta la seva ombra, fuetejada pel fred ombrívol del novembre. L'assassinaren l'any trenta-sis, dia dos, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BALLESTER, Bartomeu "de Can Catoi"Campos-Montuïri"Li deien de Can Catoi i pertanyia al Partit Comunista. Treballava de ferrer. Una tarda el detingueren amb altres paisans seus i al cap d'unes hores els afusellaren en el cementiri de Montuïri. El rector d'aquest poble els donà assistència espiritual."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ, Miquel "En Salero"Felanitx"Li deien En Salero. Tenia uns cinquanta anys i era casat. El seu ofici? Treballà d'esparde-nyer. Treballà el camp. Pertanyia a Esquerra Republicana i l'assassinaren dins el mes d'agost del trenta-sis. El trobaren mort en el camí de Sant Salvador. Per ésser exactes: en el corral d'En Nofret."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ I BARCELÓ, Antoni "des Porxo"Calvià-Palma"Era foraviler En Toni des Porxo i, al llarg dels seus quaranta anys de vida, no se li coneixia ni dona ni política. La història de la seva mort és terriblement absurda. Uns falangistes del mateix poble li ordenaren que fes la salutació feixista i no la va fer. Li digueren que cridàs "Viva Espana" i respongué que no el molestassin. Qualque mena de rotunditat devia amarar les seves paraules, perquè no insistiren, però a la nit acudiren a ca seva i el feriren greument a força de bastonades i de xapetades. Morí a la Ciutat de Mallorca, a l'hospital, per mor de les ferides rebudes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ I BARCELÓ, Domenge "de Son Mir", "s'EstallCalvià"Li deien de Son Mir. També el coneixien per s'Estallenguí. El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ I BARCELÓ, GuillemManacor"Era foraviler i vivia en Es Castellot. El mataren a Son Coletes el desset d'agost del trenta-sis. Tenia vint-i-set anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ I HERNÀNDEZ, Manuel?-Fortí d'Illetes (Calvià)"El seu passat és una incògnita per a mi. Passat i present es concentren entorn del seu nom, a les sis del quinze d'octubre de l'any trenta-vuit en el Castell d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ I MOYA, Mateu "en Carranxim"Binissalem-Palma?"Tenia uns vint-i-cinc anys. Era fadrí i li deien En Carranxim. Tot i que no estava afiliat a cap partit polític, l'empresonaren a Can Mir. Sembla que el tragueren d'allí el vint d'agost del trenta-sis i no se n'han tornat a tenir noves. Una altra versió recollida, afirma que el mataren quan el traslladaven des de Binissalem a Can Mir."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ I RIGO, Rafel"Li pertocà una mort. Ignor quan, a on i com"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BASSA, Magdalena "na Mora"Manacor"Li deien Na Mora. Uns trenta anys. Casada, amb Jaume Pompeia, batle de Son Carrio. El mateix dia que l'Exèrcit republicà va retirar-se de la costa mallorquina, tres homes del poble es presentaren a ca seva a detenir el seu marit. Volien En Jaume. Anaven eufòrics, sadolls de victòria i volien En Jaume. Escorcollaren totes les estances. Quan s'adonaren que no hi era, decidiren portar-se'n amb ells Na Magdalena. Se l'emporten. Se l'emportaren. Passant pel Pont de Son Negre, diuen, diuen, que la violaren. Era ben sentenciada. Tancada a l'Escola Graduada de Manacor, juntament amb les infermeres de Bayo detingudes, va ser afusellada a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ I CURSACH, PereSon Servera-Manacor"Vivia a Manacor. També hi morí, a Manacor: a Son Coletes, el desset d'agost del trenta-sis. Era casat i tenia quaranta-vuit anys."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ I GINARD, Andreu?-Fortí d'Illetes (Calvià)"Acusat d'adhesió a la rebel·lió, comparegué a judici a l'Escola d'Arts i Oficis, el tres de desembre del trenta-set. Era sergent d'enginyers i amb ell comparegueren devuit militars més, la majoria del mateix cos i alguns d'Infanteria. Condemnat a mort, fou executat juntament amb el soldat Francesc Ramis i Duran, a les set del matí del catorze de gener següent en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ I MARTÍ, AntoniManacor"Era jornaler i fadrí. La seva edat no puc concretar-la. Tenia devuit anys? En tenia vint-i-set? En tot cas es tractava d'un home molt jove. L'afusellaren a Son Coletes el quatre de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAUÇÀ I POU, JosepSant Joan-Palma"Tenia cinquanta-dos anys, era fadrí i potser no visqués a Sant Joan. El cas és que, a tot arreu de Mallorca, s'ha estès la creença que no fou executat cap fill d'aquest poble. Josep Pou, santjoaner, fou afusellat amb Miquel Noguera d'Algaida, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, a les sis i mitja del cinc de setembre de l'any trenta-nou. Mig any després d'haver-se lliurat Madrid a l'Exèrcit de Franco."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BAYONA I MULERO, José"Ni un retrat per recuperar el perfil. Senzillament el mataren."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BELTRAN I SALVÀ, Llorenç "en Barbó"Inca"Li deien En Barbó. Tenia uns seixanta anys i era barber de professió. La seva sensibilitat política l'apropava a la CNT, tot i que no hi estava afiliat. El seu partit i el seu amor era la revista Foc i Fum, de la qual exercia el càrrec de corresponsal a Inca. Era un home sempre disposat a la berba, fins i tot en els moments més delicats. Empresonat a Can Mir, diàriament escrivia el seu particular comunicat de guerra, que enganxava al mànec del gaiato perquè tothom el pogués llegir. Per exemple, si s'assabentava que les tropes rebels havien perdut qualque batalla a Espanya, s'apressava a escriure: "Los francos bajan su cotización". Dia setze de març del trenta-set, comparegué davant el Tribunal constituït a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat de propalar injúries contra els dirigents del Moviment. Condemnat a mort, li acabaren les berbes en el cementiri d'Inca el denou de juliol del mateix any."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BENNÀSSAR I BARCELÓ, RafelPalma"Era de Sa Vileta i treballava de picapedrer. Trenta-un anys. Casat. Com tants, com molts d'altres: trenta-un anys. Casat. L'afusellaren a la paret del cementiri nou de la Ciutat, a cavall entre el sis i el set d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BENNÀSSAR I PALMER, MiquelCiutat de Mallorca - Forti d'Illetes, Calvià"Era caporal fogoner de l'Armada i de qualque manera degué oposar-se a l'alçament militar. Dia dotze de gener del trenta-set, va comparèixer davant un Consell de Guerra acusat d'inducció a la rebel·lió. L'endemà era executat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats al Forti d'Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 33 anys d'edat. Caporal fogoner de l'Armada.

Causa de la mort,
??

Data de la mort.
13.01.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 118.
BENNÀSSAR I RAMIS, VicençMuro-Palma"Tenia quaranta-set anys, era casat i no esperava que la seva vida tingués una fi tan radical. L'esgarrifava la mort, a Vicenç Bennàs-sar, perquè suposava l'agressió de la brutalitat institucionalitzada. Abans de l'alçament militar era empleat de telègrafs i vivia, senzillament vivia, tot i que he trobat un home amb el seu mateix nom (podia ser ell) afiliat al Partit Socialista Revolucionari. Sigui o no sigui ell, la repressió s'instal·laria a ca seva. El setze de març de l'any trentaiset, va comparèixer a judici a l'Escola d'Arts i Oficis juntament amb Ubald Lloret i Cremades. Ambdós eren acusats d'adheririse a la rebel·lió i, per tal motiu, foren condemnats a mort. No obstant això, la sentència va trigar més d'un any a acomplir-se, quan pràcticament s'esgotaren les esperances d'un indult o d'una revisió de judici. Així, dia dotze de juliol de l'any següent eren afusellats ambdós, a les sis del matí, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BERNABÉ I ESCOLANO, GregoriBarcelona-Palma"Tenia una fàbrica de sabates a Llucmajor. L'afusellaren a Son Pardo, justament en el quilòmetre tres de la carretera de Sóller, la nit del vint-i-sis al vint-i-set de setembre del trenta-sis. Tenia quaranta-tres anys i era vidu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BERNAT, JosepPalma"Tenia uns vint-i-sis anys. Treballava d'impressor i exercia el càrrec de Secretari del Comitè Executiu del Partit Socialista. Un vespre va desaparèixer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BERNAT I PERICÀS, Josep "en Mongetins"Caimari"Li deien En Mongetins. Uns trenta anys. Casat. Treballava de foraviler i era tingut per un home d'esquerres. Quan esclatà la rebel·lió militar s'amagà a la serra i pogué sostreure's a la persecució dels caçadors feixistes, fins a la darrera lluna d'agost. La matinada del primer de setembre va aparèixer en una cuneta de la carretera de Lluc, mort, juntament amb el seu cosí, Gabriel Seguí. Ambdós estaven totalment desfigurats."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BESTARD, Jaume "en Retat"Campos-Montuïri"Li deien En Retat. Tenia uns quaranta anys i era casat. Treballava el camp i pertanyia a Unió Obrera. Quan estava tancat, un senyor va demanar-li sorneguer: "I vós que sou aquell que havíeu de fer partions de la terra dels altres?" Al cap d'unes hores es trobava assegut dins un cotxe, camí de Porreres, camí de Montuïri. L'assassinaren en el cementiri d'aquest poble. Anys més tard un dels falangistes responsables de la seva mort, comentava: "Vaig rebre ordres de matar-lo i, como soldado de Franco, les havia d'acomplir"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BESTARD, Sebastià?-Palma"La seva història és breu: l'afusellaren a Son Pardo la nit del cinc al sis de setembre del trenta-sis. Tenia vint-i-sis anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BESTARD I TOMÀS, JaumePalma"Tenia uns cinquanta-cinc anys i pertanyia al Partit Socialista. Era telegrafista i exercia de Cap de correus a la Ciutat de Mallorca. Diuen, asseguren, que va retenir un telegrama adreçat al General Goded, en el qual li comunicaven que no es desplaçàs a Barcelona. Sotmès a Consell de Guerra va ser executat"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BIBILONI CAPELLÀ, JoanAlgaida"Tenia entre trenta-cinc i quaranta anys i una posició social benestant, car era propietari d'una matança i d'una botiga. Li deien de Can Monet i no estava afiliat a cap partit polític. La causa de la seva mort, és imputable a qüestions personals. Interessava cloure la boca de Joan Bibiloni. El denou de juliol havia estat a la Ciutat de Mallorca i quan retornava a Algaida en bicicleta, va veure a l'altura de les costes de Xorrigo, com s'apropava en sentit contrari el seu cotxe, marca Ford, carregat de falangistes. La topada no pogué ser més entusiàstica del que fou: l'encalçaren a trets fins a Sant Jordi i pogué ajornar la mort, perquè amb un pedaleig lleuger va reviure el seu passat de corredor de bicicletes. Així, una vegada burlats els seus perseguidors, va romandre amagat un cert temps prop de la refinadora del Pont d'Inca. Sols alguns membres de la família sabien on s'amagava i els falangistes en detingueren un i l'amenaçaren de mort, cas que no confessàs on era En Joan. No anaven de berbes: volien el cap d'En Joan Monet. Un dels feixistes més importants del poble va adreçar-se als algaidins des del cadafal i va deixar traslluir el seu interès per la caça. "Qui sàpiga on és aquest Monet, que ho digui, perquè està sentenciat a mort". L'agafaren i l'assassinaren en el Coll de Sa Grava. En una possessió del Coll de Sa Grava precisament, l'amo va ser testimoni mut d'un espectacle ben desagradable, propiciat per un missatge feixista. Un grup d'homes enfollits baixaren un altre home amb les mans fermades d'un cotxe —potser fos En Joan Monet?— i el llançaren viu dins una fogatera. L'esclafit dels corcs de la llenya, els gemecs del reu i el bramul dels botxins, recuperaren gloriosament, per uns moments, la Mallorca de la gresca jueva. Al cap d'un parell de dies, el porquer, un al·lot amb el seny fluix, passejava el cap mig socarrat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BIBILONI I COMAS, LlorençPalma-Barcelona"Tenia setze anys i era estudiant. Fadrí. Quan l'escamot d'afusellament disparà contra el seu pare a Montjuic, s'abalançà cap a ell i va caure víctima de les mateixes bales. La història, novel·lesca, ha estat relatada per un familiar."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BLANCH I BAUÇÀ, Andreu "de Can Cerol"Porreres"Li deien de Can Cerol i havia passat la quarantena. El seu ofici? Treballava en una fàbrica de sabates. El seu destí? Desaparegut. No obstant això, els rumors es filtren pels carrers de Porreres: a N'Andreu Cerol el llançaren a la mar amb una pedra fermada al coll."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BLANCH I ROIG, Miquel"Morí sense deixar passat. Sé, això sí, que el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BLANCO I PLAZA, Juan Manuel"Desconec les circumstàncies que envoltaren la seva vida i li propiciaren la mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BLANQUER I SOLER, BartomeuManacor"Trenta-vuit anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i era propietari d'un cafè. Fou un home que gaudí d'anomenada per les seves caricatures que firmava amb el seudònim de Tolito. Caricatures de senyors, caricatures polítiques. Precisament la pràctica d'aquesta activitat artística el portà a la fossa. L'assassinaren a Son Coletes el vint d'agost del trenta-sis, quan Manacor, ple de sang, oferia una imatge ben caricaturitzable"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BONET I ALEMANY, JaumeAndratx-Sa Teulera (Palma)"Era pescador. Tenia cinquanta anys. Casat. L'assassinaren a la possessió anomenada Sa Teulera, en el camí de Gènova, el vint-i-nou de desembre del trenta-sis. Aquest mateix vespre, i en el mateix indret, moriren cinc andritxols més."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BONET I ESCALES, JoanSantanyí"Era el president de la Societat Obrera i si bé havia exercit de Guàrdia Civil ja estava retirat. Patia d'asma i empresonat en el vaixell Jaume I, la malaltia s'agreujà força. El traslladaren a l'Hospital Militar i morí el vint-i-u d'octubre del trenta-sis, festivitat de les Verges."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BONET I FULLANA, Sebastià "en Fai"Manacor"Li deien En Fai. Quaranta-quatre anys. Pertanyia a Esquerra Republicana i conreava el camp, el temps que no exercia el seu càrrec de guàrdia rural. Quan esclatà la rebel·lió militar, va jugar a conillons amb els falangistes per les contrades de Manacor. Finalment, l'agafaren mentre dormia dins un forn de coure pa. Sembla que l'assassinaren dia vint d'agost del trenta-sis a Son Coletes, tot i que altres informacions assenyalen la data del catorze de setembre del mateix any. Sigui quan sigui, el mataren. Un dels seus assassins, anys després, ho va explicar amb una certa filosofia popular. Passava pel carrer la viuda de Sebastià Fai, amb els fills, i quan l'assassí la va veure digué al seu acompanyant: 'Mira-la. Ella té les branques, però jo tenc el tronc'."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BONET I TUR, Vicenç"El mataren. Ignor per què el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BONET I VICTORY, LadislauVillacarlos - Calvià (Fort d'Illetes)"Dia denou de novembre del trenta-vuit, a les set del matí, deu homes eren afusellats en el Fort d'Illetes. Ladislau Bonet fou un d'ells. Era fadrí, tenia vint-i-dos anys i ostentava el càrrec de Caporal d'Infanteria."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
Ladislao Bonet Vitorí.
---------------------------------------------------------------------
Dades personals,de 22 anys d'edat,caporal d'infanteria, fadrí, Veí de Palma, el varen afusellar amb 10 persones mes.

Causa de la mort.
Hemorràgia interna.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 221.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.
---------------------------------------------------------------------
segons la familia, el segon llinatge es Vitory


BONNÍN I PICÓ, FrancescArtà-Manacor?"Estava afiliat a Esquerra Republicana i era gestor de l'Ajuntament. El vint-i-set d'agost del trenta-sis el tancaren a la presó de Manacor i, de llavors ençà, no se n'han sabut noves. Possiblement morí a Son Coletes, com tants d'altres desapareguts."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BORDOY I MASCARÓ, MateuManacor"Era casat i tenia quaranta-dos anys. Vivia a foravila i era foraviler. El mataren a Son Coletes el set de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BORDOY I TOGORES, Cosme "en Bonjesús"Felanitx"Li deien En Bonjesús. Trenta-quatre anys. Casat. Era propietari d'un cafè de Porto Colom anomenat Can Cosme, en el qual es reunien molts esquerrans. Cas de no produir-se l'alçament militar, estava previst homenajar amb un àpat l'ex-Governador Carreras. De tota manera, En Cosme Bonjesús, no estava afiliat a cap partit. Això sí: bon jugador, bon caçador, congeniava amb l'esquerra. L'assassinaren a Son Puigdorfila, en el Camí dels Reis, la nit del quinze al setze de setembre del trenta-sis"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BORRÀS I COSTA, BartomeuEivissa-Palma"Bernanos escriu: "Record un vell, encarregat de netejar els camins, amb un carretó estirat per un ase fantasmal... havien afusellat l'únic fill d'aquest empleat municipal. Tot i això, un taverner, caritatiu, el deixava dormir a la pallissa, juntament amb el seu estrany ase. La meva filla Dominique els estimava a ambdós. I un matí de Pasqua descobrí penjat el seu vell amic, enmig del carretó de fems i l'ase. Era un matí de Pasqua. Un matí de Pasqua ple de gavines blanques..." No puc assegurar que fos el mateix home que jo anomèn, aquest que l'escriptor francès recorda amb tant d'amor, però vet-ací aquesta fitxa: Bartomeu Costa i Borràs. Cinquanta-quatre anys. Vidu. Resident a la Ciutat de Mallorca, carrer Calvo Sotelo. El trobaren cadàver —mort per asfíxia— a la cotxeria situada en el número vint-i-set de l'esmentat carrer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BORRÀS I SAMPOL, MontserratAlaró-Palma"Vint-i-vuit anys. Fadrí. Treballava de picapedrer i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. La nit del setze al desset d'agost del trenta-sis, li buidaren el cap d'un tret, en el Camí Roig de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BOSCH, JosepPalma"Trenta-cinc anys. Casat. Pertanyia al Partit Comunista i era forner. Tenia un forn en El Molinar. Va desaparèixer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BOSCH, PauPalma"Era anarco-sindicalista i sabater d'ofici. Però allò que el distingia dels altres companys, era el cant. Cantava molt bé i gaudia de justa fama. La seva mort és una incògnita. Desaparegué. A la majoria de desapareguts els trobaríem en els fossars de Son Coletes de Manacor o de La Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BOSCH I MARl, Francesc, (Terrolí)Ciutat de Mallorca, - Clavià. "Qui era Francesc Bosch? Què pensava? Com va glaçar-se-li la rialla?"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll.
---------------------------------------------------------------------

"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Andratx i a Calvià es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una part d'aquests homes i dones foren enterrats a Calvià:

Dades personals.
Segons el registre civil, de 39 anys d'edat.
Casat amb Manuela Delacalle Sanchez, i van deixa orfes els seus tres fills, Maria, Miguel i Josepa, de professió jornaler.

Causa de la mort.
Un al pit i un altre tir al cap.

Data de la trobada del cadàver
17.08.1936

Lloc on fou trobat el cadàver
Carretera Palma a Andratx, a Illetes.
Enterrat al cementiri de Calvià, en el tram esquerre fila segona fossa numero nou.
Dades del registre civil de Calvià, nombre ordre 74.
BOVER I GELABERT, AntoniPalma-Manacor?"Era del Partit Socialista i havia estat regidor de l'Ajuntament. El devuit de juliol s'amagà a ca son pare i gaudí d'una relativa tranquil·litat. Passava que, dies abans de la rebel·lió militar, la seva esposa i el seu fill s'havien embarcat cap a Barcelona per assistir a l'O-limpiada i tothom s'imaginava que ell també hi era. No obstant això, algú el degué delatar, a Antoni Bover, perquè l'agafaren i segons tots els indicis acabà la vida a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BRASCA I REJO, ÀngelFuene de la Higuera, Valencia-Fortí d'Illetes (Cal"L'afusellaren en el Castell d'Illetes, a les sis del matí del quinze d'octubre de l'any trenta-vuit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Segons el registre civil de Calvià, el seu nom es de BIOSCA ROJO, Angel.
BRONDO I ROTGER, FrancescPalma"Sembla que era brigada d'Artilleria. Tenia quaranta-cinc anys i era casat. El mataren dia vint-i-sis d'octubre del trenta-sis a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BRUNET, Jaume "en Rava"Son Servera"Li deien En Rava. Uns seixanta anys. Casat. Tant ell com el seu germà Bernat, treballaven de conreadors i mai no havien pronunciat la paraula política. Ignor, per tant, els motius que provocaren la mort d'un d'ells. Ambdós però, foren conduïts per un viarany de la possessió de Xiclati, situada entre Artà i Son Servera, i En Bernat, més malfiat que el seu germà, demanà permís per deturar-se un instant. Volia pixar, deia. Volia atalaiar els entorns, segurament. El cert és que partí com una llebre que sent els trons i aconseguí salvar la vida. En canvi, En Jaume, va caure mort allí mateix."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BRUNET, Jaume "en Vell"Son Servera-Manacor?"Li deien En Vell. Uns trenta anys. Casat. Era baldat. Quan l'acompanyava la salut havia treballat de fuster, però mai no havia pres positures polítiques. Tot i això l'assassinaren, possiblement a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BUADES I BUADES, GabrielInca"Li deien En Sot i estava afiliat a la CNT. Va ser sotmès a Consell de Guerra i l'afusellaren en el cementiri d'Inca. Sabater d'ofici, era un home d'una gran fermesa de caràcter. Quan la seva esposa anava camí del cementiri per veure'l abans de l'execució, una descàrrega de fusells li indicà que arribava tard. Els seus xiscles de dolor, sols trobaren ressò en la sorpresa d'un falangista. "I ara per què plora aquesta?" Gabriel Buades, que havia escampat passió en tots els actes de la seva vida, moria davant la fantasmal indiferència del seu poble. L'esposa eixugà amb un mocador la sang vessada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BUJOSA, TomàsCampos"Tenia uns cinquanta anys. Era jornaler i possiblement estava afiliat a Esquerra Republicana. Cas de no estar-hi, simpatitzava amb aquest partit. El mataren la nit del vint d'agost del trentaisis, prop del Torrent Bàrbara."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CABANELLAS I BOTIA, BartomeuPollença"Era nebot en segon grau del bisbe Miralles i així i tot no pogué salvar-se. Morí apunyalat en el camí d'Illetes. En Bartomeu del Lloquet era un home de paraula incisiva que, a més, gaudia d'un indubtable ressò popular. Al marge d'ostentar el càrrec de segon batle, les seves simpaties per l'anarquisme el portaren a dirigir la revista anarquista d'àmbit pollencí," Adelante". Una frase de Sócrates, traduïda al castellà, indicava al futur lector la intencionalitat de la publicació: "Dios me puso sobre vuestra ciudad, como un tàbano sobre un noble caballo, para picarlo y mantenerlo despierto". Conten que li tallaren els testicles i els hi posaren dins la boca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

CABRER I CALAFELL, Gabriel "de sa Costa"Calvià-Palma Nova"Li deien En Biel de Sa Costa. L'assassinaren a Palma Nova. Formà part d'una edició de vuit homes que mataren el mateix vespre."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALAFELL, Mateu "de Can Calet"Andratx"Era de Can Calet i es dedicava a la ramaderia sense gaire pretensions. Simpatitzava amb les idees socialistes. Tal volta això fos la causa de la seva desaparició."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALAFELL I PLANAS, Gabriel "de Can Miquelet"Calvià"Li deien de Can Miquelet i, abans d'incorporar-se al servei militar, feia d'agricultor. El denou de juliol l'agafà de permís al seu poble i, en lloc de presentar-se a files, tal i com ordenava el Ban de Guerra signat pel General Goded, optà per refugiar-se a les muntanyes amb En Toni de Son Mir. A Na Burguesa trobaren els dos Pallicer, conco i nebot, que també havien decidit amagarise i tots quatre visqueren plegats, fins que un excés de confiança en les garanties del seu refugi els va trair. No s'adonaren que un ocasional cercador d'esclata-sangs els havia descobert i quan pretengueren escapar-se ja eren rodejats per una partida feixista. En Biel de Can Miquelet intentà rompre el cercle i el caçaren a trets. Els altres tres foren empresonats a Can Mir i lliurats posteriorment a un Tribunal Militar que els condemnà a mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALAFELL I SERRA, Gabriel "des Torrent"Esporles-Palma!Li deien des Torrent. Sembla que vivia a Establiments, però regentava un cafè a Esporles: el cafè dels republicans. Tenia trenta-vuit anys i era casat. Pertanyia al Partit Socialista. El catorze de juny del trenta-vuit va ser jutjat a l'Institut Ramon Llull, juntament amb trenta-sis paisans seus, per haver-se adherit a la rebel·lió els primers dies del Cop d'Estat. Això vol dir, senzillament, que aquests homes foren fidels a la República. Esporles va ser amb Pollença i Manacor, un dels pobles en els quals s'intentà una mínima defensa de la institució republicana. Gabriel Calafell pagà la seva fidelitat amb la vida. A les set del matí de dia vint-i-sis d'agost del trenta-nou, era afusellat a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALDENTEY I CABRER, MiquelManacor"Tenia vint-i-vuit anys i desaparegué la segona quinzena del mes d'agost del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALDENTEY I SANSÓ, Bartomeu "en Coqueta"Manacor"Li deien En Coqueta. Tenia quaranta-cinc anys i era casat. Treballava de fuster. Pertanyia a Esquerra Republicana. Al marge de l'afiliació, el seu politicisme venia en certa manera imposat per un fermall familiar: era cunyat del batle Garanya i la seva esposa, Maria Amer, treballava de cuinera en el Grup Escolar. El denou de juliol el batle Garanya va baixar a la Ciutat de Mallorca per tal d'assabentar-se de tot el que passava i tal volta En Coqueta l'acompanyà, perquè aquell l'envià a Manacor a informar els tinents de batle, Andreu Estelrich i Joan Fullana, de la rebel·lió militar. Ignor si els falangistes sapigueren que hagués realitzat aquest servei. Però sigui per una raó o per altra, el mataren a Son Coletes el vuit de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALDES, JoanLlucmajor"Treballava de sabater i pertanyia al Partit Socialista. Va desaparèixer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CALDES I GARCIA, JaumeLlucmajor-Palma"Vivia a S'Arenal. Pertanyia a Esquerra Republicana, tenia trenta-tres anys i era casat. L'assassinaren la nit del vint-i-tres al vint-i-quatre d'agost del trenta-sis, prop de les barreres del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAMA, Joan "de na Molinera"Campanet-Alcúdia?"Vivia a Pollença i el coneixien per Joan de Na Molinera. Treballava de gerrer i estava afiliat al Partit Socialista. Les condicions en què es produí la seva mort, possiblement no es desvetllaran mai. Asseguren que el despenyaren per l'avenc de Ca Na Borrassà, situat al Mal Pas. Un avenç profund, inassequible. No obstant això, també es dóna per cert que el cremaren dins el forn d'una gerreria."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAMACHO I BRAVO, Francisco"El mataren. Ignor qualsevol circumstància."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAMPINS I RAYÓ, DamiàAlaró-Palma"Trenta-nou anys. Casat. Pertanyia al Partit Comunista i treballava de sabater. Son pare, Miquel Campins, fou un dels fundadors de Solidaritat Obrera i, sense cap mena de dubte, l'influí en les seves inclinacions esquerranes. L'assassinaren en el quilòmetre tres de la carretera de Sóller, la nit del devuit al denou de setembre del trenta-sis. Els diaris mallorquins havien publicat que l'havien detingut juntament amb Joan Riera i Sampol a les Tosses del Verger, manipulant una emissora. Sembla que era una notícia falsa. Damià Campins havia estat amagat a ca seva i el seu propi pare gestionà la seva entrega a les autoritats del poble, davant les promeses de seguretat que li oferien."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAMPS I COLOM, Gabriel "en Cucuïna"Alcúdia"Li deien En Cucuïna. Uns quaranta anys. Fadrí. Ignor el seu ofici, però era el President del Comitè d'UGT. Tampoc no conec l'indret de la seva mort"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANTALLOPS I CIFRE, Antoni "en Cerol"Pollença-Palma"Li deien En Cerol i treballava de jornaler. Altres senyes? Superava la quarantena i era casat. Aquest home, com tants altres, com-paregué dia vint-i-cinc d'agost del trenta-set a la Biblioteca Provincial per respondre dels fets esdevinguts a Pollença el vint de juliol de l'any anterior. El fiscal li demanà pena de mort i pena de mort li concediren. Així, moria el vint-i-set de gener del trenta-vuit, a les set del matí, a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll




CANYELLES, AntoniPòrtol-Costa de'n Blanes (Calvià)"No havia de morir ell, però els assassins s'equivocaren. Havia de morir el seu germà, però s'equivocaren. Mort per equivocació, morí certament en un indret indeterminat de la Costa d'En Blanes i les seves despulles foren enterrades en el cementiri de Calvià."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANYELLES, NicolauPalma"Vivia en Es Vivero. Era del Partit Socialista i treballava de tramviari. Desaparegué."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANYELLES, PerePalma"Tenia uns trenta-cinc anys. Casat. Regentava el cafè de Can Borra en Es Vivero i no mantenia militància política de cap mena. La història de la seva mort és una mica obscura. Asseguren que un falangista molt representatiu de la seva barriada, li devia cent duros i que aprofità l'avinentesa per retreure una vella ocurrència, protagonitzada per Pere Canyelles i un altre veí, Pere Horrach. Sembla que a l'amo de Can Borra l'enganxaren en el paraxocs posterior d'un camió i l'arrossegaren fins a l'església de S'Indioteria. Possiblement sigui certa aquesta afirmació, perquè els cadàvers dels dos companys aparegueren prop d'allí, a Son Castelló. Ambdós portaven el pit tatuat amb dues ganivetades en forma de creu i la boca badada, plena amb els senyals, que els havien tallat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANYELLES I MORELL, Bartomeu "de Can Valent"Palma"Li deien de Can Valent a la barriada de Gènova. Li deien... perquè el seu record a penes és recuperable. El fet que no fos un pres polític esvaeix la seva imatge. Estava empresonat i l'hagueren d'internar a l'hospital a conseqüència de les pallisses que havia rebut. Tanmateix era incurable: l'havien esclatat i al poc temps moria."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANYELLES I PALOU, Guillem"El mataren. Ignor els motius"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CANYELLES I TERRADES, SebastiàAndratx"Quan es va prendre foc l'església de Sant Jaume de la Ciutat de Mallorca, algú afirmà haver vist En Sebastià Canyelles entre els incendiaris. El dia que es produí aquest incident devia tenir setze anys, tal volta desset. Era un nin. És una història trista, malaltissa la seva. Sebastià va estar empresonat a Can Mir i el jutjaren el devuit de novembre del trenta-set. Tenia l'hora marcada, tanmateix. L'acusava implacablement un fet d'infantesa. Així, dia trenta-u de gener de l'any trenta-vuit, a les set del matí, era afusellat a l'hemicicle del cementiri de la ciutat. D'altra banda les seves senyes són ben clares: tenia vint-i-un anys, treballava de cambrer en el Bar Bosch de la mateixa ciutat i estava afiliat a Esquerra Republicana."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPITÀN I POZUELO, José"Ignor els detalls que enrevoltaren la seva vida i la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPLLONCH I MORANTA, MiquelEsporles-Palma"Li deien En Torradet. Trenta anys. Fadrí. Pertanyia al Partit Socialista i treballava d'oficinista a l'Ajuntament. El catorze de juny del trenta-vuit va comparèixer amb trentaisis paisans seus, davant un Tribunal constituït a l'Institut Ramon Llull de la Ciutat de Mallorca, acusats, tots ells, d'haveree adherit a la rebel·lió. Condemnat a mort, l'executaren a les set del matí del vint-i-sis d'agost del trenta-nou. L'indret escollit per a l'execució: l'hemicicle del cementiri nou de la mateixa ciutat"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPÓ I AMENGUAL, Jaume "de ca s'Homo"Búger-Porreres"Li deien de Ca s'Homo. Tenia quaranta anys i la seva veu era escoltada dins la UGT. Treballava de tramviari, cosa que l'obligava a viure a la Ciutat de Mallorca, carrer Beatriz de Pinós, cent-quatre. Tenia un parent polític: El batle Joan Alemany era cunyat seu. Ambdós moriren assassinats. Jaume Capó era tot coratge. Una anècdota: en temps de la revolta del trenta-quatre, acudí a Búger un vespre de notícies contradictòries. Els bugerrons afiliats a UGT estaven a l'entorn de la ràdio a l'espera de notícies. Una mica preocupats, sens dubte. Ell, Jaume Capó, s'acomiadà amb aquestes paraules: "Al·lots tots preparats i, si és necessari, demà tots al carrer!" El detingueren una setmana exacta després de la sublevació militar: el vint-i-nou de juliol del trenta-sis. I el tancaren en el Castell de Bellver. La primera quinzena del mes de gener del trenta-set, el posaren en llibertat. Asseguren que l'assassinaren a Porreres. Quan dispararen, ell i un altre es varen tirar a terra i els donaren per morts. A poc a poc, a l'empar de la fosca, aconseguiren fugir del cementiri. Tanmateix resultà feina perduda. Descoberta la fuita, s'organitzà la caça i l'endemà el mataren a trets per foravila, dins el mateix terme de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPÓ I CAPÓ, Miquel "Serol"Búger-Palma"Li deien Serol. Tenia quaranta-un any i era fadrí. Pertanyia a Esquerra Republicana. Havia estudiat magisteri, però únicament exercí la docència a Pòrtol. Va presentar-se a oposicions i va treure plaça de secretari d'Ajuntament a Búger. Més tard, abans de la revolta, el traslladaren a Villafranca. Era un home de plantejaments polítics moderats. Molt catòlic i liberal. El nou de setembre del trenta-set, va ser jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis juntament amb Sebastià Sancho i Bartomeu Estrany. Condemnats a mort ell i Sancho, va despedir-se desconhortat d'Estrany. "Tomeu, encomana-mos a la Puríssima i perventura mos salvarà! A noltros, joves, no mos poden robar sa vida". Quatre mesos després, el vint-i-nou de gener del trenta-vuit, l'afusellaren a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca. Eren les set del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CAPÓ I MARTORELL, Bartomeu "es Bugerró"Búger"Uns vint anys. Fadrí. Vivia a Biniaraix i per tot el terme de Sóller li deien Es Bugerró. Treballava de picapedrer. Era un home relativament popular a la comarca. Gaudia d'un crani important, car amb un cop de front rompia les ametlles. Fort com era, provà fortuna en la boxa amb encert desigual. De tota manera les seves pretensions esportives varen veure's esvaïdes el devuit de juliol. Sé que el detingueren a la Ciutat de Mallorca i ignor totes les circumstàncies que rodejaren la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CARDONA I RAMON, AntoniSanta Eulalia - Fortí d'Illetes (Calvià)"Era soldat d'Infanteria i fou jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis el setze d'abril del trenta-vuit, acusat de participar en la rebel·lió frustrada de Cala Morlanda. Morí en el Fort d'Illetes, juntament amb nou reus més, a les set de dia denou de novembre del trenta-vuit. Tenia vint-i-cinc anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
--------------------------------------------------------------------

Dades personals, de 25 anys, fadrí, Veí de Palma.

Causa de la mort.
Hemorràgia interna.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 218.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.



CARRASCO I MAIRENA, FranciscoSan Roque-Palma"Casat. Quaranta anys. Exercia de patró de cabotatge i patronava el vaixell "Trinidad" que duia una tripulació de sis homes, incloent-lo a ell. Doncs bé, el quinze de juliol del trenta-set comparegueren tots a la Sala Primera de l'Audiència Territorial, acusats d'adherir-se a la rebel·lió. Francisco Carrasco i dos dels mariners foren condemnats a mort i executats el setze d'agost del mateix any, a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca. Eren les sis del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CARRIÓ I BAUÇÀ, Jaume "en Pompeia"Manacor"Li deien En Pompeia. Treballava de foraviler i tenia trenta-tres anys. Casat, amb Magdalena Bassa, assassinada. Era el batle de Son Carrió i possiblement pertanyia a Esquerra Republicana. Quan va produir-se el desembarcament de les tropes de Bayo, hi va unir el seu esforç i la seva escopeta. El cansament i les males condicions de vida, agreujaren la dolència estomacal que patia i, dies abans del reembarcament, ell, malalt, oferia l'estampa del soldat vençut. La nit del tres al quatre de setembre del trenta-sis, va quedar a dormir en una caseta de camp anomenada Son Sanxo i quan va llevar-se, els republicans de Catalunya eren lluny de la costa. Conscient que havia perdut la partida, no dubtà en penjar-se abans de caure presoner de les milícies de Falange. Sembla que li restà ànim per enviar un missatge a son pare. "Mon pare, si em penj, és perquè no vull morir humiliat pels carrers de Manacor"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CASANOVA I SÀEZ, Felicià"El mataren a qualque indret desconegut. També em resulta desconeguda la seva vida"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CASAS I SERRA, Antoni?-Palma"Tenia quaranta-sis anys i era casat. La seva història és la història de la seva mort. El mataren la nit del vint-iiset al vint-i-vuit d'agost del trenta-sis, en el Camí dels Reis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CATCHOT I CARDONA, FraternMaó - Fortí d'Illetes (Calvià)"No sé d'on era. Ni què feia. Ignor, fins i tot, (si el seu primer llinatge és correcte). En canvi sé que tenia vint-i-set anys i que era casat. I sé, sobretot, que el mataren el sis de desembre del trenta-nou en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, el seu llinatge es Catchot, i al Diccionari Vermell consta com Caschot, veí Maó.

Causa de la mort,
Sentencia dictada.

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 260.
CATANY I PONS, MiquelLlucmajor-Palma"Tenia trenta-nou anys i era casat. Les seves simpaties polítiques s'adreçaven cap a Esquerra Republicana, però no he pogut esbrinar si hi estava afiliat o no. El que és segur però, és que era un home d'esquerres tot i que disposava d'una situació econòmica folgada, car era propietari d'una fàbrica de capses de sabates. Tal volta per aquest fet s'acarnissaren amb ell, perquè allò que no es perdonava, era la infidelitat de classe. Conten que Miquel Catany morí a la Casa del Poble de la Ciutat de Mallorca, convertida en caserna de Falange, de resultes d'haver begut oli de ricí mesclat amb guix. Això no obstant, morí oficialment a conseqüència d'una hemorràgia interna en el Camí dels Reis, la nit del quinze al setze de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CIFRE, RafelPalma"Uns trenta-dos anys. Vivia en Es Molinar i treballava de picapedrer. Pertanyia al Partit Comunista i era cunyat de Miquel Llabrés, també assassinat. Ignor tots aquells detalls que puguin fer referència a la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CIRER I GOMILA, Pere Josep "en Flor"Sencelles-Manacor"Li deien En Flor. Trenta-sis anys. Casat. Treballava de sabater. Era regidor de l'Ajuntament. Pertanyia al Partit Comunista. Es trobava per foravila quan el detingueren. La darrera persona amiga que va veure'l va ser la seva filla. Li havia dit: "Sents com bombardegen per Manacor? Si no es produeix anit, serà demà el desembarcament". El detingueren el mateix dia i el portaren a Manacor. Un cert parentesc amb el policia Barrado estigué a punt de salvar-li la vida, però quan s'iniciaren les gestions per llibertar-lo, ja havia estat assassinat a Son Coletes. Li dispararen una ràfega de trets en el ventre i el tiraren sobre els batzers encesos, per tal que començàs a cremar-se mentre agonitzava. Era el desset d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CLAR, JoanManacor-Santa Margalida"Era el venedor del diari "Última Hora" i la història de la seva mort és, curiosament, el cant a una apassionada necessitat de viure. Un manacorí, En Guillem Bulla, el va descobrir amagat per una barraca del Llodrà. En Bulla li aconsellà prudència, car la sang feia rierol per la contrada, i va prometre portar-li menjar sempre que li fos possible. En Joan Clar ja venia de la mort. Va dir-li: "A mi no em cerquen. Estic afusellat". Un dia va desaparèixer de l'amagatall i sembla que es va traslladar a Sa Pobla, a casa d'uns coneguts. Potser, si hagués escoltat el consell d'En Bulla, seria viu. Però no es preocupava gaire per amagar-se, jo estic afusellat —pensava—, i un altre manacorí el va reconèixer passejant pel carrer i el va denunciar. Detingut altra volta, el tancaren provisionalment dins el campanar de l'Església del poble i, abans que els seus paisans acudissin a ferise'n càrrec, va llançar-se des de la torre damunt les branques d'un arbre. El bot fou espectacular i l'esclat, notable. Tot i això, encara que es va fer malbé una cama, aconseguí escapar. Finalment el localitzaren per mig del camp, caminant cama coixa, i el caçaren a trets. Morí dins el terme de Santa Margalida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


COLL I SASTRE, AntoniCiutat de Mallorca - ? ,[7-1-1937 ?] 7 d'octubre de 2008
Carta de Maria Antònia Morey Coll, néta d'Antoni Coll Sastre, per www.memoriadelesilles.org
-----------

"El meu nom es Maria Antonia Morey Coll i sóc néta d'Antoni Coll
Sastre, desaparegut al començament de 1937. Jo vaig néixer a 1942 i, per tant, no el vaig arribar a conèixer. Per desgràcia. Totes les persones que el varen conèixer ja són mortes, pero crec que puc aportar cualque petita informaciÓ a la "biografia" que figura a la vostra pàgina, treta del "Diccionari Vermell" de Llorenç Capellà.

Puc afegir que l'any 1984 vaig trobar casualment un llibre de Jan
Shalekamp que es deia "Mallorca 1936. D'una illa hom no en pot
fugir". Ell preparava una nova edició ampliada i en castellà, i jo li vaig facilitar una entrevista amb una germana del meu padri, que encara vivia, i la va incloure en aquesta segona edició. Per disgust meu, he perdut aquest llibre, pero miraré de tornar-lo comprar, si puc.

Josep Pons Bestard va escriure "Memoria de Mallorca, 1936", llibre
pol.lèmic, que parla, entre d'altres coses, de la lògia maçònica
Pitàgoras. Al pròleg de David Ginard, página 14, a la llista dels
components de la mateixa hi figura: Antoni Coll Sastre, "alias Epicuro", Mestre de cerimònies. En pàgines successives (16-17) explica la represió soferta pels maçons i diu: "Fou el cas de Antoni Coll Sastre, h. Epicuro, propietari d'una fàbrica de licors, que fou detingut els primers dies de l'aixecament. Segons els informes policials que consten al seu expedient a Salamanca havia estat afiliat al partit socialista, a la Lliga Laica i a l'Ateneu Sindicalista, i havia exercit com administrador del periòdic "Cultura Obrera". Ffou detingut el 9 d'agost del 36, i posat en llibertat el 7 de gener del 37, "suponiendo sus
conocidos y familiares que desapareció"...
A la página 49, Pons el torna a anomenar:"...tantos amigos entrañables como Antonio Coll,...y muchísimos más de los que ni siquiera, en la mayoría de los casos, nos cabe la satisfacción de saber cuando, como o dónde fueron enterrados."

A l'obra de Francisco Sanllorente "La persecución económica de los
derrotados", al capítol: Relación de personas procesadas por el TRP,
pag.107, hi podem llegir:
"COLL SASTRE, Antonio. Palma. Industrial. TRP/ 500pts. Asesinado.
Directivo Liga Laica. Masón."
El Sr. Sanllorente es un gran especialista en la història d'aquella època i de la maçoneria, i quan li vaig contar qui era el meu avi i vaig dir que l'havian mort el 37 me va dir: "No, a tu abuelo no lo mataron, lo asesinaron".

Per part meva, sé que el meu avi era una persona que, venint d'una
família humil, va esser capaç de posar en marxa un negoci pròsper, que llegia molt, que cuidava la seva salut i la dels seus, que feia gimnàstica, ajudava a qui podia. Les persones que el varen conèixer no en parlaven més que bé. Era tan idealista que quan va estar enpresonat creia que no li passaria res perquè ell no havia fet res. Sempre deia la veritat, i quan li varen demanar, en el judici, si era partidari del moviment, va dir que no. El varen declarar "sin causa" i el varen " alliberar".

Tenc l'escriptura notarial on, el 8 de novembre de 1943, se declara
la mort del meu avi, per absència, a efectes legals.

Sé que poc abans de la seva detenció s'havia publicat a un diari de
Palma una fotografia d'un acte que havia tingut lloc a la lògia i a on hi eren, a més del meu avi, molts altres maçons que també varen esser detinguts. Aquesta foto surt a la pagina 25 del llibre "La maçoneria a les Balears" del mateix Francisco Sanllorente. És una imatge de prensa bastant borrosa. Antoni Coll Sastre és el primer per la dreta, a la segona fila.

Esper haver posat el meu granet a la gran tasca que feis. Disculpau
les deficiències del meu català escrit. Salut."

Maria Antònia Morey Coll. 7-10-2008

[Els administradors volem fer constar la nostra gratitud per aquesta informació aportada per Maria Antònia Morey Coll]

---------------------------------------------------------------------

"És, el seu, un nom rescatat amb pinces. Era de la CNT i curiosament regentava una fàbrica de licors a la barriada de son Alegre. L'edat? La data de mort? El temps ha esborrat tot record."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

COLL, LlorençSelva-Porreres"Treballava de foraviler i era casat. Possiblement l'assassinaren a La Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COLL I MUT, Julià"Únicament puc aportar una veritat indiscutible: el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COLOM I ESTARELLAS, JordiSelva-Porreres?"Estat civil: casat. Ofici: foraviler. Un vespre el detingueren i mai no se n'ha tornat a saber res. Sembla que l'assassinaren a La Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COLOMAR, Bartomeu "en Crespí"Son Servera-Manacor?"Li deien En Crespí. Uns trenta-cinc anys. Casat. El seu ofici? Conreador. El seu partit? El patiment per l'anyada. L'assassinaren possiblement a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COMAS I FERRÀ, Bartomeu "de ca n'Elionor"Esporles-Ciutat de Mallorca"Li deien de Ca N'Elionor i era germà de Josep Comas, també mort. Treballava de carboner. Pertanyia al Partit Socialista. Era casat i tenia trenta-sis anys. El catorze de juny del trenta-vuit, fou sotmès a Consell de Guerra juntament amb una llarga tiringa de paisans, que no havien comès altra falta que servar fidelitat a la República. Condemnat a mort, el vint-i-sis d'agost del trenta-nou era executat al cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COMAS I FERRÀ, Josep "en Largo Caballero"Esporles-Ciutat de Mallorca"La seva família era de Can N'Elionor, però a ell li deien En Largo Caballero. No cal dir que pertanyia al Partit Socialista, línia caballerista, i ell mateix confessava que se sentia més comunista que socialista. Havia viatjat a Rússia i retornà a Mallorca enlluernat de tot el que havia vist. L'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del tretze al catorze d'octubre del trenta-sis. Conten que, abans de matar-lo, havia estat terriblement torturat. Li deien: "Digues viva Espana". I ell deia: "Viva Rusia". Digues. Digues. Digues. I deia. Deia. Deia. Morí als vint-i-cinc anys. Era casat i treballava de jornaler."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

COMPANY I CRESPÍ, Guillem "en Ferreret"Pollença-Lleida"Li deien en Ferreret i va escriure una trista pàgina d'història. Jutjat el vint-i-cinc d'agost del trenta-set per haver participat en el moviment de resistència a l'alçament militar que es produí a la seva vila dia vint de juliol del trenta-sis, fou condemnat a mort. No obstant això, li commutaren la pena i començà el seu pelegrinatge per diversos penals. Era un home ben sortat En Ferreret. Altres companys seus havien estat executats i al seu propi germà, En Miquel, l'havia engolit el remolí de sang. Era una sort poder sobreviure? Tal volta sí, tal volta no. En tot cas no calia pensar-hi massa, perquè no era una decisió voluntària la seva. Ell, senzillament, era un presoner que deixava passar els dies recordant la por, recordant la por, recordant la por. Caigué Catalunya i el traslladaren al Penal de Lleida. Caigué Madrid i acabà la guerra. Els Consells de Guerra es succeïen i els ajusticiaments també. Sí, podia considerar-se un home sortat En Ferreret. Arribaria per a ell, com arribava per a tots, el dia de la llibertat. Ho deia Franco. Tots els espanyols regenerats, tindrien un lloc a la nova pàtria. I el dia potser tantes vegades somniat, arribà per a En Ferreret. Pollença, llunyana, recuperava els entorns a la seva memòria. Ja caminava cap a la llibertat. Ja travessava les portes del Penal de Lleida. Pollença ja era un esclafit al cor. Enfront del Penal en Ferreret caigué mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COMPANY I CRESPÍ, MiquelPollença-Ciutat de Mallorca"Germà de Guillem Company, mort a les portes de la presó de Lleida. Era mestre d'obres i estava afiliat a Esquerra Republicana. L'assassinaren a Ca l'Ardiaca la nit del setze al desset d'agost del trenta-sis. Era casat i tenia quaranta anys."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COMPANY I OLIVER, AntoniLlucmajor-Porreres?"Pertanyia al Partit Socialista i era l'encarregat general de la cooperativa "La Hormiga". Sembla que l'afusellaren a La Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COMPANY I SALOM, Miquel?-Ciutat de Mallorca"L'assassinaren a la possessió de Ca l'Ardiaca, la nit del trenta-u d'agost del trentaisis. Tenia quaranta-quatre anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CONCA I TORREGROSA, ArmandCiutat de Mallorca"Era un home madur, d'una cinquantena d'anys, propietari d'una agència de transports. Sembla que era maçó. No he pogut esbrinar les circumstàncies de la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CORTÈS I CORTÈS, Nicolau "en Pauet"Manacor"Li deien En Pauet. Tenia quaranta anys i era casat. Treballava de talabarder i estava afiliat a Unió Republicana. Quan es produí el desembarcament de les tropes de Bayo a Porto Cristo, decidí traslladanse amb tota la família a Artà, car d'aquesta manera defugien el perill que suposaven els bombardeigs. La seva mort és poc clara. Es promulgà una ordre per la qual tots els vianants tenien l'obligació de presentar-se a l'Ajuntament corresponent per fer saber les raons que determinaven la seva presència en el poble. Nicolau Cortès va presentar-se i per a ell, tot foren facilitats: era casat amb una artanenca i no tenia perquè considerar-se vianant. Així ho contà a la família i era a Son Figuera, tranquil, quan va presentar-se un grup d'homes a detenir-lo. No va preocupar-se'n gaire. L'esposa, esporuguida, li deia que s'amagàs dins una galeria que feia el pou de la sínia, però s'hi va negar. Per què? El matí havia estat a l'Ajuntament i l'havien tractat amb molta correcció. A més, ell no havia ofès ningú. Potser. És possible, però el pujaren a coces dins el camió que l'havia anat a cercar. L'assassinaren a Son Coletes el vint-i-sis d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COSTA I TORRES, Francesc"Desconec qualsevol referència d'aquest home. Únicament sé que el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COVAS, JoanPollença"Pertanyia a Esquerra Republicana i treballava de sabater. Mai no s'ha sabut l'indret de la seva mort. El donaren per desaparegut."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
COVAS, Miquel "en Quelet"Porreres-Llucmajor?"Li deien En Quelet. Trenta-tres anys. Fadrí. Pertanyia a Esquerra Republicana i era un home benestant, car exercia de contractista d'obres de carretera. La seva mort és una mica confusa, però sembla que el tiraren dins el pou de Son Huguet, situat a Sa Marina de Llucmajor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CRESPÍ I MARÍ, JoanCiutat de Mallorca"Cinquanta anys. Casat. Era jornaler i ignor quines circumstàncies el portaren a la mort en el camí del cementiri de la Ciutat de Mallorca, a Les Quatre Campanes concretament, el vint-i-sis o el vint-i-set d'abril del quaranta-dos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CRESPÍ I RIERA, RamonMancor de la Vall-Alaró"Tenia uns desset anys i treballava a Inca. Pertanyia a Esquerra Republicana, com el seu pare que havia estat el batle. El vint d'octubre del trenta-sis detingueren pare i fill. Els tragueren de Mancor en cotxes diferents que caminaven prudentment distanciats. Quan arribaren a Tofla, dins el terme d'Alaró, davant la possessió de Can Sec, clavaren un tret a Ramon. El pare va adonar-se de la feta —ara em mataran a mi— i sembla que intentà escapar-se. El caçaren com un conill. El cadàver va ser descobert amb les mans aferrades a una reixa, prova que l'home ferit lluitava per mantenir-se en peu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CRESPÍ I VALLS, SebastiàCiutat de Mallorca"Era casat i tenia trenta-vuit anys. La nit del deu a l'onze d'octubre del trenta-sis, l'assassinaren a la carretera de Son Anglada. Rera la sang vessada, començava a enfosquir-se la vida d'un empleat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CRESPÍ I VILLALONGA, PauMancor de la Vall-Alaró"Era l'ex-batle del poble. Tenia uns cinquanta anys i treballava de sabater. Pertanyia a Esquerra Republicana i havia fundat, a Mancor, una societat anomenada "La Esperanza del Obrero", que canalitzà les tensions laborals de la vila. El dia vint d'octubre del trenta-sis el detingueren juntament amb el seu fill Ramon. A Tofla li aplicaren la llei de fugues. Moments abans havien crivellat Ramon."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CRESPOCartagena -Port de Pollença"No en resta cap record que no sigui la insígnia del seu braç. Una insígnia humil, de caporal d'aviació. Morí en el punt zero de l'alçament militar. Una descàrrega d'ametralladora li segà la vida en el Port de Pollença, el denou o el vint de juliol."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
CROSA I MAURI, Óscar"Ignor tot allò que em pugui permetre reconstruir la seva vida, per tal de comprendre la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DANÚS I BARCELÓ, Antoni"Mataren aquest home. Desconec qui era."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DETINGUT, ElPorreres-Manacor"Independent. Jornaler. No he tingut possibilitat humana d'aclarir el nom ni el cognom. Era un jove de Can Polit, potser? Sembla que estava emparentat amb En Pau Gran per part de mare... Certament el poble decidí oblidar aquest home i la tràgica picaresca embolcallà la seva mort. Quan es va produir la rebel·lió militar, complia condemna per delicte comú a la presó de Manacor i, desconeixedor de les passions polítiques, va estalviar-se l'esforç de prendre partit. No trigarien gaire però, a fer-n'hi prendre. El dia de la Mare de Déu d'agost, abundaren a la presó les cares conegudes. Havien duit una camionada de porrerencs acusats d'esquerranisme. Al cap d'unes hores els convidaren a sortir. El nostre home —perfil incert, nom desconegut— va comprendre que li brindaven una oportunitat d'or. No deien que posaven els porrerencs en llibertat? Doncs ell era porre-renc. Dit i fet. S'afegí a la teringa i no s'adonà del seu error fins que va trobar-se a Son Cole-tes, oferint el pit als fusells. Atropelladament va intentar explicar -se. Ell no era un polític... que no ho sabien, per ventura, els homes de Porreres que l'encanonaven que no era un polític? Tanmateix de res no li serviren les protestes. Ell era una màquina fotogràfica. Havia retingut unes imatges de mort irrepeti-bles i era necessari destruir el clixé. Havia de morir i morí. L'afusellaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll


DEZA I BELLO, JoaquínSantiago de Cospostela, A Coruña - Fortí d'Illete"Dia vint de novembre del trenta-vuit compareixia davant un Consell de Guerra, acusat de controvertir el Ban signat pel General Goded el denou de juliol. Passava que el vaixell comandat per l'oficial Pere Riutort Julià, en el qual ell viatjava, havia estat capturat a mig camí entre Menorca i Barcelona. Tots els militars de graduació, més el paisà Martí Vicens, foren condemnats a mort. Al brigada d'Infanteria Joaquín Deza, l'executaren en el Fort d'Illetes el vint-i-u del mateix mes de novembre."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Assassinats al Fort de Ses Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, era un home de 41 anys d'edat. Brigada d’infanteria, veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 107.
DÍAZ I CARO, Valentín"El mataren. Desconec però, qui era Valentín Díaz."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DIONISIOAndratx"Mai no serà recuperable el seu record. Era foraster, Dionisio. Qui era Dionisio? Qui era? Un que vivia pel carrer del Vidre i deia que era del "Frente Único" ...Dionisio? Era cordador d'olles, Dionisio..."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DOMINGO I DÍAZ, Francesc"Mataren aquest home. Desconec els motius."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DOMÍNGUEZ I VERGER, EnricCapdepera-Ciutat de Mallorca"No pertanyia a cap partit polític. Era l'amo de la possessió de Son Talent i presidia la Societat de Llauradors. Quan un grup de falangistes l'anà a detenir, el seu fill Melcion sortí a defensar-lo i sols els pogueren reduir després d'una forta lluita. Tancats ambdós a Can Mir, comparegueren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis el vint-i-quatre d'abril del trentaiset, acusats d'insults i ofensa a la força armada. El fill fou condemnat a trenta anys i el pare a pena de mort, tot i que el Fiscal li demanà sis anys de presó. L'executaren a les nou i deu minuts del matí del dia cinc de maig a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Tenia cinquanta-quatre anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DONADIOS I VALENCIÀ, Casimir"Ignor quan deixà de glatir la vida en els seus polsos. Ho ignor tot, respecte a aquest home."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DURAN, BartomeuCiutat de Mallorca"Pertanyia a Esquerra Republicana. "Mallorca Nova" publicà la notícia del seu assassinat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DURAN I NADAL, MatgíManacor"No pertanyia a cap partit polític i no treballava, perquè era quasi un infant. L'assassinaren a Son Çoletes l'endemà de complir els devuit anys. És a dir, el desset d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DURAN I ROSSELLÓ, MiquelManacor"Tenia trenta-dos anys i era fadrí. El seu germà Bartomeu intentà salvar-li la vida, pagant amb la seva el preu del silenci. De tota manera fou un sacrifici balder, car Miquel fou detingut i torturat. Havia estat frare jesuïta i les desercions religioses no es perdonaven. A més, després de l'exclaustrament, en lloc de mantenir una actitud civil passiva, la seva evolució intel·lectual el dugué a dirigir el setmanari republicà "Nosotros". No cal dir que la ràbia que despertà entre els sectors més reaccionaris de la societat manacorina va ser intensa. Així conten que una metgessa el sanà i, amb el bisturí, li omplí de petites creuetes tot el cos. Això succeïa el quatre de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
DURAN I SITGES, Mateu Manacor-Fortí d'Illetes (Calvià)"Li deien En Senalla. Trenta-un anys. Viudo. Era foraviler i el detingueren, acusat de participar en el complot de Cala Morlanda. Era un home decidit i valent. El setze d'abril del trenta-vuit va comparèixer, juntament amb els altres inculpats, davant un Tribunal Militar constituït a l'Escola d'Arts i Oficis. El condemnaren a mort i l'executaren en el Fort d'Illetes, a les set hores del denou de novembre del trenta-vuit. Diuen que un cop de puny clogué els seus llavis, quan intentà cridar un "visca la República", moments abans de ser executat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades personals, Veí Manacor.

Causa de la mort.
Hemorràgia interna.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 225.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.



ENRIC I SALORD, Joan"Per damunt el desconeixement de la seva història, sura la certesa de la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ENSENYAT, AntoniAndratx"No estava prevista la seva mort. Sols el volien castigar. El cas és que l'obligaren a beure una sobredosi d'oli de ricí i al cap d'uns dies el cos se li omplí de grans. Poc temps després, moria. S'apropava als setanta anys."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ENSENYAT I BOSCH, GuillemAndratx-Ciutat de Mallorca"Tenia trenta-sis anys i era casat. Treballava de forner. L'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del tres al quatre de setembre del trenta-sis, juntament amb un paisà seu, Joan Vidal, i un ciutadà anomenat Bartomeu Fiol. Ignor a quin partit pertanyia, però degué tenir qualque relevància política: havia estat regidor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ENSENYAT I JOAN, SebastiàAndratx-Ciutat de Mallorca"Tenia quaranta-vuit anys i era casat. Pertanyia al Partit Socialista. La nit del vint-i-nou de desembre del trenta-sis, la mort sacsejà Andratx. Sis andritxols foren traslladats i afusellats a la possessió de Sa Teulera, en el Camí de Gènova. Un d'ells era Sebastià Ensenyat, jornaler d'ofici, antic pescador a Bata Menor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESCALAS I GRAU, MateuPetra-Manacor"Quaranta-set anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana i treballava de picapedrer a Manacor. És el seu, un record difícil de concretar. És més fàcilment recuperable el de la seva esposa. Una dona vestida de negre, que feia jornals com a emblanquinadora per guanyar-se el pa. A Mateu Escales l'assassinaren a Son Coletes el devuit de juliol del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

"'Que les injustícies del passat no es tornin a repetir mai més'. Sobre este deseo reflejado en una placa descubierta ayer en el cementerio municipal, se detallan los nombres de los seis petrers víctimas del golpe de Estado de 1936: Andreu Homar (fusilado en Son Coletes, Manacor), Antoni Riutort (sepulturero municipal, también asesinado en Son Coletes), Mateu Escales (Son Coletes), Josep Galmés (Porreres), Salvador Real (Son Coletes) y Toni Planells (muerto en Barcelona).

Un considerable número de vecinos de Petra y de otros puntos de la isla acudieron a la cita de ayer, sobre las 16,30 horas. El sonido de las xeremies interpretando Blowing in the wind, al inicio del acto, y el Himno de Riego, al final, contribuyó a dignificar el acto, en el que también se recordó a los maquinistas del tren, naturales de Artà, Francesc Oliver y Bernat Torres, fusilados entre el torrente de na Borges y Son Doblons. Destacó el parlamento de la hija del sepulturero fusilado, rememorando el anormal grito que él dirigió a su esposa antes de ser asesinado: "¡Adiós María!".

El alcalde, Joan Font (PSM), señaló que "ya es hora que los falsos demócratas se resignen para siempre en beneficio de la democracia y la libertad". Se repartieron claveles y luego se presentó la Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica en la casa consistorial."

Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2006

ESCANELLAS I MOLL, JoanArtà"Exercia de gestor de l'Ajuntament i de president d'Esquerra Republicana. Dia denou d'agost del trenta-sis, l'assassinaren a Les Lanxes. Era l'amo de Son Not."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESPINOSA, JosepSon Servera"Era el petit dels germans Lago. Tenia uns denou anys. Fadrí. Vivia amb els seus pares a foravila i no pertanyia a cap partit polític. Moriren ell i el seu germà Martí, per suposicions. Uns deien que havien calat foc a un pinar, per tal d'afavorir l'avanç de les tropes de Bayo. Altres asseguren que anaren a veure les vaques de nit i que la llum del fanal que portaven, va ser pres pels rebels com un senyal als rojos. Sigui per una raó o l'altra, els assassinaren brutalment. Els trobaren davall una figuera de Son Camparet, amb un matxet que els atravessava el pit i s'endinsava a la terra."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESPINOSA, MartíSon Servera"Era el major dels germans Lago. Tenia uns vint-i-cinc anys. Fadrí. Vivia amb els seus pares, en una casa del Clot Fiol i conreava la terra. Diuen que, juntament amb el seu germà Josep, pretengué prendre foc a un pinar, per tal de facilitar l'avanç de Bayo. Asseguren que feia senyals, sempre acompanyat del seu germà, a les tropes de Bayo amb un fanal, amb l'excusa que tenia necessitat d'anar a veure les vaques. El cert és que els dos germans foren assassinats sota una figuera de Son Camparet, a una quarterada de ca seva. Romanien amb un matxet clavat en el pit. El seu pare i un conco, quan els veren, decidiren passar-se a l'altra línia de foc, al costat de les tropes de Bayo. La mare, la seva mare, va morir anys després, mastegant ràbia, refusant l'assistència del confessor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESPINOSA I HERNÀNDEZ, FrancescAlmeria"Era nascut a un poble d'Almeria, però s'havia casat i vivia a Mallorca. Va ser una víctima aïllada de les matances de les carreteres i ignor quina era la venjança que intentaren satisfer els seus botxins. El cas és que morí el set de març del trenta-set en el Camí dels Reis, quan l'Exèrcit ja mantenia un control quasi absolut sobre les execucions."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTADES I ADROVER, RafelFelanitx-Ciutat de Mallorca""El dia tres de gener / damunt les onze del dia / varen trobar s'esparter / dedins es llit de sa filla". La glosa vergonyant ja la cantaven els nins pels carrers, abans que l'assassi-nassin i la seguiren cantant, després que hagués pagat amb la seva vida la brutalitat d'un feixisme vilatà. A Rafel Estades el trobaren efectivament dormint en el llit de la seva filla, vençut momentàniament pel desassossec de tantes i tantes nits en vetlla que havia passat, car era un dels homes més cercats dels entorns. El fet de trobar-lo suposà una festa. A empentes dels feixistes i acompanyat per la burla de nins i adults, fou conduït a l'Ajuntament del qual havia estat regidor i, d'allí, el traslladaren a la Casa del Poble de la Ciutat de Mallorca, convertida en caserna de Falange. Mai no se sabrà el que passà portes endins. El cert és que el quinze de gener del trenta-set, fou afusellat a l'hemicicle del cementiri nou de la mateixa ciutat. Dues persones que acudiren a identificar-lo, el matí següent, el distingiren entre la llarga teringa de cadàvers que s'havien produït aquell vespre (només en el cementiri havien mort sis persones) i no pogueren evitar un calfred: el cadàver de Rafel Estades portava sis claus clavats al cap. La història de la venjança és antiga. Amb ocasió de retre un homenatge a la Verge de Sant Salvador, algú omplí la carretera de tatxes i la majoria de cotxes que transportaven les autoritats civils i eclesiàstiques a l'acte, foradaren les rodes. Ignor qui propalà l'acusació, però prest tothom culpà Rafel Estades de la malifeta. Ell no en féu gaire cas. No podia imaginar que, passats uns anys, seria víctima d'una mort salvatge a causa d'aquell fet. Era militant d'Esquerra Republicana i regentava un comerç d'espart."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

ESTADES I CANYELLES, SebastiàCalvià"Era picapedrer i pertanyia al Partit Socialista. Li deien En Sebastià des Cos i era regidor de l'Ajuntament. Un vespre se l'emportaren cap a la mort de la carretera."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTARELLAS I ESTARELLAS, Rafel?-Ciutat de Mallorca"Tenia vint-i-nou anys i era fadrí. La nit del vint al vint-i-u d'agost del trenta-sis, l'afusellaren davant la paret del cementiri de Ciutat. Desconec la història que deixava viscuda."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTELRICH I GALMÉS, BernatSant Llorenç-Manacor"Pertanyia a Esquerra Republicana i era regidor de l'Ajuntament. Li deien En Carbó i l'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTELRICH I GOMILA, Guillem "en Ballester"Manacor"Li deien En Ballester. Cinquanta anys. Viudo. Treballava de sabater i pertanyia a Esquerra Republicana. Era coix. Molt coix. El detingueren el mes d'agost del trenta-sis i l'assassinaren dia vuit del mes següent. A entrada de fosca, diuen que el policia Barrado comentava jocós, a un manacorí de la seva confiança: "Avui han mort dos coixos i encara duc dins el cotxe el gaiato d'un d'ells"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ESTELRICH I GUISCAFRÉ, BernatManacor"Li deien En Ravell. Trenta anys. Casat. Treballava de cadirer i no pertanyia a cap partit polític. Per això no tenia por, tot i que el seu germà Pere s'havia amagat per foravila, intentant defugir inútilment la mort. La seva esposa, més temorenca, l'havia advertit: "No surtis els vespres. No vagis al cafè". Tanmateix el detingueren a casa seva a mitjan agost del trenta-sis. L'esposa — "no vagis al cafè!"— presa de desesper, volgué pujar al cotxe en el qual se l'emportaven i d'una empenta la tiraren en terra. La sort de Bernat Ravell estava decidida. Al cap de vint-i-set dies l'afusellaren a Son Coletes. La família va rebre, per mitjà d'una tercera persona, tretze duros que ell havia entregat al sacerdot que acudí a confessar-lo."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FE, Antoni "en Frescal"Inca"Li deien En Frescal i tenia prop de vint-i-cinc anys. Altres senyes: pertanyia a la CNT i treballava el camp. Dos germans el mataren a la carretera d'Alcúdia, a Son Fuster concretament. Home jove, va escapar-se de les mans dels seus assassins i s'amagà per la propera garriga. Tanmateix va patir un bon cansament debades. L'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
BARCELÓ OBRADOR, Maria"Consell de guerra contra Maria Barceló Obrador i Francesca Bonet Barceló
Quan els milicians de Bayo arribaren a Cabrera, a més de la requisa de joies i doblers –que després hagueren de tornar–, saquejaren, com provocativament solien fer, la vicaria del capellà que cada diumenge hi anava a dir la missa. Repartiren el pobre mobiliari entre les famílies que poblaven l’illa. Les dones, perquè no ho destruïssin, s’ho endugueren a casa seva. En arribar a Mallorca, i per no haver declarat aquestes pertinences, Maria Barceló Obrador i la seva filla Francesca Bonet Barceló –de Cabrera–, foren tancades durant dos mesos a la Presó Provincial de Caputxins i sotmeses a consell de guerra.316 Se les acusava de connivència i ajut a l’enemic, i d’haver-se apropiat de béns públics.
La defensa anà a càrrec de Guillem Villalonga Pons, germà de l’escriptor Llorenç Villalonga:

“El hecho de quedar las mujeres en Cabrera a pesar de marcharse ellos [per força] con los marxistas, es una prueba de su disentimiento con dichos varones.
Los disgustos sufridos y los transtornos ocurridos en su familia, no sólo de orden material sino en el orden espiritual [...] hicieron que ellas no se preocuparan de intereses secundarios [...]. Por otra parte, en su condición relativamente acomodada no pudieron nunca sospechar que se les atribuyera el robo de efectos tan pobres que han sido valorados en 114,50 pesetas [...]. Ellas creían hacer un bien guardándolos y no iban a sospechar que su actuación se convertiera en un mal...”
---

"Santanyí. Els tres fronts". Cristòfol-Miquel Sbert. Documenta Balear. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble".
BONET BARCELÓ, Francesca"Consell de guerra contra Maria Barceló Obrador i Francesca Bonet Barceló
Quan els milicians de Bayo arribaren a Cabrera, a més de la requisa de joies i doblers –que després hagueren de tornar–, saquejaren, com provocativament solien fer, la vicaria del capellà que cada diumenge hi anava a dir la missa. Repartiren el pobre mobiliari entre les famílies que poblaven l’illa. Les dones, perquè no ho destruïssin, s’ho endugueren a casa seva. En arribar a Mallorca, i per no haver declarat aquestes pertinences, Maria Barceló Obrador i la seva filla Francesca Bonet Barceló –de Cabrera–, foren tancades durant dos mesos a la Presó Provincial de Caputxins i sotmeses a consell de guerra.316 Se les acusava de connivència i ajut a l’enemic, i d’haver-se apropiat de béns públics.
La defensa anà a càrrec de Guillem Villalonga Pons, germà de l’escriptor Llorenç Villalonga:

“El hecho de quedar las mujeres en Cabrera a pesar de marcharse ellos [per força] con los marxistas, es una prueba de su disentimiento con dichos varones.
Los disgustos sufridos y los transtornos ocurridos en su familia, no sólo de orden material sino en el orden espiritual [...] hicieron que ellas no se preocuparan de intereses secundarios [...]. Por otra parte, en su condición relativamente acomodada no pudieron nunca sospechar que se les atribuyera el robo de efectos tan pobres que han sido valorados en 114,50 pesetas [...]. Ellas creían hacer un bien guardándolos y no iban a sospechar que su actuación se convertiera en un mal...”
---

"Santanyí. Els tres fronts". Cristòfol-Miquel Sbert. Documenta Balear. Col.lecció "La Guerra Civil, poble a poble".
FEBRER I MAS, Guillem "en Pipado"Manacor"Li deien En Pipado i tenia vint anys. Fadrí. Sense professió coneguda, tot i que se li coneix un ofici ben poc remunerat: repartia la premsa del Partit Comunista. El seu pare havia participat en la resistència que s'organitzà a l'Ajuntament del poble el denou de juliol del trenta-sis i, per aquest fet, va ser empresonat a Can Mir. Un germà seu, en canvi, va ser cridat a files i formava part d'una camionada plena de soldats que feia estació a la plaça del tren, camí de Porto Cristo. La gent els aplaudia i els encoratjava. En Guillem, jove, jove, molt jove, però tal volta empès per la ràbia que li produïa el fet de veure que un germà era forçat a lluitar a favor d'aquells que tenien el pare tancat, va sumar la seva veu a la cridadissa, encara que emprà uns slogans ben diferents dels usuals. Va cridar: "Visca la llibertat! Visca el comunisme!" Li va ploure un esplet de guitzes i la intervenció del seu germà soldat, evità una tragèdia. O l'ajornà, simplement. La família va amagar En Guillem, perquè sabia que no trigarien gaire a cercar-lo. El cercaren. No el trobaren. Un falangista enlairat, del mateix carrer on vivia En Guillem, va raonar la situació als seus familiars de la manera següent: "Si el teniu amagat per foravila, prest o tard el trobaran i no podrem salvar-lo. En canvi si l'entregau, si me l'entregau a mi, procurarem que l'enviïn a la ciutat amb el seu pare i ningú no li farà mal". Fet. I com ho havien de fer? "El dia ics, que jo estic de guàrdia a la presó, el duis". El dia ics l'entregaren. Al llarg de tres dies la mare li va portar el dinar i el sopar. Aquest tercer dia, li retornaren una truita enmig de dos trossos de pa. "En Guillem no en vol", li digueren. Quan fou a ca seva obrí el paquet i trobà un bocí de paper escrit. Era la lletra del seu fill. Li deia que cap dels tres dies havia pogut provar mossegada, perquè el feien dinar i sopar d'oli de ricí i no feia altra cosa més que vomitar. Una darrera ratlla deixà la mare esverada: "Sé que anit em mataran. No importa que em dugueu més menjar". L'afusellaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FEBRER I VADELL, Miquel?-Ciutat de Mallorca"Dia quatre de març del trenta-vuit, era jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat d'adherir-se a la rebel·lió. No li quedava un mes de vida. Dia tres d'abril, a les deu del vespre, era afusellat a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Deixava esposa i trenta-quatre anys viscuts."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FENOII BLANES, AntonioTerres d'Almeria-Ciutat de Mallorca"Era guàrdia civil a Pollença i l'acusaren d'adherir-se a la rebel·lió, en un judici celebrat el vint-i-quatre de juny del trenta-set, a l'Escola d'Arts i Oficis. Condemnat a mort, l'afusellaren a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca el denou de juliol. Tenia vint-i-vuit anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERNÀNDEZ, ÀngelCiutat de Mallorca-?"Era sastre de professió, aquest home, i pertanyia a UR. Sé que va ser presoner a Can Mir, mentre desgranava els dies que li mancaven de vida. Era maçó Àngel Fernàndez i, els maçons, per al nou règim polític, eren fets amb pasta del diable. Ignor l'indret on l'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERNÀNDEZ I FERRÀ, Pau "en Corteró"Esporles-Ciutat de Mallorca"Li deien En Corteró. Trenta-un anys. Fadrí. Treballava de picapedrer i pertanyia al Partit Socialista. El catorze de juny del trenta-vuit va ser sotmès a judici a l'Institut Ramon Llull, acusat, juntament amb trenta-sis paisans, d'haver-se adherit a la rebel·lió. Condemnat a mort, l'executaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, a les set hores del dia vint-iisis d'agost del trenta-nou."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERNÀNDEZ I ORFILA, ArmandMaó-Ciutat de Mallorca"Fadrí. Denou anys. Estudiant. Una vegada acabada la guerra a tot arreu de l'Estat, el vint-i-u de juliol del trenta-nou, va ser jutjat a l'Escola d'Àrts i Oficis pel fet d'haver-se adherit a la rebel·lió. Repetesc: la guerra havia acabat, tenia denou anys, era estudiant... Així i tot va ser condemnat a mort i executat a les sis i mitja del matí de dia vint-i-sis d'octubre, a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERNÀNDEZ I PEREA, Adolfo"Res no queda del seu passat. El nom, esgrogueït pels anys de silenci."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERNÀNDEZ I VERA, José"Quina mort degué ser la seva? Quina por degué copejar-li els ulls?"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRAGUT, AntoniSencelles-Campos"Estava afiliat a la UGT i com que treballava de forner, l'elegiren President del Sindicat de Forners de la Ciutat de Mallorca. El propietari d'un forn ordenà la seva mort i quatre homes l'assassinaren dins el terme de Campos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRAGUT, Llorenç "en Cartutxo"Sencelles-Porreres?"No pertanyia a cap partit, però era una veu del poble. El seu nom, Llorenç Cartutxo, adquirí justa fama de bon glosador a tot Mallorca. El seu ofici era el de foraviler i, a entrada de fosca, feia les crides. Possiblement l'assassinaren a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRAGUT, RafaelCiutat de Mallorca"Vivia a Son Ferriol i pertanyia a Esquerra Republicana. Ignor tota altra notícia que faci referència a ell."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRER I CARDONA, Bartomeu?-Ciutat de Mallorca"Dia catorze de setembre del trenta-set era jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis per adhesió a la rebel·lió. Tenia trenta-sis anys i era fadrí. L'afusellaren a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca el vint-i-set de gener del trenta-vuit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRER I FERRER, Jaume"El mataren. Indret: desconegut. Data: desconeguda."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRER I MARÍ, Joan"El mataren. No dispòs d'altre detall per il·lustrar la seva història."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRER I MARÍ, Josep"No he pogut conèixer la història d'aquest home. Sols he sabut que el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRIOL, GabrielFelanitx-Porreres"Tenia uns trenta-vuit anys. Casat. Era mestre d'obres i pertanyia a Esquerra Republicana. L'assassinaren en el cementiri de Porreres els primers mesos de la rebel·lió militar."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FERRIOL I GRIMALT, RafelMaria de la Salut-Ciutat de Mallorca?"Era d'Esquerra Republicana i conduïa un camió. Se suposa que el mataren per la barriada ciutadana de l'Amanecer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FIOL I DURAN, Francesc"No he pogut trobar cap referència que em permeti reconstruir el perfil humà i polític, d'aquest home."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FIOL I MARTÍ, MiquelAlaró-Ciutat de Mallorca"Trenta-un anys. Casat. Pertanyia al Partit Comunista i era sabater. El detingueren a ca seva i l'afusellaren la nit del dotze d'agost del trenta-sis a l'Amanecer, juntament amb Antoni Garau i Cristòfol Guardiola."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FIOL I MASSOT, BartomeuCiutat de Mallorca"Tenia vint-i-cinc anys i era picapedrer. L'afusellaren, juntament amb Guillem Ensenyat i Joan Vidal Marimon, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del tres al quatre de setembre del trenta-sis.
"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FIOL I POU, NicolauManacor-S'Alqueria Blanca (Porreres)"El trobaren mort el tretze de setembre del tren-ta-sis a la possessió S'Alqueria Blanca, situada a la carretera que uneix Porreres amb Felanitx. Portava dos dies mort, car sembla cert que l'assassinaren a les cinc de l'horabaixa del dia onze, disparant-li dos trets al cap. Quin era el seu ofici? Quin era el deute que havia pagat? Espantall caigut, vestia calçons oscurs, jaqueta color cendra, camisa blanca, espardenyes i boina. En una de les butxaques portava un mocador, dos trossos de llapis i dues monedes de coure. Dies després de la seva mort, una dona jove anava demanant de casa en casa, si algú a Porreres sabia noves del seu marit. Nicolau Fiol, de vint-i-nou anys, era casat i tenia tres fills."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FIOL I SEGUÍ, RafelInca-S'Indioteria"Cinquanta-dos anys. Casat. Ignor la seva professió: sols sé d'ell que pertanyia a la PDF. El mataren a la carretera de S'Indioteria, la nit del trenta-u d'agost del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FITO I GÓMEZ, FaustValència-Andratx"Casat. Era carrabiner a S'Arracó. Dia vint-i-tres de juliol del trenta-sis, ell i un altre carrabiner anomenat Cabrera, es trobaven de servei per la costa i, quan retornaren a S'Arracó, s'assabentaren per la gent que trobaven a l'entrada del poble, que havien arribat tropes per fer-se càrrec del poder. Preocupats, decidiren refugiar-se a la muntanya, fins que la situació s'aclarís. Evidentment, tant l'un com l'altre, esperaven que la República recuperaria els territoris perduts, en molt poc temps. Així, aferrats a aquesta esperança, veren transcórrer els dies, veren transcórrer els mesos. Vivien dins coves, canviaven cada temporada de refugi per tal de no despertar sospites, dormien un després de l'altre, perquè sempre n'hi hagués un, escopeta vigilant. A poc a poc s'esmicolà l'esperança i restà en el seu ànim, únicament la por. Una por massissa, feixuga, que no podien foragitar malgrat passassin les hores raonant la seva innocència. "No hem fet mal a ningú, de què ens poden acusar?" Passaren els dies. Passaren els mesos. Esmaperduts, desmoralitzats, Cabrera decidí entregar-se. Faust Fito preferí continuar en solitari la inútil aventura de fugir. Ho decidiren a primeres hores del matí i els dos amics encara estigueren plegats fins al migdia, amagats dins una caseta de muntanya, freturosos de gaudir d'una hora, dues, tres més de llibertat. Ja no parlaven, però. Parlar, parlar, parlar... Parlar de què? Al migdia Faust Fito digué a Cabrera. "«/.Vols dir que has decidit entregar-te?" i Cabrera li digué que sí. "Doncs jo no". Encaixaren les mans i, des del llindar de la porta, Cabrera va veure com Fito s'allunyava muntanya endins. Al cap d'una estona el tro d'un tret —què ha fet Fito?— li recordà que havia de posar-se en camí cap a Andratx per entregar-se. Baixava la muntanya amb la ferma certesa que Faust Fito s'havia suïcidat. Sembla que no errava gaire. Passats uns dies, un escamot de reconeixement trobà el fusell de Fito prop de la vorera d'un avenç inaccessible."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

FLAQUER, CatalinaCapdepera-Porreres"Tenia uns seixanta anys i es guanyava la vida fent senalles, en Es Molinar. Feia temps que havia abandonat el seu poble; pertanyia al Partit Comunista i estava separada del seu espòs. Ambdós factors marcaven una família a la Mallorca de la pre-guerra. Tenia tres filles i un fill, Na Catalina Torreta. Dues moriren juntament amb ella. És una història certament obscura, la de la seva mort. Sembla que la detingueren els primers dies de la rebel·lió militar i que la tancaren a la presó provincial. Volien que confessés el lloc on estaven amagades les seves filles Antònia i Maria i, per torturar-la, la tenien tancada dins una estança on no gaudia de claror. Quan cansats de torturar-la sense resultats pràctics, la retornaren a les estances de les altres presoneres, era una dona terriblement envellida, que portava unes ungles llarguíssimes i una roba que es rompia sense cap esforç, podrida com estava per la humitat. Traslladada a la presó de dones situada en el carrer d'En Sales de la Ciutat de Mallorca, va reunir-se amb les seves filles, finalment localitzades i detingudes. A entrada de fosca del cinc de gener del trenta-set, la zeladora va cridar quatre noms: El seu, els de les seves filles i el d'Aurora Picomell. I afegí: salgan, que las "piden". Totd'una imaginaren de què es tractava, però Na Catalina Torreta no perdé en cap moment la serenitat. Hores més tard, totes quatre eren assassinades al cementiri de Porreres. L'endemà de matí, dia dels Reis, una dona d'aquest poble mostrava a la seva veïna un mocador de dona vella. "Mira què he trobat avui a La Creu. Degueren matar qualque vella". Somreia en adonar-se de l'escarrufament de qui l'escoltava i afegia: "I qualque jove, perquè també he trobat pintetes de colorins"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FONT I LLULL, Gabriel "en Tenra"Sant Llorenç"Li deien En Tenra. Pertanyia a Esquerra Republicana. Tot i aquesta militància, els motius de la seva mort no apareixen massa clars. Sembla que era protestant i, això, suposava un handicap suficientment important com per no viure tranquil a la Mallorca del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FONT I MIR, AntoniCiutat de Mallorca"Tenia trenta-vuit anys i era casat. La nit del deu a l'onze d'octubre del trenta-sis, l'assassinaren a la carretera que condueix al cementiri de la ciutat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FONTAN I MIRÓ, Josep?-Fortí d'Illetes (Calvià)?"Vint-i-tres anys. Fadrí. El seu record és, senzillament, una taca de sang. Era executat el vint de maig del trenta-nou, a les sis del matí, possiblement a Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FORERO I LÓPEZ, Fèlix"Quan el mataren, dents de foc en el pit?"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FORNÉS I PUIGGRÒS, Guillem "Puig"Manacor"Li deien En Guillem Puig i tenia vuitanta anys, massa anys per fer la guerra. Quan els primers dies d'agost del trenta-sis s'estabilitzà el front de Porto Cristo, decidí refugiar-se amb la seva esposa i la família del seu fill Tomeu, en una caseta de foravila, per tal de defugir els bombardeigs. Doncs bé, un dels personatges més llegendaris de la criminologia mallorquina, pagès de Manacor, s'adreçà a la caseta i els acusà de voler-se passar als rojos. Discutiren. "No volem saber res de la guerra". "Vos voleu passar als rojos amb els nins, els matalassos, els pollastres i les paelles". "Deixa'm". El personatge pagès de Manacor, furiós, disparà sobre el vell Puig i el matà. Disparà contra el fill i el ferí. La llei de l'escopeta havia decidit que sí, que efectivament volien passar-se als rojos. Era el denou d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FORNIERS I VITALLER, VicençTerres de Catalunya"Talla mitjana. Rossenc. Tenia uns trenta-cinc anys i vivia a la Ciutat de Mallorca. Formà part del primer grup d'homes que tragueren de Can Mir per executar-los. Foren quatre, exactament: Joan Àvila, Ramon Fuster, Simó Fullana i Vicenç Forniers. L'inspector de policia, Ramonell, els engrillonà i va fer-se'n càrrec. Antoni Canyelles, que en aquells moments era el director de la presó i que després seria empresonat per suposades vel·leïtats socialistes, va pegar un cop damunt la taula del seu despatx, amb el puny estret i va exclamar, incapaç de contenir la malsofridura: "Aquesta mena de llibertat no m'agrada!" De ben poc va servir la seva prova de malhumor. A partir de llavors, diàriament varen treure gent. Uns dies, posem que fossin els parells, els presos posats en llibertat eren executats. En canvi els imparells eren autènticament alliberats."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FORTIZ I AYLLÓN, Juan"Mort. Al cap dels anys, el seu nom únicament és un esglaó més per afegir al llarg victimari republicà."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
?, Rafel "es Francès"Ciutat de Mallorca"Nomia Rafel i era d'Ets Hostalets. En canvi ningú no el coneixia pel seu cognom, sinó pel malnom d' "Es Francès", d'ençà que va casar-se amb una francesa. Era Es Francès, En Rafel Es Francès, i no he tingut possibilitat humana d'esbrinar la seva procedència. Localitzar la seva esposa ha estat impossible: la repatriaren i el consulat no serva les llistes d'embarcament d'aquella època. El cas és que Es Francès no realitzava cap mena d'activitat política. Ni tan sols era afiliat a cap partit. Mantenia amistat amb Antoni Ribas i Galiana i li proporcionà aixopluc a la seva casa, situada al carrer de Santanyí de la Ciutat de Mallorca. El vint-i-vuit de setembre del trenta-sis, la policia i els milicians rodejaren la casa i acordonaren sigil-losament la illeta per evitar l'escapada. Va ser una caça ben espectacular. Homes, homes, homes, rodejant la casa. Un milicià va aconseguir llençar un parell de bombes de fum dins una estança i, quan els dos assitiats sortiren, gairebé asfixiats, cantaren les escopetes des de tots els cantons. Es Francès i Ribas caigueren morts."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

FRAU I BARCELÓ, PereManacor"Trenta-set anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i era mestre d'obres. Li deien En Cap Pla i vivia a Vilafranca. Era un home molt emprenedor i fou el primer que instal·là a aquest poble, una fàbrica de ciment pòrtland. Temorenc d'allò que li pogués succeir, s'amagà per foravila tot just esclatat l'alçament militar. No tenia motius per amagar-se, però...! La seva esposa aconseguí que una de les màximes personalitats represaliadores de Manacor, li garantís que si s'entregava no li passaria res. Així ho va fer Pere Frau i el resultat no pogué ser més negatiu: hom conta que el sanaren i el tiraren dins el pou de Son Lluís de Porreres. Altres versions diuen que s'estavellà contra les pedres del pou de Sa Bastida, també de Porreres, tot i que sembla que l'afusellaren a Son Coletes el quatre de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FRAU I BISBAL, Joan "en Gallet"Manacor"Li deien En Gallet. Vint-i-vuit anys. Fadrí. Pertanyia al Partit Socialista i havia estat president de la Casa del Poble. Quan es va produir el desembarcament de les tropes comandades pel capità Bayo, va quedar en zona republicana, car vivia a Porto Cristo i aconseguí, juntament amb el batle Joan Parera, que els milicians no afusellassin dos falangistes anomenats S'Escolà i En Baons. Algú encara em repeteix les seves paraules: "Jo responc d'aquests dos individus". No li serví de gaire aquest gest d'honestedat; quan Bayo abandonà Porto Cristo, els falangistes el detingueren i no valoraren en absolut el seu passat humanitarisme. A l'inrevés. Volgueren suposar que Joan Frau era un pecador irrecuperable. L'assassinaren a Son Coletes, però abans de donar-li mort el dugueren a veure el Crist enclavat, el Crist de Manacor, perquè veiés com suava d'angúnia. Ningú no diu si també suava En Joan Gallet, de pelegrinatge per l'esglèsia, moments abans de la seva execució."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

FRAU I MORAGUES, GuillemCiutat de Mallorca-Porreres?"Era picapedrer i dia dotze d'agost del trenta-sis, fou detingut per agents de l'Autoritat. Va romandre empresonat un poc més de cinc mesos: dia vint-i-dos de gener de l'any següent, se l'emportaren cap a un destí desconegut. Possiblement morí al cementiri de Porreres"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FRAU I SANS, AntoniCiutat de Mallorca"Pertanyia al Partit Socialista i era impressor. L'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, el vint-i-sis de novembre del trenta-sis. Tenia cinquanta-dos anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA, JoanLlucmajor"Pertanyia al Partit Socialista i era trencador de pedra. Julià Oliver i Sastre, afusellat mesos després, presencià des del seu amagatall la mort de Joan Fullana. El tiraren viu dins el pou de S'Aguila. Desesperat, s'aferrà amb les dues mans al coll d'un dels assassins i el des-ferraren a cops de culata. La casualitat volgué que, anys després, aquest assassí al qual havia estret el coll, morís d'una malaltia a la gargamella. La tradició popular, partidària que la veritat sempre lluesqui, relaciona malaltia i maledicció."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA I FONT, SimóCiutat de Mallorca"Tenia uns cinquanta anys. Pertanyia al Partit Socialista i era redactor del diari "El Dia". Tots els comentaris que he pogut recollir referents a la seva actuació pública, reflecteixen la imatge d'un home molt moderat, discret. Tot i això, el tancaren a Can Mir i va formar part de la primera remesa d'assassinats que es va produir. En cridaren quatre. Quatre homes que havien de matar a la matinada. Eren: Simó Fullana, discret i amable; Joan Àvila, Ramon Fuster i Vicenç Forniers."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA I GARAU, BartomeuLlucmajor-Porreres"Pertanyia al Partit Socialista i era sabater. L'assassinaren a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA I JUAN, Guillem "en Mola"Manacor"Li deien En Mola. Treballava de fuster i era casat. Tenia quaranta-sis anys. Desaparegué de ca seva el mes d'agost del trenta-sis i fou assassinat el dotze de novembre següent, possiblement a Son Coletes de Manacor o a La Creu de Porreres. Pertanyia a Esquerra Republicana."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA I MONSERRAT, Julià"No he pogut esbrinar les raons per les quals el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA I PONT, Antoni "en Polit"Manacor"Li deien En Polit. Treballava de sabater. Tenia cinquanta-un anys i era casat. L'assassinaren a Son Coletes el vint-i-cinc de juliol del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FULLANA I RAMIS, JoanManacor"Treballava d'ebenista i era l'encarregat d'un magatzem de fusta. Tenia quaranta-un anys i era casat. Membre d'Esquerra Republicana, ostentà el càrrec de tinent de batle. Desaparegué la segona quinzena del mes d'agost del trentaisis i, possiblement, morí a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FUSTER I ROJO, RamonCiutat de Mallorca"Tenia uns trenta-cinc anys i no demostrava gaire por dins Can Mir. Parlava. Parlava de la guerra. Un dia el cridaren i ningú no sabia ben bé per què el cridaven. L'endemà ho saberen. Ell, juntament amb Simó Fullana, Joan Àvila i Vicenç Forniers, foren els primers presos de Can Mir assassinats a les carreteres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
FUSTER I VALLS, RamonCiutat de Mallorca"Tenia quaranta-dos anys i era casat. Treballava de llauner. L'u d'octubre del trenta-sis se l'endugueren juntament amb Gabriel Sastre, i els mataren a trets a la possessió de Son Pardo, situada a la carretera de Sóller."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GABALDÓN I PAÑOS, JesúsAlcanar, Tarragona - Fortí d'Illetes (Calvià)"Era casat. La seva breu, però intensa història de lluita, fou segada en el Fort d'Illetes el vint-i-u de novembre del trenta-sis. Dos dies abans, havia comparegut davant un Consell de Guerra, acusat de trair el Ban signat pel General Goded el denou de juliol. Jesús Gabaldón era a Menorca quan es produí la sublevació militar i, tot i que havia renunciat als seus galons de sergent, col·laborà a l'apaivagament de la rebel·lió. Més tard, quan es produí el desembarcament de Bayo, Jesús Gabaldón trepitjà terra mallorquina. Retornat a Menorca, fou detingut, quan l'armada rebel prengué el vaixell en el qual es traslladava a Barcelona."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
--------------------------------------------------------------------
Assassinats al Fort d'Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil,de 37 anys d'edat. Sergent d'infanteria (retirat), veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 112.
GALÀN I CEBALLOS, José Maria"La seva història és totalment desconeguda. Morí. El mataren, això és cert."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GALIANA I GALIANA, MariàAlcúdia"Tenia uns quaranta anys i era casat. El seu ofici: pescador. No mantenia cap mena d'activitat política, cosa que fa gairebé inexplicable la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GALMÉS I MARTÍ, GuillemManacor"Quaranta anys. Casat. Treballava de picapedrer. L'assassinaren a Son Coletes, el vuit de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

GALMÉS I RIBOT, JosepPetra-Porreres?"Tenia trenta-tres anys. Era picapedrer i vivia a la Ciutat de Mallorca. El detingueren el trenta de setembre del trenta-sis i supòs que un vespre el posaren en llibertat. Possiblement les seves despulles, com les de molts de desapareguts, reposen al cementiri de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

"'Que les injustícies del passat no es tornin a repetir mai més'. Sobre este deseo reflejado en una placa descubierta ayer en el cementerio municipal, se detallan los nombres de los seis petrers víctimas del golpe de Estado de 1936: Andreu Homar (fusilado en Son Coletes, Manacor), Antoni Riutort (sepulturero municipal, también asesinado en Son Coletes), Mateu Escales (Son Coletes), Josep Galmés (Porreres), Salvador Real (Son Coletes) y Toni Planells (muerto en Barcelona).

Un considerable número de vecinos de Petra y de otros puntos de la isla acudieron a la cita de ayer, sobre las 16,30 horas. El sonido de las xeremies interpretando Blowing in the wind, al inicio del acto, y el Himno de Riego, al final, contribuyó a dignificar el acto, en el que también se recordó a los maquinistas del tren, naturales de Artà, Francesc Oliver y Bernat Torres, fusilados entre el torrente de na Borges y Son Doblons. Destacó el parlamento de la hija del sepulturero fusilado, rememorando el anormal grito que él dirigió a su esposa antes de ser asesinado: "¡Adiós María!".

El alcalde, Joan Font (PSM), señaló que "ya es hora que los falsos demócratas se resignen para siempre en beneficio de la democracia y la libertad". Se repartieron claveles y luego se presentó la Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica en la casa consistorial."

Diario de Mallorca, 26 de novembre de 2006

GARAU I ANDREU, JaumeCiutat de Mallorca"Vivia a Felanitx i treballava de pescador. Era casat i tenia trenta-quatre anys, quan el dugueren a la Ciutat de Mallorca, a Son Puigdorfila, i l'assassinaren, dia tres d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARAU I CERDÀ, AntoniCiutat de Mallorca-Manacor"Seixantaiset anys. Viudo. Vivia a Porto Cristo i quan es va produir el desembarcament de les tropes de Bayo, la seva casa va quedar dins zona republicana. Treballava de picapedrer. El seu fill, Conrad Garau, també afusellat, va convertir-se en un mestre d'obres de reconeguda vàlua dins el terme. Vivien sota el mateix sòtil. El devuit d'agost del trenta-sis, Antoni Garau estava preocupat. El front semblava estabilitzat i era difícil normalitzar la vida, si de tant en tant una bala perduda mossegava una façana. Al capdavall, però, fins i tot el perill esdevé una circumstància rutinària. El vell Garau, va dir a la seva nora: "Magdalena, me'n vaig a donar gra a les gallines, perquè fa massa dies que no mengen". Partí cap a foravila i possiblement no el deixaren arribar al tros, car l'agafaren un grup de milicians feixistes. Algú recorda haver-lo vist passar pels carrers de Manacor, assegut, tot sol, en els darreres d'un camió de càrrega, amb tota la soledat del món per companya. Aquest algú, sorprès, li va cridar: "I a on anau?" El pare de Conrad va arronsar les espatlles. I ell què sabia! O potser s'ho imaginava? Anava camí de Son Coletes. Dies després de l'assassinat, va escampar-se el rumor que el vell Garau havia estat sorprès, quan intentava hissar una bandera republicana. En canvi, de la senalla de gra, ningú mai més no en va saber noves."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARAU I DAUSSET, PereCiutat de Mallorca"Tenia uns cinquanta anys i era maçó. Professionalment, s'ocupava de dirigir l'Acadèmia "Santo Domingo de Guzmàn"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARAU I FULLANA, JoanLlucmajor-Ciutat de Mallorca"Tenia trenta-tres anys i era casat. Treballava de sabater i pertanyia a la cooperativa de calçat "La Hormiga". Fou també president de l'Agrupació Socialista. A Joan Garau l'assassinaren juntament amb dos montuïrers, Gaspar Mesquida i Miquel Garcias, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, el nou de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARAU I GAYÀ, ConradMaó-Manacor"Era nascut a Maó, però vivia a Manacor, carrer d'En Mas, número set. Havia viscut i treballat a l'Havana i gaudia d'un cert benestar econòmic, que li va permetre constituir-se en mestre d'obres. Obres fetes pels seus homes, varen tenir un indiscutible ressò dins el poble, car asfaltà la majoria de carrers i construí les escoles de Sa Torre i de Son Negre. El nou de setembre del trentaisis, l'assassinaren, però va deixar un record més o manco durable a un dels seus botxins. Havien d'omplir una camionada d'homes per dur-los a matar a Son Coletes. Els fermaven de dos en dos i per darrere per evitar escapades o sorpreses. Conrad Garau, quan anaven a llaçar-lo, clavà mossegada en el braç del feixista anònim que tenia a l'abast del barram i va quedar ise amb un bocí de carn entre les dents. Aquest home pertanyia a Unió Republicana."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

GARAU I VALENT, Jaume?-Ciutat de Mallorca"Tenia trenta-set anys i era casat. L'assassinaren a la paret del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del trenta al trenta-u d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARAU I XAMENA, AntoniAlaró-Ciutat de Mallorca"Treballava a la fàbrica de sabates de Can Vidal i allí el detingueren. L'executaren a l'Amanecer amb dos paisans seus, el dotze d'agost del trenta-sis. Pertanyia a les Joventuts Socialistes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARCIA, DomingoVillagarcia-Ciutat de Mallorca"Era nascut a un poble de Pontevedra, anomenat Villagarcia. Cinquanta anys. Casat. Dia sis d'octubre del trenta-set, va comparèixer davant el Consell de Guerra instal·lat a l'Audiència Territorial, per respondre del delicte de rebel·lió del qual el culpaven a ell i a tota la tripulació del vaixell J. Sister. El fiscal sol·licità nou penes de mort i una d'elles va correspondre a Domingo Garcia. Així, el vuit de març del trenta-vuit, a les sis de la matinada, era executat a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARCIA I SASTRE, GuillemMontuïri-Ciutat de Mallorca"Trenta-cinc anys. Fadrí. Era president d'Esquerra Republicana i havia estat tinent de batle quan comandava el poble Joan Mas. Li deien Mossón i treballava de ferrer. Els seus enemics? N'hi coneixien pocs. Conten que una de les poques vegades que va alçar la veu a la seva mare, va ser perquè torrava caragols sobre el caliu. A aquest home, l'assassinaren a la carretera de Sóller, quilòmetre vuit, la nit del vint-i-set al vint-i-vuit d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARCIA I VILLALPANDO, José"El mataren. Desconec el procediment i la causa."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GARCIAS I MIRALLES, Miquel "En Bacó"Montuïri-Ciutat de Mallorca"Vint-i-un anys. Fadrí. Li deien En Bacó i feia de foraviler per Sa Marina. No se li coneixia militància política, tot i que era home d'esquerres. Els motius del seu assassinat són difícils de concretar, però potser hagués aconseguit enemistarise amb el clergat. Una beata del poble, sempre que es comentava la mort d'un montuïrer, repetia sorneguera: "Ja han mort aquest, ja han mort aquell, en canvi encara no han mort el meu..." Quan trobaren assassinat En Miquel Bacó, va exclamar alleujada, "ara ja han mort el meu". El mataren la nit del nou al deu de setembre del trenta-sis, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GAYÀ I BONET, Guillem "en Pacienci"Llucmajor-Ciutat de Mallorca"Li deien En Pacienci. Tenia uns quaranta anys. Casat. Pertany a una família durament castigada. Treballava a un forn de calç i ignor tot allò que fa referència a la seva detenció i mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GELABERT, Nadal "en Pacienci"Son Servera"Li deien En Pacienci. Tenia uns quaranta anys. Casat. Treballava en un forn de calç i no estava afiliat a cap partit polític. Tot i això, qualque ràbia obscura despertà el nom de la seva família, perquè també mataren el seu germà Manuel."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GELABERT I RIERA, Gabriel "en Neula"Manacor"Li deien En Neula. Vint-i-set anys. Casat. Tot altre record ha quedat esvaït per l'oblit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GELABERT I SANSÓ, BernatManacor"Tenia quaranta-vuit anys i era casat. Desaparegué la segona quinzena del mes d'agost del trenta-sis i, possiblement, morí a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GENER I ALLÉS, Joan"Ignor la seva història. Ignor la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GENESTAR I TORRANDELL, JoanPollença"Li deien En Calabrí. Era mariner i pertanyia al Partit Socialista. Oficialment figura com a desaparegut. Sembla que el despenyaren per la Creueta de Formentor, juntament amb Joan Cerdà."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GIL I ROMERO, JosepTerres de València-Ciutat de Mallorca"Cinquanta anys. Casat. Tot i que havia nascut a un poble de València, vivia a Sóller. Carrabiner de professió, exercia el servei de vigilància a Muleta, un dels primers dies de la revolta militar, i un tinent de l'Exèrcit, per a ell desconegut, anomenat Francisco Lizasoaín, el convidà a entregar les armes. Francisco Lizasoaín era un dels militars de Cavalleria d'Alcalà, que el Govern de la República empresonà a Illetes. Posats en llibertat per ordre del General Goded, els "Jinetes de Alcalà", encapçalaren bona part de les accions d'apai-vagament que es portaren a terme a Mallorca. Deia, però, que Francisco Lizasoaín comminà Gil i Romero a entregar les armes. Ignor els termes de la discussió i, fins i tot, ignor si es creuaren trets des de les seves respectives posicions de defensa. El cert és que Francisco Lizasoaín morí oficialment per una descàrrega del fusell de Gil i Romero. La Mallorca sublevada ja tenia un heroi per dignificar i un reu per portar a judici. El Consell de Guerra va celebrar-se dia quatre de novembre del trentaisis a la caserna del Carme i, a Josep Gil, el condemnaren a mort. La sentència es va executar el deu de novembre del trenta-sis, a l'explanada de llevant del Castell de Sant Carles, una vegada que hagué confessat i demanat perdó per les seves culpes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
A migdia del 19 de juliol, un escamot d'uns vuit persones uniformades, oficials rebels i un caporal, es presenta al port de Sóller, per fer-se amb l'estació telegràfica de Muleta, sense cap ordre escrita, tan sols amb l'ordre verbal d'una suposada “Comandancia Militar de Palma”, (rebel), perquè se sospitava que s'enviaven missatges als republicans.

El sergent de Carrabiners del Port, va rebre l'ordre d'anar a controlar la situació, ja que un grup de militars
pujava per la carretera del far, organitzà els carrabiners per defensar l'estació, fent dos grups; un se'n va anar per terra, comandat pel sergent, i l'altre pel caporal, amb uns deu carrabiners, en barca per la mar, aplegant un petit grup de gent al port.

L'escamot dels oficials rebels, deixarten els cotxes a la carretera, arribà a l'estació, i sense cap enfrontament, prengueren l'estació, detingueren el ràdio-telegrafista i agafaren documentació.

A la sortida, els carrabiners ja havien arribat i els havien rodejat, fet que no s'esperaven. El sergent entrà dins l'edifici i, després d'exigir-los que li lliuressin les armes, els van dur presoners cap a la caserna del port. Enmig dels aldarulls, a un dos metres de l'estació un del oficials rebels va disparar contra els carrabiners, els quals es defensaren i va morí ferit de bala el "tinent" Francisco Lizasoaín.

Quan el tinent de carrabiners del port de Sóller s'adonà dels fets, dictà el bàndol d'Estat de Guerra, i ordenà que els carrabiners duguessin els presoners a la caserna de la guàrdia civil de Sóller, i que tots s'aplegassin a Sóller i deixassin en llibertat els oficials.

El detingueren el 28 de juliol de 1936.
Sumari 16bis/36
Fons del sumari del consell de guerra del caporal José Muñoz Enrile.

--- Josep Delgado Muñoz.
GILI, Antoni "de Son Pentinat"Son Servera-Manacor?"Li deien En Toni de Son Pentinat. Uns cinquanta anys. Casat. Era conreador i no pertanyia a cap partit polític. Possiblement formà part d'una de les dues camionades d'homes, que se'n portaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GIMÉNEZ I SASTRE, Jordi?-Ciutat de Mallorca"Ignor qui era i d'on procedia. Possiblement vivia a la Ciutat de Mallorca, no ho sé. Únicament tenc una certesa: l'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la ciutat, la nit de l'u al dos de novembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOMILA I BARCELÓ, JaumeManacor"Era cadirer. Tenia quaranta-nou anys. L'afusellaren a Son Coletes, el desset d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOMILA I CABRER, Joan "en Corona"Manacor"Li deien En Corona. Foraviler. Fadrí. La seva edat? Incerta. Sembla que tenia quaranta-nou anys, però diuen que sols en tenia trenta-vuit. Certament, el detall no té gaire importància. El mataren, i això sí que té importància, l'u de setembre del trenta-sis, a Son Coletes. Temps enrere, havia refusat fer-se falangista, malgrat les pressions d'un company seu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOMILA I CARDONA, Adel·lí"No he pogut esbrinar cap referència que em pogués aportar clarícies sobre aquest home."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOMILA I GARAU, Jaume "es Moliner"Montuïri-Ciutat de Mallorca"Li deien Es Moliner. Trenta-dos anys. Fadrí. Pertanyia a Esquerra Republicana i era comerciant: regentava una fàbrica de licors a Porreres, anomenada Majórica. Era un home alegre, vital. Havia viscut molts anys a Nova York i, aquesta circumstància, li atorgava un esperit cosmopolita i liberal. Es recupera el seu record, girant àgil amb la tonada d'"El mundo", pols i calor, ball i trompeta, cada any, a les verbenes. A aquest home, l'assassinaren la nit del tres al quatre de setembre del trenta-sis, a Son Pardo."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOMILA I MONJO, Miquel "en Peixet"Manacor"Pertanyia a Esquerra Republicana i era regidor de l'Ajuntament. Li deien En Peixet. La seva vida? Era foraviler, tenia seixanta-quatre anys. Casat. El dia que En Peixet va elegir el seu futur, va ser en el transcurs d'una sessió municipal, car va dir que podien llevar-se les quatre creus que custodiaven les quatre cantonades del cementiri. Anys després li recordaren el seu afany d'innovació urbanística i, a punta de ganivet, li ompliren la pell de petites creuetes, abans d'afusellar-lo a Son Coletes. Era, exactament, el vint-i-vuit d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOMILA I PASTOR, PereArtà-Son Servera"No pertanyia a cap partit i treballava de xofer. La mort, per a ell, fou senzillament una sorpresa. Era dins el camió, a la Plaça de Son Servera, quan li dispararen el devuit d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GONZÀLEZ I GONZÀLEZ, Josep"Ignor quan va morir. No he pogut recuperar el seu perfil."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GONZÀLEZ I NAVARRO, FrancescCiutat de Mallorca"Setze anys. Naturalment, fadrí. Feia poc temps que treballava. El seu ofici consistia en canviar les agulles del tramvia a l'acabament de la Costa de Sa Pols. Llegia molt, però no pertanyia a cap partit polític. Sembla que un sacerdot de la barriada de S'Hort des Ca, a on vivia, l'encoratjava a estudiar. Llegint el mataren. El vint-i-u de juliol del trenta-sis, a les quatre de la tarda aproximadament, llegia, assegut en un balancí, les finestres del balcó obertes al carrer Fornaris, en front d'un cafè obrer. Ningú no sabia què representava exactament el Ban del General Goded ni què volien aquells homes amb camisa blava que, cridaners, baixaren de dos cotxes, i entraren al cafè, empunyant fusells i demanant beguda. Volien gresca i en feien. En Francesc, potser molest, potser esporuguit, s'aixecà i intentà tancar les persianes. Mai no ho hagués fet. Els homes que armaven gresca en el cafè tiraren trons a rompre. Cercaven un blanc i el trobaren, sense que els contertulians del cafè tinguessin temps de recuperar -se de la sorpresa. Crits de la mare, una mare que escurava a la cuina, i visques dels falangistes que fugien amb les escopetes fumejant. Un veí, Jaume Pujol, agafà l'al·lot en braços i partí de quatres cap a la carretera de Manacor. La camiona de passatgers de Sant Jordi el recollí i el traslladà a la Casa del Socors, situada a la Plaça de Santa Eulàlia, plena de falangistes que miraven, indiferents, el regueró de sang que el sol de juliol assecava. Quan el metge de guàrdia va demanar-li a Jaume Pujol què havia passat, nerviós, assenyalà cap a la porta: "Ho demani a aquests d'aquí defora. Era gent vestida com aquesta d'aquí defora". I el metge li posà una mà al braç per tal de tranquil·litzar-lo. "Val més que calleu", i l'obsequià amb una camisa seva, perquè la que portava era plena de sang. Francesc Gonzà-lez expirà sobre la taula d'urgències. Portava tres bales en el pit i dues en el cap."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GORNÉS, MelciónTerres de Menorca-S'Arenal"Vivia a Inca. Encara no havia complit els trenta anys i jugava de centre davanter amb el Constància. Així mateix treballava de sabater i, una i altra ocupació, no li deixaven gaire temps lliure per dedicar a la política. Vull dir que no pertanyia a cap partit polític determinat, si bé aquest fet no el salvà de patir una mort prou salvatge. Detingut a ca seva, el mataren a garrotades a S'Arenal."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GOST I FELIU, FrancescaFigueres-Ciutat de Mallorca"Cinquantaisis anys. Fadrina. Ignor els seus antecedents polítics i tot allò que faci referència al seu passat. Passat i present, tanmateix, resten resumits en una mateixa data: la del set d'octubre del quaranta-dos. Aquest dia, Francesca Gost, morí a la presó de dones del carrer d'En Sales de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRAU, BartomeuLlucmajor"Pertanyia al Partit Socialista. Vivia a S'Arenal i el trobaren mort a la carretera d'Enderrocat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRAU, Jaume "en Manyana"Felanitx"Li deien En Manyana. Tenia entre trenta i quaranta anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana i vivia a Porto Colom. Treballava de mariner i estava al servei de Jaume Mas, l'advocat condemnat a mort i executat el vint-i-vuit de juliol del trenta-vuit. Ignor per quines raons, En Manyana va ser perseguit amb molta insistència. Una de les preguntes que la policia feia als felanitxers acabats de detenir, era aquesta: "Sabeu on s'amaga En Manyana?" No ho sabien naturalment, però tanmateix el trobaren. Asseguren que l'assassinaren el mateix dia que En Cosme Bonjesús."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRAU I CARAPUIG, Joaquim"Morí. És a dir, el mataren. Aquesta és l'única cosa certa que puc afegir al seu nom."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRAU I GUASCH, Guillem"El mataren. Desconec les circumstàncies que propiciaren la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GRIMALT, GabrielaManacor"Cinquanta-nou anys. No pertanyia a cap partit polític i, cas d'haver-se de definir, possiblement hauria optat per qualque opció conservadora i moderada. Madò Gabriela havia estat molts anys al servei de l'ecònom del poble i, possiblement, sols tenia un enemic: un personatge, al qual l'Ajuntament havia posat una multa de setze pessetes, perquè el seu ramat entrava a pasturar dins les terres de madò Gabriela. Això va succeir abans de la rebel-lió militar, en temps del batle Amer, quan aquest personatge, anomenat En Joan de Son Perot, sabia que una escopeta sols servia per anar a caçar. Després, a partir del juliol del trentaisis, degué veure que servia per altres coses, car l'integraren dins els grups armats que es crearen per tal de garantir la vigilància i el manteniment de l'ordre públic. Al cap de desset anys d'haver-se produït l'assassinat de madò Gabriela, el diari "Baleares", mitjançant la firma P.S. va fer-se'n ampli eco, a rel d'haver-se descobert el cadàver de la víctima. Tots els diàlegs que es publicaren, els reproduesc tot seguit, convenientment traduïts al català. Manacor, els mesos d'agost i setembre del trenta-sis, va ser la terra del crim. Madò Gabriela va ser la víctima número... «-'.Quin número li degué correspondre a madò Gabriela? La cosa és que una tarda de l'esmentat mes de setembre, anava a collir figues amb la seva cosina Maria i, a mig camí, es trobaren amb En Joan de Son Perot, escopeta en braços. Parlaren així. Comença l'escena:
Madò Maria: L'amo En Joan, em feis por amb aquesta arma.
L'amo En Joan: Sols la poden témer els qui han fet mal...
Madò Maria: De mi no tindreu queixa...?
L'amo En Joan: De vós, no.
Madò Maria contà al periodista, aquell dia de novembre del cinquanta-tres, quan encara la por de la repressió era de guàrdia permanent a les cantonades, que la seva cosina Gabriela i ell començaren a discutir. Va ordenar En Joan de Son Perot: "Anem a la caseta" i madò Gabriela va negarise a obeir-lo. En Joan de Son Perot va tornar a ordenar, escopeta en les mans, ara a la cosina Maria: "Vós anau-vos-en i aquí no ha passat res. Res. Si no..." Madò Maria li acopà corrensos pel mig del figueral. La veu de Gabriela esperonava. "Vés-te'n al Rector i conta-li-ho tot!" Quan a uns dos-cents mestres, l'alè trencat, va girar-se, Gabriela era de genollons. "Si m'has de matar, no em duguis a la caseta. Mata'm aquí". Tanmateix ni les súpliques ni els san-glots ablaniren l'ànim d'En Joan, un home al qual havien armat per a defensar la seguretat ciutadana. Però retornem als diàlegs. Madò Maria arribà al poble sense figues i sense cosina. Hores després, l'amo En Joan ordenà a un al·lot de catorze anys, que tenia al seu servei, anomenat Jaume Lliteres: "Agafa un càvec i fes un clot, que hem d'enterrar una truja que s'ha morta darrera aquells feixos".

L'al·lot, juntament amb Pere Roig que també treballava a Son Perot, anà a estirar la truja, però trobà el cadàver d'una dona. Amo i criat, parlaren així:
L'al·lot Lliteres: L'amo, perdonau, però és una dona morta...!
L'amo En Joan: (encanonant-lo a ell i al seu company) Cavau aviat el clot! Cas que no el caveu, el cavaré jo, però serà per tres...
Cavaren el clot i enterraren madò Biela; una dona que anava al tros a cercar figues i sols va arribar a mig camí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUAL I GENOVART, Joan "Puro"Maria de la Salut-Puntiró"Pertanyia a Esquerra Republicana i a UGT. Treballava el camp. Li deien En Joan Puro. El quinze d'octubre del trenta-sis, un grup de mariandos se l'emportà amb cinc paisans més a les costes de Puntiró. Dels sis, en mataren tres i se'n salvaren altres tres, gràcies a Jaume Bergas que es va fer escàpol. Un dels tres morts va ser En Joan Puro, que caigué sota les bales d'En Llorenç Llebro."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUAL I MAS, JaumeMaria de la Salut-Puntiró"Era el secretari al poble d'Esquerra Republicana. Treballava al camp. Formà part de l'edició de sis mariandos que se'n portaren a afusellar el quinze d'octubre del trenta-sis, a les costes de Puntiró. Tot caminant, com li havien ordenat que fes, Jaume Gual deixà entreveure el seu desesper: "Homo, no em mateu!" Com a resposta En Llorenç Llebro va prémer el gallet."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUARDIOLA I BENNÀSSAR, Cristòfol "Pastes"Alaró-Ciutat de Mallorca"Trenta-cinc anys. Fadrí. Li deien En Tòfol Pastes i treballava de sabater. Pertanyia al Partit Comunista. Quan era nin havia caigut d'un tramvia a Marsella i, a causa d'aquest accident, perdé un braç. Lluny d'acomplexar-se per la desgràcia, practicava el seu esport predilecte, el futbol, amb notable èxit: era l'extrem, un bon extrem, de l'equip del seu poble. A ell se l'emportaren amb Antoni Garau i Miquel Fiol a la Casa del Poble de la Ciutat de Mallorca, convertida en caserna de Falange i, d'allí, els tragueren per assassinar-los a l'Amanecer, la nit del dotze d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUASCH I COLOMAR, Josep"Mort. La descàrrega dels fusells esvaeix la seva història."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUASCH I JUAN, JoanSanta Eulàlia-Ciutat de Mallorca"Era casat i treballava de foraviler. La seva edat oscil·la entre cinquanta i seixanta anys. Amb certesa em diuen que tenia cinquanta anys. I amb la mateixa certesa m'asseguren que en tenia seixanta-un. A les sis del matí de dia vint-i-vuit de març del quaranta-un, l'afusellaren a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUIDETA, Jaume de NaCiutat de Mallorca"Desconec el seu cognom. Mai no va fer ombra a la seva obra i, malgrat que el trenta-sis fos un home que ja havia consumit bona part de la seva existència, ningú en el carrer Pena no coneixia el seu cognom. Era l'espòs de Na Guida, de Na Guideta. Ombra d'una altra ombra. Venia el diari "Ultima Hora" pels carrers de la ciutat, En Jaume, i un capvespre el detingueren. L'endemà els veïns veren arribar na Guida ulls baixos, somicant. Venia del cementiri i deixà sobre una cadira, la camisa, els calçons, les espardenyes. Tota la vestimenta que havia embolcallat En Jaume."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
GUISCAFRÉ, Joan "de s'Estació"Artà-Manacor"Tenia uns trenta-cinc anys. Era casat i, per motius de feina, vivia a Son Servera. Treballava de mosso d'estació i se'l coneixia per aquest nom, En Joan de S'Estació. Els motius que provocaren la seva mort són desconeguts. Mai no va estar afiliat a cap partit polític i ningú no sabia que tingués enemics. Així i tot, l'assassinaren. Degué ocupar seient en una de les dues camionades d'homes que, des de Son Servera, se'n portaren cap a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HEREDIA I MASGUERELL, SalvadorCaraco (València)-Manacor?"No sé quin seria l'ofici d'aquest home, però vivia retirat de la feina, tot i que era casat i tenia set fills. Havia nascut a Caraco, un poble de València, feia cinquanta-sis anys i va desaparèixer del seu domicili a Manacor, la segona quinzena del mes d'agost del trenta-sis. El seu destí? Possiblement Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HERNÀNDEZ, DomengeCiutat de Mallorca"Vivia a la barriada de La Soledat i exercia o havia exercit de carrabiner."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HERNÀNDEZ I LÓPEZ, AdelaVillanueva (Badajoz)-Ciutat de Mallorca"Quaranta-nou anys. Casada. Era nada a un poble de Badajoz, anomenat Villanueva i, no sé per quines raons, rodolà a la presó de dones del carrer d'En Sales de la Ciutat de Mallorca, a on morí el vint de juny de l'any quaranta-dos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HERNÀNDEZ I LÓPEZ, DídacPuigpunyent-Ciutat de Mallorca"Era casat i tenia setanta-cinc anys. Treballava el camp. L'assassinaren a la possessió de Son Busquets, situada a la carretera de Sóller, la nit del vint-i-u al vint-i-dos d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HERNÀNDEZ I MOLL, MelcionCiutat de Mallorca"Vivia a la barriada de Santa Catalina. Aquest home fou detingut el setembre del trenta-sis i l'assassinaren el denou de gener del trenta-set."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HERNÀNDEZ I RAJA, GinésLorca (Múrcia)-Ciutat de Mallorca"Trenta-cinc anys. Casat. Treballava de jornaler i, quan esclatà l'alçament militar, es trobava a la Ciutat de Mallorca accidentalment. Cercava jornals i trobà la mort. L'assassinaren a la paret del cementiri de la ciutat, la nit del vint-i-u al vint-i-dos d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HORRACH, Pere "en Cullerot"Ciutat de Mallorca"Vivia en Es Vivero i li deien En Cullerot. Potser fos cami-raler. Potser treballàs a la fàbrica Cros. La seva mort va ser cruel. Conten que ell i l'amo de Can Borra feren víctimes les monges d'una berba de mal gust. Cas, però, que ells dos fossin els vertaders protagonistes, el preu que pagaren em sembla excessiu. Els trobaren morts a Son Castelló, prop de S'Indioteria, amb el pit creuat per dues ganivetades i els testicles tallats."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HORRACH I FLORIT, Joan "s'Espardenyeret"Caimari-Ciutat de Mallorca"Trenta-tres anys. Casat. Vivia a Andratx i treballava d'espardenyer. Li deien S'Espardenyeret. La seva afiliació política no és gaire clara, però sembla que va simpatitzar amb el Partit Comunista, i tal volta hi va militar. L'assassinaren en el Camí dels Reis de la Ciutat de Mallorca, concretament a Son Puigdorfila, la nit del nou al deu de novembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
HUERTAS I DOMÍNGUEZ, MariaMontellano (Sevilla)-Ciutat de Mallorca"Cinquanta-dos anys. Viuda. Havia nascut al poble sevillà de Montellano i ignor les circumstàncies que l'obligaren a recalar a Mallorca. Ignor la seva afiliació política. Ignor el seu ofici. Conec, únicament, la data de la seva mort, produïda a la presó de dones del carrer d'En Sales de la Ciutat de Mallorca, l'onze d'agost del quaranta-dos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
INIESTA I MARTÍNEZ, JoséMúrcia-?"Trenta anys. Casat. Les seves dades personals sols les puc assenyalar com a probables, car amb la seva sang va vessar-se el seu record. Possiblement era carrabiner i tenia un germà, Joaquim, empresonat a Can Mir, que havia assolit certa fama com a picador de braus, amb el nom artístic de "Chato Jumilla"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JANER I COLL, Jaume "en Mena"Algaida"Li deien En Mena. Tenia seixanta-sis anys i no pertanyia a cap partit polític. L'any trenta-sis era el saig. Anys enrere havia protagonitzat una història obscura que acabà en sang. Pel poble es cantava una cobla: "Vaja, Jaume, tira-li..." A qui havia de tirar En Jaume Mena? A En Roca, sens dubte. Un home ric i intolerant. Fort com una rabassa. Sembla que la mort de Roca va ser fruit d'un complot i la seva llarga i dolorosa agonia, era seguida amb dol i divertiment a parts iguals. Quan morí, rabiós, talment un ca rabiós per les males ferides que el corcaven, tots els seus contraris polítics acudiren al funeral vestits amb una xalina vermella. Molts d'anys després, Jaume Janer i Coll era assassinat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JANER I RIPOLL, JoanEivissa-Ciutat de Mallorca"Tenia cinquanta-tres anys i era casat. Treballava de picapedrer. El trenta de setembre del quaranta-dos el mataren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca, a les sis i quinze minuts del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JAUME, MateuAndratx"Tenia quaranta-cinc anys. Al marge d'això el seu record és una ratlla en blanc. L'assassinaren entre el vint-i-tres i el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JAUME I FULLANA, Miquel "en Mindona"Algaida"Li deien En Mindona i tenia denou anys. Altres detalls? Pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades i treballava de foraviler. L'afusellaren la segona quinzena d'agost del trenta-sis, a Son Coletes. Se'n portaren nou algaidins a matar, tots nou foren morts. I la sorpresa emmudia les boques. Què havia fet En Miquel Mindona? Res. Res. Tal volta, un dia, va participar en una trifulca. Unes al·lotes de Campos, vestides una mica extravagants, varen ser expulsades de l'església, cosa que originà una forta disputa entre els qui les defensaven i els qui les criticaven. En Miquel Mindona sembla que alçà la veu. La veu i el puny. Tal volta aquest fet, com diuen, va provocar el seu assassinat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

JAUME I RAMIS, JoanLloret-Ciutat de Mallorca"Quaranta anys. Fadrí. Conreava la terra i mai no se li havien conegut idees polítiques. Tot i això, el temps del Front Popular es declarava públicament comunista, quan sortia el tema de la política a les xerrades de cafè. El mataren a la paret del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit de l'onze al dotze de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JAUME I ROSSELLÓ, AlexandreCiutat de Mallorca"Era advocat i pertanyia al Partit Socialista. Tenia cinquanta-sis anys. Casat. L'any trenta-u va ser elegit diputat a Corts i sempre va ser partidari d'un socialisme moderat i pactista, cosa que el convertí en un veritable precursor de la socialdemocràcia europea. Bona part dels seus treballs periodístics i el llibre "La Insurrección de Octubre" insisteixen en la necessitat que té la classe obrera de millorar les seves condicions socials per mitjà del pacte i de la negociació. No obstant això, Alexandre Jaume va ser un dels acusats d'organitzar el Pla Lenin que, cas de portar-se a terme, havia de suposar el degollament de tota la gent ben pensant de Mallorca i la implantació de la Dictadura del Proletariat. El dia tretze de febrer del trenta-set va comparèixer amb Emili Darder, Antoni Maria Ques i Antoni Mateu, davant un Consell de Guerra instal·lat a l'Audiència Territorial, acusats d'infringir el Ban signat pel General Goded el denou de juliol del trenta-sis. Les acusacions que portaren Alexandre Jaume a la mort, suposen una interpretació de la moral i de la justícia, per part dels acusadors, força original. A Jaume l'acusaren de ser un propagandista perillós, a causa dels articles que amb certa periodicitat havia publicat a "Ultima Hora", "La Almudaina" i "El Obrero Balear". Una de les frases terribles que havia escrit, era la següent: "Cuando se vaya resueltamen-te al triunfo, aplaudiremos". A més, Alexandre Jaume havia fet mítings, en temps, naturalment, que estava permès de fer-ne. De fet, en contra seva, únicament hi havia una acusació mínimament raonable: des de l'enclaus-trament del Castell de Bellver, havia escrit alguns articles, algunes impressions sobre el caos que l'envoltava, però degut al fet que havia estat detingut el mateix denou de juliol, a les deu i mitja del matí, era improbable quehagués tingut temps de llegir el Ban dictat per Goded. Tota defensa era inútil, tanmateix. Alexandre Jaume fou condemnat a mort. Ignasi Ferretjans explica l'afusellament a "El Obrero Balear" del vint-i-u d'abril del trenta-set, amb les següents paraules: "El dia 24 de febrero reuniéronse en el cementerio de Palma unos tres mil falangistas y requetés, entre ellos un gran número de senoritas, àvidas de presenciar el fusilamiento de nuestros cama-radas. Para estos seres ruines sin conciencia ni sentimientos de ninguna clase, fue el 24 de febrero un dia de fiesta mayor... Llegaron al cementerio los condenados a la última pena; Jaume, dueno de símismo, se mantuvo sere-no y tranquilo hasta el ultimo momento. Re-chazó con gran violència la inoportuna inter-vención de un malvado vestido con hàbitos seglares... Los mercenarios de Franco rugían como salvajes lanzando por su boca infecta los mas soeces insultos contra los condenados. .. Llego la hora tràgica. Jaume con toda la fuerza de sus pulmones, lanzó al espacio dos gritos: Viva la Revolución Espanola, Viva el ProletariadoMundial... Cincuentafusilesmercenarios vomitaron su metralla destrozando la cabeza y el corazón de nuestro buen amigo... " Això succeïa el vint-i-quatre de febrer del trenta-set, a les sis i mitja del matí. L'indret escollit era el de sempre, l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Abans de morir havia deixat escrit: "Si em volen incorporar a la Història sabré complir dignament, sense cap defalliment, el meu paper històric"."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JAUME I VIDAL, FrancescLlucmajor-Porreres"Tallava pell els matins i els vespres afaitava. Ningú no preveia la seva mort, perquè sobre el sòl de Mallorca ja havia passat el temps de la gran repressió. No obstant això, el quinze de març del trenta-set va ser detingut per agents de l'Autoritat. I no tallà més pell ni afaità més galtes. El vint-i-quatre va ser posat en llibertat i, possiblement, l'assassinaren en el cementiri de Porreres. Tenia vint-i-cinc anys i pertanyia al Partit Socialista."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JORDÀ I PERELLÓ, FrancescMaria de la Salut-Bunyola"Deien que els rojos avançaven i, parant l'orella, es podia sentir la tronadissa. No treballaven els homes. Cercaven la mirada amiga del veí. Assus-suaixí feien rotllada i comentaven en veu baixa els esdeveniments. Francesc Jordà era a una rotllada a la porta d'un cafè de la plaça i un dels senyors del poble, nerviós, els va malmenar de paraula. "En lloc de xerrar tant, ja podeu anar a defensar Son Carrió que s'acosten!" I ell no va poder contenir-se: "Anau-hi vós que teniu més a perdre!" El vespre sentí els trons de ben a prop: l'assassinaren dins el terme de Bunyola."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JUAN, JoanCiutat de Mallorca"Era militant del Partit Comunista. L'assassinaren a les barreres del cementiri de la Ciutat de Mallorca, la nit del nou al deu d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JUAN I ANGULO, AntoniMaó - Fortí d'Illetes (Calvià)"Dia vint de novembre del trenta-sis era jutjat a l'Institut de la Ciutat de Mallorca, pel fet d'haver infringit el Ban del denou de juliol. Era brigada d'Infanteria a Menorca i fou pres el vaixell en el qual es traslladava de Menorca a Barcelona. El condemnaren a mort i l'afusellaren el vint-i-u de novembre del mateix trenta-sis en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

---------------------------------------------------------------------

"Maó. Militar.
Responsabilitat: brigada i, després, alferes d'infanteria.
Afusellat a Illetes el 21 de novembre de 1936. Font: Diccionari vermell, de Llorenç Capellà.
Era casat amb Catalina Villeira i tenia dos fills, de 6 i 3 anys. La seva esposa guarda la còpia del testimoni de condemna."

---
Víctimes del silenci. Antoni Pons Melià, 2001. Edita: Menorca segle XX
---------------------------------------------------------------------

Assassinats al Fort d'Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 34 anys. Brigada d’infanteria, veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 110.
--------------------------------------------------------------------

JUAN I MULET, PereLlucmajor"Seixanta-cinc anys. Casat. Era el pastor d'una possessió veïna a Son Pardo. Tal volta sabia massa coses En Pere Juan. El devuit de juliol del trenta-set, el trobaren mort a Son Usó."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JUAN I VALENT, JaumeCiutat de Mallorca"Tenia quaranta-un anys i vivia a la barriada de Santa Catalina. Treballava d'empleat. El trenta-u d'agost del trenta-sis, el mataren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JUANEDAMaó-Manacor"Circumstancialment la rebel·lió militar el trobà a Mallorca. Era maonès i vivia a Maó, però el seu fill Pere treballava de cobrador d'electricitat a Manacor. Havia vingut a passar uns dies amb ell i ambdós trobaren la mort dins les terres del mateix poble: a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JUANEDA I PONS, PereMaó-Manacor"Quaranta-tres anys. Casat. Treballava a Manacor de cobrador d'electricitat. Pels carrers, quan se l'emportaven detingut, volien que cridàs, "Viva Espafïa". Digues "Viva Espa-na", digues "Viva Espafïa". I ell —humorista? suïcida?— contestava a cada nova proposta amb un "Visca Azana!" L'assassinaren a Son Coletes, juntament amb el seu pare que estava estiuejant a casa seva."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
JUANICO I DALMEDO, Sebastià"La mort. Ünicament la seva mort: el mataren a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca, el vint-i-vuit de març del trenta-nou, a les sis de la matinada. Tenia vint-i-nou anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll



ULIÀ I NICOLAU, Miquel "en Pa"Porreres-Llucmajor?"Li deien En Pa. Pertanyia a Esquerra Republicana i era regidor de l'Ajuntament. Per guanyar-se les sopes, es dedicava a la contracta d'obres de carretera. Les primeres versions que vaig recollir sobre la seva mort, indicaven que l'havien tirat dins un pou, possiblement el de Sa Marina, situat dins el terme de Llucmajor. Una altra versió indica que, efectivament, el tiraren dins un pou, però que en lloc de ser el de Sa Marina, era el de Son Lluís. A En Pa, el tiraren juntament amb En Picarola i En Retat. Una mort bàrbara, certament."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LACOMBA I ESTEVE, RamonCiutat de Mallorca-Porreres"Vint-i-set anys. Fadrí. La seva mort constitueix un misteri, car era un home totalment apolític. Feia de pescador, perquè era fill de pescador. Venia gelats. Treballava en el moll. Un matí del trenta-sis, possiblement del mes d'agost, l'inspector de policia Hores, va presentar-se a ca seva per emportar-se'l a la Prefectura. No era a casa i el policia va deixar l'encàrrec a la seva mare: "Que passi avui horabaixa per la Prefectura. Sols és per fer-li un parell de preguntes". No és preocupà gens ni mica quan l'assabentaren de la nova. "Ma mare, preparau-me el sopar, perquè no m'entretindran deu minuts". L'entretingueren una hora, un dia, mig any. La primera quinzena de gener de l'any trenta-set se l'emportaren a afusellar a Porreres. No podia imaginar-ho. En el Castell de Bellver, servava l'optimisme i aprenia d'escriure. N'hi ensenyava el mestre Gamero, també assassinat. El dia onze de desembre del trentaisis, escrivia a la família: "como veréis la carta escrita ayer dia diez, es escrita mía, por lo que veo, vosotros todos lo deseàis con mucha alegria, però no creo que sea tanta como la mía de poderós escribir por mi pròpia mano..."."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LACRUZ I BLASCO, VicençValència-Ciutat de Mallorca"Tenia trenta-quatre anys i era casat. L'afusellaren dia vuit de març del trenta-vuit, a les sis del matí, a l'hemicicle del cementeri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LIZANO I GIL, JulioSaragossa-Ciutat de Mallorca"Vivia a Barcelona. Tenia cinquanta-dos anys i era casat. No esperava certament acabar els seus dies a Mallorca, però tampoc no esperava que li badassin el pit a trets i l'hi badaren. Viatjava, Julio Lizano, amb el vaixell J. Sister quan el prengué l'esquadra rebel. Conduïda tota la tripulació a la Ciutat de Mallorca, comparegué el sis d'octubre del trenta-set davant el Consell de Guerra convocat a l'Audiència Provincial i el fiscal sol·licità nou penes de mort. Una d'elles correspongué a Julio Lizano i el devuit de març del trenta-vuit, a les sis del matí, queia ferit de mort a l'hemicicle del cementiri de la ciutat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLABRÉS I BESTARD, JoanCiutat de Mallorca-Bunyola?"Vivia a Establiments. Tenia cinquanta anys i era casat. El vint-i-set d'agost del trenta-sis, l'assassinaren a la carretera de Sóller. A l'altura de Raixa."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLABRÉS I CASTELL, Sebastià "Fuster"Llubí-Son Pizà"Li deien En Tià Fuster i treballava de fuster. Tenia cinquanta anys i era casat. Abans de produir-se la rebel·lió militar, dimití del seu càrrec de vicepresident d'Esquerra Republicana, perquè el preocupava el caire que prenien els esdeveniments polítics. No obstant aquest voluntari decantament de la vida pública, no va poder salvar la vida. Hi ha la versió, molt estesa, que morí d'un tret al clatell el mateix denou de juliol del trenta-sis. Fins i tot, assenyalen l'indret concret on caigué: el pont del tren de la Ciutat de Mallorca. I afegeixen un comentari: va estar agonitzant sis hores, tirat sobre una voravia. Pot ésser que a En Tià Fuster el detinguessin realment el mateix denou de juliol, però la seva mort es produí el vint-i-set d'agost del trenta-sis, a la carretera de Son Serra, concretament a Son Pizà."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLABRÉS I JAUME, GuillemCiutat de Mallorca - Calvià"Era d'Es Secar de la Real. "Mallorca Nova" donà la notícia del seu assassinat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Andratx i a Calvià, es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una part d'aquests homes i dones foren enterrats a Calvià:

Dades personals.
Segons el registre civil, de 28 anys, fardí. Enterrat al cemeteri de Calvià.
Causa de la mort.
Un al pit i un altre tir al cap.

Data de la trobada del cadàver
28.08.1936

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 86.
LLABRÉS I PERICÀS, MiquelCiutat de Mallorca"Tenia uns trenta-sis anys. Vivia en Es Molinar. No he pogut esbrinar quin era el seu ofici. Sembla que treballava de picapedrer, però he recollit opinions que el situen com a empleat municipal. Tal volta els dos oficis corresponguin a dues etapes diferents de la seva vida. En canvi ideològicament, sols va tenir una etapa: de les Joventuts Socialistes Unificades, passà al Partit Comunista. He pogut recuperar del record esvaït, una fesomia una mica amargada i un ànim fàcilment excitable. Ignor l'indret on l'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLINÀS I BIBILONI, Guillem "en Gorrió"Sant Llorenç-Manacor"Pertanyia a Esquerra Republicana i l'assassinaren a Son Coletes. Li deien En Gorrió."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLITERAS, BernatManacor"Era del Partit Comunista i exercia de Secretari del radi de Manacor. Pertany a una de les famílies més castigades per la repressió. Dos germans seus foren afusellats, i el seu pare sembla que també trobà la mort per la carretera. Ignor el dia en què es produí l'assassinat de Bernat Lliteras, però degué desaparèixer la segona quinzena del mes d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLITERAS, JaumeManacor"Era germà de Bernat i Joan, també afusellats. Ignor la data exacta de la seva mort i l'indret on es va produir. Tot i això no és aventura i suposar que morí a Son Coletes. Pertanyia al Partit Comunista."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLITERAS, JoanManacor"Fou assassinat possiblement a Son Coletes. com també ho foren els seus germans Bern;ii i Jaume. De Joan Lliteras sé que era corredor de bicicletes i que pertanyia, com els seus germans, al Partit Comunista."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLITERAS, Joan "en Rava"Manacor"El seu ofici era el de cabrer i la seva dissori, tenir tres fills afusellats a Son Coletes. Diuen que, esporuguit, quan assassinaren els fills, abandonà Manacor i anava sense massa nord per foravila. Asseguren que el varen deteniï per un poble del Pla. I asseguren que el mala ren. En Joan Lliteras, encapçalava la família dels Rava."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLOBERA, CosmePollença-?"Era transportista i estava afiliat a Esquerra Republicana. Tancat a Can Mir, un vespre el tragueren amb En Joan Losa i ningú mai més no l'ha tornat a veure ni viu ni mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLODRÀ, Joan "en Caló"Son Servera-Manacor"Li deien En Caló. Tenia uns quaranta anys. Casat. Treballava al camp i mai no havia parat esment a les qüestions polítiques. El mataren, però. Formà part d'una de les dues milionades d'homes que, de Son Servera, sortiren amb destí a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLODRÀ I PASQUAL, Tomàs "en Tomasset"Sant Llorenç-Manacor"Li deien En Tomasset. Quedà el record amorosi el seu nom. L'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLOMPART, RafelInca-?"Pertanyia a la CNT i era mecànic. El tragueren un vespre de Can Mir i el seu nom va esdevenir passat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLORET I CREMADES, Ubald? - Cementiri de Ciutat de Mallorca?"Vivia en El Terreno. Tenia quaranta-dos anys i era casat. Treballava a Correus. El vint-i-sis de març del trenta-vuit va comparèixer, jun-lament amb Vicenç Bennàssar i Ramis, davant el Consell de Guerra constituït a l'Escola i l'Arts i Oficis. Ambdós eren acusats d'adhesió a la rebel·lió i ambdós foren condemnats a mort. Ambdós eren afusellats a les sis de la nit de dia dotze de juliol del mateix any."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLULL, Gabriel "en Damià"Son Servera"Li deien En Damià. Tenia uns seixanta-cinc (...) a penes servava la vista. No entenia de política i altre temps, quan els ulls eren ulls, havia treballat el camp. Sembla que aquest home havia deixat doblers a un respectable senyor del poble que, amb quatre bales, saldà el deute. Se l'emportaren amb la camionada d'homes que ompliren a l'Ajuntament."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLULL I DURAN, Jaume"El mataren. Quan? Qui? Com? Certament el mataren. Però, quan, qui, com?"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLULL I DURAN, LlorençSant Llorenç-Manacor"Trenta-sis anys. Casat. Li deien En Gallina i pertanyia a Esquerra Republicana. Treballava al camp. El vint-i-quatre d'agost del trenta-sis, l'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLULL I FONT, FrancescaManacor"Pertanyia a Esquerra Republicana. Tenia cinquanta-nou anys i quan l'assassinaren, el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis, feia una setmana que era viuda. La seva sang va caure a Son Coletes, sobre la sang, encara fresca, dels seus fills i de son marit. Era, Na Francesca Llull, la madona de Son Singala, esposa d'En Sales Retxa, i no satisfets els seus botxins de prendre-li la vida, li robaren les joies que guardava dins la menjadora de les bísties."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLULL I FULLANA, AntoniAlgaida-Manacor"Quaranta-dos anys. Regentava una botiga de queviures i tot i que simpatitzava amb Esquerra Republicana, no hi estava afiliat. El seu pecat fou, possiblement, el fet de ser germà de Pere Llull. El detingueren el setze d'agost del trentaisis i l'assassinaren el mateix vespre a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LLULL I FULLANA, PereAlgaida-Manacor"Vint-i-set anys. Casat. Regentava un comerç. Pertanyia a Esquerra Republicana i era el batle. L'acusaven, els seus enemics, de radical, tot perquè tenia una paraula encesa i clara. Abans de la rebel·lió militar va rebre un avís de mort: li penjaren un cap d'ase a la porta de ca seva. El detingueren dia setze d'agost del trenta-sis i el conduïren a la Casa de la Vila, la seva Casa, des d'on a la nit el portaren a Son Coletes, juntament amb vuit algaidins més. Dos d'ells eren el seu pare i el seu germà Antoni. Endevinats pels trets, acabaren de morir sobre els batzers encesos per fondre els cadàvers."

---
Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

----------------------------------------------------------------------

Com a batle d'Algaida en temps de la República fou processat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques del franquisme. Havent-hi constància per part de les autoritats franquistes que havia estat assassinat, el seu cas fou sobressegut tant a l'Audiència Provincial com a la Justícia Militar.

---

Sanllorente, Francisco: "La persecución económica de los derrotados. El Tribunal de Responsabilidades Políticas de Balears (1939-1942)". Miquel Font, Editor. Ciutat de Mallorca. 2005
LLULL I MUDOY, Pere "en Serral"Algaida-Manacor"Li deien En Serral i era el pare del batle. Havia estat comerciant, però ja era jubilat el trenta-sis, car tenia setanta-dos anys. Tot i això, no era un home apartat del món. Ben a l'inrevés. La seva vocació política revifava, quan contemplava les actuacions del seu fill Pere. El setze d'agost del mateix trenta-sis el detingueren i hores més tard l'afusellaren a Son Coletes. Alhora també morien els seus fills, Pere i Antoni. La mort de madò Serrala, anys més tard, revifà el record de les tres morts, car es negà a rebre assistència religiosa. Érem a la Mallorca de la llarga postguerra i la por deixà marcades les petjades rera el taüt de Na Serrala, enterrada a corre-cuita."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LÓPEZ I SÀNCHEZ, Josep"Ignor totes les circumstàncies que envolta ren la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LOSA, JoanPollença-Porreres?"Treballava de mecànic dentista i pertanyia a Esquerra Republicana. Empresonat a Can Mir, un vespre li anunciaren a ell i a En Cosme Llobera, també pollencí, que serien posats en llibertat. No s'ha tornat a saber res més d'ells. Possiblement moriren a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAIMÓ, MiquelInca"Tenia prop de trenta anys i treballava de sabater. En tenc poques notícies. Sembla que va escriure qualque article en el Foc i Fum però no se li coneix públicament cap altra representativitat. El sotmeteren a Consell de Guerra a Inca i, condemnat a mort, l'executaren en el cementiri. Pertanyia a la CNT."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARÍ I MARÍ, LluisVilla Carles-Ciutat de Mallorca"Tenia trenta-nou anys i era fadrí. Treballava de jornaler. L'assassinaren la nit del cinc al sis de setembre del trenta-sis, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARÍ I MARÍ, VicençEivissa"Era nascut a Eivissa, però vivia a la Ciutat de Mallorca, a Son Espanyolet. Abans de la rebel·lió militar, formava part de la brigada d'operaris de l'Ajuntament. Era un home seriós —carrer Barrera cinquanta-quatre: per al qui vulgui informació sobre ell— però els primers dies de setembre del trenta-sis, l'empresonaren al Castell de Bellver. Un vespre el posaren en llibertat i, de llavors ençà, és mort Vicenç Marí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARQUÈS I LLULL, AntoniSóller"Uns vint-i-cinc anys. Fadrí. Treballava de sabater i la gent el coneixia més per la seva rellevància esportiva que política. Era porter, un bon porter de futbol. Políticament? S'alineava dins aquest ampli grup de gent esquerrana i liberal. Tot i això l'empresonaren a Can Mir i un vespre li anunciaren que el posaven en llibertat. De llavors ençà, no se n'han tornat a tenir noves. Quan la família va rebre la màrfega, comprengué que ja no la necessitaria mai més."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARQUET, MiquelPollença"Pertanyia al Partit Socialista i picava pedra de sol a sol. Ho repetesc: picava pedra de sol a sol i un home del seu mateix poble va trobar que tot i això, mereixia la mort. Tret a tret, tret a tret, va disparar-li als peus, sense voluntat de ferir-lo, sols per gaudir de l'espectacle d'un home jornaler botant i botant fins al desesper, empès per la por. Quan Miquel Marquet acabà les forces, el seu assassí afinà la punteria i tirà a matar. S'acabaren els jornals i s'acabà el ball."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARROIG I COLOM, Miquel "de Can Doi"Sóller-Ciutat de Mallorca"Li deien de Can Doi. Tenia vint-i-nou anys i era casat. Treballava de picapedrer i no pertanyia a cap partit, tot i que simpatitzava amb les idees marxistes. L'assassinaren a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca, la nit del vint-i-u al vint-i-dos d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTÍNEZ I BARCELÓ, AndreuCiutat de Mallorca"Tenia vint-i-un anys i treballava d'ebenista. Altres detalls? Vivia en el carrer Despuig, número cinquantaiset, de Santa Catalina i era casat amb Esperança Massanet. Les seves petjades han estat irrecuperables. Una data de mort, això sí, prou enigmàtica, m'ha decidit a recuperar el seu nom. Morí prop del cementiri de la Ciutat de Mallorca, l'onze d'agost de l'any quaranta-tres, a les sis hores. Hora d'afusellaments."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, AntonioMúrcia-Gènova"Vivia a la Ciutat de Mallorca. Quaranta-cinc anys. Casat. Treia pedra per guanyarise el pa. A aquest home, el trobaren mort a Sa Teulera, el quinze d'abril de l'any quaran-ta-dos."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTÍNEZ I TOMÀS, ManuelCiutat de Mallorca"Tenia quaranta-dos anys i era casat. Treballava de picapedrer. Tal volta pressentia la seva mort Manuel Martínez, perquè el cercaven el mes d'agost del trenta-sis, quan tota la terra de Mallorca es clivellava amb una desesperada queixa. Pressentia la seva mort, Manuel Martínez. El seu germà, Vicenç, quasi dos anys després, moriria afusellat. No volgué veure la por de cara i va penjar-se d'un pi. Quan els seus perseguidors el trobaren, feia una bona estona que tenia assajada la seva millor ganyota."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTORELL, Miquel Orient-Es Pont d'Inca"L'assassinaren en el Pont d'Inca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTORELL, LlorençCiutat de Mallorca-Porreres"No pertanyia a cap partit polític, però regentava una impremta a la qual possiblement s'editava la publicació del Partit Comunista "Nuestra Palabra". Empresonat a Can Mir, l'afusellaren en el cementiri de Porreres el quinze de febrer del trenta-set."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTORELL I FIOL, Miquel "Terric"Montuïri-Porreres?"Li deien Terric i era cunyat de Jaume Campomar, militant del Partit Comunista, també assassinat. Treballava de repartidor de telegrames a la Ciutat de Mallorca i el detingueren el segon dia de l'alçament militar. Va ser, possiblement, un dels primers visitants forçats de la Casa Primo de Rivera, antiga Casa del Poble. Després el tancaren a la presó de la ciutat i, més tard, l'enclaustraren en el Castell de Bellver, del qual sortí la nit del dotze de febrer del trenta-set, juntament amb altres detinguts. El lloc de la seva mort no s'ha pogut saber amb certesa, però sembla que l'assassinaren a Porreres, a pocs quilòmetres del seu poble."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MARTORELL I TERRASSA, Arnau "de sa Capelleta"Calvià"Li deien N'Arnau de Sa Capelleta. No se li coneixia predilecció per cap partit determinat, però era el garriguer de Cala Fornells. Tal volta va sentir o tal volta va veure, allò que no havia de sentir o no havia de veure. El cert és que va desaparèixer i ningú no sap on reposen les seves despulles."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS, JoanCiutat de Mallorca"Tenia uns trenta-quatre anys. Treballava de fuster i pertanyia al Partit Comunista. Era un somniador de revolucions. Un dia del trenta-sis va desaparèixer i sembla que l'afusellaren en el Castell de Bellver."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS I ABRINES, Joan Campos - Fortí d'Illetes (Calvià)"Li deien de Can Barato. Vint-i-quatre anys. Fadrí. Acceptava jornals, sobretot de picapedrer i, en l'aspecte polític, simpatitzava amb el Partit Comunista. Quan esclatà la revolta militar va ser incorporat a files i ignor per quina circumstància, el dos d'abril del trenta-set era jutjat a la caserna d'Infanteria. Condemnat a mort, el dia denou del mateix mes l'executaren en el Fort d'Illetes. Eren les sis i mitja de la matinada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats en el Fort de Ses Illetes

Des del mes juliol del 1936, varen començar a empresonar als soldats dels quals es tenia coneixement de la seva militància d'esquerres o republicana, i varen ser sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dintre de la farsa d'uns judicis sumaríssims. Tots van ser assassinats en el Fort d'illetes davant d'un escamot de afusellament.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 24 anys. Soldat, de profssió picapedrer, veí de Campos.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
19.04.1937

Lloc del afusellament
Fort de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 137
MAS I ANTICH, JaumeCampos-Porreres?"Tenia quaranta anys i era casat. Vivia a Artà. Treballà la terra, fins que el vint de juliol l'empresonaren. Possiblement morí afusellat a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS I GARCIA, Jaume "en Barbut"Campos-Ciutat de Mallorca"Li deien En Barbut. Cinquanta-nou anys. Casat. Era advocat, però no exercia. Preferia viure de les rendes que li produïen les seves nombroses propietats. Residia a Felanitx i, tal volta, Felanitx va ser la seva perdició. Allí el detingueren el vint-i-cinc de juliol del trenta-sis i, tot seguit, l'empresonaren en el Castell de Bellver. El quatre de març del trenta-vuit, compareixia a judici a l'Escola d'Arts i Oficis amb una colla de felanitxers. Tots ells eren acusats del mateix delicte: adhesió a la rebel-lió. El fiscal sol·licità pena de mort per al soldat Antoni Llodrà i per als civils Pere Reus, Salvador Riera i Jaume Mas. Les tres darreres foren concedides i el vint-i-vuit de juliol del mateix any, a les sis del matí, En Jaume Barbut queia mort a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca. Abans s'havia acomiadat dels presos de Can Mir, la seva darrera presó. Un crit ferm a la matinada —Salut companys!— és el darrer record que hom serva d'ell."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS I GELABERT, LlorençManacor"Quaranta-quatre anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana i era un foraviler ric. L'afusellaren a Son Coletes, però únicament el feriren i pogué escapar-se. Adolorit i esmaperdut, arribà a una possessió d'on eren amos un matrimoni que havia tingut el mateix càrrec en una possessió seva, anomenada Son Sureda. Li sobraven ganes de viure a Llorenç Mas i, quan els va veure, se li eixamplà el cor. Els digué: "Us donaré la possessió si em sal-vau". L'amo no va respondre. L'amagà dins una bóta de vi i li dugué un plat de fideus, perquè se li passàs una mica l'ensurt. Després anà a Manacor a assabentar els feixistes de la inesperada troballa. A Llorenç Mas l'afusellaren per segona i definitiva vegada aquell mateix vespre."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS I LLODRÀ, Antoni "en Ganxo"Manacor"Li deien En Ganxo. Seixanta-sis anys. Casat. Tenia dos oficis: treia mares i exercia de guàrdia rural. Va viure un cert temps per foravila, defugint les mirades dels falangistes. Tanmateix el detingueren i l'assassinaren el vint-i-quatre d'agost, dia de Sant Bartomeu."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS I MUNAR, FrancescMaria de la Salut-Sineu"Estava afiliat a Esquerra Republicana i a UGT. Treballava el camp. Una primera versió de la seva mort, assegurava que l'havien tirat dins el pou del Metge Perico de Santa Margalida. Anys més tard en va circular una altra que sembla ser l'autèntica. A Francesc Mas el torturaren d'una manera gairebé sàdica i l'enterraren en un pinaret que hi ha a la possessió de Sa Rajoleta, situada en el terme de Sineu. Conten que li feren cavar el clot i que el sanaren, abans de pegar-li el tret de gràcia."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MAS I VERD, Joan "en Collet"Montuïri"Li deien En Collet. Trenta-set anys. Casat. Fill de conreadors benestants, ell mateix era conreador. Pertanyia a Esquerra Republicana i va exercir el càrrec de batle. Sota el seu mandat, va portar-se a terme la construcció del Grup Escolar, que esdevindria amb el temps, símbol de l'ànim renovador que palesava l'Esquerra. El denou de juliol del trenta-sis no intentà abandonar Mallorca. No calia. No passaria res. La revolta militar? Una esperonejada sense gaire importància. Empès per l'evidència de les circumstàncies prest canvià d'opinió, però, i va refugiar-se per foravila. Estigué a les cases de Sa Font Bosseta, segur. I aprofitant el viatge d'una carretada de llenya, els seus protectors el retornaren a la casa vilana de Can Collet. Estava ben amagat i els diferents escorcolls que hi feren, foren inútils. Un familiar seu, a qui apuntaven la conveniència de fer-lo sortir de Mallorca, contestà convençut: "Allà on és, mai no el poden trobar, a En Joan". El trobaren el tres de setembre. Quan l'esposa se n'anava a foravila, rodava la clau del pany i ell aprofitava per estirar les cames dins la casa en penombra. Sembla que hi va haver una delació i l'esmentat dia tres, els feixistes s'avançaren a la seva esposa. Ell, el batle Collet, va sentir rodar la clau i no va immutar-se. Entre dos feixistes se'n duien el batle. Una dona que veu l'escena no pot evitar un calfred i un breu comentari. Totd'una va rebre resposta d'una veu feixista: "Si et sap greu que detinguin el batle, entra dins una casa! Que no et vegi la gent, eh?" De tota manera Joan Mas no esperava la mort. Diuen que comentà: "Vaig cometre l'error de no fugir de Mallorca i ara hauré de romandre un parell d'anys a presidi". El vespre se l'emportaren cap a la ciutat amb altres montuïrers detinguts. El mateix vespre, dia tres, eren assassinats a Son Pardo. La roba de tots ells pogué ésser recollida en el cementiri."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

MASCARÓ, Miquel "n'Estel"Campos-Montuïri"Li deien N'Estel. Trenta anys. Casat. Treballava de mecànic i pertanyia a Unió Obrera. El detingueren amb Bartomeu Ballester, Joan Vidal i Jaume Bestard. Tots quatre estaven tancats a l'escola vella i, a entrada de fosca, els acomodaren dins dos cotxes, camí de Porreres. El lloc de l'assassinat havia de ser Porreres, però un falangista campaner, casat en aquest poble, no va voler fer-se càrrec dels reus. Els coneixia massa i el cor, a vegades, és sensible. Pretextà una excusa: el Cap encarregat de les execucions no hi era i ell no volia contreure aquella responsabilitat. El cotxe va seguir camí. Camí de Montuïri i, sense cap impediment, els afusellaren en el cementiri d'aquest poble. Per tal de celebrar l'aventura, els assassins s'aturaren a Llucmajor a sopar de botifarrons i llonganissa. Era temps de matances i de matances venien."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MASCARÓ I SALORD, JoanCiutadella-Ciutat de Mallorca"Tenia cinquanta anys i era casat. Treballava de sabater. A les sis i mitja del matí de dia vint-i-sis d'octubre del trenta-nou, l'afusellaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MASCARÓ I VIDAL, MiquelCiutat de Mallorca"Casat. Vivia a S'Hort des Ca i era picapedrer. El mataren a trets el quinze de gener del trenta-set, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Eren les set del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MASSANET, Antoni "en Busquer"Son Servera-Manacor?"Li deien En Busquer. Uns seixanta anys. Casat. Treballava el camp. Com gairebé totes les persones assassinades de Son Servera, era vell i conreador. Conreador vell que acabà la seva vida, possiblement a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MASSANET I ROSSELLÓ, Pere Joan "en Coix"Manacor"Li deien En Coix. Tenia quaranta-set anys i era casat. El seu ofici: foraviler. La seva afecció: fer gloses. Feia plaguetes de gloses punyents, que ferien la monarquia i els rics. Tenia un partit: Unió Republicana. Quan va assabentar-se de la rebel·lió militar, va amagar-se per les terres de Son Pereandreu, amb Pere Estelrich. Ben prest però, el refugi els resultà insegur i se n'anaren a Les Planes de Sant Llorenç, a on N'Estelrich solia tallar llenya. Al cap d'un temps decidiren retornar a Son Pereandreu, perquè sentien enyorança i inseguretat. Mai no s'haurien d'haver decidit. Pere Estelrich morí en Es Rafalet, encertat pels trets de dos falangistes quan intentaven escapar-se. Pere Joan Massanet va tirarise a terra i el donaren per mort. Arribà sol a Son Pereandreu i va vestir-se amb les robes del pare de N'Estelrich. Així pogué arribar a la seva casa del carrer de la Pau. Se sentia segur. Ningú no pensava que fos allí. Un dia però, una dona el va sentir tossir i li faltaren cames per anar a contar la bona nova a Falange. L'endemà, quan la seva esposa era a comprar, els falangistes obriren la porta i el sorprengueren. Se l'endugueren cap a la presó en ple dia i en ple sol i algunes veïnes, contentes per la feliç detenció, convidaven a beure la gent que, formant remolins, comentava la feta. L'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATAMALAS, Pere "en Pelletó"Manacor"Li deien En Pelletó. El seu record gairebé s'ha esvaït. Pertanyia a Esquerra Republicana. Treballava de llenyater. Potser fes marges? El mataren. Va desaparèixer, certament."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATAMALAS I EXPÓSITO, JeroniManacor"Seixanta-set anys. Casat. Treballava de fora-viler a les seves terres manacorines, ell, que provenia de La Inclusa. Morí a Manacor el devuit d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATAMALAS I SALAS, Joan "en Moliner"Manacor"Li deien En Moliner. Cinquanta-un anys. Casat per segona vegada. Pertanyia a Esquerra Republicana i era guàrdia municipal. Quan va produir -se la rebel·lió militar, va solidaritzar-se amb els carrabiners que estaven disposats a resistir dins la seva caserna. Ignor si el detingueren tot d'una que es va ensorrar la resistència o si amagà entre llum i fosca, por i esperança, el seu cos cansat. El cert és que el mataren a Son Coletes el vuit de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATAS I LLADÓ, GuillemEsporles - Fortí d'Illetes (Calvià)"Tenia vint-i-sis anys i era casat. El vint-i-vuit d'abril del trenta-set, va ser jutjat a la caserna del Rei Jaume I, pel delicte d'adhesió a la rebel·lió. Guillem Matas era soldat d'Artilleria i el condemnaren a mort. La sentència es va executar en el Fort d'Illetes, el deu de maig a les cinc i mitja del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats en el Fort de Ses Illetes

Des del mes juliol del 1936, varen començar a empresonar als soldats dels quals es tenia coneixement de la seva militància d'esquerres o republicana, i varen ser sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dintre de la farsa d'uns judicis sumaríssims. Tots van ser assassinats en el Fort d'illetes davant d'un escamot de afusellament.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 26 anys. Casat, de professió jornaler, veí d'Esporles.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
10.05.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 139.
MATAS I SOLER, JoanCiutat de Mallorca"Pertanyia a la CNT i treballava de sastre. El cinc de novembre del trenta-sis, fou detingut en el seu domicili i conduït a la comissaria de policia. De llavors ençà no se n'han tingut noves."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATEO CANDELA, ManuelCartajena - Fortí d'Illetes (Calvià)"Tenia vint-i-sis anys i era casat. Possiblement era militar, però no he pogut trobar proves que m'ho confirmin. El dia vint-i-sis de juny clel trenta-nou, acabada la guerra, va ser jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat d'adherirse a la rebel·lió. El condemnaren a mort i no trigaren a acomplir la sentència. El vint-i-nou del mes següent, era afusellat en el Fort d'Illetes a les sis del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Dades personals, de 24 anys, fadrí. Caporal d'infanteria i capita de l'exèrcit roig.

Causa de la mort.
Pasat per les armes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 217.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.
------------------------------------------------------------------
Transcripció del ofici enviat pel "Tte. Coronel Juez Instructor al Sr. Juez Municipal de Calvià"

"Causa nº 311-1939, Sumarisima.

"Tengo el honor de comunicarle que el dia 29 a las seis de la mañana ha sido pasado por las armas en el sitio denominado explanda del Fuerte de Illetas, y cuya defunción sido certificada por el Medico Alferez de Sanidad Militar Don Jaime Cifre Suau, el Cabp de Infanteria (Capitan del Ejercito rojo de Mahon) MANUEL MATEO CANDELA, hijo de Manuel y Concepción de veinte y cuatro años de eda natural de Cartagena provincia de Murcia de oficio Militar, ingresado en el servicio como voluntario en el año mil novecientos trenta y cuatro, como autor del delito de adhesión a la rebelión, en cumplimiento de Sentencia dictada por el Consejo de Guerra en venteiseis de Junio de mil novecientos treninta y nueve, con aprobación del Exmo. Sr. Comandante General con su Auditor.
Le ruego tenga a bien inscribir en el Registro Civil de eta Villa dicha defunción y una vez hecho, remitir certificado a este Juzgado.
Dios guarde a V.S. muchos años.
Palma a 29 de Julio de 1939.
Año de la Victoria.
El Tte Coronel JUez Instuctor.
(Firma Diego Pascual)
(Al pie) Sr. Juez Municipal de Calvia."

En la capçalera presenta un segell que diu "COMANDANCIA GRAL. DE BALEARES- JUZGADO EVENTUAL JUEZ. Tte. Coronel de Artilleria, D. Diego Pascual Bauza, Cuartel de Caballeria."

Document del Jutjat Munipal de Calvià
MATEU, JoanBiniamar-Porreres"Tenia uns seixanta anys i era casat. Vivia a Campanet. Era un pagès ric i pertanyia a Esquerra Republicana, supòs que per afinitat amb les preferències d'Antoni Ques, amb el qual mantenia relacions comercials. Oficialment, Joan Mateu era l'apoderat del milionari Ques. Un i altre, moriren. Ques, afusellat a la Ciutat de Mallorca. Mateu, en el cementiri de Porreres un vespre de l'any trentaiset. Havia estat empresonat en el Castell de Bellver."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATEU I FERRER, Antoni "en Rinya"Inca-Ciutat de Mallorca"Trenta-cinc anys. Casat. Li deien En Rinya i era oficial del Registre de la Propietat. El seu judici, compartit amb Alexandre Jaume, Emili Darder i Antoni Maria Ques, va esdevenir un autèntic judici a la democràcia republicana que, per diferents conceptes, aquests homes representaven. Antoni Mateu, afiliat a Esquerra Republicana, era el batle d'Inca i un dels principals protagonistes de l'inexistent Pla Lenin, que havia d'acabar amb la vida de tota la gent de bona conducta de Mallorca. Una de les acusacions que figuraven en el sumari de Mateu, era la de tenir amagat en el calaix de la seva taula de feina, un document adreçat al Cos de Carrabiners, instant-los a donar suport a la hipotètica rebel·lió. Doncs bé, el mateix defensor, el capità d'Infanteria Guillem Villalonga, va fer palesa la poca seriositat d'aquesta acusació, car estant Antoni Mateu empresonat, foren registrats i segellats els calaixos del seu despatx. Setanta-un dies després, el cap de l'oficina suggereix un nou registre de la taula i apareix, naturalment, l'esmentada carta. De tota manera, volien inculpar Antoni Mateu i l'inculparen. Asseguraven que s'havia rigut de l'assassinat de Calvo Sotelo i que es dedicava a fer proclames extremistes. Tot això el portà a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca, el vint-i-quatre de febrer del trenta-set. Morí a les sis i mitja del matí. És molt comentat el seu valor. Per morir va vestir-se amb les millors robes que tenia i conten que va caure crivellat amb l'havà als llavis. Potser sigui, aquesta versió, part del mite d'un home tremendament irònic."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MATEU I PALMER, Gabriel"Cinquanta-cinc anys. Casat. L'assassinaren en el quilòmetre dotze de la carretera de Sóller, la nit del vint-i-sis al vint-i-set d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MELIS I MARTÍ, Jaume "en Serrell"Sant Llorenç"Li deien En Serrell. Seixanta anys. Casat. Treballava de foraviler i tot i que havia nascut a Sant Llorenç, vivia a Manacor. L'assassinaren el devuit d'agost del trenta-sis i els motius que impulsaren els seus assassins, no foren ideològics. Poc temps abans de la rebel·lió militar, En Jaume Serrell havia lluitat per una vedella amb un dels homes del feixisme mallorquí, destinat a cobrir-se de sang republicana. En Jaume Serrell, guanyant la vedella, ignorava que acabava de firmar la seva sentència de mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MELIS I MARTÍ, Josep "en Serrell"Sant Llorenç-Porto Cristo (Manacor)"Li deien En Serrell. Trenta-sis anys. Fadrí. Treballava el camp i possiblement era fill de Jaume Melis. Aquest home, Josep Melis, vivia a la possessió de Can Treufoc de Manacor i morí a Porto Cristo, l'u de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MERA I MERA, Vicenç"Tenia vint-i-set anys i era fadrí. El mataren a les sis de la matinada de dia vint de maig del trenta-nou."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MERCANT I RABASSA, JoanCiutat de Mallorca"Uns vint-i-cinc anys. Fadrí. Treballava de cor-der i pertanyia al Partit Comunista. Era un home molt franc i de caràcter jovenívol. Uns diuen: reia sovint. Altres diuen: era un militant d'acció. El mataren a trets en el bosc del Castell de Bellver, juntament amb Lluís Montero i dos homes més. El record s'esvaeix. Resten vius els detalls, com si fossin les darreres guspirejades d'un llumí. Un grup de dones que anaven a triar bessó, veren els quatre baguls de fusta blanca, col·locats dins un camió de càrrega, camí del cementiri."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MERONO I BLAYA, José"Ignor quan el mataren, tot i que tenc la certesa de la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MESA I ANDRÉS, MaciàCiutat de Mallorca"Vint-i-sis anys. Casat. El mataren a les sis de la matinada de dia vuit de març del trenta-vuit, a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MESQUIDA, Mateu "en Meixeu"Manacor"Li deien En Meixeu. Aquest home tenia un cafè que va ser clausurat els primers dies de la rebel·lió militar. Així mateix, ell i el seu fill Antoni, foren detinguts. I què havia fet l'amo En Mateu Meixeu? Diuen, asseguren, que el temps de la República apedregà un feixista i que aquest tenia fresc l'afront. La venjança fou extremadament cruel. El feriren en una cuixa per tal d'impossibilitar-lo i el cobriren de batzers. Quan li calaren foc, a Son Coletes, els crits de desesperació de l'amo En Mateu, endolaren tota la contrada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MESQUIDA I QUETGLES, Antoni "en Meixeu"Manacor"Li deien En Meixeu i era fill de l'amo En Mateu, també assassinat. Tenia vint-i-nou anys i era casat. Treballava de terrisser. A aquest home, l'assassinaren dia devuit d'agost del trenta-sis en una possessió anomenada S'Hospital, situada entre Manacor i Sant Llorenç."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MESQUIDA I SERRA, GasparMontuïri-Ciutat de Mallorca"Vint-i-vuit anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana i treballava de xofer. Havia viscut a França. Quan esclatà l'alçament militar, era batle de la Gestora. Tenia el geni una mica curt. La nit del nou al deu de setembre del trenta-sis, l'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MESQUIDA I TRUBINS, Joan "en Caragol"/"En Figa SecMontuïri-Ciutat de Mallorca"Tant li deien En Caragol com En Figa Seca i vivia a Pina. Era foraviler i picava pedra a jornal. Sembla que el temps de la República va denunciar al Jurat Mixt l'amo per al qual treballava i una malifeta d'aquesta mena no solia perdonar-se. Sigui com sigui i per la raó que sigui, va ser assassinat la nit del devuit al denou d'agost del trenta-sis a la carretera de S'Indioteria."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MESTRE I CANET, LluciàArtà"No pertanyia a cap partit polític, tot i que el setze de febrer va decidir-se a votar pel Front Popular. Possiblement aquest vot el va perdre. L'assassinaren mentre collia figues a Na Cuberta, el vint-i-nou d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MIQUEL, Antoni "en Puça"Manacor-Xorrigo"Li deien En Puça. Pertanyia al Partit Comunista i treballava de ferrer. Estava empresonat a la presó provincial i l'alliberaren per dur-lo a matar a les costes de Xorrigo, juntament amb Miquel Morell i Rosselló."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MIQUEL I PIRIS, VicençArtà-Porreres"Era vice-president de l'Agrupació Socialista i ostentava el càrrec de gestor de l'Ajuntament. Detingut el maig del trenta-set, el posaren en llibertat juntament amb Llorenç Muntaner i amb Jaume Mas. Veus pietoses de la dreta artanenca pregonaven que els tres homes corrien lliures pel món. El cert és que romanien morts en el cementiri de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MIR I CARTONS, BartomeuSant Rafel-Ciutat de Mallorca"Tenia vint-i-quatre anys i era casat. El vint-i-set de gener del trenta-vuit, el mataren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MIRALLES I GARAU, Josep "en Malherba"Montuïri-Senceles"Li deien En Malherba. Trenta-dos anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana i era foraviler. Un foraviler més aviat refinat: havia estudiat llarg temps de frare i no li mancava gaire per poder dir missa, quan decidí oblidar-se de la sotana. Sentia una gran afecció per la música i era component de la Banda del poble. Respecte a la seva mort no se'n saben gaire coses. Un vespre tocaren la baula i el feren pujar dins un cotxe que esperava amb el motor rondinant. L'assassinaren dins el terme de Sencelles, juntament amb un paisà seu, En Pep Serra. Un sacerdot de la localitat va sentir dir que hi havia en el cementiri dos homes morts: un gros i alt (En Josep Serra) i un altre magre i de mitjana estatura (En Josep Miralles). El sacerdot ignorava els noms, i la gent de Sencelles afirmava que possiblement eren algaidins, car algaidins eren els qui s'havien responsabilitzat de les morts. Un home no gaire alt i magre? El sacerdot s'imaginà que es tractava de Pere Capellà, mestre d'escola perseguit. Demanà les claus del cementiri i les hi varen negar. El vespre, faldilles en l'aire, va botar la paret, indiferent al risc que corria. Hi havia un embalum en terra i va estirar la flassada que el cobria. Un home alt i gros (En Josep Serra) romania allargat. I un altre, més aviat magre, era quasi arraulit sobre el seu ventre. No era Pere Capellà, era Josep Miralles."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MIRANDA, JosepSon Servera-Manacor?"Tenia uns trenta-cinc anys i era fadrí. Treballava amb el seu pare. Ambdós duien la diligència de Manacor a Son Servera i no se'ls coneixia cap mena de vocació política. Possiblement els mataren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MIRANDA, JosepSon Servera"Uns seixanta anys. Casat. Juntament amb el seu fill, Josep, s'encarregava de regentar la diligència que unia Manacor amb Son Servera. Ignor les raons per les quals els dos homes moriren, però sense cap mena de dubte eren persones apolítiques."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOLINA I LEDO, Manuel"Esvaïren el seu perfil els trets de la matinada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOLL I COMPANY, Pere"El mataren. Ignor data i indret. Ignor la seva afiliació, cas que la tingués."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOLL I GARCIAS, Mateu "en Retat"Porreres"Li deien En Retat i era prop de la quarantena. Treballava el camp i estava afiliat a Esquerra Republicana. Va compartir la mort amb En Jaume Picarola i En Mateu Pa. Un vespre els dugueren a tirar dins el pou de Son Lluís. Un d'ells arribà mort al fons; un altre morí després d'una llarga agonia; el tercer va poder gaudir d'una breu esperança. Una persona, que va sentir els seus gemecs, s'acostà al coll del pou i li assegurà que anava a cercar una corda. Tot i que mai no arribà aquesta corda, degué morir amb l'esguard aferrat a la minvada claror que s'escolava pel coll."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOLL I GINARD, Gabriel"Ignor quina fou la seva mort. El mataren, això és cert."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MOLL I JAUME, Gregori "en Talaia"Capdepera"Li deien En Talaia i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. Era molt jove: tenia desset anys quan va morir. El detingueren el vuit d'agost del trenta-sis a la mateixa vila de mateix partit. Moments abans, Guillem Gayà havia estat copejat una i altra vegada en el cap amb una culata de pistola, perquè s'havia negat a confessar al Marquès de Zayas, quin era el dia assenyalat per produir-se la revolució comunista a Mallorca. En conseqüència, brollava sang per les diverses ferides, cosa que explica el malhumor del falangista Joan Barberà, propietari del vehicle. "Solo siento que me ensucies el coche con tu puta sangre". Se'ls emportaren camí de Sa Teulera. Eren tres falangistes i dos reus. Gayà intentà intercedir a favor del seu company, perquè tanmateix sabia que era a ell a qui volien assassinar. Un dels falangistes, amb cara de cavall, va permetre's de contestar-li: "No me conmoveràs, porque yo soy un cínico". Arribats a Sa Teulera, els encanonaren aprofitant la llum dels fars del cotxe. Gayà botà fora del con il·luminat i s'endinsà en la fosca, perseguit pels trets. Miquel Monserrat va caure mort arran d'una paret."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MONSERRAT I FIOL, PereLlucmajor-Ciutat de Mallorca"Trenta-quatre anys. Casat. Era escrivent i l'assassinaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, la nit del dos al tres de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MONSERRAT I PARETS, JoanLlucmajor-Manacor?/Porreres?"Tenia quaranta-set anys. Casat. Treballava a la CAMPSA i era un dels homes prestigiosos del Partit Socialista. Quan va esclatar la rebel-lió militar —que ell pressentia, i tant que la pressentia! — l'empresonaren en el Castell de Bellver i d'allí el tragueren el quatre de gener del trenta-set, per assassinar-lo. Unes informacions asseguren que morí a Son Coletes. Altres asseguren que l'indret de l'execució fou la Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MONSERRAT I PARETS, MiquelLlucmajor-Porreres?"Tenia uns cinquanta-quatre anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i exercia el càrrec de gerent de la cooperativa "Nueva Vida". Els primers dies de la rebel·lió militar l'empresonaren en el Castell de Bellver. El quatre de gener del trenta-set, a entrada de fosca, cridaren el seu nom; un més d'una llarga llista, a la qual també figurava el seu germà, Joan. Sembla que els assassinaren a la Creu de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MONSERRAT I TERRASSA, CristòfolLlucmajor-Ciutat de Mallorca"Trenta-quatre anys. Fadrí. Era sabater i pertanyia al Partit Socialista. Anys enrere havia exercit com a secretari del Jurat Mixt a Don Benito. Retornà a Llucmajor i ho va fer en mala hora. Diuen que li tallaren mitja orella, abans d'afusellar-lo a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, el vint-i-u d'octubre del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORA I FRASQUET, BartomeuCiutat de Mallorca"El nou d'agost del trenta-sis trobaren, en el bosc de Bellver, un home assassinat. Vestia camisa blava i calçons llistats. Emprava espardenyes catalanes i capell. La mort s'havia produït entre els dies set i nou. No tenia nom aquest home, no obstant això els seus ulls, ara orbs, encara miraven cap a ca seva, ben prop d'allí, en el carrer Villalonga d'El Terreno. Més tard fou identificat com a Bartomeu Mora — ¿tan desfigurada era la seva fesomia o tan prop eren els assassins que ningú no sabia identificar-lo?— casat, cinquanta-quatre anys. Treballava de sabater."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORA I SITJAR, AntoniCiutat de Mallorca"Pertanyia al Partit Socialista i treballava de picapedrer. Vivia a Santa Catalina. La seva mort, és una mort obscura, car els rumors apunten que va ser provocada per persones molt apropades a ell."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORAGUES I COMAS, Gaspar Esporles-Fortí d'Illetes (Calvià)"Li deien de Can Juanito i pertanyia al Partit Socialista. Dia denou de maig del trenta-set va comparèixer a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat de tenir armes el devuit de juliol. L'Article Tercer del Ban de Goded, deia: "...se castigarà ...la tenencia de armas, que deben ser en-tregadas inmediatamente a los cuarteles". Condemnat a mort, l'afusellaren en el Fort d'Illetes el cinc de juny del trenta-set, a les sis del matí. Tenia trenta-quatre anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Assassinats en el Fort de Ses Illetes

Des del mes juliol del 1936, varen començar a empresonar als soldats dels quals es tenia coneixement de la seva militància d'esquerres o republicana, i varen ser sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dintre de la farsa d'uns judicis sumaríssims. Tots van ser assassinats en el Fort d'illetes davant d'un escamot de afusellament.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 38 anys. Casat amb Maria Font, i tenia un fil, Joan, picapedrer, veí d’Esporles.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
05.06.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 140.

MORANI LÓPEZ, Àngel Rogelio"Un dia va morir. El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORELL, BartomeuSon Servera-Manacor?"Tenia uns quaranta-cinc anys i era casat. Treballava el camp. La política? Què era la política? Dubt que mai s'ho plantejàs. Així i tot el mataren. Formava part d'una de les dues ca-mionades d'homes que se'n portaren del poble amb destí a Son Coletes, possiblement."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORELL I ARROM, JeroniCiutat de Mallorca"Trenta-sis anys. Casat. Treballava d'impressor i pertanyia al Partit Socialista. L'assassinaren a la paret del cementiri nou de Palma, la nit del vint-i-nou al trenta d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORELL I FONT, Jaume?-Ses Cadenes"Tenia trenta-tres anys i era fadrí. Procedència, idees polítiques, ofici... tot és una bolla de paper arrugada i indesxifrable. Morí a Les Cadenes, entre el denou i el vint d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORELL (Morey) I GOMILA, BartomeuManacor-Fortí d'Illetes (Calvià)"Vint-i-vuit anys. Fadrí. Era soldat d'Infanteria i va ser acusat, de rebot, de participar en el complot de Cala Morlanda. Bartomeu Morell no havia estat detingut ni ningú no sospitava d'ell. La dissort el va perseguir. La policia va sotmetre Bartomeu Reixach i Mateu Duran a un acarament, perquè les declaracions d'ambdós no coincidien. Tot i que eren cunyats, discutiren amb força i en un moment determinat va florir a la boca d'un dels dos el nom de Bartomeu Morell. Detingut i empresonat, va comparèixer, amb els altres implicats, a l'Escola d'Arts i Oficis per tal de ser sotmès a judici. El condemnaren a mort i la sentència va acomplir-se en el Fort d'Illetes, a les set hores del denou de novembre del trenta-vuit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Ssegons dels dades de Registre de Calvià, el seu primer llinatge es Morey.

Dades personals, de 28 anys, fadrí, Veí de Manacor.

Causa de la mort.
Hemorràgia interna.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 218.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.



MORELL I ROSSELLÓ, Miquel "en Tafal"Manacor-Xorrigo"Vint-i-set anys. Li deien En Tafal i era escrivent de la Sala. El seu partit? Esquerra Republicana. L'any trenta-sis, abans de Nadal, l'empresonaren a Manacor. El seu pare va moure influència i aconseguí que el traslladassin a Can Mir. Ja havia passat la gran orgia de sang i era probable que pogués salvar la vida. Va romandre quatre mesos empresonat. Un dia li anunciaren que el posaven en llibertat. Un cotxe de feixistes que partia cap a Manacor, s'encarregaria que ell i Antoni Miquel arri-bassin a casa. Quan foren a les costes de Xorrigo, els feren baixar del cotxe i els assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MORENO I BALLESTER, JosepCiutat de Mallorca"Vint-i-dos anys. Fadrí. Sembla que era soldat d'Artilleria. El mataren la nit del nou al deu d'octubre del trenta-sis, a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MULET I ESTADES, Gabriel Calvià - Fortí d'Illetes (Calvià)"Li deien En Serà i estava afiliat al Partit Socialista. Feia el servei militar a Infanteria. Un grup de feixistes el detingueren a ell i a Joan Terrassa, perquè es toparen amb una manifestació i no saludaren la bandera espanyola que l'encapçalava. Jutjats en el Regiment d'Infanteria Palma 36, el sis de febrer del trenta-set, foren condemnats a mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Assassinat en el Fort de Ses Illetes

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 28 anys. Fadrí,veí de Ciutat de Mallorca.

Causa de la mort,
Compliment de sentencia.

Data de la mort.
05.06.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 142.



MUNAR I CANTALLOPS, Jordi "en Perrús"Pollença"Li deien En Perrús. El despenyaren per la Creueta de Formentor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUNAR I CAPÓ, Josep "en Cranc"Alaró"Li deien En Cranc. Era picapedrer i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. El dia de Sant Llorenç del trenta-sis, s'amagà amb altres sis alaroners dins una cova, amb l'esperança que les tropes de Bayo conqueririen Mallorca sense gaire esforç. Però passaren els dies i no tenien queviures per espassar-se la fam. Un d'ells, Bartomeu Rosselló, abandonà l'amagatall dia tretze. Altres dos el dia setze. Restaven quatre homes: Rafel Clar, Monserrat Borràs, Joan Borràs i Josep Munar, aferrats a la fam i a l'esperança. El mateix dia setze els detingueren i el mateix dia setze, a la nit, els afusellaren en el Camí Roig. Joan Borràs va tirar-se a terra quan intuí la descàrrega i va salvar la vida. Els altres tres no tingueren tanta sort. El cap de Josep Munar va esclatar com una rosella. Tenia vint-i-nou anys i era fadrí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUNTANER IMASSANET, MiquelArtà"Era foraviler i la política no tenia gaire interès per a ell. No obstant això, el seu fill era el president de les Joventuts Socialistes Unificades. Potser per aquesta circumstància i no per altra cosa, l'assassinaren a Pula el sis d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUNTANER I RIERA, LlorençArtà"Era el president de les Joventuts Socialistes Unificades del poble. L'assassinaren. Gairebé l'assassinaren dues vegades, perquè la seva sang vessada no assacià els assassins. Mal pagats amb la sang de Llorenç, assassinaren son pare."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUÑOZ DE LA ESPADÀ I RUIZ, Juan"La mort i el temps, engoliren tot possible rastre que permeti reconstruir la seva vida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUÑOZ I ROMERO, Emiliano"Únicament perviu una certesa: la certesa que el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUT I JAUME, Joan"Era soldat d'Artilleria a la caserna General Luque d'Inca. Ignor quina fou la seva falta concreta, però sembla que va infringir el Ban del deu d'octubre del trenta-sis. El condemnaren a mort i l'afusellaren el deu de novembre del mateix trenta-sis. Davant la soledat dels canons, aquest al·lot, Joan Mut, demanà el confés i es va mostrar apenat per les seves culpes. Certament és una mort ben feixuga la seva: morí crivellat i apenat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
MUT I RAMIS, Miquel?-Fortí d'Illetes (Calvià)"Vint-i-set anys. Viudo. L'afusellaren el denou de novembre del trenta-vuit en el Fort d'Ille-tes, a les set del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NADAL I CANYELLES, Jaume "en Pino"Esporles-Porreres?"Vint-i-cinc anys. Fadrí. Li deien En Pino i treballava de carboner. Pertanyia al Partit Socialista. Quan esclatà la revolta militar, era amb tota la família a una sitja de Puigpunyent i varen romandre allí tot el temps que pogueren. Un dia En Jaume va traslladar-se a Esporles a comprar queviures. El detingueren i l'acusaren de portar menjar als esporlerins amagats per la muntanya. A la seva època de presoner va tenir diferents estatges. De la Casa de la Vila, el traslladaren a la presó-vaixell del port de la Ciutat de Mallorca. Després a Can Mir. Algú comunicà a la família que molt prest el posarien en llibertat. "En Jaume sortirà", deien. "En Jaume sortirà..." Efectivament, En Jaume sortí. Sembla que el llançaren dins un pou del terme de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NADAL I CARRIÓ, RafelArtà-Manacor"Trenta-quatre anys. Treballava de manescal a Manacor i el seu pensament polític era moderadament esquerranista. El tancaren a la presó de Manacor i el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis, es va trobar a Son Coletes, al costat de Francesc Bonnín possiblement, ambdós oferint el pit als fusells. A mig any de la seva mort, son pare el cercava per un campament de treballadors de Capdellà. "El vostre fill està reclòs allà" li digueren. I el veren partir, riolers, esperançadament còmic."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NADAL I GOMILA, AntoniManacor"Treballava d'empleat. L'assassinaren a Son Coletes el vuit de setembre del trenta-sis, juntament amb Guillem Estelrich, coix com ell, dos coixos contra la paret, quan altra volta creixia la gespa rere les petjades de Bayo. Tenia trenta-tres anys i era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NADAL I PASTOR, Pere"El mataren. D'on era? Què feia? Què pensava? No he pogut conèixer cap detall de la seva vida."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NADAL I VADELL, Bartomeu "en Sutro"Manacor"Li deien En Sutro. Tenia seixanta-sis anys i era casat. Treballava de sabater i pertanyia a Esquerra Republicana. Va desaparèixer el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis. Aquest dia, un nét va portar-li a la presó una màrfega i un bocí de coca i li comunicaren que el seu padrí ja no necessitava res. Segurament degué morir a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NADAL I VALLESPIR, Antoni "en Maió"Manacor"Li deien En Maió i exercia el càrrec de porter de l'Ajuntament. Queda d'ell el record de la silueta una mica tràgica, els dos genolls molt junts com a conseqüència d'una vella malaltia. L'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NAVARRO I CAMPOMAR, BartomeuCiutat de Mallorca-Manacor"Trenta-sis anys. Casat. Era taxista de professió i no pertanyia a cap partit polític. La seva falta? Va col·laborar en la fuita del seu germà Miquel, regidor socialista de l'Ajuntament. Dia vuit de desembre del trenta-sis, a la matinada, una barca de bou, aparentment ocupada per pescadors, salpava rumb a Menorca. Els noms dels ocupants formaven part de les llistes dels perseguits. Eren Jaume Bestard, Joan Parets, Ignasi Ferretjans, un dels germans Marcelino, un patró de pesca del qual no he pogut saber el nom, i Miquel Navarro. Aquest home, Miquel Navarro, s'havia mantingut amagat deu o quinze dies dins la cotxeria del seu germà i tot i que per una escala interior el pujaren a la casa, la fosca i la humitat havien malmès un xic la seva salut. La barca de bou però, després de protagonitzar innombrables peripècies, atracà a Ciutadella. En canvi Bartomeu Navarro, home apolític, dia quatre de gener del trenta-set, a les deu del vespre, era detingut a ca seva per membres de la policia. Havien de complir uns requisits rutinaris, li digueren. L'empresonaren a la comissaria de la Plaça de Santa Magdalena i la nit del set al vuit l'assassinaren a Son Coletes, encara que m'imagín que l'indret escollit fou un de més proper: la Creu de Porreres. Amb ell moriren el germà de Marcelino, que també havia exposat la seva vida per salvar la del germà perseguit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NAVARRO I MORALES, Joan"El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NEGRE [?] I PONS, BartomeuCalvià-Ciutat de Mallorca"Trenta-quatre anys. Casat. Tot i que era nascut a Calvià vivia a la Ciutat de Mallorca i mantenc seriosos dubtes sobre l'autenticitat del seu llinatge. Era realment Negre? Potser fos Noguera? Únicament queda inesborrable la data del seu afusellament: morí el vint-i-tres d'octubre del trenta-sis, en el cementiri de la ciutat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NEVADO I GONZÀLEZ, Nicasi JeroniCiutat de Mallorca-Calvià?"Tot allò que afecta la seva vida m'és desconegut. El mes d'octubre del trenta-sis l'empresonaren a Can Mir. El nou de gener del trenta-set, quan la seva esposa anà a visitar-lo, va assabentar-se que ja era mort. Sembla que l'assassinaren dins el terme de Calvià."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NICOLAU, Antoni "en Mort"Ciutat de Mallorca-Porreres?"Treballava en el port i havia estat delegat de la CNT. Va ser detingut perquè va negar-se a firmar l'adhesió al Moviment i el tancaren en el Castell de Bellver. Un vespre el posaren en llibertat, però travessà la porta de la improvisada presó amb les mans fermades. Sembla que l'assassinaren a Porreres. Una curiosa premonició: de malnom li deien En Mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NICOLAU I MARÍ, VicençCiutat de Mallorca"Tenia uns vint-i-set anys i pertanyia al Partit Socialista. Treballava de fonedor i precisament li mancaven dos dits, perduts en accident de treball. El vint d'agost del trenta-sis, el detingueren a casa seva i l'empresonaren a Can Mir. Cinc mesos després, va desaparèixer. L'assassinaren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NICOLAU I MATAS, AndreuTerres d'Argentina-Ciutat de Mallorca"Fill de pares esporlerins, era nascut circumstancialment a l'Argentina i retornà a Mallorca per trobar-se amb una mort de gala el denou d'octubre del trenta-sis. L'afusellaren en el Castell de Bellver, a dues passes de la cel·la on estava reclòs. La història de la seva mort és una anècdota. La història de la seva vida? Treballava de picapedrer, tenia vint-i-cinc anys i era fadrí. La darrera anècdota de la seva vida, va produir-se el dia dotze. Un dia plujós i lleig. Queia una imperceptible came-ta d'aranya, cosa que no impedia als presos estirar les cames pel pati d'armes del Castell. A poc a poc, la bandera monàrquica que onejava a dalt de la torre, esdevingué republicana. Passava que l'antiga franja morada, havia estat tenyida de vermell, perquè hi havia una mancança de banderes monàrquiques. Els presos, que se n'adonaren, esclafiren a riure, tot fent berbes sobre l'inesperat retorn de la República. Una ordre seca de l'oficial de guàrdia, reclogué els presos a les seves respectives cel·les. S'elaborava la tragèdia sobre el Castell. A les sis de la tarda, el mateix oficial, ordenà formar tots els presos en el pati i, els homes de guàrdia, reconegueren Joan Vidal, Josep Picomell i Andreu Nicolau, com els principals protagonistes per les seves característiques físiques. Andreu Nicolau anava en cos de camisa i portava els calçons romputs. Aquests calçons el portaren a la tomba."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NICOLAU I ROIG, Jaume "en Ximet"Manacor"Li deien En Ximet i desconec tot allò que faci referència a ell i que no siguin detalls de la seva mort. De quin partit era? Quin ofici tenia? Quina era la seva edat? S'amagà a Son Comte, Jaume Nicolau. Un famós capità manacorí va dir al seu pare: "Sabem on és el teu fill. Si el mos entregues no li passarà res. En canvi, si l'hem d'anar a cercar noltros..." L'home es retgirà — seria cert que sabien on era?— i es decidí a entregar-lo. Asseguren que el mateix capità, joiós i divertit, fa fer públic elogi del patriotisme del pare. Jaume Nicolau morí assassinat a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NOGUERA I RIGO, Miquel "en Barrera"Algaida-Ciutat de Mallorca"Li deien En Barrera. Tenia trenta-vuit anys i era casat. S'havia dedicat altre temps al comerç, però sembla que l'any trenta-sis vivia per Es Pil·larí i es dedicava a treure mares. Precisament en Es Pil·larí formà part d'un grup d'homes que intentaren resistir-se a l'alçament militar. Així, el vint-i-tres de març del trenta-vuit, era jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis pel delicte de rebel·lió. Condemnat a mort, l'executaren a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, el cinc de setembre del trenta-nou. Eren les sis i mitja de la matinada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NUEVO I MARTÍN, LlorençMaó-Fortí d'Illetes (Calvià)"Era militar: Sergent. Empresonat a Illetes, morí, malalt."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
NUÑOZ ENRILE, JoséPampaga, Filipinas-Fortí d'Illetes (Calvià)
----------------------------------------------------------------------
"Tot el que serv d'ell, és la imatge d'un home que tomba al compàs d'una descàrrega seca. Era el quinze d'octubre del trenta-vuit en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
----------------------------------------------------------------------
NENEZ I EURILE, Josep, és el nom segons el Diccionari Vermell.

OBRADOR, Antoni "en Rosseió"Felanitx"Li deien En Rosseió. Tenia trenta-dos anys i era fadrí. El seu partit era Esquerra Republicana, degut a l'estimació que sentia pel batle Oliver. Havia viscut molts anys a Buenos Aires juntament amb els seus pares, i tota la família retornà a Cas Concos, el seu indret de neixe-ment, l'any trenta-u. Retornaven per gaudir dels béns aconseguits per terres d'Amèrica i, Antoni, es va col·locar a l'Ajuntament. No era, de fet, un polític significat i va viure tranquil fins al quinze d'agost del trenta-sis. Aquest dia començà la seva mort. Una mort molt especial: mort de vergonya. Al seu pare, un home d'edat avançada, li feren beure un tassó d'oli de ricí i a ell, a Antoni Rosseió, l'obligaren a donar un grapat de voltes a l'església de Cas Concos a cops de fusell. Era un càstig, senzillament. L'endemà acudiren a casa seva a detenir-lo i va romandre empresonat tres o quatre mesos. Sols en va viure altres tants en llibertat. Cap cot, va consumir l'alè."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OBRADOR, Arnau"Assassinat a la carretera de Sóller, a Son Busquets, la nit del vint-i-u al vint-i-dos d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OBRADOR, PerePorreres-Manacor"Aquest home era fill d'un guàrdia civil i servia de criat a Banyeres. No se li coneixien idees polítiques. Estava, això sí, afiliat a Solidaritat Obrera. Ignor per quina raó va ser elegit per viatjar a Manacor, l'endemà de la Mare de Déu d'agost, amb catorze porrerencs més. Però el cert és que l'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OBRADOR I BARCELÓ, JaumeCiutat de Mallorca"Tenia quaranta-quatre anys i era casat. L'assassinaren a Son Pardo, un vespre especialment actiu per aquell indret, car n'assassinaren set més. Era el tres de setembre del trenta-sis. Jaume Obrador treballava d'empleat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OBRADOR I OBRADOR, GabrielFelanitx - Fort d'Illetes (Calvià)"Setanta-dos anys. Casat. El vaixell en el qual viatjava de Menorca a Barcelona, va ser pres per l'esquadra rebel i traslladat a aigües mallorquines. Gabriel Obrador era brigada d'Infanteria i, dia denou de novembre del trenta-sis, fou condemnat a mort. Dos dies després, el vint-i-u, era executat en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
--------------------------------------------------------------------

Assassinats al Fortí de Ses Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 39 anys. Brigada d’infanteria, veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusselament
Forti de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 104.

OBRADOR I VICENS, Miquel"Ideologia: la desconec. Ofici: el desconec. Únicament sé que li pertocà una mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OCHOGAVIA I CERVERA, AntoniAlcúdia-Ciutat de Mallorca"Trenta-sis anys. Fadrí. Vivia a la Ciutat de Mallorca i treballava de ferroviari. Quan esclatà la rebel·lió militar estava armat, encara que no va emprar l'arma. La condemna, però, era segura: el jutjaren el trenta de maig del trenta-set i l'afusellaren quinze dies després, el catorze de juny a les cinc del matí a la paret del cementiri de la ciutat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ÓLEO I SUREDA, MiquelCiutat de Mallorca"Era un propietari ric Miquel Óleo, senyor d'Es Rafalet. Tot i que havia nascut a la Ciutat de Mallorca, es considerava artanenc. Era liberal i populista i va ser el primer senyor del terme que va donar als missatges matalassos per jeure. Conten, conten, que algun o alguns dels milicians de Bayo detinguts per l'Exèrcit rebel, va anomenar, en la seva declaració, la Columna de N'Óleo com a força republicana infiltrada dins la Mallorca feixista. La inexplicable història havia de tenir unes arrels molt obscures, que ja no sortiran a la llum. El cert és que Miquel Óleo, casat i seixanta-cinc anys, va comparèixer el vuit de setembre del trenta-set a l'Escola d'Arts i Oficis, per respondre de l'acusació de rebel·lió militar. Condemnat a mort, l'executaren el vint-i-set de gener del trenta-vuit, a les set del matí. El deixaren fet un Crist. Malferit, s'arrossegava per terra Miquel Óleo, innocent capità d'un fantasmal exèrcit, fins que li pegaren el tret de gràcia. Abans havia protagonitzat una escena prou
dramàtica. Quan anava a pujar al camió de Valldemossa, requisat a aquests efectes, que l'havia de traslladar de Can Mir al cementiri, un frare, el Pare Atanasio, li pregà que besàs la creu de ferro que portava penjada d'un cordó fermat a la cintura. Óleo s'hi va negar. I el frare li exigí el bes. "Vosaltres teniu la culpa de la meva condemna", va respondre Óleo. Com a tot comentari, el petit frare, tot estirant-se, va aconseguir agafar pels cabells el propietari artanenc i, fent-li acalar el cap per la força, li arrossegà el Crucifix pels llavis. Quan l'amollà, bleixant tots dos, la boca d'Óleo sagnava abundosament, degut als talls que li havia fet el ferro. Sense dir cap paraula pujà al cotxe, perquè els fusells l'encanonaven."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER, FrancescLlucmajor-Porreres?"Treballava de ferrer i pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades. Sembla que l'afusellaren a la Creu de Porreres, el setze de febrer del trenta-set."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER, JoanLlucmajor"Era un bon actor, Joan Oliver. Això de banda, pertanyia al Partit Socialista i treballava de sabater. L'assassinaren a qualque indret de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER I CLAR, Francesc"El mataren. L'any i l'indret del succeït són desconeguts per a mi."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER I MIR, Miquel "en Talaiet"Algaida-Manacor"Li deien En Talaiet. Tenia trenta-tres anys i va pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades. Treia mares, un ofici dur, tot i que havia patit una malaltia greu. Una malaltia estranya. En Miquel Talaiet va viure cinc anys sota una figuera, apartat de tothom, perquè patia possiblement una malaltia contagiosa. A Algaida, encara, perviu el record de l'home lluitant contra la seva soledat a fora vila. Ningú no esperava que guarís, petita taca sobre el paper del paisatge. Però estranyament va recobrar la salut i retornà al poble. Retornà gairebé perquè l'assassinassin, ell que s'havia aferrat a la vida amb voluntat d'acer. El setze d'agost del trenta-sis el detingueren i se l'emportaren a afusellar a Son Coletes, juntament amb vuit algaidins més."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER I SANMARTÍ, Joan "en Sereni"Algaida-Manacor"Li deien En Sereni. Tenia vint-i-set anys. Era president de les Joventuts Socialistes Unificades i treia mares. L'agafaren per Sa Comuna i l'afusellaren en el cementiri de Son Coletes, el mes d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER I SASTRE, JuliàLlucmajor-Ciutat de Mallorca"Tenia quaranta anys i pertanyia al Partit Socialista. No he pogut concretar gaire el seu ofici: potser fos foraviler, potser es dedicàs a repartir el suc de Can Ripoll. Potser fes els dos oficis. Julià Oliver, des del seu amagatall a foravila, va presenciar l'assassinat de Joan Fullana en el pou de S'Àguila. Ignorava que ell tampoc no trigaria gaire a morir. L'afusellaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca, la nit del vint-i-tres al vint-i-quatre d'agost del trenta-sis. A l'any just de la seva mort, la viuda va rebre un porta-monedes amb una peça de dues pessetes, una altra de cinc i dos mocadors tacats de sang."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OLIVER I SOLIVELLAS, FrancescArtà-Petra"Era fogoner del tren. L'assassinaren el desset de setembre del trenta-sis, a la una de la matinada, juntament amb Bernat Torres. Moriren a la carretera de Petra, entre Na Borges i Son Doblons."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ORDINAS I ARROM, Jaume "en Fonoi"Alaró"Li deien En Fonoi. Tenia devuit anys i no estava afiliat a cap partit polític. Únicament he pogut saber que estava afiliat a una societat instructiva anomenada L'Aurora. Potser per això l'assassinaren, el quinze de gener del trenta-set. Possiblement treballava de sabater."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ORFILA I VINENT, ValentíTerres de Menorca"El mataren. Desembarcà a Punta Amer amb la Columna de Bayo i trobà la mort sobre terra mallorquina."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OROZCO I TRULLA, JuanTarragona - Fortí d'Illetes (Calvià)"Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar, va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de Sa Pobla i el comandant Cas-telari, va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcàrcel, que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa: Orozco: /,A dónde vamos? Castelari: A donde yo mande. Orozco: Mire que se nos va el pan... Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las unas, sinó que lo man-daré a la Comandància. Entreguen las pistolas. Orozco: Nos las llevamos, por si acaso... Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar, juntament amb altres paisans de Sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebel·lió militar seria apaivagada sense gaires dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Assassinats al Fortí d'Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 35 anys. Carabiner, casat amb Catalina LLabres, i tenia tres fills, Antònia, Joan, Antonió, veí de Sa Pobla.

Causa de la mort,
Afuselat

Data de la mort.
11.03.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 130.
ORTEGA I RUIZ, José?-Ciutat de Mallorca"L'assassinaren la nit del vint-i-sis al vint-i-set d'agost del trenta-sis, en el quilòmetre tres de la carretera de Son Anglada. La sang va córrer a balquena aquesta nit, per totes les carreteres de la Ciutat de Mallorca i, tal volta, esborrà tot record de José Ortega."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
OVIEDO I ROMERO, JoséPuerto de Santa María-Ciutat de Mallorca"Quaranta-dos anys. Casat. Vivia a Barcelona i era mariner. Ignor tota altra circumstància sobre la seva vida. Morí a la Ciutat de Mallorca, el cinc de febrer de l'any quaranta-un."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALANQUES I PALANQUES, Joaquim"Els trets li segaren la paraula i la vida. Ignor qualsevol altra circumstància."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALAZÓN I LÓPEZ, AntonioFortuna, Murcia - Fortí d'Illetes (Calvià)"Casat. Ignor la terra del seu naixement, però exercia de carrabiner a Sa Pobla. Antonio Palazón havia vingut a Mallorca per tal de complir el servei militar a Inca i va ingressar al Cos de Carrabiners. El vint-i-quatre de febrer del trenta-set, compareixia a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca, acusat de protagonitzar actes de resistència al Moviment. De fet, va ser un dels carrabiners que es negaren a entregar les armes a l'Exèrcit el denou de juliol i es refugià a Cabo Pinar, després que algun d'ells disparàs sobre el comandant Castelari i un sergent que l'acompanyava. Fou condemnat a mort i el seu nom es va inscriure a la llista dels set executats en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set. Eren les sis i mitja del matí."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Assassinats al Fort de Ses Illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 35 anys. Carrabiner, casat amb Magdalena Mateu, i tenia quatre fills, Maria, Josep, Margalida, i Magdalena, veí de Inca.

Causa de la mort,
Afuselat

Data de la mort.
11.03.1937

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 132.

PALMER, Guillem "des Forn"Andratx"Pertanyia a Esquerra Republicana i treballava de forner. Li deien En Guillem des Forn i únicament puc assegurar que va desaparèixer."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALMER I ARROM, Miquel "en Sureda"Manacor"Li deien En Sureda. Vint anys. Fadrí. Pertanyia a les Joventuts Republicanes i, de tant en tant, treballava de fuster. Havia patit dels pulmons i aquesta passada malaltia justificava una certa aviciadura laboral. A més treballava com a caricaturista. Va regalar a la societat d'Esquerra Republicana, un quadre amb la caricatura d'Azafia, que encara és recordat pels vells militants. Es firmava Verax i era un al·lot que gaudia de moltes simpaties. El mataren un dia d'agost del trentaisis a Son Cole-tes. Havia arribat amb un grup d'amics fins a un turonet, freturosos de veure els rojos a la llunyania. Els detingueren quan tornaven cap al poble. Els acusaren... De què els acusaren? Ho ignor, certament. Uns deien que volien passar-se a l'enemic. Altres asseguraven que feien senyes a l'enemic."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALMER I VADELL, MiquelFelanitx-Ciutat de Mallorca"Casat. Trenta-quatre anys. Era mariner. L'assassinaren en el cementiri de la Ciutat de Mallorca, el cinc d'abril del trenta-vuit."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALLICER, Francesc "en Sollo"Son Servera-Manacor?"Li deien En Sollo. Uns seixanta anys. Viudo. Treballava el camp i al camp el mataren. Era en una caseta de la seva propietat amb En Francesc Cantó i, sorprenentment, els assassinaren. Un trinxet quedà clavat al meló que anaven a menjar-se. Encara que no s'hagi pogut comprovar, quasi segur que el seu destí fou Son Coletes. Ni un ni l'altre no estaven afiliats a cap partit polític."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALLICER I CASTELL, JoanCalvià-Ciutat de Mallorca"Tenia vint-i-dos anys i era fadrí. Havia treballat de forner, però estava complint el servei militar a Maó, i el devuit de juliol del trenta-sis, es trobava de permís a Calvià, juntament amb un malhaurat company anomenat Gabriel Calafell. Quan s'assabentà de la rebel·lió militar, en lloc de presentar-se a Capitania, optà per refugiar-se a les muntanyes en companyia del seu conco, Joan Pallicer i Estades. A Na Burguesa trobaren l'esmentat Gabriel Calafell i un altre home, Antoni Amengual, i tots quatre varen conviure amb l'esperança que les tropes de Bayo aconseguirien apropar-se a la Ciutat de Mallorca. Algú els va descobrir i els acusà. Asseguren que era un tresca-muntanyes que els va veure per casualitat. Potser. El cert és que un grup de feixistes els rodejaren i mataren a trets Gabriel Calafell, quan pretenia escapar-se. Els altres tres foren traslladats a Can Mir i, sotmesos a judici el vint-i-sis d'octubre del trenta-sis, foren condemnats a mort. Era dimarts. Els afusellaren el divendres, vint-i-nou, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Dos d'ells, ignor quins eren, volgueren confessar i combregar abans de morir."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PALLICER I ESTADES, JoanCalvià-Ciutat de Mallorca"Tenia quaranta anys i estava divorciat. És el capdavanter d'una família prou castigada. El seu nebot, Joan, morí a la seva vora, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca, el vint-i-nou d'octubre del trenta-sis. El seu germà, Mateu, va ser assassinat a qualque cuneta. Asseguren que Joan Pallicer era contrabandista, tot i que oficialment treballava de jornaler. El detingueren a Na Burguesa, juntament amb el seu nebot, Joan, i Antoni Amengual."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PANADERO I ALONSO, Francisco"No he pogut esbrinar el seu passat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PARERA I GOMILA, Joan "en Ramonico"ManacorLi deien En Ramonico. Quaranta-quatre anys. Casat. El seu ofici: fuster. Pertanyia a Esquerra Republicana i era el batle de Porto Cristo. Quan desembarcaren les tropes de Bayo, ell i Joan Frau, salvaren la vida de dos falangistes, S'Escolà i En Baions, i ambdós esperaven, confiats, que els sabrien reconèixer el seu humanitarisme, cas que les tropes roges fossin definitivament foragitades de Mallorca. Ignor què devia pensar, encara que ho ima-
anaven a menjar-se. Encara que no s'hagi pogut comprovar, quasi segur que el seu destí fou Son Coletes. Ni un ni l'altre no estaven afiliats a cap partit polític.
PALLICER I CASTELL, Joan
Calvià
Tenia vint-i-dos anys i era fadrí. Havia treballat de forner, però estava complint el servei militar a Maó, i el devuit de juliol del trenta-sis, es trobava de permís a Calvià, juntament amb un malhaurat company anomenat Gabriel Calafell. Quan s'assabentà de la rebel·lió militar, en lloc de presentar-se a Capitania, optà per refugiar-se a les muntanyes en companyia del seu conco, Joan Pallicer i Estades. A Na Burguesa trobaren l'esmentat Gabriel Calafell i un altre home, Antoni Amengual, i tots quatre varen conviure amb l'esperança que les tropes de Bayo aconseguirien apropar-se a la Ciutat de Mallorca. Algú els va descobrir i els acusà. Asseguren que era un tresca-muntanyes que els va veure per casualitat. Potser. El cert és que un grup de feixistes els rodejaren i mataren a trets Gabriel Calafell, quan pretenia escapar-se. Els altres tres foren traslladats a Can Mir i, sotmesos a judici el vint-i-sis d'octubre del trenta-sis, foren condemnats a mort. Era dimarts. Els afusellaren el divendres, vint-i-nou, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Dos d'ells, ignor quins eren, volgueren confessar i combregar abans de morir.
PALLICER I ESTADES, Joan
Calvià
Tenia quaranta anys i estava divorciat. És el capdavanter d'una família prou castigada. El seu nebot, Joan, morí a la seva vora, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Ma-

llorca, el vint-i-nou d'octubre del trenta-sis. El seu germà, Mateu, va ser assassinat a qualque cuneta. Asseguren que Joan Pallicer era contrabandista, tot i que oficialment treballava de jornaler. El detingueren a Na Burguesa, juntament amb el seu nebot, Joan, i Antoni Amengual.
PALLICER I ESTADES, Mateu
Calvià
Li deien En Mateu Corredor. El seu fill, Joan, morí afusellat. El seu germà, Joan, també morí afusellat. Ell va desaparèixer i mai no s'ha sabut l'indret en el qual l'assassinaren.
PANADERO I ALONSO, Francisco No he pogut esbrinar el seu passat.
PAREJO I MESQUIDA, Fèlix
Porreres
Era fill d'un carrabiner destinat a Porreres. Tenia uns vint-i-tres anys i pertanyia a Esquerra Republicana. Feia rajoles, aquest home, i el retingueren a la presó de l'Ajuntament el dia de la Mare de Déu d'agost. L'endemà era afusellat a Son Coletes.
PARERA I GOMILA, Joan
Manacor
Li deien En Ramonico. Quaranta-quatre anys. Casat. El seu ofici: fuster. Pertanyia a Esquerra Republicana i era el batle de Porto Cristo. Quan desembarcaren les tropes de Bayo, ell i Joan Frau, salvaren la vida de dos falangistes, S'Escolà i En Baions, i ambdós esperaven, confiats, que els sabrien reconèixer el seu humanitarisme, cas que les tropes roges fossin definitivament foragitades de Mallorca. Ignor què devia pensar, encara que ho imagín, Joan Parera, quan va mirar a Son Coletes els fusells que l'apuntaven."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASQUAL, Miquel "de Mestre Jordi"Alcúdia"Li deien En Miquel de Mestre Jordi. Uns quaranta anys. Casat. Treballava el camp i mai no parà esment a les coses de la política. El mataren a qualque indret desconegut."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASQUAL I FULLANA, MateuAlaró"Trenta anys. Fadrí. Pertanyia a les Joventuts Socialistes i era sabater. L'assassinaren, juntament amb Miquel Pericàs i Jaume Ordines, la nit del quinze de gener del trenta-set."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASQUAL I GALMÉS, Antoni "en Moreó"Manacor"Quaranta-quatre anys. Casat. Li deien En Moreó i tenia un cafè a Sa Bassa. Precisament a Sa Bassa es va forjar la seva tragèdia. Un grup de detinguts eren exhibits, cara a la paret, quan un d'ells, adreçant-se a Moreó, li manifestà que la set el turmentava. El nostre home no va pensar dues vegades el que feia i li dugué un tassó d'aigua. "Donau beure a qui té set..." Just i cabdal. El detingueren i l'assassinaren a Son Coletes, el vuit de setembre del trenta-sis. Pertanyia a Esquerra Republicana."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASQUAL I JAUME, MiquelSant Llorenç-Manacor"Li deien En Broquet. Seixanta anys. Casat. Vivia a Manacor i era foraviler. El mataren a Son Coletes, el set de setembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASQUAL I LLODRÀ, GuillemSant Llorenç-Manacor"Vivia a Manacor i treballava de foraviler. El mataren a Son Coletes dia onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí"

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASTOR I SANSÓ, BernatManacor-S'Indioteria"Setanta-dos anys. Vidu. Treballava de jornaler i vivia a la Ciutat de Mallorca, carrer Gerreria, vint-i-dos. Va ser assassinat la nit de l'u al dos de setembre del trenta-sis, a la carretera de S'Indioteria, prop del pont de Bunyola."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PASTOR I VALSERÓ, DionisioValladolid"Gairebé tot ho ignor d'aquest home, recuperat amb pinces de l'oblit. Tenia uns quaranta anys. Era escultor. Pertanyia a la PDF i portava dotze anys vivint a la Ciutat de Mallorca. Al marge de la seva mort, certament indiscutible, hi ha un fet comprovat: va estar tancat en el Castell de Bellver i en el camp de concentració de Campos. Professionalment, exercia el càrrec de Director de l'Escola d'Arts i Oficis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PAZ I MARÍN, Andreu"Morí. L'indret i la data són detalls impossibles d'esbrinar."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PEDROSA I VIDAL, JoanCiutat de Mallorca"Vivia en Es Coll d'En Rabassa. Tenia quaranta-dos anys i era casat. Pertanyia a Esquerra Republicana. L'assassinaren entre el quilòmetre catorze i quinze de la carretera de Manacor, la nit del vint-i-u al vint-i-dos d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PENELLA, JosepCiutat de Mallorca"Casat. Quaranta-un anys. Pertanyia a Esquerra Republicana i era vice-secretari del Consell del Districte de Ciutat de Mallorca. L'assassinaren a la paret del cementiri de la mateixa ciutat, la nit del nou al deu d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PERECOS, Bernat?-Manacor?"Tenia uns quaranta-cinc anys. Casat. Treballava a Son Servera de guarda-vies. No estava afiliat a cap partit polític i, per tant, són una incògnita les raons que propiciaren el seu assassinat. Possiblement se l'emportaren a Son Coletes, amb una de les dues camionades de presos que sortiren del poble."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PERELLÓ, Antoni "des Rafal"Son Servera-Manacor?"Li deien En Toni des Rafal i En Toni Barrina. Tenia uns seixanta anys. Casat. Era conreador i se l'emportaren, segurament, amb destí a Son Coletes, amb una de les dues camionades de presos que sortiren del poble."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PERELLÓ I SUREDA, AntoniArtà"A ell i a Miquel Muntaner, els mataren a Pula el sis d'octubre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÉREZ, Roger? (Galícia) - Manacor"Pertanyia al Partit Socialista i, com a bon gallec, exercia d'esmolador. De tota manera era un mallorquí més. Els seus fills eren nascuts a Manacor i ell mateix, uní la seva sang a la sang mallorquina, un dia d'agost, a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÉREZ I FERRARI, RogerManacor"Pertanyia al Partit Socialista i compartia amb el seu germà, Antoni, un negoci modest: tenia casetes de fira, cavallets de cartró i pintura que cavalcaven de fira en fira. A aquest home, sembla que l'assassinaren a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÉREZ I MARTIN, Juan"El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PÉREZ I RICO, Juan Bautista"El mataren. Altra cosa no sé d'ell."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
VIVES, Serafí "En Trinxo" i "En Camel.lo"Son Servera - Son Coletes?"Li deien En Trinxo i En Camel•lo. Tenia uns trenta anys i era fill d'un altre Serafí Camel•lo, també assassinat. Aquest home, En Trinxo o En Camel•lo, va fer una feina ben mal pagada. Com que era guàrdia jurat, l'encarregaren d'arreplegar els homes que, des de l'Ajuntament, havien de ser transportats en camió a Manacor. Doncs bé, quan els hagué arreplegat a tots, el feren pujar a ell. "Únicament faltes tu", li digueren. Es possible que l'assas-sinassin a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
ROCA I CAPÓ, JosepCiutat de Mallorca"No he trobat cap rastre d'aquest home, tot i que diverses informacions em confirmen la seva mort."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
TOMÀS I PRATS, Antoni "En Prim"? - Carretera de Sóller"Li deien En Prim. Trenta-dos anys. Casat. Pertanyia al Partit Socialista i treballava d'administratiu en el tren. Gaudia d'una certa popularitat: havia estat jugador de futbol amb l'equip Alfonso XIII i era membre actiu del Comitè del Sindicat de Ferroviaris. Tal volta per aquesta popularitat, fou una de les primeres persones que encanonaren els fusells dels civils. L'assassinaren la nit del nou al deu d'agost del trenta-sis, a la carretera de Sóller, prop de Son Sardina."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

RIUTORT I ROTGER, Cels? - ?"El mataren. Basta saber que el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
SALVÀ I JOFRE, Josep "En Sabatera"Andratx - Sa Teulera. Camí de Gènova"Trenta-quatre anys. Casat. Li deien En Sabatera. Era afiliat al Partit Socialista i treballava de picapedrer. L'assassinaren a Sa Teulera, en el Camí de Gènova, amb el fosser Ruiz. Era la nit del vint-i-nou de desembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
LÓPEZ I PALOP, DocmaelCiutat de Mallorca - Ciutat de Mallorca?"Pertanyia a Esquerra Republicana i era catedràtic de matemàtiques de l'Institut de la Ciutat de Mallorca. El mes d'agost del trenta-sis, l'empresonaren en el Fort de Sant Carles i, mesos després, va passar a Can Mir. El vint-i-tres de juny del trenta-vuit, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis. L'acusació era clara: rebel.lió per inducció, i el condemnaren a cadena perpètua. Tanmateix no resistiria la condemna. La salut s'havia quebrantat amb el patiment i el vint-i-vuit de febrer de l'any següent, moria a l'hospital."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PICORNELL I PÒRCEL, JosepBarcelona"Havia nascut a Barcelona feia vint-i-sis anys, però era un ciutadà més: carrer Francisco Sancho, trenta-quatre, primer. Pertanyia a Esquerra Republicana i el tancaren al Castell de Bellver. El dotze d'octubre del trenta-sis, tot i que queia una imperceptible cameta d'aranya, els presos estiraven les cames pel pati d'armes. En un moment donat, una de les franges roges de la bandera monàiquica esdevingué morada. Els presos, arremolinats, en un racó del pati, totd'una feren bulla. "Mirau, ja ha tornat la República!" Tanmateix l'explicació era ben senzilla: els primers dies de la rebel·lió militar, no hi havia prou banderes monàrquiques a Mallorca per abas-tir les necessitats de tots els edificis oficials i, com a solució d'emergència, varen tenyir de vermell la franja morada de l'enderrocada bandera republicana. Naturalment, amb l'aigua mansoia que va caure tot el matí, el tenyit va destenyir-se. I els presos se'n reien de la feta. Un d'ells era Josep Picomell, anomenat pels seus companys de presili "En Cràneo", degut a les generoses dimensions del seu cap. Una ordre de l'oficial de guàrdia, acabà amb la festa. A les sis de la tarda, amb tots els presos formats, els soldats que el matí eren de vigilància, varen creure reconèixer tres dels esvalotadors i els assenyalaren amb el dit. Eren Joan Vidal, Andreu Nicolau i Josep Picomell, a qui tal volta reconegueren, perquè duia posat el pijama i la barba crescuda. Pocs dies després tots tres eren jutjats i condemnats a mort. Els executaren en el mateix Castell de Bellver el denou d'octubre."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PIZÀ, Jaume "en Panxeta"Alcúdia"Li deien En Panxeta. Tenia uns quaranta anys i era casat. Treballava d'encarregat d'una serradora i ningú mai no va sentir que es posàs el mot política als llavis. Així i tot el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PIZÀ I MOIÀ, JosepConsell-Ciutat de Mallorca"Quaranta anys. Casat. El seu ofici: feia soles de sabata. El seu partit: el Socialista. El seu càrrec: Batle. L'onze d'abril del trenta-vuit, compareixia amb vint-i-vuit persones més del seu poble, davant un Tribunal Militar constituït a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca. De fet era un judici al poble i es dictaminaren vint-i-cinc penes de mort i quatre cadenes perpètues. Després els executats sols foren tres: els germans Nofre i Sebastià Sureda i el batle, Josep Pizà. És difícil esbrinar els criteris que seguiren per fer la triadella. La família Sureda era tinguda per extremadament roja. En Nofre, concretament, va ser el primer home del poble que es va negar a oir missa els diumenges, cosa que suposava un pecat imperdonable a la Mallorca rural. Quant a Josep Pizà, era el batle i, a més, quan esclatà la rebel·lió militar, encara no s'havien apagat els ecos d'una antiga història. Quinze anys enrera, Josep Pizà va sortir, empunyant un ganivet, en defensa del seu germà, que era apallissat per membres d'una altra família, i va clavar dues o tres ganivetades. Foren resquills a la pell, però la sang és espantosa. Així i tot, la causa fou sobreseguda i únicament va romandre uns dies a la presó. No se n'hauria parlat més, cas de no arribar un trenta-sis. La baralla de carrer va servir per pintar la imatge d'un batle, malcarat i baralladís. Ben al contrari del que era, Josep Pizà. La darrera nit de la seva vida, a Can Mir, va passar-la plorant. L'executaren a les sis del matí de dia vuit d'octubre del trenta-vuit, a l'hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll

PLANELLES I MARÍ, JoanCiutat de Mallorca"Vint-i-set anys. Fadrí. Era pescador d'ofici. El mataren una de les nits més sagnants de la Ciutat de Mallorca: el tres de setembre del trenta-sis, vigília del reembarcament de Bayo. Joan Planelles morí a Son Pardo."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PLANELLS I TORRES, Antoni "No he pogut esbrinar el seu passat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
POMARES I CASCALES, FelipSanta Pola"Cinquanta-tres anys. Tot i que era alacantí, vivia a la Ciutat de Mallorca. El seu ofici? Aiguader. Altra cosa no sé d'ell, que no sigui una data de mort. Morí el vint-i-dos de maig de l'any trenta-set."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PONS I ALOMAR, Joan Campanet"Li deien En Sabatera. Quan l'assassinaren, l'any trenta-set, era el secretari de l'Ajuntament de Selva i, abans, havia exercit el mateix càrrec a Maria de la Salut i a Lloseta."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PONS I GOMILA, JoanAló - Fortí d'Illetes (Calvià)"Casat. Era brigada d'Infanteria i prengueren el vaixell en el qual es traslladava de Menorca a Barcelona. El vint de novembre del trenta-sis, va comparèixer davant un Consell de Guerra reunit a l'Institut, acusat de no haver respectat el Ban del General Goded. Condemnat a mort, l'executaren en el Fort d'Illetes el vint-i-u de novembre del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
-----------------------------------------------------------------
Assassinats al Fort d'illetes

Des de començaments del mes juliol del 1936, començaren a empresonar els militars que es mantingueren fidels a al Govern Republicà, sorgit de les eleccions democràtiques, foren sentenciats per uns tribunals de militars rebels, dins la farsa d’uns judicis sumaríssims, tots foren assassinats al Fort de Ses Illetes en front d’un escamot de afusellament comandat per un oficial rebel.
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 35 anys. Brigada d’infanteria, veí de Maó.

Causa de la mort,
Afusellat.

Data de la mort.
21.11.1936

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 111.
PONS I PONS, Antoni"La seva mort és la nombre...? Una més, certament."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PONS I PONS, Rafel"Morí. No he pogut conèixer la seva història."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PONS I VILLALONGA, Gabriel"Mataren aquest home. Únicament afirm això: el mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PONT I CLADERA, Josep Pollença - Calvià ( Fort d'Illetes)"Li deien En Ros. En Pep Ros. Era esparde-nyer? Era xofer? Era barber? Gairebé se li atribueixen tants d'oficis com punyalades va rebre el seu cos en el camí d'Illetes. Pertanyia al Partit Socialista."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
--------------------------------------------------------------------
"Assassinats
Des de començaments del mes d'agost del 1936 distints punts de les carreteres que duen de Palma a Andratx i a Calvià, es van veure tacades de la sang d'un nombre encara indeterminat d'homes que foren morts a causa de ferides de bala infringides per pistolers fidels al nou règim. D'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila, una part d'aquests cadàvers foren enterrats a Calvià:

Dades personals.
Segons el registre civil, de uns 26 anys.
Casat amb Maria Payeres Serra, de professió espardanyer, veí de Pollença. Enterrat al cementeri de Calvià.

Causa de la mort.
Tir al cap.

Data de la trobada del cadàver
02.10.1936

Lloc on fou trobat el cadàver
Carretera de Palma a Andratx, Km 9.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 81 i 214.
PÒRCEL, Guillem "en Verguera"Andratx"El coneixien pe'n Verguera. Treballava de picapedrer i deien que simpatitzava amb el Partit Socialista. Havia viscut a Cuba una bona temporada. Ni allà ni aquí, trobà fortuna."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PORQUERAS, Josep "de Can Pepín"Andratx-Ciutat de Mallorca"Tenia cinquantaiset anys. Casat. Li deien de Can Pepín i exercia el càrrec de caporal dels camí-ralers. Morí entre el vint-i-tres i el vint-i-quatre d'agost del trenta-sis; deu dies abans que morís el seu fill a Son Pardo."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PORQUERAS I TALENT, JosepAndratx - Ciutat de Mallorca"Pertanyia al Front Únic, com el seu pare. Casat. Trenta-set anys. Era comerciant i l'assassinaren a Son Pardo, el tres de setembre del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
POU, Andreu "de na Cella"Felanitx-Manacor"Li deien N'Andreu de Na Cella. Uns quaranta anys. Casat. Treballava de foraviler i no se li coneixia cap afiliació política. Únicament el to vehement que emprava per defensar les seves tesis, catalogades de radicals, pot ésser la causa del seu assassinat. El trobaren mort dins el terme de Manacor. Per Ses Planes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
POU I LLABRÉS, Joan"He agafat el seu nom per la coa, a punt de perdre's a l'oblit. Existí un tal Joan Pou i Llabrés. Existí un home que mataren i que nomia així: Joan Pou i Llabrés."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
POU I MULET, Miquel "en Metge"Algaida-Manacor"Li deien En Metge. Tenia cinquanta anys i pertanyia a Esquerra Republicana. Tot i que el seu ofici era el de treure mares, era un home ric, que podia permetre's el luxe de deixar doblers. Potser fos aquesta la raó del seu assassinat, encara que l'embolcallassin amb motivacions de signe religiós. La gent deia... Què deia la gent? Un dia del Corpus, quan passava la processó, En Miquel Metge no va llevar-se el capell. Per una o altra raó l'assassinaren a Son Coletes amb vuit algai-dins més, a mitjan agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PRIETO I CHAVES, Andrés Restituto"La seva biografia és irrecuperable. El mataren."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PUIGSERVER I PASTOR, RamonLlucmajor-Porreres"Pertanyia al Partit Socialista. Era sabater. L'afusellaren a Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PUJOL I BESTARD, JoanAndratx-Ciutat de Mallorca"Trenta-set anys. Fadrí. Treballava de cuiner i ignor la seva tendència política. L'assassinaren a la paret del cementiri de la Ciutat de Mallorca, la nit del trenta-u d'agost a l'u de setembre del trenta-sis, tot i que també es dóna com a certa la data del tres de setembre."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
PULIDO I GUTIÉRREZ, SantosMontehermoso-Ciutat de Mallorca"Vint-i-quatre anys. Fadrí. Era nat a un poble de Càceres anomenat Montehermoso, Santos Pulido, i la casualitat el dugué a morir a terra mallorquina. El setze de juliol del trenta-sis, ell i Joan Giménez, ambdós sergents d'Artilleria a Menorca, ingressaven a l'Hospital Militar de la Ciutat de Mallorca, per tal de sotmetre's a una intervenció quirúrgica. Ignor si el bisturí arribà a tallar la seva pell, però la següent notícia que tenc d'ells, és que foren tancats a Illetes. El vint-i-tres d'abril del trenta-set, comparegueren a la caserna Jaume I, acusats d'adherir-se a la rebel·lió i Santos Pulido va ser condemnat a mort. L'executaren a les nou hores i deu minuts de dia cinc de maig del trenta-set, a l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. Morí de paisà, perquè havia estat degradat."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUES I VENTAYOL, Antoni MariaAlcúdia"El capità d'Artilleria Sebastià Feliu, adreçant-se, en qualitat d'advocat defensor, al Tribunal que jutjava a Ques, va preguntar als seus membres, si cas de condemnar a mort el seu defensat, no els tremolaria el pols. Doncs bé, la resposta fou contundent. No els tremolaria el pols i no els tremolà. Antoni Maria Ques, milionari alcudienc de quaranta-vuit anys i viudo, va ser afusellat juntament amb Darder, Jaume i Mateu, a les sis i mitja del matí de dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set. L'indret: l'hemicicle del cementiri nou de la Ciutat de Mallorca. La causa? Llarga i complexa. Ques —ex-membre del Partit Liberal de Joan March i ex-accionista de la Transmediterrànea— era un dels encartats en l'anomenat Pla Lenin, que consistia en assassinar tota la gent de bona voluntat de l'illa i, acte seguit, imposar una dictadura de tall moscovita. Un testimoni, que posteriorment fou reclòs en el manicomi, declarà que Antoni Maria Ques havia repartit dues-centes pistoles entre els elements del Front Popular, per tal de preparar la matança. A més, l'esmentat Ques, no amagava la seva afiliació a Esquerra Republicana i admetia el fet d'haver entregat diverses quantitats de doblers per sufragar les despeses d'aquest partit. Tot aquest caramull d'acusacions, constitueixen l'inventari d'una història folla que acabà amb vessament de sang. Les pistoles mai no han estat trobades i difícilment Ques podia ser partidari d'entregar el poder econòmic a l'Estat, gaudint d'una posició social autènticament folgada."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUESADA I NÚNEZ, PereCiutat de Mallorca"Treballava a la "Funerària Previsora Mallorquina". El trenta de gener del trenta-set, va rebre una notificació urgint-lo a presentar-se a la comissaria de policia. Estranyat i esporuguit, va presentarise acompanyat de la seva esposa. Catalina Castro i Cruz. El feren passar sol a les dependències i Catalina va quedar al portal. Més tard li comunicaren que no podia acomiadar-se del seu espòs, perquè quedava detingut. De llavors ençà, mai no s'ha sabut cap notícia d'ell."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUESADA I RIPOLL, AdolfInca"Pertanyia a la CNT. Era fill d'un carrabiner i li deien de Can Fèlix. Morí a s'oliverar de Can Ripoll, a mig camí entre Inca i Mancor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUETGLAS I MORAGUES, BaltasarMaó-Ciutat de Mallorca"Tenia cinquanta-set anys i treballava de fora-viler. Vivia a Ciutat de Mallorca, carrer de l'Impressor Calafat, trenta-u. Dins el pou del seu hort, Son Molí, hi trobaren amagats Jaume Campomar i Julià Cirer. L'encobriment era una falta que no es perdonava. L'assassinaren en el cementiri de la ciutat, el trenta-u d'agost del trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUETGLES I SANSÓ, JoanBuenos Aires-Ciutat de Mallorca"Trenta-un anys. Fadrí. Treballava de xofer. La seva culpa: amagar dins el pou de Son Molí, dos homes perseguits. L'assassinaren un dia d'agost del trenta-sis, en el cementiri de la Ciutat de Mallorca, juntament amb el seu pare, Baltasar Quetgles."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
QUETGLES I SERRA, JoanManacor"Vint-i-nou anys. Casat. Això és ell: un nom, un ofici i una mort. El nom resta escrit: Joan Quetgles i Serra. L'ofici: jornaler. I la mort, la seva mort: el vuit de desembre del trenta-sis, a Manacor."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RAMÍREZ I RODRÍGUEZ, Manuel"El mataren. La seva història personal no ha estat possible recuperar-la."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RAMIS I AMENGUAL, BernatBiniali-Manacor?"Pertanyia al Partit Comunista. Treia mares i vivia a Les Cadenes. El denou de juliol del trenta-sis, es traslladà a Manacor i, tres dies abans que es produís el desembarcament de les tropes de Bayo, l'empresonaren. Aquí es desdibuixa la seva fesomia. Possiblement morí a Son Coletes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RAMON I PLANELLS, Antoni"Tres preguntes: Qui matà aquest home? A on? I per què? A cap de les tres els he trobat resposta."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RAMOS I CARROSA, LluísMadrid-Fortí d'Illetes (Calvià)"Tenia cinquanta-sis anys i era casat. El tres de juny del trenta-nou va ser jutjat a l'Escola d'Arts i Oficis, acusat d'adhesió a la rebel·lió. El condemnaren a mort tot i que la pau de Franco ja era imposada. L'afusellaren en el Fort d'Illetes, el desset de setembre del trenta-nou."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------
Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.

Dades personals.
Segons el registre civil, de 56 anys. Casat, veí Maó.

Causa de la mort,
Sentencia distada.

Lloc del afusellament
Fortí de Ses Illetes.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 253.


REAL, JoanCiutat de Mallorca-Porreres?"Era el vigilant nocturn de S'Hostalet i no se li coneixia afiliació política. Sembla que a la seva casa de La Soledat, hi tenia amagada la socialista Pilar Sànchez, una de les persones més cercades de la Ciutat de Mallorca. Pilar fou assassinada i Joan Real no va gaudir d'una sort més favorable. Possiblement l'assassinaren al cementiri de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RECAREDO I RIGO, AntoniCiutat de Mallorca-Porreres?"Uns vint-i-cinc anys. Fadrí. Pertanyia al Partit Comunista i, possiblement, era dependent de comerç. Potser perquè no s'embrutava les mans, procurava sempre vestir amb una certa elegància. Se'l recorda com un home alegre, que lluïa uns magnífics cabells negres, lleugerament onats. L'empresonaren a Can Mir, juntament amb el seu pare i, des del primer dia, foragità l'esperança del seu ànim. Al seu germà Miquel, l'havien assassinat a Son Pardo, una nit de setembre, tot creient els assassins que es tractava d'ell. Un dia, a hora fos-cant, li anunciaren la llibertat. Va comprendre perfectament que, de sobte, esdevenien ombra els cabells negres, l'elegància en el vestir,la rialla a flor de llavis. És probable que l'as-sassinassin en el cementiri de Porreres."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RECAREDO I RIGO, MiquelCiutat de Mallorca"Devuit anys. Fadrí. Era comunista amb carnet de les Joventuts Socialistes Unificades. No obstant això, possiblement l'assassinaren per equivocació. Cercaven el seu germà Antoni i se l'emportaren a ell per la carretera de Sóller, concretament a Son Pardo, la nit del vint-i-tres al vint-i-quatre de setembre del trenta-sis. Era un al·lot molt alegre que gaudia, també com el seu germà, d'anar mudat. El seu ofici —dependent de comerç— li permetia de mantenir les mans blanques."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RECASENS I JARDÍ, ModestBarcelona"Era nascut a Gràcia i vivia a Palma. L'única notícia que tenc d'ell, és que el detingueren el quatre de setembre del trentaisis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
RECHE I RUBÍ, Joan Josep"A la fira de les morts li tocà una mort. Ignor tota altra circumstància."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
REIAT I BAUÇÀ, SalvadorPetra-Manacor"Vint-i-cinc anys. Fadrí. El seu record és difús. Salvador Reiat? Un al·lot guenyo? Sí, un al·lot guenyo que ningú no sap per què el mataren. I per què el mataren? La seva mare mai no va poder recuperar-se del disgust. Únicament he pogut assenyalar tres fites de la seva història personal. Primera: treballava de ferrer a Manacor. Segona: no pertanyia a cap partit polític. Tercera: l'assassinaren a Son Coletes, el vint-i-cinc d'agost de l'any trenta-sis."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
REIXACH I FLUXÀ, Bartomeu Manacor-Fortí d'Illetes (Calvià)"Li deien En Roget. Trenta-dos anys. Fadrí. Pertanyia a Esquerra Republicana i treballava de fuster. Va ser un dels paisans implicats en l'avalot de Cala Morlanda. Dia setze d'abril del trenta-vuit, va ser sotmès a Consell de Guerra a l'Escola d'Arts i Oficis i el condemnaren a mort. La sentència va acomplir-se a les set hores del denou de novembre del mateix any, en el Fort d'Illetes."

Diccionari Vermell. Llorenç Capellà, 1989. Editorial Moll
---------------------------------------------------------------------

Dades personals, de 32 anys, fadrí, professió fuster, Veí de Manacor.

Causa de la mort.
Hemorràgia interna.

Dades del registre civil de Calvià, numero ordre 224.

Dades obtingudes d'acord amb el llibre de registre de defuncions de la vila de Calvià.




REUS I BORDOY, PereFelanitx-Ciutat de Mallorca"Quaranta anys. Casat. Pertanyia a Esquerra Republicana. Era advocat però no exercia, tal volta degut a la seva situació econòmica folgada. Era el Jutge de Pau i, sobretot, home d'un enorme prestigi moral i intel·lectual que va propiciar, juntament amb Pere Oliver, un predomini absolut del seu partit, Esquerra Republicana, dins el poble. El vint-i-cinc de juliol del trenta-sis, el detingueren i el tancaren a la presó de Manacor. Cinc dies abans, el vint, havia tingut oportunitat d'embarcar-se cap a Menorca i la refusà. Acomiadà els fugitius a Porto Colom i entregà la seva jaqueta a un jove militant de l'Esquerra, Pere Capellà, tot dient-li que enmig de la mar tindria fred. Quan li demanaren per què ell no s'embarcava, no dubtà a donar resposta: 'y què m'han de fer a mi, tanmateix? Jo no he ofès ningú." Com he escrit, el tancaren a la presó de Manacor, juntament amb altres dos felanitxers i, pocs dies després el posaren en llibertat. La sort havia d'allargar-li la vida. Els tres agafaren un cotxe de lloguer i el xofer, quan va saber que eren presos alliberats, va canviar la ruta normal, per tal d'evitar una emboscada. I actuà encertadament, perquè hi havia un grup d'homes esperant a mig camí. Així salvà per primera vegada la vida. Pocs dies després, la salvaria per segona vegada. A Felanitx, possiblement aquissat pel clergat i per Falange, part del poble va demanar amb aldarull l'empresonament i la mort dels tres alliberats. Un batle, el tinent Falcó, va tenir la dignitat i l'honradesa, de jugar-se el càrrec en defensa d'ells. Empresonats a Ciutat de Mallorca, no serien molestats fins al dia del judici, dia quatre de març del trenta vuit. Aquest dia, dotze felanitxers foren acusats d'adherir-se a la rebel·lió i a Pere Reus el condemnaren a mort. Era un home d'una extraordinària sang freda. Quan el cridaren per posar-lo en capella, anomenaren Pere Antoni Alou en lloc d'ell i, totd'una, va escometre el carceller: "S'ha equivocat amb aquest nom. Ho miri altra volta i veurà que som jo el condemnat". Va treure de dins una maleta, la roba nova que s'havia posat per assistir al judici i ningú no li pogué notar cap alteració emocional. Moments abans d'afusellar-lo, el Pare Atanasio va demanar-li protocolàriament, a veure si perdonava els causants de la seva mort. Tampoc no dubtà en la resposta: "No. Mai no els podré perdonar". Va estrènyer la mà de tots els soldats que formaven l'escamot d'execució i adreçant-se a l'ofic